L'adéu a Joan Martí Alanis: un bisbe estadista de talla europea
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Aquests primers dies de tardor han dit adéu a un gran home d'estat del nostre entorn. El diumenge dia 11 va morir a Barcelona a 81 anys Joan Martí Alanis, arquebisbe emèrit d’Urgell, un dels grans bisbes catalans del segle XX. Martí Alanis va ser el pastor de la diòcesi d’Urgell durant trenta-dos anys, responsabilitat que també comporta la de ser el copríncep d’Andorra. Home de gran bagatge cultural i intel·lectual, Joan Martí formava part dels sectors oberts de l’Església i al mateix temps fidel al país.
Pocs minuts abans de tres quarts de dotze el fèretre amb les despulles de l’arquebisbe va entrar a la nau central de la catedral de la Seu d'Urgell on s'hi concentraven un miler de persones. La comitiva que l’ha dut en processó des del Palau Episcopal el situa al peu de l’altar. Amb els evangelis i la mitra al damunt. La cerimònia que s’inicia serà solemne però senzilla. Un altre element més comparable a la manera de fer de Martí. Lectures, càntics, més de dos-cents eclesiàstics i tota la plana major de l’Església catalana. Emoció la d’alguns dels assistents. Mirades encuriosides les d’altres. Respecte per part de tots. El bisbe Joan, el copríncep d'Andorra Martí s’acomiada.
A l'homilia es cita primer l’home d’Església. Després, evidentment, l’home d’Estat. "Era un gran creient, sense exageracions, a la catalana, a la modesta, a la sincera, a l’autèntica. Un home de cultura. I la cultura anava lligada amb la ferma defensa de la llengua catalana que va fer Martí, pel fet de ser cap d'Estat de l'únic país que té el català com a llengua pròpia", va dir emocionat l'ara successor seu, Joan Enric Vives.
Representants dels governs andorrà, català, francès i espanyol van fer acte de presència a la cerimònia. I és que realment no n'hi havia per menys. Martí Alanis va ser un home consagrat a l'Església, però per davant de tot va estar consagrat al seu poble i al poble Andorrà, al qual va representar com a figura jurídicopolítica de coprincep, conjuntament amb el president de la República Francesa, des que l'any 1971 va agafar les regnes del bisbat i, per tant, les del coprincipat.
Vaig tenir l'oportunitat de conèixer el bisbe Joan durant una estada de feina al Principat d'Andorra, on vaig tenir tracte personal tant amb ell com amb el president Òscar Ribas, ja que el meu entorn laboral es desenvolupava en treballs de comunicació pròxims a aquest context. Vaig poder copsar i percebre en el clergue una persona moderada i assenyada, però consistent i valenta per afrontar qualsevol eventualitat del caracter que fos. I vaig poder comprovar que l'opinió de Martí Alanis sempre es caracteritzava per l’equanimitat i la fonamentació. Així ho demostraven, per exemple, els seus articles d’opinió a La Vanguardia. En la seva condició de copríncep, va haver d’afrontar certament moments difícils, especialment en l’elaboració i aprovació de la nova constitució d’Andorra, que va rubricar l'any 1993 després de ser aprovada en referèndum pel poble andorrà, que va treballar al costat d'Òscar Ribas Reig, el president de la transició, que va portar Andorra a l'ONU amb la nova constitució i que ha estat l'únic premier que ha fet un discurs en la nostra llengua a l'alt organisme mundial de les nacions. La Carta Magna andorrana va ser doncs, i de la mà de Martí Alanis, el pas decisiu per a la modernització definitiva del nostre país germà. Sobre Andorra sempre hi ha hagut una espasa de Damocles en forma d’ingerència dels poderosos estats veïns i d'intents d'arrabassament de la seva independència. El copríncep Martí Alanis però, va saber sortir-se’n molt bé i va tenir la murrieria i la saviesa necessàries per pilotar una molt bona transició. En termes eclesials, Joan Martí Alanis va garantir un successor de qualitat per a la diòcesi mitjançant el nomenament com a coadjutor seu de Joan Enric Vives, actual bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra.
La Santa Seu, va reconèixer el seu zel acurat en l'acompliment del seu ministeri episcopal, i el 25 de juny de 2001 li va atorgar el títol o dignitat d'arquebisbe ad personam. Allunyat d’estridències, Martí Alanis va saber jugar fins al darrer moment la carta de la moderació i del seu tarannà constructiu, en un exemple del que ha de ser un home d'Església que juga un paper d'estadista. El país et trobarà faltar, bisbe Joan.
