Periodisme republicà a la Barcelona pecadora
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Domènec de Bellmunt era el pseudònim del periodista i escriptor Domènec Pallerola i Munné, que va néixer a la població lleidatana de Bellmunt d'Urgell l'any 1903. Va estudiar dret i es va iniciar en periodisme a la premsa lleidatana. L'any 1923 va entrar a La Veu de Catalunya, i l'any següent es va exiliar a França fugint de la dictadura de Primo de Rivera. Allà va ser corresponsal de La Publicitat i del magazine D'Ací i D'Allà. Va tornar a Barcelona l'any 1928, i fins que es va iniciar la guerra civil va treballar com a reporter de la Barcelona i la Catalunya dels anys que van precedir el final de la contesa espanyola.
Les explicacions quotidianes de l'època només es podien fer a través del periodisme, ja que era el més immediat per donar a conèixer aquell món veloç, fragmentari i esmunyedís en que hi havia automòbils, diaris, ràdios, indústria i una nova societat emergent. Els diaris d'aleshores publicaven notícies poc atractives, grises, i arrenglerades amb les fonts d'informació, principalment les polítiques i les econòmiques, perquè de la resta pràcticament no se'n parlava. El periodisme doncs, és un joc del temps, i és l'oftalmologia periodística la que fa que l'ull de l'observació d'aquell món funcioni a través dels nous i agosarats reporters. Homes com Ramon Planas, Josep Maria Lladó, Lluís Aymami, periodistes que comencen a poder viure de la professió i que s'hi bolquen de manera absoluta, comencen a practicar el periodisme del reportatge. En aquells moments el redactor es transforma en reporter, i surt al carrer i escolta i motiva aquest concepte nou de periodisme, que precisament avui en molts casos s'ha tornat a encallar majoritàriament, potser gràcies a les noves i còmodes tecnologies.
Es podria dir doncs que els periodistes hem deixat d'estimar la realitat, sobretot si ens comparem amb el periodisme republicà. Per exemple Domènec de Bellmunt va fer una sèrie de reportatges en els quals entrevistava estàtues de Barcelona, i en aquest modus operandi hi va trobar la manera d'explicar com era una ciutat com la capital catalana en aquella època. Barrejar realitat i ficció potser contravenia les normes més convencionals, però la via de la documentació i l'observació també es van demostrar vàlides. I Domènec de Bellmunt explica en crònica costumista i reportatjada aquella Barcelona pecadora el centre absolut de la qual era la Rambla i els seus carrers adyacents. Una Barcelona que lluny de ser puritana desflora cada dia centenars de noies menors, que en molts casos són portades als EUA per fer-les exercir la prostitució. Una Barcelona a la qual visita tota Europa, sovint recercant aquesta jove prostitució. Les drogues com la cocaïna eren quelcom habitual en els bordells barcelonins, ja que encara no es tenia cap mena de coneixement de l'addicció i de les patologies que aquesta substància causava. I Domènec de Bellmunt ho explica i ho denuncia per tal que això deixi de passar, ja que la ciutat, amb port de mar de primera magnitud, era un lloc on el turisme d'aleshores hi acudia per moltes causes i raons, entre elles, i tal com dic abans, aquestes que cito. I ho feia de la mateixa manera que també anava a Marsella, que és una ciutat de les mateixes connotacions que Barcelona.
