diumenge, 24 de juny del 2007

De com la vella Europa torna, per diverses raons, al conservadorisme més decimonònic. (publicat al "Menorca Diari Insular" el 21 de juny de 2007).


Europa desfila de nou cap a la dreta
Santi Capellera i Rabassó *periodista
La definició de dretes i esquerres en els països industrials més avançats només resulta precisa si es fa en funció de l'etiqueta del rival. Si es passés a un examen de programes i doctrines seria impossible trobar un denominador comú als partits de dretes i als d'esquerres. Així, per exemple, la CDU alemanya va ser liberal o neoliberal, només en els primers anys de la postguerra. I des de fa bastants decennis intenta ocupar un centre que podria definir-se com a socialdemòcrata amb retocs liberals; és a dir, un centre perfectament reversible. A França, Sarkozy té rampells conservadors sobre un programa de govern que signarien sense dolor els socialdemòcrates alemanys; a Bèlgica les urnes es decideixen per raons de política ètnica –encara que no es confessi–; a Polònia la dreta ha triomfat pel seu radicalisme ultramontà i anticomunista; en els Països Bàltics els programes dels governs conservadors els assumiria amb orgull Ludwig Erhard, el pare del "miracle alemany", sustentat per idees liberals.
El món occidental té ofertes cada vegada menys diferenciades per resoldre els problemes socials i econòmics dels estats. Aquest final de decenni està presenciant el triomf de les dretes en el món occidental. Es podria dir que més que una orientació cap a la dreta, el món occidental està mostrant el seu desencantament a unes opcions polítiques que, fent bandera de l'ideari socialista, van desenvolupar en realitat una política maldestra "de repartiment del botí" sense trobar una regeneració dels recursos econòmics nacionals i les bases d'una millor convivència social. És un desencantament que ha motivat les alternances en el poder i la constància en l'absentisme electoral. Cosa que també podria dir-se de Gran Bretanya i els EUA amb els seus sistemes de poder bipolar.
Fins a cert punt estem presenciant un exercici de rutina democràtica de recerca constant de polítics i programes que resolguin els problemes més apressants. Però –i això és l'alarmant– estem presenciant simultàniament un espectacle gairebé fascistoide de culte del poder. Els partits, i sobretot els grans, no promouen la gent d'idees més clares i de millor capacitat de gestió, sinó que construeixen amb passió equips de demagogs i maquiavels d’anar per casa que semblen especialment capacitats per erigir fabriques monopolitzadores del poder. Malgrat tot, el panorama té les seves excepcions, però encara així, la situació inquieta. Perquè en les nacions carents de societats civils estables, i capaces de rebutjar els aspirants a monopolistes del poder, podem observar alguns espectacles en què les màfies ja s'han apoderat de l'economia i dels governs. Sobretot en els estats que van passar sobtadament de la dictadura a la democràcia com ara Rússia i gairebé tots els països satèlits de l’URSS. A pesar d’això, a la llarga caldrà confiar en que els valors democràtics acabin amb aquestes "alcaldades", però malgrat aquesta meva asseveració, això fa posar els pèls de punta quan mirem l’Europa Occidental, perquè en aquesta part del món ja hem patit el fet d’idolatrar el poder pel poder molts anys de la nostra història recent.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...