Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dijous, 7 de maig de 2009

Puntualitzacions toponímiques i d'altra mena (publicat al Girona Notícies, Diari Maresme, Es Diari Digital i Opinió Nacional el 10/05/09)


A Barcelona no hi ha cap carrer que es digui "Avignó"

El senyor Juan J. Gomila Félix escriu un article d'opinió a la pàgina 20 del Diari Menorca, edició del dia 7 de maig passat i titulat "Calle Avignó, Barcelona"( http://www.menorca.info/menorca_info/v4_1_2/indexh.php%20tsx=noticia&vi=20090507&elx=26672&idnx=1121635 ), en el qual i entre altres aspectes que no tenen desperdici, es refereix al suposat carrer "Avignó" de Barcelona. A fi i efecte de pal·liar el seu desconeixement, dir-li que a Barcelona no hi ha cap carrer que s'anomeni "Avignó", i que en canvi sí que n'hi ha un que es diu Avinyó, normalitzat en la llengua pròpia de Catalunya després de molts anys d'obscurantisme franquista i d'imposicions castellanes, no solament de llengua sinó de molts altres valors i conceptes, en el context de un gran seguit de desproposits que va durar quatre dècades.
També assabentar el senyor Gomila Félix que jo també vaig ser alumne dels Escolapis de Sarrià, una escola d'èlit on anar-hi costava molts diners, que la classe popular sovint no tenia. Però el que encara costava més era que se sentís el Virolai o cap altre cant en català, en cap d'aquelles aules grises que un dia van servir de promoció franquista i falangista. I potser el senyor Gomila Fèlix i jo hi vam ser en èpoques distintes, però jo allà el Virolai (al contrari del que assegura el senyor Gomila Félix), no el vaig sentir maí ni als oficis. De fet el que jo hi havia cantat a diari allà, més que cap altra melodia propia de la terra o dels minyons escoltes, era el Cara al Sol i el Prietas las Filas, de manera obligada és clar. I els que veníem de famílies tradicionals catalanes de tota la vida, érem sistemàticament immergits en els valors del règim d'aleshores, que a banda de no haver estat mai sancionat a les urnes ens prohibia de facto que a classe parléssim en català, ja que fer-ho era "una falta de respeto para los profesores que no lo entienden", ens deien. En el que sí que ens van adocrinar en aquella escola va ser en les classes de Formación del Espiritu Nacional, que res tenien a veure amb Montserrat ni amb el seu abad per cert, ni amb el Virolai de mossèn Cinto o Jacint (mai Jacinto com l'anomena el senyor Gomila Félix perquè seria com si jo l'anomenés a ell Joan Josep, que potser no li acabaria d'agradar). Cal dir que el que més em va satisfer d'estar gairebé una dècada en aquell "correccional polític i social", va ser aprendre a jugar hoquei patins, un esport i aquest sí, molt represetatiu de casa nostra. En aquell majestuós edifici vuitcentista de dalt de tot del carrer de les Escoles Pies, molt prop de la immensa torre propietat del senyor Joan Hortalà (per qui no el conegui president de la Borsa de Barcelona), barri "pijo" per antonomàsia i poc donat tradicionalment a cap altra sensibilitat nacional que no sigui la d'Espanya, fa us quinze anys també s'hi va rodar la pel:lícula "Gràcies per la propina" inspirada en l'obra de Ferran Torrent, i que precisament va d'aquells temps obscurs...però igual el senyor Gomila Félix i jo parlem d'escoles diferents!En el que té tota la raó el senyor Gomila Félix és que a les persones, com més se'ns obliga a fer coses que no volem, més força fem per oposar-nos-hi. Tal com fa des de sempre l'espanyolisme ranci (i ara també el de nova fornada que ha perdut tot complex), que ens vol confondre a tots i assimilar-nos en una sola nació (la seva), que ens vol imposar per bemolls una sola selecció esportiva i una sola nacionalitat, (la seva) tant sí com no, i ens volen fer empassar tradicionalment una sola llengua (la seva, i única amb la que generalment escriuen i parlen), perquè de fet els que som bilingües només som els que, a banda d'espanyol, també parlem català, i encara n'hi ha molts que -em consta de bona font- els diuen als seus fills quan van al Principat que "els catalans no ens entenen: parla'ls en castellà perquè la nostra llengüa, el menorquí, és diferent de la d'allà". I potser si no els fan prou cas, doncs garrotada amb l'escombra, com és ara algun exemple que jo conec. I és clar que ho és de diferent el menorquí del català: científicament està catalogat com un subdialecte del català oriental, i de tota manera, el millor que es pot fer és separar la llengua de les inquietuts polítiques, perquè la llengua és cultura i la resta, sovint, la seva antítesi. I podem caure en l'error cavernari de la ignorància enciclopèdica. Als que actuen d'aquesta manera (preferenciant la llengua imposada a la pròpia) l'insigne professor Muñóz Espinalt els deia que actuaven amb complex d'esclau, que és el que alguns tenen en referència a la seva parla, que consideren inferior o de poca volada comparada a la imposada, que els han dit que és millor. Quan el senyor Gomila Félix cita Orwell, s'oblida que precisament ell va ser un dels que va lluitar, des de la convicció dels seus ideals democràtics, contra aquesta imposició feixista dels militars franquistes en relació a la llengua i la cultura catalanes, dels que cridaven "muera la inteligencia viva la muerte" com Millán Astray, en tots els seus aspectes: i això sí que eren coaccions a garrotades i pistola en mà, i no pas fer lleis de política lingüística o de cinema, per protegir la llengua més feble. I va ser precisament Orwell qui va escriure molt sàviament l'obra "La rebelió dels animals" on els porcs manaven i eren "més iguals que els altres". A que no sap què em recorda la història senyor Gomila Félix?, i tranquil home, no cal que es lamenti que a Barcelona disminueixi l'ús del català, que ningú no se'l creu perquè el seu tarannà és conegut. I si passa això és perquè encara hi ha qui, com vostè, s'entesta a trencar la unitat d'aquesta llengua i qui prega al cel que desparegui perquè els sembla una plaga; qui és incapaç d'escriure mai ni bon dia en català, i qui, en definitiva, fa demagògia de la realitat i va corcant el tronc. El català, per a molts que l'odien, havia de ser allò que proclamava el senyor Calviño quan va néixer TV3: una llengua antropològica, i encara hi ha qui està per la labor i a qui molesta que s'ensenyi i es difongui normalment. A Catalunya es parla català amb normalitat, com es parla a Menorca, i no per fastiguejar ningú. Però també n'hi ha que no el parlen (ni el volen parlar) que ho veuen així, sobretot si reben "incentius exteriors". De quin catalanisme radical i de quines coaccions parla el senyor Gomila Félix? I en nom de qui parla? Tinc 53 anys i fins als 50 he viscut a Barcelona, molt prop del carrer d'Avinyó per cert, i les úniques coaccions de la meva vida me les van fer a les darreries del franquisme els que proclamaven coses semblants a les que vostè diu ara. Massa semblants per no ser idèntiques. Les que constato avui, de vegades i per sort, només són les d'alguns policies que, malgrat ser de la Guàrdia Urbana barcelonina, et diuen que no t'entenen si et dirigeixes a ells en català. Quines coaccions?, si Barcelona és un maremàgnum de llengues de tot el planeta, inclòs el castellà en una gran mesura, que segurament parlen alguns dels "charnegos" que el senyor Gomila Félix anomena amb un cert menyspreu de ric. A Catalunya la majoria ho som de xarnegos, però abans que res som catalans, de l'origen que sigui, però catalans: la resta són apreciacions més que classistes i xenòfobes heretades del lèxic propi del franquisme. Les coaccions en tot cas són les que empra el senyor Gomila Félix en afirmar i escriure en un titular d'un diari que un carrer de Barcelona es diu "Avignó", que potser és com a ell li agradaria que es digués, encara que preferenciaria "Aviñón" em temo.
Però tornem al carrer d'Avinyó i a la seva correcta grafia. Quan es va formar el núcli de dins muralles de Barcelona (segons l'historiador local Joan Amades) el carrer referit pel senyor Gomila Félix es va dir d'Avinyó (possiblement el nom del carrer es deu a Lluís d'Avinyó, autor d'una història de Catalunya que va escriure l'any 1400, o també podria ser degut a mossèn Avinyó, cavaller poeta del segle XV), i quan els franquistes van acabar sistemàticament amb tota vivesa de la llengua catalana, la van intentar patuesitsar i erradicar-la per decret llei (encara que la memòria es veu que s'esborra i algú no fa gaire encara va dir: "nunca fue la nuestra lengua de imposición...", sovint hi ha amnèsia!), el carrer es va dir Aviñón, fins que gràcies a les llibertats democràtiques els catalans vam poder tornar-nos a dir Joan o Agnès, o Josep o Ester oficialment, i també retornar els nostres carrers i les nostres localitats els seus noms originals en català: una de les dues llengues oficials, i la pròpia de Catalunya, agradi o no a qui sigui. El que mai no s'ha dit aquest carrer és "Avignó" (això és una barbaritat tal com queda ben clar per la seva procedència toponímica i el senyor Gomola Félix no sé d'on ho treu), igual que Maó mai no s'ha dit oficialment Mô, ni Mahó, agradi a quí sigui o no. Que altra cosa és que en català prefabrià s'escivís així, com s'escrivia Blanch o Joseph o Duch. Però les llengues evolucionen, i el català no és ni més ni menysque una llengua...que simplement evoluciona com qualsevol altra.Per cert, i per acabar, puntualitzar al senyor Gomila Félix: el Goven de les Illes Balears no exigeix el nivell C de català als metges (que és el menys que hauria de poder conèixer un titulat superior); demana només el B (que, per vergonya d'aquests galens, és el mínim i bàsic que té qualsevol graduat escolar), i, a més, els dóna dos anys de temps per assolir-lo (privilegi únic que per a mi no té cap justificació). El que m'agradaria comprovar però, seria si tots aquests senyors i senyores metges que tant es queixen que els facin aprendre cultura en definitiva, passarien avui un examen del mateix nivell... de castellà. Em penso que ens trobaríem amb força sorpreses. Per cert senyor Gomila Félix, quan vostè compara els músics del Liceu i el jugadors del Barça o el Menorca Bàsquet amb els facultatius que han d'atendre les nostres famílies, sovint persones grans amb problemes d'expressió i comprensió de termes mèdics i científics com noms d'afectacions i de patologies, ho fa seriosament? Ho assevera de veritat això? Representa el mateix Samuel Eto'o per la vida de la seva mare, tieta o padrina que el cirurgià que l'ha d'operar i preparar-la psicològicament de manera prèvia? Senyor Gomila Félix (et al), fins i tot els metges de Miami, Florida, aprenen espanyol per atendre els molts hispans que hi ha en aquella zona dels EUA! Per què no ho haurien de fer, doncs, uns metges forasters que venen a casa nostra, i que en tot cas els desplaçats són ells? Tan poc respecte li mereix la nostra llengua, a vostè que se sap el Virolai de carretilla? El català és una llengua romànica, no és arameu. I dispensi senyor Gomila Félix, però crec que en segons què no es pot frivolitzar tant. D'altra banda sento molt que no li agradi en Laporta: per a mi el millor president que el Barça ha tingut mai, que parla clar i que també, tal com es pot comprovar, evoluciona favorablement i fa pinya amb l'equip malgrat tots els obstacles...tal com li passa a la nostra llengua senyor Gomila Félix. Suposo que quan vostè veu les manifestacions de catalanitat que sorgeixen espontàniament quan el Barça obtè un triomf, es deu ferir. O per què es pensa que sempre s'ha dit que el Barça és més que un club?

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites