dilluns, 29 de juny del 2009

El vandalisme i la desorganització són coses comunes i habituals a la urbanització alaiorenca





Cala en Porter: la Menorca incívica
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Deixant de banda el que en mi és habitual, és a dir, vehicular la comunicació en la meva llengua vernacla, el català, avui escriuré aquest article en espanyol perquè no vull que hi hagi cap dubte que ningú, absolutament ningú, fins i tot els vinguts de de fora de vacances a Menorca, pugui no entendre el seu contingut i alhora llegint-lo sigui conscient de la gravetat dels fets que explico, i als quals tots sense excepció hi estem exposats.
He vivido en muchos lugares en el transcurso de mi vida, en muchos. Lo he hecho en ciudades como Londres, Amsterdam, París o Milán. He vivido en Andorra y en Luxemburgo. He vivido en Madrid y en Donosti. Barcelona es mi ciudad natal, agresiva, tediosa, llena de delincuencia en muchos de los rincones de su espesa conurbación, pero al mismo tiempo llena de leyes, ordenanzas y sobre todo de policía, mucha policía, que hace, a pesar de su presencia visual a veces un tanto incómoda, que de alguna manera el retiro diario al descanso se dé con cierta seguridad, personal y de los propios bienes.
Hace tres años y medio que resido en Menorca, y nunca jamás antes había tenido que sufrir en propia carne el vandalismo en acción que he soportado en esta isla, y sinceramente me sabe mal tenerlo que afirmar, cosa lamentable, ya que en otros campos Menorca es un lugar realmente fantástico.
Lo contaré. Dejando aparte el vandalismo lingüístico que algunos que se autodenominan cívicos ejercen para con la lengua propia de Menorca, y me refiero a la catalana por si a alguien le queda alguna duda, existe otra casta de vándalos que ejercen el gamberrismo callejero de manera sistemática, o sea, la "kale borroka" a lo isleño. Esos también incívicos actuan de manera flagrante al amparo de la noche, y lo hacen en lugares muy específicos, aprovechando la poca infraestructura lumínica que estos poseen, cuando no es en ausencia absoluta de arcos voltaicos en algunas de las vías públicas. Y afirmaría que dentro de esta serie de despropósitos de incivismo, el ránking del todo vale se lo lleva Cala en Porter. El que por dimensiones y talante podría bien ser el noveno ayuntamiento de la isla, está dejado de la mano de Dios en lo que a servicios y seguridad ciudadana se refiere, y se lleva la Palma y el Oscar al gamberrismo por goleada.
Por un día también -y si me permite- usurparé las funciones del mochilero del Diari Menorca, el señor Barber Allés, e incuiré instantáneas para que cada uno de los lectores pueda observar como quedaron los recientemente estrenados neumáticos de mi automóvil, aparcado ante el aparthotel Siesta Mar de Cala en Porter: juzguen por ustedes mismos.
Estos altercados o similares se vienen dando en la urbanización alaiorense durante cada fin de semana o lo que es lo mismo, en cada celebración festiva o prefestiva. El complejo Siesta Mar, donde vivo, lejos de parecer privado y para residentes, alberga el paso de todo tipo de personas, de día y de noche, muchos de ellos con sus bicicletas, y algunos pasando con estas por encima de plantas, parterres y jardines; otros sin ser residentes o clientes (y me consta), se bañan en la piscina del complejo hasta el punto de parecer municipal -y que por cierto carece de todo control de seguridad y también de socorrista-, por lo que cualquier noche aparecerá algun ahogado en ella, ya que las visitas nocturnas de personal ajeno al complejo para sumergirse en estas libres aguas son la tónica constante del verano, y cabe decir que el estado etílico de muchos de los que lo hacen es verdaderamente importante, a juzgar por sus movimientos en ese y sus cuasi initeligibles palabras.
