Els venedors de fum de Solidaritat Catalana
Santi Capellera i Rabassó*periodista
“Solidaritat Catalana, la nova força independentista que vol assolir la sobirania de Catalunya sigui com sigui i amb rapidesa després dels comicis catalans que es convocaran pel mes de novembre, i que sembla ser que pretenen guanyar, és una farsa inventada i improvisada en poc temps i pocs fonaments”, segons un informe publicat per Catalunya Lliure,
http://catlliure.wordpress.com/2010/08/29/la-farsa-de-solidaritat-catalana que assegura que la finalitat de la formació és l'autopromoció de personatges sortints d'altres partits i institucions, que es volen enlairar i, a l'empara del sentiment de molts catalans, aconseguir tenir llum política pròpia.
El notari sobiranista, Alfons Lópèz Tena, procedent de CDC, Uriel Bertran, procedent d'ERC, i Joan Laporta, procedent del Barça, són els pilars d'aquesta nova formació que, si en principi va engrescar les ales independentistes de totes les formacions nacionalistes, ara cau en picat per culpa dels mètodes i les formes emprades pels citats promotors .
Tot això mateix que diu aquest article informe ho he constatat personalment, com a periodista -o si més no això era el que em pensava abans d’alguna pregunta il·luminada-, que truco, pregunto, llegeixo, m’informo, investigo…faig la meva feina, crec, per la qual cosa he exposat raons contundents com aquestes de més amunt en diversos mitjans, i m’he permès de dubtar dels venedors de fum i d'altres farsants.
Aquest il·luminat “implicat” al que em refereixo va gosar preguntar-me fa poc al Facebook: “però Santi, tu ets o no ets periodista?”. No vaig acabar d’entendre la qüestió, i evidentment no em vaig molestar ni a respondre. No sabia ben bé si volia que li donés el meu número de col·legiat, de sindicat o que li aportés directament el títol de la UAB. Però vista aquesta interessant (i em temo que molt verídica) publicació de Catalunya Lliure, em permetré deixar clar que preguntar a un periodista en actiu si ho és, és sinònim de tres possibilitats: o de ser estúpid, o de no assabentar-se’n de res, o de fer-se l’orni, que pel que ens ocupa, no sé exactament quin és el cas. Els periodistes, per vells i per diables, veiem abans que ningú altre els farsans i les farses. I això, sembla ser que no acaba d’agradar a algunes i alguns, que amb els seus projectes polítics d'alta velocitat van directament a en orris, i volen convèncer la resta del proïsme que els segueixi cap a l’abisme segur. Quan el diable, sovint, sap més per vell que per diable.
La meva opinió es que precisament per l’afany de trencament amb les imposicions espanyoles que té una bona part del país, no s’ha d’enredar la gent que el manifesta amb falses promeses, perquè quan aquests que prometen i juren la independencia immediata del país i estructures polítiques obertes, no ho puguin complir (com ja comença a ser el cas), la sensacio de buidor, desencís i d’engany de la massa dels seus votants sera tal, que cap d’ells mai mes no creurà en res ni ningú. Precisament perque percebran, en uns, vicis del poder establert, rutines i mètodes caducs. I en els altres, en els que van dipositar la confiança, falses promeses i mentides en benefici propi, cosa que pot representar una involució del sentiment independentista, precisament per falta de fe en cap projecte.
Potser hi ha cansament dels partits amb representacio parlamentaria (cosa a la qual aquests dos inoperants tripartits que han governat els darrers set anys Catalunya han ajudat a forjar de manera ineluctable), pero quan a CDC son reacis a voler prometre coses semblants, i diuen que cal anar a poc a poc i començant la casa per la base, demanar el concert econòmic i el canvi de la Constitució amb acords polítics, van els enganyats (o els que en resultaran, n’estic segur) i s’els carreguen de cap a peus, per gaudi dels enganyadors (aquells que diuen que van de peus a cap!) que deuen pensar: “no els podrem donar el que els hem dit, ni aconseguir el que els hem promès, pero els haurem utilitzat per fer un canvi en favor nostre”, queda molt clara la maniobra. Que es la mateixa que ja van portar a terme ERC, PSC i ICV en formar el tripartit, i no permetre governar qui havia guanyat (com sempre) les eleccions, CiU: “marxa d’aquí, que m’hi posare jo, i ho fare pitjor que tu”. Aquesta ha estat la realitat per dues vegades.
Per això constato Solidaritat Catalana sectaria i prepotent (a en Joan Carretero de Reagrupament no li han donat ni aigua, i ja veurem si tot plegat no acaba com la junta del Barca, barallats per qui talla el bacallà amb el ganivet més gros, amb gent marxant esfereïda per la porta del darrere), i ja denota aquests tics poc donats al pluralisme.
Pregunten alegrement i en públic a un periodista si és periodista, perquè senzillament el que escriu no els agrada. Com si un periodista no pugués opinar el que percebi com a professional, però també dir-hi la seva com a ciutadà que és. Però què és això? el goulac? o el més pur estil Berlusconi? A mi, sincerament, no m’enganyen. Ni com a periodista, ni com a independentista, ni com a votant. Soc massa vell, i massa diable per comprar fum de sofre a un preu tan alt. I permetin-me la llicència
