Santi Capellera i Rabassó*periodista
El passat divendres 3 de setembre va tenir lloc al Monestir de Montserrat la cerimònia de l'enterrament del filòsof català Raimon Panikkar, per qui personalment sentia un gran afecte i una gran admiració.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Panikkar durant la seva col·laboració als Matins de Catalunya Ràdio, quan el conduia l’estimat company Antoni Bassas, per qui el filòsof català d’origen asiàtic tenia veritable passió. Bassas era “la intel·ligència, la tolerància i el que haurien de ser i com s'haurien de comportar tots els periodistes”, m’havia confessat Panikkar sense que li tremolés el pols.
Panikkar era el pensador del nostre país per antonomàsia, el més reconegut a nivell internacional. Sempre va defensar i promoure el diàleg intercultural i era considerat un pont entre Orient i Occident. Les religions diferents dels seus pares i el fet de viure en diversos punts del planeta com són Itàlia, els EUA i l'Índia van afavorir el seu missatge tolerant i de defensa de la pau i el diàleg. Afirmava sovint que va marxar d'un país cristià, va descobrir l’hinduisme i va tornar budista sense deixar de ser cristià.
Va néixer a Barcelona l’any 1918, i va tenir una vida molt plena. Tot i que de jove va ser ordenat sacerdot i va arribar a ser membre de l’Opus Dei, va deixar la institució catòlica als anys seixanta, poc després de viatjar a l’Índia per primera vegada i per retrobar les seves arrels. S’hi va quedar durant quaranta anys.
També va viure als Estats Units durant una dècada, però actualment ja feia més de vint anys que va decidir d’instal·lar-se a Tavertet (Osona), on va constituir la Fundació Vivarium, que dirigia.
Panikkar parlava una dotzena de llengües, i va publicar més de vuitanta llibres. A més de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural, va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1999; l’any 2000 va rebre el títol de Cavaller de les Arts i les Lletres del govern francès, i el 2001, el govern italià va atorgar-li la Medalla de la Presidència de la República.
Com amic que sóc amic de la família, el traspàs de Raimon Panikkar s’ha sumat al meu dolor personal per la pèrdua de la meva mare el passat 8 de juliol.
Aquest 2010 per a mi ha estat un any de grans pèrdues, ja que m’han marxat dos amics més, i també la meva estimada gosseta beagle Coco, que va morir l’11 de febrer, encara que em queda el seu company, en Bruno, un altre congènere seu, que comparteix la meva vida i que s'ha estat quatre anys a Menorca, mentre he exercit el periodisme a l'illa.
Panikkar era un gran amant de la natura en general, i d’aquests petits grans éssers, els cans, que ens donen estimació desinteressada, ens defensen i ens són lleials, i ens mostren pertot la seva intel·ligència. Éssers simples que sovint acompanyen grans homes, com ara Raimon Panikkar. Adéu amic savi!