En invierno esta piscina queda llena y descubierta, con el agua sucia que apesta a podredumbre, y con el peligro que cualquier niño pueda caer en ella y perder la vida. ¿Y quien lo vigila y controla todo esto?, porque el municipio esgrime que la zona no es vía pública, pero sin embargo se utiliza como tal y de hecho lo es a todos los efectos, eso sí, sin luz y sin los elementos propios de una calle.
Junto a mi apartamento existe una zona de césped que a menudo sirve de cama de quien no tiene adonde ir; también de refugio amoroso a parejitas, y, lo más penoso, de escondite que algunos adictos heroinómanos utilizan para pincharse o fumar, y a los que, al igual que los que vienen a tal sitio a dejar sus regalitos en forma de excremento de perro, sueltos los animales y sin control por sus dueños ya que campan libremente, he tenido que llamar la atención y ahuyentar infinidad de veces, cosa que incluso me ha valido los insultos y la agresión física de uno de estos energúmenos de perro suelto y de estética facciomilitar, y quien sabe si el colofón de ver los neumáticos de mi vehículo rajados al estilo más quinqui, evidentemente por represalia y en una advertencia violenta que se traduce en casi mil euros de perjuicio económico.
Por lo que se refiere a los responsables del complejo, lejos de ser solidarios con los que como yo vivimos allí todo el año y habitamos y vigilamos la zona, no tienen ningun reparo en llamar a la Policía para denunciar nuestra posición al respecto, y para esgrimir ante la fuerza pública que "nuestras quejas son un ataque a sus clientes". Y yo me pregunto, ¿y los ataques a los vecinos contribuyentes, quien los defiende y controla? ¿Qué es Cala en Porter, "Dodge City", donde la ley era la de la mano de cada uno según su estado y posibilidades? Creí vivir en Europa, y en una sociedad civilizada.
El pasado invierno y a causa del fuerte viento, se cayó un árbol en aquel recinto. Avisé enseguida por teléfono al jefe de mantenimiento del aparthotel Siesta Mar. Corría el mes de diciembre. El árbol caído fue retirado a finales de abril. Los cables eléctricos que arrancó con su caida seguían al descubierto peligrosamente, más en los días de copiosas lluvias que tuvimos. Las escaleras sin luz durante cuatro meses y las tres tristes farolas que nos dejan encendidas (el resto queda absolutamente en poder de las tinieblas) pasaron un mes apagadas. Hasta mediados de mayo nadie arregló nada.
Cala en Porter es la Menorca indeseable, la ciudad sin ley llena de irregularidades urbanísticas, y de calles antiestéticas fruto del todo vale, llenas de excrementos de perro en sus aceras, que deja en evidencia la poca educación y la poca cultura del lugar en general ante el turista de calidad, que saca sus propias conclusiones, evidentemente de caracter negativo, y sin que nadie responsable medie palabra ni obra para reparar daño alguno. Qué verguenza, sobre todo ajena. Esto no sucederia jamás en Alaior, municipio del que dependemos los que vivimos en la citada urbanización, y del que sólo nos separan diez kilómetros de carretera tortuosa, que más que eso parece una encrucijada. Y no sucedería porque la mentalidad de los responsables municipales es que Alaior es la capital, y lo otro un suburbio postizo sin valor de ningun tipo, excepto impositivo. Estoy más que seguro.
Estoy triste y al mismo tiempo preocupado por mi seguridad personal, porqué, tal como dijo Felipe II al tener noticia de la derrota de la Armada Invencible en agosto de 1588, "yo no he venido aquí a luchar contra los elementos". Lo único que me queda en este aspecto es confiar en la profesionalidad de la Policía Municipal y de la Guardia Civil, seguramente fuerzas muy mermadas en sus actuaciones por la falta de iniciativas de seguridad de sus responsables, y no voy a entrar en si estos son políticos o ejecutivos, porque sinceramente me da igual de quien sea culpa tal inefectividad, la prueba de la cual son estas fotografias de mi coche inutilizado por estos actos vandálicos.

divendres, 19 de juny del 2009

Fer demagògia amb la llengua és propi dels totalitarismes



Pobra i trista manifestació anticatalanista a Maó
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Les armes dels repressors i dels colonitzadors s'han anat fent més subtils cada vegada fins arribar a confondre els termes, tal com tot el recull d'entitats que van convocar la manifestació anticatalanista disfressada de petició de llibertat de dijous passat a Maó deixa ben clar. La lògica però, va donar els resultats lògics: un fiasco en el resultat d'una acció que enlloc de ser en positiu i per algun objectiu bo per a la majoria, provenia d'un ressabi de pocs cap a la majoria. Resultat doncs, zero.
Expliquen els seus convocants, disset entitats i partits polítics en total, que reivindiquen una suposada llibertat lingüística quan en realitat es refereixen a que volen empresonar una llengua que està en inferioritat de condicions, la llengua propia de Menorca. El terme llibertat es perverteix en aquest aspecte, i no es correspon amb el seu significat. Molts demagogs utilitzen coses com la llengua per aconseguir els seus objectius, només cal observar exemples com els nom que molts posen als seus objectius, on sovin fan servir aquesta paraula: llibertat (Llibertat Duradora de Bush (operació Iraq); Partit del Poble per la Llibertat de Berlusconi (té els gitanos i altres ètnies poc menys que confinats en guetos), etc. Ja ho veuen, des del sindicat vertical a la demagògia democràtica, passant per allò que es va dir transició, i seguim igual. I ara es torna a perseguir la pura uniformitat i reforç de la llengua més forta en definitiva. I la folklorització i el fet domèstic de l'altra, fins que a base de patuesitsació desaparegui definitivament, objectiu primordial del blaverisme que per sort a les nostres illes no ha cuallat com dissortadament ho ha fet al País Valencià.
Quan la unitat de l'espanyol és inqüestionable, malgrat que es parli a 30.000 quilòmetres de Castella, resulta que el trencament de la llengua catalana s'impulsa cada dia a través precisament d'aquests mateixos que defensen aferrissadament la cohesió de l'altra, i amb arguments tan acientífics com patètics. Això ja ho van fer fa dos segles a la jacobina França, però avui vivim l'era d'internet i de les institucions acadèmiques, i no tot és possible. Doncs ja ho veuen: 200 en total entre metges forans, policies, immigrants pressionats perquè tenen por de perdre la feina i treballen per algun dels impulsors de la secessió, i forasters arribats a Menorca com aquells que anaven a la plaza de Oriente...ho recorden? Tot un èxit.
Reivindiquen llibertat d'elecció lingüística ...sempre en castellà, els sona? És a dir, més del mateix i tornem-hi, que això de la pluralitat lingüística i cultural no ha estat res. Jo no puc viure plenament en la meva llengua pròpia en la terra que m'és pròpia, i en canvi sí en la forana, i encara em diuen que tinc massa drets i que la meva llengua destorba...els destorba. El català, per a molts que l'odien (i que ningú no s'enganyi, en qualssevol de les seves modalitats), havia de ser allò que proclamava el senyor Calviño quan va néixer TV3: una llengua antropològica, i encara hi ha qui està per la labor i a qui molesta que s'ensenyi i es difongui normalment. A Catalunya es parla català amb normalitat, com es parla a Menorca, i no per fastiguejar ningú, sinó per pura normalitat. Però també n'hi ha que no el parlen (ni el volen parlar) que ho veuen així, sobretot si reben "incentius exteriors", que després els obliguen a haver-se de manifestar al costat dels colonitzadors, esgrimint consignes contra els seus propis valors que no es creuen ni ells. Vostès han vist mai que a Andorra, país sobirà, s'hi faci alguna manifestació per protestar per la presència del català? Han demanat mai en aquell país que la llengua oficial es digui andorrà? quina bajanada seria tal cosa. Seria com dir que un colombià parla colombià, o un portorriqueny parla portorriqueny. Doncs per la mateixa regla de tres el d'Andorra...i el de Menorca, és clar.
Em fan molta pena les persones que, malgrat ser autòctones tenen aquest complex d'esclau i aquesta síndrome d'estocolm que serveix i justifica interessos dels seus propis agressors amb la seva cultura i els seus fets. Em fa molta pena el PP, que després d'haver estat redactor de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, en temps del president del Govern balear, Gabriel Cañellas, quan al redactat s'hi va escriure amb tota lògica científica que "el català és la llengua pròpia de les Illes Balears", ara assisteixi (suposo que per vergonya de molts dels seus membres) a una manifestació contra (no ens enganyem) aquesta mateixa llengua, que és la de tots els balears. Em fa molta pena la senyora Rosa Estaràs, que se suposa que també vol ser presidenta de tots els menorquins, es pagui un bitllet d'avió per venir a l'illa a manifestar-se contra la llengua dels menorquins, i en ser preguntada com és que el PP la va incloure com a català a l'Estatut, només sàpiga fugir d'estudi tot dient: "jo aleshores feia tercer de dret". I aquesta és la resposta d'una política que pretén manar les Illes Balears? francament penós, molt penós, i de molt poca alçària.

divendres, 12 de juny del 2009

Les eleccions donen dades significatives


Lluitar amb força per recuperar el prestigi i els valors
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Els resultats de les eleccions europees han anat bé en general pels partits d'obediència catalana, tot i que no era gens fàcil: desmobilització general de l’electorat arreu d’Europa; una campanya bipolaritzada, negativa i crispada i localista per part del PSOE i PP en clau de primàries; i, finalment, una circumscripció electoral única per a tot l’Estat - cosa que no passa ni a la jacobina França- que no afavoreix els partits nacionalistesde cap manera.Fem repassada dels números a Catalunya: el PSOE perd 205.346 vots dels 708.845 que perd a tot l’Estat, el PP perd 24.878, ERC perd 69.365 i ICV perd 32.782. A diferència de la resta de partits CiU en guanya 70.215. Conclusions: 1 Malgrat la baixa participació la única força política que guanya en vots és CiU. 2 Les forces polítiques que integren el govern de Catalunya tenen una baixada de 307.175 vots.
A les Illes Balears, que és des d'on redacto aquest article, la cosa està més peluda del que sembla, sobretot pels moviments que alguns grupúsculs de caire ultraespanyolista estan portant a terme, que es basen a convocar manifestacions contra l'oficialitat del català i en favor de la supremacia del castellà arreu. Hi participen els Ciudadanos, UPyD, un sindicat de policies, els metges forans, i evidentment el PP, que no perd pistonada a veure si aconsegueix fer la competència per la dreta espanyolista als altres que esmento.
A les Illes doncs, la cosa ha anat així:
1. PP: El PP ha guanyat (112.191 vots, un 43,81%), però ha perdut vots i percentatge (el 2004, 121.587 vots i un 46,57%), en part per l'abstenció i en part per l'irrupció d'UPyD (7.092 vots, un 2,77%). A més, la presidenta del PP era la cap de llista, i per tant es considera que hagués hagut de guanyar vots en ser una candidata coneguda i en primera línea política. És significatiu que en alguns municipis (Calvià i Palma entre d'ells) UPyD s'ha situat com a tercera força política. Això farà, amb tota seguretat, que el PP Balear endureixi les posicions anticatalanes, tal com esmento abans. Segurament anirem veient com el batle de Calvià, en Carlos Delgado, guanya pes dins el partit. Aquest és un personatge furibundament anticatalà i amb posicions històriques i lingüístiques peculiars i acientífiques.
2. PSOE: El PSOE ha quedat segon, i també ha perdut vots i percentatge (98.540 vots, un 38,38% contra 101.212 i un 38,76%). En perdre menys que un PP encapçalat per la seva presidenta, han quedat prou contents, i fa que treguin pit, ja que ni amb una derrota socialista general ni en un context de crisi han tingut una pèrdua excessivament important.
3. UM: El 2004 va treure 8.120 vots, un 3,11%, dels quals 19 (un 0,1%) a Menorca. Varen quedar quarts, per darrera el PSM, que anava coalligat amb CiU. El 2009 CiU i UM han anat plegats, i han tret 9.735 vots, un 3,80%, dels quals 546 (un 2,47%) a Menorca, i han quedat tercers. Es miri com es miri, és un resultat excel·lent. A Mallorca ha guanyat 1.125 vots, la majoria dels quals a la "part forana". Cal destacar Campos (l'alcalde és un dels actuals vicepresidents d'UM), Manacor (el conseller Grimalt és de Manacor) i Sencelles (l'alcalde n'era el candidat). Es por parlar, per tant, d'un pujada deguda al paper de les persones que estan al capdavant dels projectes municipals. En canvi, a Palma han perdut 122 vots.
4. ERC-ENTESA: El 2004 ERC es va presentar sola, i Entesa no existia. Va treure 7.498 vots, un 2,87%. El 2009, en coalició amb Entesa i amb un "recolzament teòric" del PSM, ha tret 7.641 vots, un 2,98%, és a dir, que s’han mantingut en les mateixes xifres.
5. UPyD: Han tret 7.092 vots, un 2,77%, molts repartits. No és un fenomen exclusiu de Palma o de Calvià, malgrat sigui en aquests municipis on hagi fet els seus millors resultats. És el partit refugi de militants del PP descontents, i d'espanyolistes que veuen en el partit de Rosa Díez alguna possibilitat de recular en la descentralització i la plurinacionalitat de l'Estat de les Autonomies
EU: Ha perdut una posició i han tret 6.720 vots, un 2,62%.
Pel que fa al Principat, de fet les dades són tossudes i indiquen que un cicle s’ha acabat i cal donar pas a un de nou. El país no va bé, el govern tripartit no dona respostes i la gent ho ha interioritzat. Ara toca canvi. Catalunya n'està farta, i vol una altra manera de fer la política i de governar.Fa temps que "l’hora del patí a Catalunya s’ha acabat". És l’hora de la bona política. Ara toca arremangar-se, fer la feina ben feta, arreglar tot allò que no va bé, aportar solucions i idees per sortir el més aviat possible d’on som, i, sobretot, no enganyar més la gent. Prou de promeses, i de bones paraules. Ja fa temps que és l’hora dels fets i hi ha polítics que encara segueixen prometent i incomplint lleis. Fins quan? Doncs fins que els ciutadans diguem prou. Gran virtut de la democràcia, malgrat tots els malgrats involucionistes. Aquest canvi de cicle és una bona notícia molt especialment per a CiU, la força que aspira a governar de nou, encara que si vol tornar a la Plaça de Sant Jaume té molta feina per endavant per explicar què creu que cal fer i com caldria fer-ho, sense enganyar ningú ni prometre res que no es pugui complir. Però sobretot caldrà que els seus dirigents siguin capaços de transmetre credibilitat amb la política, i esperança i il·lusió en un futur millor ple d’oportunitats. Però abans de tot cal fer les coses bé, i fugir de prepotències i d'èxits anteriors. Aquesta és la única via per retornar Catalunya al lloc que li correspon, i que torni a ser respectada com es mereix.

divendres, 5 de juny del 2009

A veure que fa Espanya amb el timó europeu



La presidència europea de Zapatero hauria de ser ambiciosa
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Tot el contrari que la trista presidència txeca que ara acaba, l’única ambició de la qual sembla que ha estat passar l’estona, la presidència espanyola que s'esdevindrà els primers mesos del 2010, hauria de poder ser el més semblant possible a les darreres presidències alemanya i francesa. Si fos així, voldria dir dues coses: que seria una presidència enganxada a l’eix francoalemany i que seria una presidència amb algunes ambicions, cosa, segons el meu punt de vista, absolutament necessària per molts territoris significatius i capdavanters de l'economia de l'estat com són els Països Catalans.
I si a tot això s'hi afegís la continuïtat i la força amb l’impuls europeu de França i Alemanya, i les ambicions espanyoles fossin perseguides amb tenacitat, es podria parlar fins i tot d’una presidència vigorosa, cosa que el que redacta dubta de manera absoluta, encara que (i tothom que em coneix sap que no puc ser titllat de proespanyolista sinó més aviat el contrari) m'agradaria que això succeís, en benefici dels nostres territoris nacionals integrats a l'estat espanyol.
I quan parlo de continuïtat vull dir recolzar absolutament l’impuls al Tractat de Lisboa que, si Irlanda diu finalment que sí aquesta tardor, ja passarà a la fase cabdal de la seva aplicació, amb nou funcionament i noves institucions, i amb la presidència permanent de la UE inclosa.
Continuïtat vol dir també aproximar-se més a l’objectiu d’un govern econòmic europeu, és a dir, una direcció econòmica real de l'eurozona. Aquesta és una idea francesa que va aportar Sarkozy com a necessitat davant la crisi econòmica, però en canvi és una pràctica alemanya, dos països que malgrat les seves divergències en molts aspectes (incloses les territorials d'Alsàcia-Lorena, que tants problemes han portat i tanta tinta ha fet vessar per a la història) tal com em dèia fa uns dies Juan Carlos Ortego, analista polític i sotsdirector del Diari Menorca, són els països europeistes per excel·lència. I aquesta conclusió és que Sarkozy vol un govern per a l’eurozona i Merkel ja fa temps que intenta exercir-lo, i cal donar-los ales en tots els aspectes, matisant és clar els drets dels parlants de les llengues de les nacions sense estat, i els drets dels pobles europeus on es parlen aquestes llengues, però això a banda, cal cohesionar i vertebrar europa lluny de posicions com les dels neofeixistes i euroescèptics del NPB (National British Party), o dels virtuals guanyadors de les europees a Holanda, els també xenòfobs PVV (Partit per la Llibertat -cada vegada que els feixistes parlen de llibertat ja tremolo!-), antieropeus i antimusulmans entre molts tants antis, i que caldria que no comptessin per al projecte d'uns veritables futurs Estats Units Europeus. Per això totes aquestes premisses, que portades a terme pels francoalemanys podrien semblar una imposició, impulsades pels espanyols serien només la constatació d’una realitat, i donarien amplària al projecte comú d'una Gran Europa.
I quins són els objectius que marcarien un llistó més alt d’ambició? Doncs, el marcarien uns passos endavant en la integració del mercat europeu de l’energia. I uns passos en la incipient Unió per la Mediterrània, que significa reforçar el paper mediador europeu al conflicte araboisraelià i a les converses entre Occident i l’Iran. Encara que sembli molt complicat, hi ha un espai per recórrer entre el tarannà diplomàtic actual de la UE a l’Orient Mitjà i el superactivisme georgià de Sarkozy. Però aquest debat ja seria objecte de la redacció d'un altre article.
I, per acabar, dir que ja passaríem a una ambició vigorosa si la presidència espanyola fes un pas cap a l’autoconvicció, primer, i al convenciment francès, després, per fer una incursió en la xarxa europea d’infraestructures i donar una empenta a la façana i al corredor mediterranis ibèrics com a porta d’entrada ràpida de les mercaderies asiàtiques a la UE. I tingués en compte els drets dels ciutadans de les Illes Balears, en matèries d'ajuts i subvencions especials, però sobretot en transports: aquesta xacra cara i deficient que afecta tots els que viuen a l'arxipèlag, un dels principals aportadors econòmics a les arques de l'estat espanyol. I si, a més a més, es trobés una sortida digna a la meva referència anterior als drets dels pobles i les llengues, i molt especialment del català, aleshores la presidència socialista espanyola ja es podria qualificar de memorable i sobèrbia. I ho dic jo que no em cansaré mai d'afirmar que Zapatero és un solemne mentider i un farsari: cosa que constato des d'aquell dissortat "aprobaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya" -quan encara no era president-, fins a l'engany absolut amb el finançament de Catalunya (amb el vist-i-plau del Govern del PSC, ERC i IC) -quan ja ho era gràcies als catalans precisament- vergonya de qualsevol governant que es vulgi fer acreedor de tal adjectiu.

LES MIL I UNA CARES DELS ESTATS UNITS EN EL CONFLICTE D'ISRAEL I L'ORIENT MITJÀ

  FINALMENT, L’IRAN S’HA TRET LA CARETA I HA ATACAT DIRECTAMENT ISRAEL: I ARA QUÈ? Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 15 -04...