Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dissabte, 8 de setembre de 2007

Luciano Pavarotti ens deixa un gran llegat humà i musical (publicat al "Menorca Diari Insular" el 8 de setembre de 2007)

Pavarotti, l’impuls obstinat del bel canto
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El tenor italià Luciano Pavarotti va morir a casa seva, a Mòdena, a 71 anys. El cantant tenia des de feia més d'un any un càncer que el va obligar a abandonar els escenaris. Els mitjans italians ja havien informat que Pavarotti estava en una situació gravíssima, per la qual cosa el desenllaç fatal es podia donar en qualsevol moment. Ha estat en una matinada de setembre, aquella època de l’any que tant li agradava i que l’inspirava, com a romàntic i bucòlic que era, tal com em deia fa poc Josep Carreras, amic i company de molts concerts del desaparegut.
Se'l considerava el més universal dels tenors italians de la segona meitat del segle XX. El Metropolitan de Nova York va viure el març del 2004 el que semblava ser l'adéu definitiu dels grans espectacles operístics de Luciano Pavarotti, a 68 anys. Però l'exuberància vital i musical del tenor no el va deixar retirar del tot, i encara va fer actuacions on no temia barrejar el seu talent amb el de músics d'altres generacions i gèneres. L'atracció dels escenaris continuava sent gran i encara el 2006 va començar una última gira mundial que va haver d'interrompre per ser operat urgentment d'un càncer de pàncrees a Nova York. Des del juliol de l'any passat, Pavarotti lluitava contra la malaltia. En diverses entrevistes havia parlat obertament de la seva salut i deia que, com que la vida l'hi havia donat tot, estava preparat per perdre-ho també tot. Ha estat el tenor italià més conegut universalment de la segona meitat del segle XX, ja que entre altres fites va contribuir, amb la seva personalitat expansiva i desbordant, a la gran popularització de l'òpera. Els concerts dels Tres Tenors, en companyia de Plácido Domingo i Josep Carreras, han omplert estadis i han arribat a públics habitualment allunyats del, sempre minoritari, gènere líric. Pavarotti va heretar l’amor al bel canto del seu pare. Fill d'un flequer amant de l'òpera, va néixer a Mòdena i va debutar a 26 anys amb el personatge de Rodolfo de "La Bohème", de Puccini. Era un tenor sobretot belcantista que es va consagrar al Metropolitan de Nova York amb "La filla del regiment", de Donizzetti. El modenesc estava dotat d'una veu excepcionalment versàtil i lluminosa, amb una forta base lírica i una gran capacitat expansiva. La seva popularitat es demostra fins i tot en el fet que el seu nom figura al "Llibre de rècords Guinness" per l'aplaudiment d'una hora i set minuts de durada que va rebre a l'òpera de Berlín el 1988.
La malaltia no va aconseguir debilitar del tot la seva immensa força vital, ja que des de la cadira de rodes en què va haver d’estar en els últims mesos, encara impartia classes de cant a les tardes a alguns alumnes, i jugava a les cartes amb els amics. Aquesta és més que cap altra, la gran força que va tenir Il Tenorissimo, que va popularitzar Turandot entre el gran públic, i va ser capaç d’obrir un debat lluita entre els apocalíptics i els integrats de l’òpera. Segurament en un futur no llunyà el tenor italià serà recordat com un home amb unes bases personals i professionals molt sòlides, i un gran esperit de sacrifici, cosa que el va catapultar al reconeixement mundial. Pavarotti tenia un esperit indomable, com el de Johan Sebastian Bach o el de Francisco de Goya entre altres homes i dones sempre admirats i imitats, alhora que criticats per no ser sants de la devoció de molts no tan capaços com ells.
Per molts de nosaltres, que l’estimavem per com era i apreciàvem les seves facultats innates, el seu sarcasme fora dels escenaris i la seva bonhomia, pels que havíem pogut parlar amb ell professionalment i entrevistar-lo als camerinos del Gran Teatre del Liceu, pels que havíem estat asseguts al seu costat, ja de forma personal, en alguns sopars postoperístics del coliseu de la Rambla, pels que escoltan-lo cantar i parlar vam aprendre moltes coses importants d’aquesta vida que ell sabia, sempre romandrà aquí perquè no l’oblidarem mai, ni el deixarem en l’oblid.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites