Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dimecres, 14 de desembre de 2011

El problema de fer el brètol vestit d'uniforme, és que sempre et pot veure un periodista...i explicar-ho públicament, com és la seva obligació

El caporal Ureña, un flac exemple per a l’”Ejército”



Santi Capellera i Rabassó *periodista


Eren les 9 del matí de dimarts dia 13 de desembre, i em disposava a baixar a les catacumbes de Barcelona, allà per on hi passen aquells vehicles ràpids i sovint carregats de gent anomenats, ferrocarrils metropolitans, a través de la boca de la Plaça del Centre, cantó mar.

El fet és que just al davant meu baixava les escales un xicot d'una vintena i poc d'anys, en el qual em vaig fixar perquè anava vestit de militar, i portava una boina verda i uns galons de caporal vermell, exactament igual que la que lluïa la part superior del meu cos l'any 1976-78, temps que vaig destinar, de gust i per força, a prestar el meu servei militar, quan aquest era evidentment obligatori.

En veure el noi, i durant uns instants, em vaig reflectir en la seva indumentària i em van passar pel cap moltes sensacions, la majoria no gaire agradables però també algunes que ho eren força. Una d'aquestes més feixugues, precisament, la de la disciplina fèrria que imposava la companyia en la qual servia, perquè allò era servir i arrossegar-se en tots els aspectes: la salutació marcial i redundant, el pas ferm i el cap amunt, la paraula breu, educada i respectuosa, l'acció disciplinada que no podia mai depassar la correcció en cap aspecte. Tot un sistema, vaja.

Altres coses més pejoratives com ara la xuleria i la prepotència dels militars joves, que es pensaven que per portar aquella boina ja eren supermans, i que les mateixes cançons s'encarregaven d'incentivar, quedaven eclipsades davant d'aquests valors castrenses, que en aquella meva companyia d'operacions especials s'alliçonaven constantment i tal com esmento, per la qual cosa a ningú amb seny i sobri, se li acudia controvertir-los ni depassar-los.

Aquest va ser el meu pensament al respecte, que tot just va durar el temps d'arribar al peatge del Metro, perquè, ai las! resulta que el caporal, fent honor al seu bon estat físic, segurament de tantes vegades haver patit la tortura de la pista americana, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, salta les tanques com ho fan tots els brètols que porten a terme aquestes accions a diari, i pels quals hi ha uns cartells instal·lats expressament en els que hi resa "ja ets massa gran per fer aquestes coses", al costat d'una icona d'una persona que fa exactament el que estava fent aquell militar, suposadament disciplinat, educat i correcte, que esgrimia la casaca i la boina d'un cos d'èlit del "glorioso Ejército español".

No podia donar crèdit al què veia, ni la senyora que picava bitllet al meu costat -i que pagava religiosament- tampoc.

La taquillera s'ho mirava perplexa, però en comptes d'avisar la Guàrdia Urbana, o els Mossos, "perquè un delinqüent amb uniforme militar acabava de cometre una infracció flagrant", va decidir mirar cap a una altra banda. Jo acabava de pagar gairebé dos euros per un bitllet de 2 zones per accedir al servei, i el caporal del Ejército español s'havia colat, i s'havia passat l'ètica i l'obligació de l'exemple pel folre. No vaig poder-me contenir, i una vegada tots dos a la part interior li vaig retreure l'acció. "D'aquesta manera és com demostres el respecte a la resta, a l'uniforme i a la institució armada?", vaig inquirir-li.

En atansar-m'hi vaig llegir a la placa negra de la jaqueta el cognom "Ureña", i va ser aleshores, quan en veure que jo l'ullejava i l'anotava mentalment, que em va reblar "usted a mi no me tiene que decir nada, porque yo estoy de servicio, y cuando estamos de servicio no pagamos los transportes...".

De fet se'l veia trasbalsat perquè algú havia gosat cridar-li l'atenció i posar-lo en evidència, i a més mentia molt malament. Aleshores li vaig respondre, "antes que fraile he sido monaguillo, cabo"..."on és el teu superior? si estiguessis de servei portaries un passi universal de transports, i entraries pel control i no et caldria saltar la tanca com un vulgar lladregot, perquè amb aquesta actitud i imatge que has donat -i que les càmeres del Metro hauran enregistrat-, l'únic que fas és deixar en evidència l'uniforme que portes, i que, per bé o per mal, alguns que l'han vestit no l'han deixat sota mínims -...altres sí-, com has fet tu".

Suposo que amb la meva cinquantena llarga d'anys, el gairebé 1'90 d'alçària que faig, el cabell curt, i l'amplada d'armari d'espatlles que trasnsporto, sumat al to de veu autoritari amb el qual li vaig fer l'aclariment (assajat al Regimiento de Infanteria Badajoz, 26 durant 17 mesos, més 3 a Sant Climent Sescebes) es devia pensar que, com a mínim era un coronel...sobretot quan, en arribar el metro li vaig advertir: "ten cuidado, chaval, que eso de la mili profesional te compromete más de lo que crees". I de fet és veritat, perquè al damunt, en uns temps en què tots plegats patim l'entorn de restriccions i anem curts de butxaca, que un senyor uniformat professional -que cobra per fer la mili-  se'n foti a la cara mentre tu pagues i ell salta la tanca, és de jutjat de guàrdia. Com a mínim, si ho vol fer sense que ningú no li faci sortir els colors, que no prengui per ases la resta del proïsme i, almenys, es tregui la guerrera i la boina verda.


















Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites