divendres, 27 de març de 2009

Haver de plegar quan encara es té força és senzillament injust (publicat al Girona Notícies, a Es Diari Digital i al Diari Menorca el 30/03/09)


L'arribada de la jubilació: un drama sociolaboral
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El debat sobre l’allargament de l’edat de jubilació és espinós perquè obliga a replantejar-se tota aquesta teoria sobre la minva de facultats a partir dels 50, i això és especialment escandalós quan tenim en compte que els líders polítics que escollim habitualment sobrepassen majoritàriament aquest llindar. Una prejubilació no només prejubila: gairebé premata, preingressa a l’hospital o a la residència, prejutja i afebleix en tots els vessants i de totes a totes. És molta gent la que a partir dels 50 o dels 60 o els 70 fan la seva millor aportació professional, artística o social, i hi afegexen la quantitat d’experiència que acumulen i per tant la solidesa de la seva ànima, la poca vulnerabilitat als desenganys, la capacitat d’entomar alts i baixos, la definició més completa de la seva persona en definitiva. Personatges com Clint Eastwood, per posar un exemple emblemàtic, fan possible aquesta continuïtat que els anys no aturen, sinó més aviat tot el contrari. L'actor estadounidenc dirigeix les seves millors pel•lícules ara, que en té 79, no sé si m’explico.
Quedar-se sense feina als 50 és un veritable drama, perquè socialment es considera que ja no es tenen les mateixes aptituds que abans; però la paradoxa és que molta gent, com és el cas d'Eastwood, se senten encara amb la màxima energia, si no amb encara més. L’edat de jubilació als 65 es dóna bufetades amb la quantitat de ganes de viure que encara tenen moltes persones a aquesta edat, sobretot tenint en compte l’augment de l’esperança de vida i de la qualitat d’aquesta.
Tinc 52 anys i molta energia en tots els aspectes, i ni em fa por treballar ni em canso després de fer-ho 10 o 12 hores cada dia. I sí que és cert que no sóc ni em sento igual que quan tenia 25 anys: em sento molt més capacitat intel·lectualment i professional que quan era molt més jove. Per això personalment sóc del parer que renunciar a aquesta part de la població en edat activa és una pèrdua tan absurda com contraproduent. I fins i tot molts dels que ja han arribat a l'edat "legal" de ser apartats, es rebel·len a aquest fet. I si ho analitzem a fons, resulta que si no segueixen actius perquè les normes diuen que s'ha acabat, es faran les seves pròpies normes. En primer lloc, perquè aquells de més de 65 que tinguin prou energia i no siguin contractats, trobaran igualment el seu lloc, potser establint-se pel seu compte o associant-se per engegar nous projectes per exemple. L’energia no es pot eliminar, en tot cas es transforma: és un principi de física molt elemental. Per això serà important que les nostres societats resolguin aquestes barreres legals que pertanyen al passat, que són profundament artificials i que ja no responen a cap realitat universal. Els més vells han de poder donar pas als més joves i no ser un tap, hi estic absolutament d'acord, però precisament titllar d'entorpiment tot treballador que fa 65 anys és tan injust com irracional. Qui no ha de ser un tap, mai, és el nostre sistema social i legal. I penso que potser és l'hora de reformar de forma absoluta alguns esquemes que semblen inamovibles, i que de fet són aquestes formes les que s'han quedat obsoletes davant el canvi general de la societat i la mateixa existència.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...