Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

divendres, 23 d’octubre de 2009

La corrupció és lamentable, més quan s'espera que es doni per aprofitar-la en benefici propi



El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Quan s’insinua alguna irregularitat lligada a un partit o a un polític li solem atorgar veracitat instantània, sense alarmar-nos gaire, perquè s’ajusta a la lògica que hem adoptat. En canvi, si l’acusat pertany a aquesta societat civil que hem edulcorat, a alguna ONG d'aquestes de gran volada, o a alguna institució cultural com ara el Palau de la Música o l'Orfeó Català per ser clars del tot, se’ns trenquen els esquemes i sembla que el món s’enfonsi: la realitat no s’ajusta a la nostra expectativa, no és el que semblava que era, ves per on.
És una màxima ancestral: no s’ha de ser honest, sinó que també se n’ha de semblar. En realitat m'adono que a la nostra societat és més important semblar honest que ser-ho. Per això, el judici dels mitjans de comunicació –basat en opinions i presumpcions– sol ser socialment més determinant que el judici dels jutges –basat en proves i lleis–. Quantes persones han estat irremissiblement condemnades socialment i, al cap de mesos o anys, inútilment absoltes pels tribunals! Aquestes són, però, les regles del joc: l’exigència moral està supeditada a l’aparença que se’n dóna.
A tot arreu hi ha lladres i conspiradors; només cal repassar les pàgines internacionals dels diaris per constatar que allò que vivim als nostres territoris en aquest terreny no és gens excepcional. El nostre cas, però, té un component original: quan afecta una entitat o una institució que és identificada amb el catalanisme com és el Palau de la Música (i parlo molt clar perquè ningú no m'acusi de fer la puta i la Ramoneta), se’n fan lectures desproporcionades. A tots dos bàndols. Els detractors hi veuen una magnífica ocasió per generalitzar i dir que allò que a la resta del món és culpa de la cobdícia, aquí a casa nostra ho és del catalanisme, tal com fan avui descaradament el PP, el PSC i ICV, auspiciats per la Brunete socialista del senyors Iceta, Zaragoza i Herrera, és a dir per l'actual Catalunya Ràdio i TV3, ara finalment lliures de la "crosta nacionalista" que tant enquistada estava després d'un quart de segle de governs de CiU. I, en aquest, abunden aquells que pateixen per si això representa una estocada definitiva i el punt d’inflexió per a la plena desnacionalització del país. Exageren els uns, exageren els altres. Lamentablement, són afirmacions hiperbòliques que no es contraresten sinó que sumen en la mateixa direcció, que em temo que no és precisament la bona, com a mínim pel país i pels seus ciutadans. També són les regles del joc: l’exigència i l’aparença morals del catalanisme han de ser necessàriament més elevades, ja no només per opció, sinó sobretot per necessitat.
Més que lamentar-nos però, el que convé és actuar. O canviem les regles o les fem servir a favor nostre. I aquesta segona possibilitat sembla més abastable. Per exemple, quan un acusat d’emprar diner negre es defensa dient que és una pràctica habitual del sector (la mateixa Alícia Sánchez Camacho diu al Matí de Catalunya Ràdio -23/10/09- que "els mitjans de comunicació només miren el cas Gürtel, i en canvi obvien que la presidenta del Parlament balear està imputada en el cas Son Diomenge, i segueix al seu lloc", com aquell que diu, "tots ho fan", i es queda tan ampla!) no n’hi ha prou amb reaccions irades, amb manifestos reivindicant l’honorabilitat o tantes altres respostes del mateix estil. Potser seria més oportú que les nostres entitats seguissin el camí de rendir comptes públicament, per exemple. Això de l’accountability, com en diuen els entesos, està inventat i no només és exigible a institucions i empreses sinó també recomanable per a les entitats de la societat civil –rebin fons públics o no–. Algunes ja ho fan, però no és una pràctica prou generalitzada. Certament, això no evitaria els comportaments delictius d’algunes persones, però seria un bon coixí per amortir el cop i, així, evitar de posar-ho tot en dubte en cada ocasió.
En Millet és un delinqüent confés, però si bé es mira no és un home criticat i jutjat popularment perquè hagi actuat malament per apropiació indeguda: ho és per molt més. És l'ase dels cops de la fam de revenja d'alguns exagetes socialistes, que recorden els dies de Filesa amb el senyor Sala al capdavant, i la corrupció dels Roldan i altres inefables personatges de la mateixa corda política, que els van obligar a empassar-se molts gripaus. ara és l'hora doncs (per mínima relació que constatin entre la trama del Palau i Convergència i Unió) de l'esperada revenja. Ara és l'hora d'intentar tornar a crear un altre cas Banca Catalana, que els socialistes es van haver d'empassar amb la sentència absolutòria de la Justícia a Jordi Pujol. Aquesta és l'arenga que es fa des dels mitjans públics catalans, i de manera constant i ininterropuda durant les 24 hores del dia amb programes i pamflets audiovisuals sense fi. I desenganyem-nos, els atacs i peticions de presó per a Millet no són tant pel què ha fet (que són un seguit continuat de delictes i un clar desproposit social) sinó contra el que va representar el personatge. I és l'ase dels cops també perquè amb la seva trama resulta que del cas Gürtel se'n parla una mica menys, si més no a Catalunya.
Potser sí que en Fèlix Millet ha d'anar a la presó, però qüestionant els jutges i les seves decisions (i més si en aquests no es constata prevaricació) I'únic que s'aconsegueix és debilitar la mateixa Justícia i de rebot l'Estat de dret. I veig amb claredat que si no hi hagués lleis i jutges, la força popular ja hagués penjat el senyor Millet d'un arbre enmig d'una plaça, tal com passava al oest americà. Això que dic potser va contracorrent, i és políticament incorrecte, però és la meva reflexió al respecte. I malgrat que Fèlix Millet sigui culpable, només un jutge i no pas la força mediàtica i l'anomenada alarma social, pot decretar el seu ingrés a la presó. I si el jutge no ho ha fet, ni polítics ni fiscals poden irrompre i fiscalitzar i polititzar les decisions de qui ha interpretat la llei. Caldrà jutjar els culpables i si s'escau i la llei ho contempla així, hauràn d'anar de cap a la presó sense contemplacions, però no pas abans, malgrat que alguns mitjans a hores d'ara ja hagin aconseguit fer bullir l'olla a tot gas, i malgrat que els pescadors oportunistes esperin les aigües mogudes per posar tot el peix al cove. I només amb claredat rigor i transparència, i no pas amb judicis populars arengats per cridaners desbocats, evitarem que passin aquestes coses.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites