Les llibertats sempre han estat qüestionades, fins i tot en aquests "democràtics" temps nostres (publicat al Menorca i a Es Diari el 12/07/2008)
Llibertats d'acció i d'expressió: causes i reaccions
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La llibertat d’acció mai no pot posar en perill la integritat física i moral dels ciutadans. La llibertat d’expressió mai no es pot convertir en un pretext per injuriar, mentir o calumniar. No hi ha dubte que la difícil qüestió és escatir en cada cas concret si es respecten o no els límits intangibles. No és una qüestió objectiva aquesta, perquè al capdavall la jurisprudència mostra la diversitat de criteris i d’opinions que empren en l’argumentari els mateixos magistrats als estrades a l’hora de fer un judici en aquestes matèries.
Conjugar el dret a la seguretat personal amb el dret a la llibertat de moviments no és fàcil. L’estat i la societat han de garantir en tot moment la seguretat dels seus membres, especialment dels més febles, d’aquells grups més vulnerables que són fàcilment instrumentalitzats o utilitzats com a mercaderia. Ara bé, aquesta protecció de la seguretat mai no pot vulnerar el legítim dret a la privacitat i a la intimitat, ni a la llibertat d'expressió ni d'idees. El recurs a la violència com a forma per neutralitzar conductes agressives de ciutadans que es prenen la llibertat de fer i desfer al seu aire és l’últim recurs, certament és l’últim, però no es pot ni s’ha de descartar, perquè descartar-lo és una forma ingènua de sortir per la tangent i d’oblidar que, de vegades, la persuasió a través de la paraula, a través de l’enfilall d’arguments que la racionalitat basteix amb elegància, no és prou convincent per redreçar determinades males pràctiques i actituds de la bèstia bípeda. Aquest és un cas; però hi tenim l'altra cara de la moneda.
No hi ha cap mena de dubte que la tolerància té límits. La dificultat rau a discernir les fronteres d’aquesta virtut que, si esdevé molt elàstica, es converteix en una forma d’indiferència activa. El dret a la llibertat d’expressió, de moviments, d’associació, de creences i de pensament cal que es complementi dialècticament amb el deure de respectar la dignitat, la integritat i la intimitat de les persones. I alhora cal que els censors de totes les menes, que mai no han estat eradicats de cap de les maneres de cap societat que sigui o hagi estat tal, es plantegin que, de vegades, matar els missatgers no fa sinó augmentar la rellevància d'allò que volen evitar que sigui divulgat a tota costa. Cal anar de cara al problema que els afecta directament i enfrontar-lo de manera civilitzada i democràtica, i no pas atacar o carregar-se a qui fa que aquest problema aflori en qualsevol de les formes possibles. Voler obviar la realitat del que passa al nostre entorn és voler ser cec i sord, i fer cas omís del que és constatable. I voler que les mentides per omissió siguin grans veritats apòcrifes, és voler-se fer un món a la mida pròpia com era el cas del xou de Truman. És viure a la inòpia política i social vaja.
Les forces de seguretat d’un poble civilitzat han de conèixer totes les estratègies possibles per resoldre els conflictes i la violència potencial o real a través de la paraula, dels processos de mediació i de negociació que, en ocasions, són més lents que la força bruta, però més eficaços. Cal, doncs, esgotar totes les possibilitats per no caure en la lògica de l’acció i reacció que, com ja va assenyalar fa molts anys Martin Luther King, en inspirar-se en Mahatma Gandhi, és una lògica que genera més violència i més ressentiment a mesura que s'aplica de tal forma. Ara bé, cal fer notar que, en circumstàncies límit, no hi ha altre remei que transitar de la persuasió a alguna forma de coerció, especialment quan hi ha en joc els drets fonamentals de ciutadans innocents i vulnerables que miren de viure pacíficament i exercir lliurement la seva ciutadania. I el mateix passa en les formes parlades de les llibertats. Tolerar aquestes males pràctiques i agressions és una forma de torpedinar les bases del que Karl Popper va anomenar la societat oberta, on definia les seves notables contribucions a l'epistemologia. Popper, era un filòsof social i teòric del liberalisme, i també un defensor d'aquesta denominació de la societat enfront dels sistemes com ara el comunisme i el nacionalsocialisme, perquè segons la seva concepció resultaven totalitaris. No obstant això, per a comprendre les seves posicions polítiques cal partir de les seves aportacions a la teoria del coneixement. No podem caure en l’antropologia de la negativitat, però tampoc en la rousseauniana, que radica en l’entranya del pseudoprogressisme de llibre d'estil social. O dit en una frase més planera: de vegades les reaccions excessives a les accions i expressions són vergonyants i estan fora de lloc i de tot dret.
