Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

divendres, 22 de juliol de 2011

Ens ha deixat Carles Sentís, un periodista de raça a punt de fer cent anys

El blanc i el negre de mestres que van marxant

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Era el periodista en actiu més vell de la nostra època, i un home emblemàtic en molts aspectes, recordat per franquista i conservador, però també per afavoridor de Catalunya i el catalanisme, ens ha deixat sense veure complert el seu somni d'arribar a cent anys, encara que només n'hi ha faltat mig. Carles Sentís (Barcelona, 9 de desembre de 1911 - 19 de juliol de 2011) ha traspassat a les portes del centenari que tanta l'il·lusió li feia assolir.

Pels que ens mirem, calibrem i valorem la història i els homenots de la nostra història des del punt de vista del país i de la fidelitat al país, ni Sentís, ni Pla, ni Sagarra entre altres i exclusivament en aquest aspecte, poden ser mai sants de la nostra devoció. Després però, un cop destriat el gra de la palla, cal reconèixer que, precisament aquests tres personatges tan rellevants, han estat tres icones de la llum de l'intel·lecte del país, a més de tres grans escriptors i periodistes en llengua catalana, que només van emmascarar la seva trajectòria precisament per haver-se alineat amb les poc honorables tesis de la dictadura franquista, després del cop militar sediciós contra la República.

Aquesta és la gran i insuperable pedra a la sabata de persones tan vàlides com eren Josep Pla, Josep M. De Sagarra, Carles Sentís i alguns altres lletraferits catalans universals -per sort ben pocs- , que tot i que van intentar explicar la seva posició en fals al respecte, es pot dir que pràcticament cap entitat democràtica, ni tampoc cap persona representativa dels valors democràtics i que s'hagués sacrificat pel país, no va poder posar mai més la mà al foc per ells, ni reconèixer-los veritablement la seva vàlua.

Anem a pams: després de posicionar-se contra la República, Sentís va ser alferes provisional, alt càrrec periodístic amb Franco, confident de Joan de Borbó, i periodista rellevant i privilegiat pel que fa a poder viatjar per tot el món, fent reportatge i investigació periodística, i assistint en viu a grans esdeveniments de la història.

Sentís va ser un col·laborador actiu del franquisme, i mai no ho va negar, encara que ho va intentar justificar en l'ambient revolucionari existent a Barcelona abans de 1936, i després durant la Guerra Civil, quan ell va fugir a la zona franquista. Tampoc no es va amagar de l'alleujament que li va suposar el final de la contesa, i l'alegria de la victòria dels sediciosos com a part d'aquest alleujament, ja que formava part d'una família de tradició catòlica, amb membres capellans i canonges, segons les seves pròpies paraules. Segurament per això va optar i tirar cap als que defensaven aquests valors, malgrat que el fer-ho suposés paral·lelament la fi d'altres, també importants i necessaris per a molta gent que va patir la repressió en pròpia carn durant quatre dècades.

També és cert que Sentís va adjurar de la repressió a què el franquisme va sotmetre la població durant i després de la contesa, i de les injúries i vexacions a la llengua i a la cultura catalanes. I que una vegada situat en el lloc precís en el moment adequat, Sentís va ser espectador en primera fila dels diversos canvis de règim i, com va saber fer en Samaranch, es va adaptar a tots ells i va trobar l'acomodament precís a cada moment. En el decurs del temps va saber ser mimètic, i abans de mostrar-se partidari del cop d'Estat militar, va ser secretari d'un conseller republicà i col.laborador de Francesc Cambó, i també col.laborador i conseller amb Josep Tarradellas, ja que va ser -una vegada mort el dictador- un dels artífex de la seva tornada, en fer el paper de correu entre el desaparegut president català i Adolfo Suarez, amb qui Sentís també va ser diputat de la UCD.

Dit això -que cal dir-ho i no disfressar-ho-, no seria honest obviar que en Sentís va ser un home molt vàlid professionalment parlant, ja que va ser un destacat periodista de raça, únic corresponsal de l'Estat espanyol en el procés de Nuremberg, acompanyant del general De Gaulle en el seu periple africà, etc. Sentís, igual que van fer Pla, Segarra o altres intel·lectuals catalans que van optar per arrenglerar-se amb els feixistes, va saber llaurar complicitats en el seu retorn a l'Espanya dictatorial, en què o s'estava amb Franco, o contra Franco, sense gaires més opcions.

Naturalment que una vegada retornat a Espanya, Sentís va haver de fer el seguidisme de rigor a la veu única, cosa que va demostrar en articles lamentables com el "Finis Cataloniae" dels anys 40, publicat a La Vanguardia Española. Però tampoc no es pot ometre la candidatura de consens que va promoure, i amb la que va encapçalar la primera junta del Col.legi de Periodistes de Catalunya, els membres de la qual no tenien cap indici de simpatia amb el franquisme.

Sempre és lamentable que un home com Sentís, savi per vell i per professional, desaparegui d'escena, més si està a punt d'acabar les seves memòries, que en aquest cas es quedaran inacabades. Cal reconèixer la vàlua dels mestres que van passant avall, però malgrat la seva vàlua, i precisament per això, no seria rigorós amagar i disfressar les seves mancances, i en alguns com en el cas de Sentís, el seu poc compromís amb el país en un moment determinat.








Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites