dilluns, 6 de juliol de 2009

L'educació de la nostra societat encara no accepta de ple gais i lesbianes



L'homosexualitat encara no és una actitud quotidiana
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La setmana passada va haver a moltes poblacions una marxa per l'alliberament dels homosexuals. Enguany reivindicaven, sobretot, un canvi de valors en l'educació escolar perquè els nens puguin conèixer totes les opcions i puguin desenvolupar millor la seva sexualitat. Deixant de banda que jo trobo que a escola s'hi ha d'anar a aprendre matemàtiques i història, tampoc crec que la proposta dels manifestants ajudés a normalitzar la situació dels homosexuals.
Tampoc no són útils les manifestacions, ni els concerts ni cap dels actes lúdics similars. En qualsevol afer no acaben servint mai de res. Les coses no es normalitzen a so de bombo i plateret sinó quan aquells que hi estan interessats les converteixen en normals. Per exemple -escombrant el tema cap a casa- si tu vols que el nostre sigui un país normal procura viure com si ho fos. Doncs amb els homosexuals igual. Menys banderes i més canvis d'actitud.
Entre els meus amics s'hi compten un gai, dues lesbianes i una bisexual. I puc assegurar que cap d'ells viu la seva sexualitat amb la normalitat d'un heterosexual. Amb els amics sí, però amb els familiars he de dir que no. I el que digui el contrari s'enganya i ens enganya. Per molt que pares, tiets i avis ho sàpiguen, els meus amics no gosen tocar-se ni fer-se petons amb les seves parelles davant d'ells. Jo entenc que els costi, entenc que no ha de ser fàcil, però ells haurien d'entendre que l'esforç normalitzador és cosa seva i no pas de ningú més.
Encara hi ha molta gent que -sense tenir res en contra dels homosexuals- dissimula ganyotes quan els veu fer-se un petó. El motiu és que no hi estan acostumats. Som animals de costums, aquesta és la veritat. Les primeres ocasions en que jo ho vaig observar també em va resultar estrany i incòmode. En canvi ara ja ho trobo la cosa més normal del món, potser perquè sóc barceloní, i al meu barri abunden els establiments dedicats al col·lectiu, i òbviament els clients que els freqüenten. Ara ja res em grinyola, ni hi penso, ni m'hi fixo.
De fet tinc una bona comparança: una vegada, quan era molt petit, li vaig dir pel carrer al meu pare: "mira, un senyor negre!". Ara cap nen se sorprèn quan veu un negre pel carrer, i és més, els negres compareteixen escola i activitats de tota mena amb els que no ho són. Per això penso que a l'hora de la veritat, en els petits actes quotidians que defineixen les persones, els homosexuals encara no han sortit de l'armari, i encara s'amaguen i tenen por. I així no poden pretendre que la societat vegi l'homosexualitat com una cosa normal ni que els jovenets puguin contemplar aquesta opció amb la mateixa tranquil·litat i normalitat que l'heterosexual. Són ells els primers que haurien de respectar els seus drets, els primers que haurien de superar el complex d'inferioritat que sens dubte encara tenen, i no ho dic en absolut de forma pejorativa. Quan ho facin, la resta vindrà sol. Sóc del parer que les manifestacions, les "love parades", les Olimpíades homosexuals i tota la resta de mandangues anònimes, només serveixen per a lligar.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...