Desinformacions i presses de darrera hora del Pla Bolonya
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Fa pocs dies vaig tenir la satisfacció de poder entrevistar al programa de ràdio Fet a Menorca d'IB3 Ràdio Pere Alzina, que va ser director de l'IES Josep Miquel i Guàrdia d'Alaior, i que és mebre de l'Institut Menorquí d'Estudis i professor de la Universitat de les Illes Balears. Amb Alzina vam conversar en atena sobre el tan dissortadament famós Pla Bolonya, i em va aportar informacions interessants que potser jo ja coneixia perquè per elaborar informació la documentació prèvia és bàsica, però en canvi d'altres coses em vaig quedar absolutament sobtat. Una d'aquestes incidències específiques és que el Pla Bolonya ja fa una dècada que es va començar a aplicar a molts estats de la Unió Europea, ja que en definitiva és un pla de convergència amb Europa, que es va gestar a Bolonya com a ciutat emblemàtica de la cultura i dels ensenyaments universitàris, i que ara, a cuita corrent com gairebé sempre passa amb les coses que s'han d'adaptar i tenen un termini, a l'estat espanyol hem tornat a arribar tard. Això passa molt sovint, i un altre dels exemples n'és l'adaptació de les llars a la TDT: n'estic segur que malgrat tots els anuncis i advertiments des de les administracions i els mitjans de comunicació des de fa mesos i mesos, arribarà el dia TDT i hi haurà qui es quedarà a fosques. I llavors, vinga les presses!
Però tornem al Pla Bolonya i a la meva anàlisi del document. He de dir que jo no el trobo tan malvat i dolent com es vol donar a entendre des de certs sectors, encara que respecto totes les opinions, punts de vista i situacions, però precisament un dels avantatges que jo veig en el Pla Bolonya, és que a partir de la seva aplicació el treball dels estudiants es comptarà per un sistema transportable de crèdits europeus (ECTS) corresponents a 25 hores de treball dels estudiants. I que els títols seran "legibles": s’hi farà constar quines matèries ha treballat l’estudiant. Això d'una banda.
De fet, si es llegeix atentament, Bolonya no parla de sistemes de beques, de taxes, de privatització, de tutories, d’economia de mercat, ni de tantes altres coses que es diu que diu. Aquests són temes que sempre han estat motius de debat a les universitats i que ho seguiran sent, esperem que de maneres educades i civilitzades, tant en el si de la societat com a les les universitats. Una altra cosa és la interpretació, potser no prou encertada, que un conjunt de la societat ha fet de Bolonya, ja que s'esmenten competències genèriques i específiques, eliminació de les classes magistrals... i un munt de pàgines i pàgines escrites al respecte que fa que la majoria d’universitaris, inclosos molts professors, n’estiguin tips abans d'incorporar-s'hi.
Per acabar-ho d’adobar i tal com dic al principi, les nostres administracions, en comptes d’aplicar el pla i punt, s’han passat tots aquests anys discutint si el grau havia de ser de tres o de quatre anys. També s’hi ha afegit l'interminable debat sobre les competències professionals de determinats títols, defensades aferrissadament pel corporativisme dels respectius col•legis professionals, que supera de molt el corporativisme dels professors. I això tampoc no ha beneficiat gaire la pau que hauria d'haver-hi hagut en l'aplicació d'una llei aprovada per les instàncies comunitàries i ja en aplicació a diversos països.
I tot plegat aprofitat per grups que si certament són minoritaris, en canvi tenen una alta capacitat mobilitzadora de persones i idees. La lògica diu que aquestes discussions s'havien d'haver fet als parlaments o a les institucions de manera dialogant, perquè tampoc no es pot oblidar que la majoria de les universitats són públiques, i per tant es financien amb les partides de fons també públics que els respectius governs els destinen. I cal contemplar que en el marc de la política, els estudiants probablement tenen una representació més gran que en qualsevol bon sistema universitari, encara que, tot sigui dit, és una via infrautilitzada pel col·lectiu d'estudiants. Al meu entendre, es pot sortir d’aquest marc, és clar, però crec que socialment no és legítim. Com tampoc no ho són els comentaris molt generals que les universitats són un desastre, que van cada vegada pitjor i que els professors, a més de corporativistes i oposats als canvis, són uns ganduls que només treballen sis hores a la setmana. I en fer aquests comentaris crec que es comet una gran injustícia. He estat a temporades professor ajudant a la Universitat Autònoma, i la feina no s'acaba tan fàcilment. I els catedràtics i els titulars treballen en igual mesura, sense percebre grans sous, no es pensin.
Les universitats són manifestament millorables, com tot en aquesta vida, però cada dia s’esforcen a millorar. Tot i la seva necessària i convenient diversitat, realment milloren, i són incomparablement millors que les de fa uns pocs decennis.
