Bono, els "tontos", i el fals bilingüisme
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El flamant president del Congrés dels Diputats, José Bono, assegura, amb aquell savoir faire de l’Espanya Plural que el caracteritza, i que amb tota seguretat li haurà ensenyat José Luis Rodríguez Zapatero, que hi ha molt de "tonto" que per no dir Espanya parla d’"estat". Tot un exemple de la ponderació, l’equanimitat, la neutralitat i la conciliació de mirades contraposades que exigeix la presidència que ostenta, dins .
Però el dissabte dia 7 de març, com a mínim deu mil d’aquests "tontos" que diu Bono faran sentir la seva veu a Brussel•les per reclamar sobirania. Ja no callen, com tampoc no ho fan molts altres que fa més o menys poc temps que s’han espolsat la son de les orelles. Cada cop n’hi ha més, d’aquests "tontos" que tanta nosa fan als espanyolistes. I aquest neguit que generen els lleva l’etiqueta al moment. A Brussel•les pot donar-se una cita d’aquelles que crispen els nervis a molts arreu de l’estat, malgrat la petulància d'acomodat polític de les afirmacions de l'expresident manxec.
En un altre context, segurament també defensat a sang i fetge per José Bono, prou sabem que la utilització del terme bilingüisme sovint es fa servir per tal demmascarar objectius força diferents i ben allunyats duna defensa dun suposat model bilingüe equitatiu castellà - català. Però és que ni tan sols el punt de partida, el duna suposada existència daquest bilingüisme a casa nostra, és cert. El suport que el justifica és una pura entelèquia repetida mil vegades per tal dargumentar una ideologia particular poc fonamentada.
Si entenem el bilingüisme com a reconeixement legal equitatiu de dues llengües a casa nostra i, per tant, la justificació davant ladministració daplicar els principis legals bàsics, no existeix.No hi ha cap llei que reconegui el bilingüisme a les Illes Balears. Cap de les dues lleis magnes que afecten el nostre país, i per tant les consegüents també, reconeixen un bilingüisme legal. El nou estatut reconeix dues llengües oficials: el català i el castellà.
Laltra llei, la més magna, la Constitució espanyola, estableix una preeminència legal del castellà per damunt del català. Per tant, mentre el català no sigui present en la Constitució espanyola en el mateix nivell i oficialitat que el castellà, no hi ha bilingüisme en allò que afecta els territoris de parla catalana, sinó un tracte oficial de favor del castellà respecte del català. I cal suposar que, segons aquest criteri es basa lestructura de lestat, que, vulguem o no, és el punt de partida de les lleis i de les polítiques que sen deriven.Si entenem el bilingüisme com a funcional dels ciutadans i ciutadanes de casa nostra i per tant la justificació de no favor duna llengua vers laltra entenent la igualtat de les habilitats comunicatives dels ciutadans en totes dues llengües, aleshores, tampoc no existeix. No hi ha una equiparació més o menys semblant del coneixement del català entre la comunitat lingüística castellanoparlant respecte el coneixement del castellà de la comunitat lingüística catalana. Hi ha diferències prou notòries, començant pel fet que és molt més difícil trobar algú que no tingui competències per parlar o entendre el castellà, que no pas trobar algú que no tingui competències per parlar o entendre el català. Per tant, on és el bilingüisme funcional?
Si entenem el bilingüisme com a pes poblacional dun territori que té dues comunitats lingüístiques que aglutinen tots o pràcticament tots els ciutadans i ciutadanes dun país i per tant la justificació dafavorir només dues llengües, aleshores, tampoc no existeix.Afirmar que només hi ha dues comunitats lingüístiques a les Illes
Balears, per exemple, és incórrer en un menyspreu i ignorància sobre molts ciutadans balears o que viuen a les Illes. És esborrar del mapa com a persones totes aquelles importants comunitats lingüístiques que parlen alemany, anglès, àrab, wòlof, rus, romanès, xinès, amazig, quetxua, o algunes de la multitud de llengües que es parlen a tot el territori de les Illes Balears, amb exemples com l'alemany a Mallorca, on hi ha zones on no se sent (es llegeix i s'escriu) altre idioma que el germànic. Per bé que aquests idiomes no tenen el mateix pes específic que la comunitat catalanoparlant o castellanoparlant, no són pas negligibles ni poc dignes, per la qual cosa també cal contemplar-los.
És per això que personalment sóc del parer que l'aplicació del mot bilingüisme en el nostre context és una fal·làcia per tot el que esmento, i també per la perversitat de la paraula, que conté en sí mateixa fortes controvèrsies. I sembla ser que en això coincideix amb la meva persona el conseller d'Educació de la Generalitat valenciana, Alejandro Font de Móra, que assegura que posarà com a llengua optativa al seu territori el xinès mandarí, i demana que l'anglès tingui caràcter de llengua semioficial, per millorar-ne el coneixement, diu. El que passa és que la coincidència és purament casual, ja que jo afirmo que el concepte bilingüísme és pejoratiu per la llengua catalana, i a ell li sembla que si al País Valencià es parla xinès mandarí i l'anglès és semi oficial (no entenc el concepte perquè les coses o són oficials o no ho són: què vol dir semi oficial?), tot això anirà en detriment de la llengua enemiga del blaverisme, precisament la mateixa que ells empren, que coincideix amb la que es parla a Menorca, i que denominen valencià. I en això segur que Bono, mira per on m'ho sembla, també hi està absolutament d'acord.
