Rosa Regàs, una altra víctima de les essències
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El ministre de Cultura, César Antonio Molina, va considerar “sa” que Rosa Regàs hagués dimitit com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya. Va dir que està bé que “s’assumeixin responsabilitats” “davant els fets esdevinguts” i va afegir que, amb la dimissió de Rosa Regàs, el pla de modernització que preveu aplicar en aquesta institució començarà “amb més celeritat”. César Antonio Molina la va acusar de no haver-li comunicat el robatori d’uns mapamundis de la biblioteca, i de no haver tornat de vacances de “Gerona” quan es va assabentar del fet, i també de"no haver fet res" com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya durant aquests últims tres anys. Segons l'escriptora doncs, aquest comentari va motivar que considerés que no tenia la confiança del ministre i va dimitir.
El nou ministre de Cultura va bastint el seu equip i no ha dissimulat la seva poca sintonia amb Rosa Regàs. Fins aquí ben poca cosa a comentar. No conec a fons el treball de la fins ara directora general en la reestructuració i funcionament de la Biblioteca Nacional d’Espanya, una tasca que no deu ser gens fàcil, però sí que conec el front mediàtic anti-Regàs que s'ha anat teixint aquests darrers anys arran de les preses de posició valentes sobre fets i situacions polítiques viscudes. La seva llibertat d'opinió, la seva presència en alguns fòrums d'opinió la van convertir en un blanc reiteratiu i despietat de la “brunete mediática” i dels seus mitjans i opinadors afins.
Regàs ha dimitit com a directora general però no crec que dimiteixi com a pensadora, com a analista crítica de la vida d'aquest país amb la seva mirada de dona, amb la seva mirada sempre feta des de la sinceritat de la seva opinió i del seu pensament, potser equivocat per alguns, però coincident i alliçonador per altres, perquè així funciona la democràcia.
Com a periodista i com a afectat que també he estat d’aquesta malaltia en alguna ocasió, em dol quan algú ha de marxar perquè no és de la corda del de dalt. En el seu cas però, penso que s’hi han afegit altres coses que inclouen la pressió i la campanya mediàtica a què ha estat sotmesa en els darrers mesos, i no pas per la gestió bona o no tan bona al capdavant de l’entitat del Govern central, sinó per la seva claredad i llibertat d’expressió en un Madrid irrespirable. Altres de la seva mateixa corda política ja s’han encongit i han començat a plegar veles pensant en els rèdits electorals imminents, i fins i tot alguns altres, també socialistes de tota la vida, s’han “independitzat” i formaran noves fileres. Tanmateix Regàs ha demostrat ser una dona lliure, lliure de pensament, lliure de les dependències de càrrecs i dels honors, lliure en l’ús de la paraula. I voldria pensar que la seva renúncia a aquesta direcció general reforçarà encara més la seva llibertat, per la qual cosa els ciutadans una mica lúcids d’aquest país, d’esquerres -i també molts i molt de dretes, no ho oblidem-, ho sabran apreciar i gaudir, malgrat els punts de vista tan diferents que els separen. Perquè donar la cara, no amagar-se de res i dir el que es pensa, malgrat que reporti conseqüències de vegades perjudicials per qui ho porta a terme, no deixa de ser un acte de valentia i de sinceritat apreciat per afins i amics, i també per no tan afins, no tan amics, i per enemics que ho reconeixen, encara que sigui amb la boca petita. A banda de valorar o no Regàs, el que sí que hauria de saber en tot cas el nou ministre de Cultura, si com a tal es vol veure apreciat, és que la ciutat de Girona té aquesta denominació oficial des de ja fa prop de vint anys. El canvi de topònim es va aprovar per unanimitat llavors al consistori gironí, aleshores encapçalat per l’avui conseller de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya, el socialista Joaquim Nadal. Això va succeir quan el també govern socialista de Felipe González, en un plenari al Congrés dels Diputats, va aprovar el canvi de les lletres de les matrícules dels vehícles a motor, que de la GE van passar a la GI. Entre socialistes doncs, queda la cosa.
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El ministre de Cultura, César Antonio Molina, va considerar “sa” que Rosa Regàs hagués dimitit com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya. Va dir que està bé que “s’assumeixin responsabilitats” “davant els fets esdevinguts” i va afegir que, amb la dimissió de Rosa Regàs, el pla de modernització que preveu aplicar en aquesta institució començarà “amb més celeritat”. César Antonio Molina la va acusar de no haver-li comunicat el robatori d’uns mapamundis de la biblioteca, i de no haver tornat de vacances de “Gerona” quan es va assabentar del fet, i també de"no haver fet res" com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya durant aquests últims tres anys. Segons l'escriptora doncs, aquest comentari va motivar que considerés que no tenia la confiança del ministre i va dimitir.
El nou ministre de Cultura va bastint el seu equip i no ha dissimulat la seva poca sintonia amb Rosa Regàs. Fins aquí ben poca cosa a comentar. No conec a fons el treball de la fins ara directora general en la reestructuració i funcionament de la Biblioteca Nacional d’Espanya, una tasca que no deu ser gens fàcil, però sí que conec el front mediàtic anti-Regàs que s'ha anat teixint aquests darrers anys arran de les preses de posició valentes sobre fets i situacions polítiques viscudes. La seva llibertat d'opinió, la seva presència en alguns fòrums d'opinió la van convertir en un blanc reiteratiu i despietat de la “brunete mediática” i dels seus mitjans i opinadors afins.
Regàs ha dimitit com a directora general però no crec que dimiteixi com a pensadora, com a analista crítica de la vida d'aquest país amb la seva mirada de dona, amb la seva mirada sempre feta des de la sinceritat de la seva opinió i del seu pensament, potser equivocat per alguns, però coincident i alliçonador per altres, perquè així funciona la democràcia.
Com a periodista i com a afectat que també he estat d’aquesta malaltia en alguna ocasió, em dol quan algú ha de marxar perquè no és de la corda del de dalt. En el seu cas però, penso que s’hi han afegit altres coses que inclouen la pressió i la campanya mediàtica a què ha estat sotmesa en els darrers mesos, i no pas per la gestió bona o no tan bona al capdavant de l’entitat del Govern central, sinó per la seva claredad i llibertat d’expressió en un Madrid irrespirable. Altres de la seva mateixa corda política ja s’han encongit i han començat a plegar veles pensant en els rèdits electorals imminents, i fins i tot alguns altres, també socialistes de tota la vida, s’han “independitzat” i formaran noves fileres. Tanmateix Regàs ha demostrat ser una dona lliure, lliure de pensament, lliure de les dependències de càrrecs i dels honors, lliure en l’ús de la paraula. I voldria pensar que la seva renúncia a aquesta direcció general reforçarà encara més la seva llibertat, per la qual cosa els ciutadans una mica lúcids d’aquest país, d’esquerres -i també molts i molt de dretes, no ho oblidem-, ho sabran apreciar i gaudir, malgrat els punts de vista tan diferents que els separen. Perquè donar la cara, no amagar-se de res i dir el que es pensa, malgrat que reporti conseqüències de vegades perjudicials per qui ho porta a terme, no deixa de ser un acte de valentia i de sinceritat apreciat per afins i amics, i també per no tan afins, no tan amics, i per enemics que ho reconeixen, encara que sigui amb la boca petita. A banda de valorar o no Regàs, el que sí que hauria de saber en tot cas el nou ministre de Cultura, si com a tal es vol veure apreciat, és que la ciutat de Girona té aquesta denominació oficial des de ja fa prop de vint anys. El canvi de topònim es va aprovar per unanimitat llavors al consistori gironí, aleshores encapçalat per l’avui conseller de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya, el socialista Joaquim Nadal. Això va succeir quan el també govern socialista de Felipe González, en un plenari al Congrés dels Diputats, va aprovar el canvi de les lletres de les matrícules dels vehícles a motor, que de la GE van passar a la GI. Entre socialistes doncs, queda la cosa.
.jpg)