El
teatre de la fiscalia: un ridícul polític del PP per intentar
salvar els mobles
Santi
Capellera i Rabassó *periodista
El
fiscal general de l'estat, Eduardo Torres Dulce, era fill del fiscal en
Cap del franquista Tribunal de Orden Público (TOP) que a ningú no
se li escapa a què es dedicava, a qui sentenciava a mort o a penes
de presó de dècades i a qui i quines idees defensava. Torres
Dulce, fiscal general de l'estat nomenat pel PP, aquell partit que fa
públiques les decisions que adoptarà la fiscalia espanyola abans
que aquesta hagi rebut cap denúncia, ha hagut de posar en escena el
teatre dolent de tots els seus dependents a l'estat, per intentar
trobar un punt de raó aportat per tercers per presentar una querella
contra el president de la Generalitat i les conselleres Ortega i
Rigau per haver posat les urnes el dia #9N i facilitar una consulta
ciutadana no vinculant, que els ara querellants, el partit que els ha
nomenat i el Gobierno de España, amb majoria absoluta d'aquest
partit qualificaven de “costellada”. Quin rídicul polític
davant el món: amb la que els cau al damunt cada dia. El PP, com de costum, intenta
salvar els mobles usant Catalunya davant unes enquestes que els són més que
desfavorables.
D'entrada,
el fiscal en Cap de Catalunya i la resta de fiscals responsables dels
altres fiscals del nostre territori no veien cap motiu jurídic per
presentar una demanda contra el president Mas i cap conseller. Per la
qual cosa, Torres Dulce ha tirat dels efectius sota la seva jerarquia
que actuen a Catalunya i que no estan subjectes a la disciplina dels
més representatius, que no van trobar -ho reitero- cap motiu “legal”
per presentar cap denúncia.
La
fiscal Ana Magaldi, descaradament, va assumir el paper de portaveu
dels fiscals, cosa la qual no li corresponia, i va sortir en
compareixença de premsa sense preguntes a l'estil Rajoy, i sense
voler-se expressar en català en cap moment. Cosa que sota la
concepció de la professió periodística, resulta absolutament greu
i vergonyant. La gran majoria de fiscals espanyols, tret d'algunes
rares avis, són hereus del sistema que represaliava durant el
franquisme i demanava execucions sumàries, entre elles la del
president Companys, que es va aconseguir en el mateix context d'avui
i de la que mai no van demanar ni han demanat perdó. És més,
l'estat espanyol s'ha negat sistemàticament a reobrir la causa de
l'assassinat del president de la Generalitat. Sistemàticament.
La
querella de la fiscalia espanyola contra el màxim representant
polític a Catalunya, Artur Mas, la van anunciar Alicia
Sánchez-Camacho, com a periodista destacada i en exclusiva, i
després Ana Magaldi Paternostro,una dona de qui ningú no expert no
coneixia l'existència fins que, en una compareixença inaudita, surt
a anunciar-la de manera absolutament política, alhora que es
desmarca de la resta de fiscals de Catalunya i aprofita per renyar
els periodistes que fan la seva feina. Una dona que hauria de ser una
servidora pública democràtica abans que una política que fa de
fiscal. Per aquest ordre.
La
compareixença de Magaldi va ser, al meu judici professional i
personal, un fiasco sortit de to. Va ser una compareixença d'una
representant d'un règim que trontolla i que es mostra acabat en tots
els aspectes. De fet, em va semblar més la primera fase de la
pròxima cursa electoral que no pas l'anunci d'un posicionament d'un
ens que hauria de ensenyar-se digne i absolutament neutral i objectiu
davant qualsevol procés en què hi vegi alguna irregularitat. Contra
Artur Mas, contra mi pel que ara escric o contra el primer vianant
que ara passa per davant de casa meva, si s'escau l'acusació,
naturalment. Però, no pas si aquesta es fonamenta en boira, núvol i
víscera, i, a més, està activada per un partit polític com és el
PP, de cada dia més dubtós tarannà democràtic. Magaldi, “La Voz
de su Amo”, també anuncia que instarà els distints jutjats a
reobrir diligències per aquesta mateixa causa "que ja estan
tancades i/o arxivades". I sentencia que "la fiscalia de Catalunya
no s'ha rebel·lat contra la fiscalia general de l'estat", encara
que els canals de comunicació que mostra no coincideixen en res.
La
fiscal Magaldi es fa l'orni, i oblida les paraules insultants de
Carlos Floriano, del PP, cap als seus companys, en què assegura que
“els fiscals de Catalunya estan contaminats”. I empassa la
vergonya que els tiren en forma de merda des de Madrid amb
desqualificacions dignes, aquestes sí, d'obrir procediments
judicials. I es mostra belicosa amb la llengua catalana: “el català
el parlo, i dic bon dia i bona nit”. I quan se li demana que, per
cortesia també parli català, diu que “per cortesia parla en
castellà”. Caram, quin salt quàntic! Aquesta va ser una
compareixença maleducada, amb to alliçonador, que va posar la
guinda al pastís del dia abans, en què el cap del “ejército
español” havia fet unes declaracions inquietants que immediatament
van reflectir el Washington Post i altres mitjans internacionals de
manera preocupant.
Quan
el fiscal general es troba sense arguments per presentar la querella
contra Artur Mas perquè els fiscals li diuen que "aquesta és una
iniciativa política i no pas jurídica", fa sortir algú que
“políticament” té un gran interès a presentar-la. La fiscalia
desconcerta el carrer, perquè intervencions com la de Magaldi són
esperpèntiques i allunyades de concepcions d'estats europeus del
segle XXI. I això els ciutadans ho copsem. La fiscalia no és una
estructura independent, sinó que depèn de l'estat. D'un estat que
està fent fallida en tots els aspectes, principalment en el
democràtic, seguit de l'econòmic i del moral. Què farà el TSJC?
Aquesta és la gran pregunta. Tirarà enrere la querella de la
fiscalia espanyola?
Aquesta
demanda augmenta en
molt la dimensió política del procés i, fins i tot, la jurídica.
D'entrada el 9N havia de ser una consulta simbòlica, i avui ja té
un ampli ressò internacional. La nul·la intel·ligència emocional
del PP ha convertit en molt més transcendent del que ens pensàvem
un acte de sobirania de dos milions i mig de catalans i engrandeix
la desobediència que van fer el poble i el president de la Generalitat davant un estat opressor,
totalitaritzant i democràticament indigne.
Voler posar el president de Catalunya a la presó per haver permès
votar sense trencar res aboca el país a la unilateralitat. El 9N ja
ha fet retronar els racons més foscos de Madrid. I estic segur que, la força de la
victòria d’una candidatura unitària en unes eleccions
plebiscitàries, no la podrà aturar ningú.