Però el dissabte dia 7 de març, com a mínim deu mil d’aquests "tontos" que diu Bono faran sentir la seva veu a Brussel•les per reclamar sobirania. Ja no callen, com tampoc no ho fan molts altres que fa més o menys poc temps que s’han espolsat la son de les orelles. Cada cop n’hi ha més, d’aquests "tontos" que tanta nosa fan als espanyolistes. I aquest neguit que generen els lleva l’etiqueta al moment. A Brussel•les pot donar-se una cita d’aquelles que crispen els nervis a molts arreu de l’estat, malgrat la petulància d'acomodat polític de les afirmacions de l'expresident manxec.
En un altre context, segurament també defensat a sang i fetge per José Bono, prou sabem que la utilització del terme bilingüisme sovint es fa servir per tal demmascarar objectius força diferents i ben allunyats duna defensa dun suposat model bilingüe equitatiu castellà - català. Però és que ni tan sols el punt de partida, el duna suposada existència daquest bilingüisme a casa nostra, és cert. El suport que el justifica és una pura entelèquia repetida mil vegades per tal dargumentar una ideologia particular poc fonamentada.
Si entenem el bilingüisme com a reconeixement legal equitatiu de dues llengües a casa nostra i, per tant, la justificació davant ladministració daplicar els principis legals bàsics, no existeix.No hi ha cap llei que reconegui el bilingüisme a les Illes Balears. Cap de les dues lleis magnes que afecten el nostre país, i per tant les consegüents també, reconeixen un bilingüisme legal. El nou estatut reconeix dues llengües oficials: el català i el castellà.
Laltra llei, la més magna, la Constitució espanyola, estableix una preeminència legal del castellà per damunt del català. Per tant, mentre el català no sigui present en la Constitució espanyola en el mateix nivell i oficialitat que el castellà, no hi ha bilingüisme en allò que afecta els territoris de parla catalana, sinó un tracte oficial de favor del castellà respecte del català. I cal suposar que, segons aquest criteri es basa lestructura de lestat, que, vulguem o no, és el punt de partida de les lleis i de les polítiques que sen deriven.Si entenem el bilingüisme com a funcional dels ciutadans i ciutadanes de casa nostra i per tant la justificació de no favor duna llengua vers laltra entenent la igualtat de les habilitats comunicatives dels ciutadans en totes dues llengües, aleshores, tampoc no existeix. No hi ha una equiparació més o menys semblant del coneixement del català entre la comunitat lingüística castellanoparlant respecte el coneixement del castellà de la comunitat lingüística catalana. Hi ha diferències prou notòries, començant pel fet que és molt més difícil trobar algú que no tingui competències per parlar o entendre el castellà, que no pas trobar algú que no tingui competències per parlar o entendre el català. Per tant, on és el bilingüisme funcional?
Si entenem el bilingüisme com a pes poblacional dun territori que té dues comunitats lingüístiques que aglutinen tots o pràcticament tots els ciutadans i ciutadanes dun país i per tant la justificació dafavorir només dues llengües, aleshores, tampoc no existeix.Afirmar que només hi ha dues comunitats lingüístiques a les Illes
Balears, per exemple, és incórrer en un menyspreu i ignorància sobre molts ciutadans balears o que viuen a les Illes. És esborrar del mapa com a persones totes aquelles importants comunitats lingüístiques que parlen alemany, anglès, àrab, wòlof, rus, romanès, xinès, amazig, quetxua, o algunes de la multitud de llengües que es parlen a tot el territori de les Illes Balears, amb exemples com l'alemany a Mallorca, on hi ha zones on no se sent (es llegeix i s'escriu) altre idioma que el germànic. Per bé que aquests idiomes no tenen el mateix pes específic que la comunitat catalanoparlant o castellanoparlant, no són pas negligibles ni poc dignes, per la qual cosa també cal contemplar-los.
És per això que personalment sóc del parer que l'aplicació del mot bilingüisme en el nostre context és una fal·làcia per tot el que esmento, i també per la perversitat de la paraula, que conté en sí mateixa fortes controvèrsies. I sembla ser que en això coincideix amb la meva persona el conseller d'Educació de la Generalitat valenciana, Alejandro Font de Móra, que assegura que posarà com a llengua optativa al seu territori el xinès mandarí, i demana que l'anglès tingui caràcter de llengua semioficial, per millorar-ne el coneixement, diu. El que passa és que la coincidència és purament casual, ja que jo afirmo que el concepte bilingüísme és pejoratiu per la llengua catalana, i a ell li sembla que si al País Valencià es parla xinès mandarí i l'anglès és semi oficial (no entenc el concepte perquè les coses o són oficials o no ho són: què vol dir semi oficial?), tot això anirà en detriment de la llengua enemiga del blaverisme, precisament la mateixa que ells empren, que coincideix amb la que es parla a Menorca, i que denominen valencià. I en això segur que Bono, mira per on m'ho sembla, també hi està absolutament d'acord.
