Santi Capellera i Rabassó *periodista
Entre els dies 17 i 19 de juliol s’han complert els 75 anys del cop d’Estat militar que va portar Espanya a una contesa civil que va durar tres anys i que va fer un milió de morts.
L’alçament feixista contra la República va tenir lloc arran de la sublevació del general Mola i uns quants militars més al Nord d’Àfrica, entre ells en Franco, incentivats per la dreta espanyola més reaccionària davant el possibilisme republicà, pels abusos comesos per les esquerres més extremes, i, sobretot, per la por ancestral dels governs espanyols davant la possibilitat de secessió de Catalunya, que –com passa ara- se sentia injustament tractada per un Estat centralista que la munyia fiscalment fins a la sacietat.
Són els 75 anys del cop militar que va desembocar en aquella maleïda Guerra Civil, que va acabar amb la pèrdua i trencament de moltes existències, i de tota llibertat que no fos futbol, senyores o toros.
La Guerra Civil, però, continua ben viva en la memòria familiar de molta gent d’un i altre bàndol. Durant quaranta anys només hi va haver monuments als caiguts franquistes, els guanyadors. Després se n’han aixecat en record de les víctimes de la repressió franquista, cosa que ha contravingut gent que se’n va queixar, perquè també és ben cert que és molt complicat oblidar les malifetes del Front Popular, les patrulles de control del qual en van fer de grosses a la majoria dels llocs on van actuar. La memòria, la històrica i la personal, és, d’antuvi, força complicada i difícil de demostrar objectiva. Sobretot perquè aquesta de la Guerra Civil, generalment està alimentada per l’impacte causat per traumes com empresonaments, afusellaments, assassinats, Llei de Fugues...aplicats a amics o parents pròxims.
El cert és que aviat ja no quedarà ningú que hi hagués participat directament en aquella contesa. I això està bé, perquè ens convé anar superant el munt de desastres que, directament o indirecta ens han condicionat a tots plegats fins al dia d’avui. Això no vol dir que s’hagin d’oblidar, naturalment, perquè un poble desmemoriat serà sempre un poble amb poc criteri. Però és tan perillós l’excés de memòria i el capficament, com esborrar el passat simplement perquè ens sembla conflictiu, i aquesta és la via ràpida.
Si hem de pensar en aquella maleïda guerra, cal fer-ho amb criteris historiogràfics i no pas personals. I per fer-ho cal obrir centres d’interpretació de la memòria, com passa a molts altres llocs del món que han patit grans enfrontaments i que han dividit la societat; obrir museus especialitzats i, sobretot, espais universitaris per potenciar la investigació i esbrinar la realitat del que va succeir, sense por, sense complexos, oberts als resultats que la investigació profunda i objectiva ens depari. I això és molt important, sobretot de cara a afrontar aquests fets -moltes vegades encara tabú en molts aspectes- amb la naturalitat amb que es tracten els fets històrics en general, i no pas amb la ràbia i el ressabi dins el cos.
D’altra manera ens pot passar el que els succeeix a molts que s’entesten a seguir ofuscats en les seves condicions personals en altres aspectes. La maleïda guerra que ja no és de la immensa majoria dels que ara poblem aquest món, es pot convertir en nostra sense ser-ho, com fan alguns nets d’immigrants peninsulars que als anys 60 es van anar a guanyar la vida a altres indrets, i encara avui ells s’entesten a dir que són d’aquells indrets... perquè simplement les circumstàncies familiars i la mala informació, els han portat a viure aquest marasme erràtic i marginal.
.jpg)