Conjugar el dret a la seguretat personal amb el dret a la llibertat de moviments no és fàcil. L’estat i la societat han de garantir en tot moment la seguretat dels seus membres, especialment dels més febles, d’aquells grups més vulnerables que són fàcilment instrumentalitzats o utilitzats com a mercaderia. Ara bé, aquesta protecció de la seguretat mai no pot vulnerar el legítim dret a la privacitat i a la intimitat, ni a la llibertat d'expressió ni d'idees. El recurs a la violència com a forma per neutralitzar conductes agressives de ciutadans que es prenen la llibertat de fer i desfer al seu aire és l’últim recurs, certament és l’últim, però no es pot ni s’ha de descartar, perquè descartar-lo és una forma ingènua de sortir per la tangent i d’oblidar que, de vegades, la persuasió a través de la paraula, a través de l’enfilall d’arguments que la racionalitat basteix amb elegància, no és prou convincent per redreçar determinades males pràctiques i actituds de la bèstia bípeda. Aquest és un cas; però hi tenim l'altra cara de la moneda.
No hi ha cap mena de dubte que la tolerància té límits. La dificultat rau a discernir les fronteres d’aquesta virtut que, si esdevé molt elàstica, es converteix en una forma d’indiferència activa. El dret a la llibertat d’expressió, de moviments, d’associació, de creences i de pensament cal que es complementi dialècticament amb el deure de respectar la dignitat, la integritat i la intimitat de les persones. I alhora cal que els censors de totes les menes, que mai no han estat eradicats de cap de les maneres de cap societat que sigui o hagi estat tal, es plantegin que, de vegades, matar els missatgers no fa sinó augmentar la rellevància d'allò que volen evitar que sigui divulgat a tota costa. Cal anar de cara al problema que els afecta directament i enfrontar-lo de manera civilitzada i democràtica, i no pas atacar o carregar-se a qui fa que aquest problema aflori en qualsevol de les formes possibles. Voler obviar la realitat del que passa al nostre entorn és voler ser cec i sord, i fer cas omís del que és constatable. I voler que les mentides per omissió siguin grans veritats apòcrifes, és voler-se fer un món a la mida pròpia com era el cas del xou de Truman. És viure a la inòpia política i social vaja.
Les forces de seguretat d’un poble civilitzat han de conèixer totes les estratègies possibles per resoldre els conflictes i la violència potencial o real a través de la paraula, dels processos de mediació i de negociació que, en ocasions, són més lents que la força bruta, però més eficaços. Cal, doncs, esgotar totes les possibilitats per no caure en la lògica de l’acció i reacció que, com ja va assenyalar fa molts anys Martin Luther King, en inspirar-se en Mahatma Gandhi, és una lògica que genera més violència i més ressentiment a mesura que s'aplica de tal forma. Ara bé, cal fer notar que, en circumstàncies límit, no hi ha altre remei que transitar de la persuasió a alguna forma de coerció, especialment quan hi ha en joc els drets fonamentals de ciutadans innocents i vulnerables que miren de viure pacíficament i exercir lliurement la seva ciutadania. I el mateix passa en les formes parlades de les llibertats. Tolerar aquestes males pràctiques i agressions és una forma de torpedinar les bases del que Karl Popper va anomenar la societat oberta, on definia les seves notables contribucions a l'epistemologia. Popper, era un filòsof social i teòric del liberalisme, i també un defensor d'aquesta denominació de la societat enfront dels sistemes com ara el comunisme i el nacionalsocialisme, perquè segons la seva concepció resultaven totalitaris. No obstant això, per a comprendre les seves posicions polítiques cal partir de les seves aportacions a la teoria del coneixement. No podem caure en l’antropologia de la negativitat, però tampoc en la rousseauniana, que radica en l’entranya del pseudoprogressisme de llibre d'estil social. O dit en una frase més planera: de vegades les reaccions excessives a les accions i expressions són vergonyants i estan fora de lloc i de tot dret.