Ja s’ha escrit molt sobre el Pla Bolonya, però com resulta evident no tothom sap ben bé del que es parla. Només és un document de tres pàgines de les quals una i mitja són signatures. La resta diu poques coses. Que l’ensenyament universitari tindrà dues parts, grau i postgrau. Que el grau serà de tres o quatre anys i donarà accés al mercat de treball. Que el postgrau tindrà dues parts, màster i doctorat. I tot això, que són canvis lògics si el nostre espai comú no es limita a un sol estat, no hauria de provocar tant d'enrenou, i molt menys violència de cap mena. Potser si alguns dels nostres governants s'haguessin dedicat a informar d'aquesta i d'altres coses de veritat importants per a la societat, enlloc de capficar-se a conspirar a les Açores contra fantasmes que més tard s'han demostrat inexistents, malgrat les greus repercusions que han provocat i cap honor, tot això i molt més ens ho hauríem pogut estalviar.
Però tornem al Pla Bolonya i a la meva anàlisi del document. He de dir que jo no el trobo tan malvat i dolent com es vol donar a entendre des de certs sectors, encara que respecto totes les opinions, punts de vista i situacions, però precisament un dels avantatges que jo veig en el Pla Bolonya, és que a partir de la seva aplicació el treball dels estudiants es comptarà per un sistema transportable de crèdits europeus (ECTS) corresponents a 25 hores de treball dels estudiants. I que els títols seran "legibles": s’hi farà constar quines matèries ha treballat l’estudiant. Això d'una banda.
De fet, si es llegeix atentament, Bolonya no parla de sistemes de beques, de taxes, de privatització, de tutories, d’economia de mercat, ni de tantes altres coses que es diu que diu. Aquests són temes que sempre han estat motius de debat a les universitats i que ho seguiran sent, esperem que de maneres educades i civilitzades, tant en el si de la societat com a les les universitats. Una altra cosa és la interpretació, potser no prou encertada, que un conjunt de la societat ha fet de Bolonya, ja que s'esmenten competències genèriques i específiques, eliminació de les classes magistrals... i un munt de pàgines i pàgines escrites al respecte que fa que la majoria d’universitaris, inclosos molts professors, n’estiguin tips abans d'incorporar-s'hi.
Per acabar-ho d’adobar i tal com dic al principi, les nostres administracions, en comptes d’aplicar el pla i punt, s’han passat tots aquests anys discutint si el grau havia de ser de tres o de quatre anys. També s’hi ha afegit l'interminable debat sobre les competències professionals de determinats títols, defensades aferrissadament pel corporativisme dels respectius col•legis professionals, que supera de molt el corporativisme dels professors. I això tampoc no ha beneficiat gaire la pau que hauria d'haver-hi hagut en l'aplicació d'una llei aprovada per les instàncies comunitàries i ja en aplicació a diversos països.
I tot plegat aprofitat per grups que si certament són minoritaris, en canvi tenen una alta capacitat mobilitzadora de persones i idees. La lògica diu que aquestes discussions s'havien d'haver fet als parlaments o a les institucions de manera dialogant, perquè tampoc no es pot oblidar que la majoria de les universitats són públiques, i per tant es financien amb les partides de fons també públics que els respectius governs els destinen. I cal contemplar que en el marc de la política, els estudiants probablement tenen una representació més gran que en qualsevol bon sistema universitari, encara que, tot sigui dit, és una via infrautilitzada pel col·lectiu d'estudiants. Al meu entendre, es pot sortir d’aquest marc, és clar, però crec que socialment no és legítim. Com tampoc no ho són els comentaris molt generals que les universitats són un desastre, que van cada vegada pitjor i que els professors, a més de corporativistes i oposats als canvis, són uns ganduls que només treballen sis hores a la setmana. I en fer aquests comentaris crec que es comet una gran injustícia. He estat a temporades professor ajudant a la Universitat Autònoma, i la feina no s'acaba tan fàcilment. I els catedràtics i els titulars treballen en igual mesura, sense percebre grans sous, no es pensin.
Les universitats són manifestament millorables, com tot en aquesta vida, però cada dia s’esforcen a millorar. Tot i la seva necessària i convenient diversitat, realment milloren, i són incomparablement millors que les de fa uns pocs decennis.
Ja s’ha escrit molt sobre el Pla Bolonya, però com resulta evident no tothom sap ben bé del que es parla. Només és un document de tres pàgines de les quals una i mitja són signatures. La resta diu poques coses. Que l’ensenyament universitari tindrà dues parts, grau i postgrau. Que el grau serà de tres o quatre anys i donarà accés al mercat de treball. Que el postgrau tindrà dues parts, màster i doctorat. I tot això, que són canvis lògics si el nostre espai comú no es limita a un sol estat, no hauria de provocar tant d'enrenou, i molt menys violència de cap mena. Potser si alguns dels nostres governants s'haguessin dedicat a informar d'aquesta i d'altres coses de veritat importants per a la societat, enlloc de capficar-se a conspirar a les Açores contra fantasmes que més tard s'han demostrat inexistents, malgrat les greus repercusions que han provocat i cap honor, tot això i molt més ens ho hauríem pogut estalviar.
