La necessària credibilitat en la Justícia
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El funcionament de la Justícia és un element clau, ja que és la responsable de garantir el compliment de les normes que tota societat de dret s’ha marcat. És d’especial gravetat, per tant, que les diferents institucions responsables de garantir el funcionament de les normes comunes entrin en crisi. L’estat de dret basa la seva legitimitat en el contracte social signat entre els seus ciutadans, el qual porta a l’acceptació tàcita d’unes regles de joc compartides que garanteixen els drets i deures de tots els individus.
Dels tres pilars de l’estat de dret, el poder judicial és el que resta més al marge de l’escrutini públic i sovint (encara que hi ha excepcions molt evidents) del judici dels mitjans de comunicació. No obstant això, diferents fets han focalitzat darrerament l’atenció sobre el funcionament de la Justícia (molt especialment a Catalunya), i han posat en qüestió de manera clara la seva independència i integritat respecte dels poders legislatiu i executiu. Aquest mateix que redacta publicava un article en aquest diari fa una setmana (El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes) en que demanava especialment deixar actuar els jutges sense pressions dels fiscals ni dels polítics, per tal que puguessin fer bé la seva feina.
Precisament per això mateix crec que cal considerar que l’actitud del Tribunal Constitucional amb la sentència de l’Estatut de Catalunya és la principal causa del descrèdit de la justícia espanyola. Aquesta falta de credibilitat ve donada per la pèrdua d’independència de l'alt tribunal respecte dels partits polítics, ja que al meu entendre en aquest òrgan especial hi pesa més l’adscripció ideològica i el seguidisme dels magistrats cap a aquells que els han escollit, que no pas la voluntat expressada per tot un poble en un referèndum, afegida al pacte entre dos parlaments com són el de Catalunya i el Congrés espanyol.
Un tribunal que triga més de tres anys a dictar una sentència sobre la principal norma de funcionament de l’autogovern català, provoca més alarma social i desafecció que no pas seguretat jurídica. I siguem clars i lògics: un element clau de la confiança en la justícia és evitar la sensació de buit legal, i prendre decisions desinteressades que assegurin la continuïtat de l'ordre social, perquè la Justícia té com a missió garantir la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seva llibertat davant qualsevol arbitrarietat que la pugui posar en perill. Aquesta és la seva veritable missió i no pas cap altra, molt ben representada en la seva icona de l'estàtua amb la bena als ulls que aguanta la balança .
La realitat dels partits polítics a nivell de l’Estat és notablement diferent a la catalana. Els membres del Tribunal Constitucional són nomenats a proposta del Congrés, el Senat, el Govern i el Consell General del Poder Judicial. Per tant, quan una norma legal com és l'Estatut català se sotmet a judici dels representants d'aquests estaments, es qüestiona el principi d’igualtat dels ciutadans catalans respecte dels de la resta de l’Estat, ja que l’organisme que ha de dictar sentència ha estat escollit, només, per una de les parts i no pas per l'altra. Com es pot ser objectiu doncs?
És fonamental per a qualsevol societat garantir la solidesa de les seves institucions i dels poders que les han de regular, perquè el descrèdit de qualsevol institució pública, com ara la Justícia, ens fa més febles com a ciutadans del que es considera un estat de dret. I això és fa extensible a qualsevol altre judici interessat, en qualsevol camp i circumstància.
Per això penso que el fet que el Tribunal Constitucional estigui jutjant únicament l’Estatut català i no l’andalús o qualsevol altre amb les mateixes connotacions com ara el valencià, o que hi hagi hagut declaracions, filtracions, recusacions i espectacles que ha anat oferint el Tribunal Constitucional durant tot el temps que fa que dura el procés des que el PP va recusar el contingut de l'Estatut, ja són suficients per constatar que els ciutadans de Catalunya han vist qüestionats els seus drets i la seva llibertat. I queda clar que això es dóna en estar sotmesos aquests ciutadans a l’arbitrarietat dels organismes judicials esmentats, que en definiva són els que hauran de dictar sentència sobre un autogovern del qual estan bastant allunyats en tots els aspectes, i als que -es pot percebre fàcilment- no fa cap gràcia que l'Estatut de Catalunya es pugui aplicar tal com va sortir del Parlament. I això no dona precisament cap credibilitat a la Justícia, ni cap garantia als ciutadans que aquesta actui de manera independent.
