La pilota econòmica; del Congrés al Senat
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Disparitat d'opinions, decisions i resolucions a les cambres americanes. El Congrés dels Estats Units va rebutjar el passat dia 30 de setembre per sorpresa el pla de rescat financer que el president George W. Bush tenia previst com a mesura d'urgència per pal·liar la crisi que amenaça el país. Un total de 228 vots en contra davant 205 a favor van acabar per enfonsar una sol·lució a curt termini que passava per injectar a les entitats financeres més afectades per la crisi fins a 486.000 milions d'euros públics. Les eleccions a la presidència dels Estats Units s'acosten en un clima marcat, pràcticament de manera exclusiva, per la situació econòmica. Demòcrates i republicans hauran de tornar a buscar sol·lucions de manera conjunta, encara que la cosa cada vegada sembla més difícil.
El president dels Estats Units, George W. Bush va intentar arribar fins al final. En una breu però contundent compareixença televisada va demanar gairebé suplicant al Congrés que actuï, perquè el cost de no fer-ho "serà encara molt més alt", malgrat recnèixer que aquest era un vot "difícil" per als legisladors i que "la preocupació dels ciutadans pel cost" del rescat és legítima. Tot i això però va remarcar que si bé la xifra de 700.000 milions de dòlars (o 486.000 milions d'euros) "és una gran xifra", més gran és el cost de no fer res, com va demostrar la caiguda de Wall Street de dilluns dia 29 de setembre, que va perdre 3 bilions de dòlars en una sola jornada. Bush volia comprar els actius tòxics per revendre'ls més endavant, la qual cosa, segons la seva manera de veure-ho, podria permetre recuperar una part, si més no, de la inversió feta.
La crisi actual té molts responsables. Els “especialistes” de l’enriquiment fàcil i ràpid han actuat malament. I determinades autoritats els han deixat fer. Uns governs més que altres. És molt diferent la crisi per la qual passen els Estats Units, que posseeixen un formidable rerefons industrial que fa que, malgrat la situació, segueixin creixent al 3,3% anual el darrer trimestre, de la que passa l'estat espanyol on s’han posat tots els ous al cistell especulador i ha crescut el darrer trimestre només un 0,4% anual.
L'endemà, el dia 2 d'actubre, el Senat nord-americà va esmenar la proposta i aquesta tornarà al Congrés, per intentar que sigui aprovada (que potser a l'hora de la publicació d'aquest article ja se n'ha tret l'entrellat).
La intervenció del Govern dels Estats Units a AIG, Fannie Mae i Freddie Mac semblava raonable. Pensaven que potser deixar-les enfonsar hauria causat més mal que bé a individus que res hi tenien a veure. Deixar enfonsar Lehman Brothers o Wachovia -els béns del qual acabaran comprant d’altres- només comporta que els que van apostar per aquest banc... han perdut. Convindria anar acostumant-se que el joc del mercat és així. Que fantàstic seria guanyar sempre! Però ara el Congrés dels EUA veta els plans redempcionistes que Bush tenia in ment per sortir indemne del toll dels despropòsits econòmics, i de pas impulsar el candidat republicà, John McCain una mica més enllà que Obama a la cursa cap a la Casa Blanca.
El Congrés nord-americà doncs, va desestimar la primera proposta del secretari del Tresor, el senyor Paulson, de disposar de 700 mil milions de dòlars i poder comprar, així, les hipoteques escombraries que van apareixent dia a dia. Ara però, la decisió del Senat podria canviar les tornes. Potser d'entrada no semblava que aquesta mesura satisfés determinades ànsies de justícia del contribuent americà, però cal contemplar altres factors. La por a Amèrica potser, era que aquesta acció restauradora hagués estat el preludi, l’excusa, d’una actitud reguladora que hagués pogut eliminar de facto l’agilitat i la flexibilitat que el sistema financer, malgrat els errors comesos, ha demostrat durant moltes dècades.
Els enemics de la llibertat de mercat -que a casa nostra acostumen a ser-ho, també, de les llibertats individuals-, al·ludiran al fet que si l’estat posa diners per salvar elements del lliure mercat, aquest estat té l’obligació de regular i limitar actuacions. Gran perversió. Amb aquest paràmetre concret s’oblida el creixement econòmic que aquest sistema financer, que ara evidentment té problemes, ha aportat al sistema, a tots els ciutadans. I també s’oblida que aquestes institucions financeres i els seus clients, han pagat, si més no als EUA, una quantitat colossal d’impostos que han servit per finançar altres àrees igualment importants per als ciutadans i contribuents d'aquell país.
Potser intentar arreglar aquesta disbauxa generada per la falta de previsió i la confiança en un sistema econòmic que penjava d'un fil no és del tot correcte, però tampoc no seria dolent del tot, que una part d’aquests dividends generats des d'aquest erràtic sistema, tornin a aquest per ajustar-lo i evitar mals majors. Ja veurem què succeïrà, perquè dissortadament el que s'esdevé als EUA en qualsevol camp, i molt més en l'econòmic, té un ressò mundial que tard o d'hora passa comptes, tal com ja està succeint en l'actualitat, i tal com les nostres economies i butxaques també ho noten de manera fefaent. Ara la UE carrega contra els EUA, i Brussel·les acusa Washington d'irresponsabilitat, i li demana solucions que òbviament no pot donar. Si finalment s'aprova el rescat dels actius tòxics per part del Govern dels EUA, tampoc no serà cap disbarat si a m´s això serveix per estabilitzar econòmicament aquell país.
De fet Pedro Solbes, ministre d'Economia espanyol, va dir fa pocs dies amb la boca molt petita, i amb aquella veu del passatge del terror típica en ell, que els ciutadans de l'estat espanyol no havien de patir pels seus estalvis. Potser no han de patir, però el cert és que molt convincent però no va estar. Cal recordar que aquest senyor és aquell que mai no va acceptar que hi hagués cap mena de crisi fins que els EUA la van fer oficial: llavors va dir que “en tota la seva vida no havia vist una crisi semblant”. Veure'm què passa en els pròxims mesos, encara que, la meva opinió és que tot plegat pinta bastant malament. Crec que ens esperen temps molt feixucs, com a mínim a casa nostra, on sempre solem ser els primers perjudicats per les decisions alienes, però els darrers a tenir solucions factibles per a pal·liar aquests perjudicis.
