Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dilluns, 20 de setembre de 2010

Espanya hauria de fugir de la prepotència que ha assolit amb una Catalunya feble


Retrobar el nord de la mà del catalanisme polític

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Un país pot anar endavant per mèrits propis, i és el cas d’Espanya durant les últimes dècades. Pot anar endavant també perquè hi ha factors exteriors que l’ajuden i és també el cas d’Espanya. I un país pot tenir perspectives positives per diversos motius de conjuntura història i generacional, de pes cultural, de presència en el món. També és el cas d’Espanya. Però un país també pot autoliquidar les seves bones perspectives si es deixa dur per l’arrogància i la fatxenderia, per la facilitat i la no exigència, per l’afebliment de valors cívics i morals, pel to sectari i acarnissat de la seva acció pública. O per no respectar parts importants de la seva població. I aquest, infedectiblement, també és el cas d’Espanya.

Des de fora de Catalunya poden dir que el projecte que s’ha interromput és el de Catalunya, no el d’Espanya. I pensar que de Catalunya l’únic que els cal és el 9% del seu PIB (60 milions d'euros diaris de dèficit fiscal), i que si fan soroll no en facin massa. Però han d’anar en compte. Perquè només amb això hi ha moments que pot ser que Espanya sigui ingovernable. Només amb això perd bona part d’un dels seus motors. Només amb això Espanya perd un dels seus elements d’estabilització. I l’eufòria espanyola de fa quatre dies –i encara per alguns d’avui mateix– no pot fer perdre de vista que Espanya és el país campió d’Europa d’atur, i ho serà més encara, i amb una molt baixa millora de la productivitat, i que hi ha un general desprestigi de les institucions que afecta, fins i tot, una cosa que hauria de ser tan bàsica pels qui diuen tenir “sentit d’Estat” com el Tribunal Constitucional, i que té uns hàbits polítics de gran confrontació, d’acarnissament, i que ara mateix hi ha un Govern captaire i desconcertat.

Espanya és un gran país, i ha progressat molt. Però no li sobra res del que té. I no pot prescindir del grau de confiança que hi ha d’haver en un país per anar endavant. No pot banalitzar temes importants. Ni pot jugar amb conceptes d’alt valor ètic i polític com per exemple el de solidaritat i altres aspectes, que desperten innecessàriament sensibilitats i greuges comparatius inexistents. No pot fer trampes conscientment de que les està fent, per mantenir a tota costa la cohesió territorial, amb sempre els mateixos agreujats, que al damunt han de passar per poc solidaris.

Per això el catalanisme polític transversal, el que ha portat el timó del país durant un quart de segle, no ha deixat mai -i sobretot en aquests set anys d'experiments estranys en la governabilitat de Catalunya- de tenir les alarmes enceses de tot això que que esmento.

L'objectiu del catalanisme i la seva base intel·lectual, cultural i de sentiment d'aquest catalanisme, ha estat la defensa i afirmació d’una personalitat col·lectiva catalana i de Catalunya. Durant molt de temps es va dir que era el fet diferencial, una expressió ara no tan freqüent. Però que continua tenint tota la validesa. Perquè si del que es tracta és de defensar Catalunya, és perquè té una personalitat pròpia. I si té una personalitat pròpia és que és diferent. Una personalitat basada en la llengua, la cultura, la història, les institucions, el dret civil, un sentiment de pertinença i una voluntat col·lectiva manifestada repetidament a través de la història. El nacionalisme català defensa, doncs, la catalanitat del país i la capacitat de poder crear, sobre aquesta base, un país d’alta qualitat social, cultural i humana. I ho fa convençut que un país no pot potenciar el progrés col·lectiu i individual si no té ben consolidada, reconeguda i garantida aquesta personalitat pròpia i la capacitat d’actuar al servei de la seva gent.

Avui Espanya torna a ser un estat molt centralitzat políticament, administrativament i econòmicament. I el més homogeni possible. El fet col·lectiu català –que sempre els ha fet molta nosa– no el poden liquidar en pocs anys, com han escapçat molt seriosament el sostre autonòmic en un tres i no res, perquè no és només un fet jurídic o administratiu, sinó també polític, cultural, de sentiment i de consciència. Però ara tornen a creure –després d’uns anys de recuperació catalana– que potser estan novament en condicions d’anar arraconant Catalunya i d’anar-la seccionant greument. Especialment arran de l'afebliment polític que han generat els mandats tripartits dels darrers set anys.

Aquesta és una batalla de tots els que ens estimem aquest país, i que requereix tenir clars els objectius bàsics, com ara el de mantenir la personalitat de Catalunya. No per a fer-ne una peça de museu, sinó perquè pugui seguir sent un poble sòlid, creatiu, integrador i cohesionat, capaç de fer servei a tota la seva gent. Un poble que mantingui els seus elements bàsics d’identitat, com són la llengua pròpia i una cultura de qualitat vinculada a aquesta llengua. I un poble, per tant, que disposi dels elements competencials i financers necessaris per a dur a terme aquesta tasca, i moltes altres.

Hi hauria molts aspectes per abordar en aquest context, que evidentment depassen l'espai d'un assaig periodístic, però em voldria centrar en els temes de la llengua i el del finançament com a pilars bàsics de Catalunya com a poble i societat, encara no resolts de manera satisfactòria.

La legislació ha de donar al català aquella consideració que en la pràctica no el deixi en una situació d’inferioritat pràctica i social i que per tant faci molt difícil la seva acceptació per part de tots els ciutadans de Catalunya. No és perquè sí que segons l’Estatut el català no és només llengua oficial de Catalunya, com ho és el castellà, sinó també llengua pròpia. És a dir, la que confereix personalitat pròpia a Catalunya. O hi contribueix en gran mesura. És a dir, el legislador –i la voluntat del poble català– ha conferit a la llengua catalana una consideració especial perquè és ella, i no l'altra, el castellà, la que és la base de la personalitat pròpia de Catalunya
El tema del finançament segueix sent insuficient malgrat els acords dels anys 90 i de 2001, i malgrat el sistema que s’ha establert arran de l’Estatut, Catalunya segueix en una situació d’escanyament. I si això continua com ara, tindrà una repercussió general molt negativa sobre l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials, la policia, la justícia, la recerca, la cultura. I també sobre el desenvolupament econòmic com per exemple la indústria, l’agricultura, les infraestructures, etc., per citar només algunes de les àrees que avui ja resulten greument afectades. Catalunya ha de tornar a confiar en el catalanisme polític per portar el timó del país cap a bon port. Una bona part dels seus ciutadans ja en són absolutament conscients, però en queda una altra que encara es refia de promeses vanes de venedors de fum de tota mena.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites