Si no salvem el català nosaltres, ningú no ho farà

Defensem la llengua i el país, perquè encara és cosa nostra
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Tal com afirma molt encertadament l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i en relació a un article al meu entendre molt dissortat i ple de ràbia i d'odi que no té altra justificació que la del fet xenòfob, publicat per Victoria Prego a El Mundo el dia 19 d'abril passat (encara que molt bo pel que diu i pel com precisa el que diu), ja fa més de dos anys que es veu a venir que les coses aniran per on diu el redactat d'aquest article. I si és així el resultat final de tot el procés haurà estat negatiu per a Catalunya. Però podria ser ben bé que la mentalitat dominant a Espanya –centralista, uniformitzadora i a la qual la diferència catalana sempre ha irritat especialment– no en tingui prou amb això i decidís que ara és el moment d’acabar amb aquesta estranya circumstància lingüística, cultural, política i de mentalitat que és Catalunya, i també del país com a nació diferent de l'espanyola o castellana.

Això passaria per accentuar el mal tracte econòmic que rep Catalunya, per fer encara més que en aquests moments més políticament provincial la Generalitat; per dificultar la política d’integració al nostre país de la immigració i d'adaptació i comprensió cultural d'aquesta. Però també, i molt especialment, per posar en marxa una política d’ofec del català com a llengua que agrada a molts dels nouvinguts, que es posiciona i que és utilitzada per moltes persones cada dia. I aquest avanç i normalitat, que té la base en l'escolarització i en la immersió lingüística en català, és el que no suporta, de cap manera, la caverna.

Aquest fet és més fàcil avui que fa vint anys, tant per la proliferació i gran accessibilitat de mitjans de comunicació de tota mena i de tot arreu, com per la massiva i molt diversa immigració que tornem a tenir. I no es pot descartar que el Tribunal Constitucional també en això estrenyi el marge de què ara disposa el català a l’Ensenyament i a l’Administració. Això podria tenir efectes molt negatius, però no es pot, de cap manera, descartar perquè –repetim– forma part d’un projecte vell de fa segles, que molts coneixem sobradament, a més de ser conscients que, com en el cas de Victoria Prego, en aquests moments hi ha gent de fora de Catalunya que pensa que finalment aquest vell somni, d'esborrar-nos i de deixar-nos com un testimoni poc més que folklòric, es pot fer possible. Perquè hem de ser conscients que aquells que abans ho pensaven però no ho deien, avui ja han perdut tota vergonya. I els que sempre havien esperat l'ocasió, pensen que en això, com en altres aspectes, ara és el moment "de ponerles en su sitio".

Si, efectivament, la sentència del Tribunal Constitucional fos també en aquest sentit, una agressió contra l’Estatut de Catalunya i la nostra identitat, caldria que Catalunya, i de retruc els altres territoris de parla catalana com les Illes Balears, fossin capaços d’expressar dignament i fermament el seu rebuig, i de proposar-se defensar amb més energia que mai la pròpia llengua. Políticament i institucionalment, per començar. I en els mitjans de comunicació i a l’Ensenyament. I a l’Administració. Però molt principalment en l’ús social i particular.

És a dir, cal que els catalans –i molt especialment els catalanoparlants de tots els territoris– defensin amb molta més energia el català, l’ús del català. I cal dir –i sap greu i alhora alarma– que en això molts catalanoparlants no tenen el tremp necessari. No el tenen per usar el català en el tracte corrent. Si el català no es parla més més al carrer, a les oficines, al comerç, al transport públic, a tot arreu, no és perquè molts castellanoparlants hi posin traves. O hi siguin hostils. Sinó perquè molts catalanoparlants, per poc que notin una mica d’accent no català en l’interlocutor o el color o el rostre els facin pensar que no és d’origen català, deixen de parlar-li en català encara que ell el parli bé o relativament bé, o encara que simplement l’entengui i l'accepti amb naturalitat. I així mai no integrarem la gent que ha vingut de fora ni salvarem el català.

Sempre, des dels anys 20, els defensors d’una Espanya homogènia i d’una Catalunya descatalanitzada, sense cohesió i sense bona convivència, han confiat que la immigració els faria la feina. Es varen equivocar aleshores, es varen equivocar a la segona meitat del segle XX i ara, tots els que ens estimem de cor la nostra llengua, hem de fer que s’equivoquin de nou. Però no ho aconseguirem sense convicció i sense una actitud de fermesa. No ho aconseguirem sense tremp. I sense consciència d’identitat, de la nostra identitat i no pas de la que ens volen imposar el uniformitzadors.

Si volem seguir essent catalans, valencians o balears, cal que el català sigui fort a Catalunya i a la resta dels territoris de parla catalana. No tothom parlarà català, però ha de ser parlat per molts i entès per una molt gran majoria. Si no és així Catalunya com a poble es dissoldrà. La vella aspiració de Quevedo ja al segle XVII –"que no haya piedras en los campos, ni catalanes"– s’haurà fet realitat.

Que això torni o no a fracassar com va fracassar aleshores, com va fracassar després de l’Onze de Setembre del 1714 i amb Carles III, com va fracassar al segle XIX, com va fracassar amb en Primo de Rivera i amb en Franco, només és cosa nostra. Amb dificultats creixents, sí, però encara és cosa nostra. Encara, i sortosament en aquest cas, depenem en gran part de nosaltres mateixos.

Però a condició que tinguem caràcter i tremp, és a dir, que no tinguem complexos ni timidesa, i que comprenguem que la llengua és un component bàsic de la nostra personalitat, de la nostra societat i del nostre futur a curt i llarg termini. Per això com a periodista i com a català, em faig ressó de les paraules i de l'encertat pensament que te en aquesta problemàtica, sempre latent però ara excepcionalment, l'expresident català, d'un dels grans impulsors de l'avenç de la llengua i la cultura catalanes durant els seus 23 anys de mandat, i també un precursor del progrés econòmic i social i de l'enteniment i diàleg de Catalunya en relació a molts altres territoris. Cosa que va aconseguir per la seva talla d'estadista, i per ser no solament un polític, sinó un dirigent assenyat i un líder indiscutible que estima Catalunya en tots els seus vessants. I ho puc dir de primera mà perquè treballar sis anys molt prop seu no va ser poca cosa.