Des del vessant polític és cert que en aquells moments la pràctica totalitat dels periodistes eren simpatitzants d'alguna formació, i que cada partit tenia el seu diari. Però això de fet també representava no enganyar ningú amb la cortina de la simulació. I en el cas de Catalunya això encara és més evident, perquè Catalunya arriba a la República generant un discurs propi sobre la realitat, a través de la seva pròpia visió d'aquesta realitat, i els mitjans eren clars i transparents en aquest aspecte. I quan Catalunya arriba als anys trenta poc té a veure amb Espanya. Catalunya, per exemple en el cas de la nostra professió, s’anivella als països més avançats del món i genera un periodisme propi basat en la visibilitat i en la identitat. I Bellmunt ens serveix d’exemple esclaridor. El periodista deia "Ei, que sóc aquí! Jo miro, veig i t’ho explico". La vida d'aleshores es centra en Barcelona, una ciutat on s'hi concentra tota la pràctica totalitat dels bons professionals catalans. Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot, Josep Maria Planes, Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, Eugeni d'Ors, Manuel Brunet, Antoni Rovira i Virgili, Agustí Calvet (Gaziel), n'eren el perfecte exponent, a més del gran planter de reporters: Domènec de Bellmunt, Irene Polo, Josep Maria Lladó, etc.. Són només alguns noms, sí però darrera d’ells hi ha una autèntica indústria i classe social periodística: directors, redactors, reporters, articulistes, crítics, fotoperiodistes i dibuixants que en sumen centenars més.Quan acaba la guerra civil es produeix un gran coitus interruptus que es visualitza molt clarament amb el cas del periodisme. Hem de pensar que l’any 1940 el 80% dels periodistes catalans estan exiliats, i que amb aquest exili acaba la llibertat periodística, per la qual cosa Catalunya queda silenciada, queda atrapada, com explica molt bé Joan Sales, entre el roig i el negre. La gran massa de gent, la que va a treballar, el menestral, el petit professional liberal, una gran massa que és apolítica, queda atrapada entre dues llesques que, en definiva són el mateix...L'obscurantisme franquista ho mata tot, inclòs el periodisme que torna als temps de Primo de Rivera, corregits i augmentats. Encara avui pràcticament ningú no sap que Josep Pla i Eugeni Xammar van entrevistar Adolf Hitler l’any 1923. I això és l’exili i la destrucció de la realitat, que encara avui arrosseguem des de la guerra civil.
Les vastes elocubracions que sobre aquest tema es podrien fer depassen de sobres l'espai d'aquest article, però al llibre de Francesc Canosa La Barcelona Pecadora. Domènec de Bellmunt (Acontravent) s'hi pot trobar tota la resta. Vostès hi descobriran segurament una Barcelona desconeguda, a més d’una manera poc coneguda. En aquest llibre s’ajunten com mai el què i el com. Aquest és un llibre és bastant com un préssec al juliol: dolç, gustós, saborós i sobretot mengívol. Una excel·lent obra que, sincerament, recomano llegir de totes a totes.
Les explicacions quotidianes de l'època només es podien fer a través del periodisme, ja que era el més immediat per donar a conèixer aquell món veloç, fragmentari i esmunyedís en que hi havia automòbils, diaris, ràdios, indústria i una nova societat emergent. Els diaris d'aleshores publicaven notícies poc atractives, grises, i arrenglerades amb les fonts d'informació, principalment les polítiques i les econòmiques, perquè de la resta pràcticament no se'n parlava. El periodisme doncs, és un joc del temps, i és l'oftalmologia periodística la que fa que l'ull de l'observació d'aquell món funcioni a través dels nous i agosarats reporters. Homes com Ramon Planas, Josep Maria Lladó, Lluís Aymami, periodistes que comencen a poder viure de la professió i que s'hi bolquen de manera absoluta, comencen a practicar el periodisme del reportatge. En aquells moments el redactor es transforma en reporter, i surt al carrer i escolta i motiva aquest concepte nou de periodisme, que precisament avui en molts casos s'ha tornat a encallar majoritàriament, potser gràcies a les noves i còmodes tecnologies.
Es podria dir doncs que els periodistes hem deixat d'estimar la realitat, sobretot si ens comparem amb el periodisme republicà. Per exemple Domènec de Bellmunt va fer una sèrie de reportatges en els quals entrevistava estàtues de Barcelona, i en aquest modus operandi hi va trobar la manera d'explicar com era una ciutat com la capital catalana en aquella època. Barrejar realitat i ficció potser contravenia les normes més convencionals, però la via de la documentació i l'observació també es van demostrar vàlides. I Domènec de Bellmunt explica en crònica costumista i reportatjada aquella Barcelona pecadora el centre absolut de la qual era la Rambla i els seus carrers adyacents. Una Barcelona que lluny de ser puritana desflora cada dia centenars de noies menors, que en molts casos són portades als EUA per fer-les exercir la prostitució. Una Barcelona a la qual visita tota Europa, sovint recercant aquesta jove prostitució. Les drogues com la cocaïna eren quelcom habitual en els bordells barcelonins, ja que encara no es tenia cap mena de coneixement de l'addicció i de les patologies que aquesta substància causava. I Domènec de Bellmunt ho explica i ho denuncia per tal que això deixi de passar, ja que la ciutat, amb port de mar de primera magnitud, era un lloc on el turisme d'aleshores hi acudia per moltes causes i raons, entre elles, i tal com dic abans, aquestes que cito. I ho feia de la mateixa manera que també anava a Marsella, que és una ciutat de les mateixes connotacions que Barcelona.
Des del vessant polític és cert que en aquells moments la pràctica totalitat dels periodistes eren simpatitzants d'alguna formació, i que cada partit tenia el seu diari. Però això de fet també representava no enganyar ningú amb la cortina de la simulació. I en el cas de Catalunya això encara és més evident, perquè Catalunya arriba a la República generant un discurs propi sobre la realitat, a través de la seva pròpia visió d'aquesta realitat, i els mitjans eren clars i transparents en aquest aspecte. I quan Catalunya arriba als anys trenta poc té a veure amb Espanya. Catalunya, per exemple en el cas de la nostra professió, s’anivella als països més avançats del món i genera un periodisme propi basat en la visibilitat i en la identitat. I Bellmunt ens serveix d’exemple esclaridor. El periodista deia "Ei, que sóc aquí! Jo miro, veig i t’ho explico". La vida d'aleshores es centra en Barcelona, una ciutat on s'hi concentra tota la pràctica totalitat dels bons professionals catalans. Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot, Josep Maria Planes, Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, Eugeni d'Ors, Manuel Brunet, Antoni Rovira i Virgili, Agustí Calvet (Gaziel), n'eren el perfecte exponent, a més del gran planter de reporters: Domènec de Bellmunt, Irene Polo, Josep Maria Lladó, etc.. Són només alguns noms, sí però darrera d’ells hi ha una autèntica indústria i classe social periodística: directors, redactors, reporters, articulistes, crítics, fotoperiodistes i dibuixants que en sumen centenars més.Quan acaba la guerra civil es produeix un gran coitus interruptus que es visualitza molt clarament amb el cas del periodisme. Hem de pensar que l’any 1940 el 80% dels periodistes catalans estan exiliats, i que amb aquest exili acaba la llibertat periodística, per la qual cosa Catalunya queda silenciada, queda atrapada, com explica molt bé Joan Sales, entre el roig i el negre. La gran massa de gent, la que va a treballar, el menestral, el petit professional liberal, una gran massa que és apolítica, queda atrapada entre dues llesques que, en definiva són el mateix...L'obscurantisme franquista ho mata tot, inclòs el periodisme que torna als temps de Primo de Rivera, corregits i augmentats. Encara avui pràcticament ningú no sap que Josep Pla i Eugeni Xammar van entrevistar Adolf Hitler l’any 1923. I això és l’exili i la destrucció de la realitat, que encara avui arrosseguem des de la guerra civil.
Les vastes elocubracions que sobre aquest tema es podrien fer depassen de sobres l'espai d'aquest article, però al llibre de Francesc Canosa La Barcelona Pecadora. Domènec de Bellmunt (Acontravent) s'hi pot trobar tota la resta. Vostès hi descobriran segurament una Barcelona desconeguda, a més d’una manera poc coneguda. En aquest llibre s’ajunten com mai el què i el com. Aquest és un llibre és bastant com un préssec al juliol: dolç, gustós, saborós i sobretot mengívol. Una excel·lent obra que, sincerament, recomano llegir de totes a totes.
