La descomposició del PP i el xiulador Zapatero
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Què succeeix exactament entre el govern de Catalunya i el d’Espanya per culpa d’un nou finançament que no arriba? Ara que ja passen sis mesos del termini que la llei marcava per arribar a un acord, diu el PSC que hi haurà "conseqüències" entre ells i el PSOE si no s’arriba a una bona entesa.
D'altra banda el PP es troba en ple procés de descomposició. En ple procés de desintegració interna. De fet projecta una imatge penosa i de desgavell a l’estil de la desapareguda UCD dels seus darrers dies de l'any 1983. Ara fins i tot acusa el ministre Bermejo i el jutge Garzón d'anar de cacera junts, cosa que, segons els populars els invalida per actuar contra la claríssima corrupció que aquest partit pateix en el seu sí. Ara es fan la foto mediàtica de cap de dol -retratats junts molts dels que manifestament són enemics acèrrims com Aguirre i Gallardón- per intentar posar cortines de fum i així dissimular l'estat de ruïna absoluta en que es troba el seu edifici. Federico Trillo demana la retirada de Garzón del cas, i acusa la Fiscalia espanyola d'estar instrumentalitzada pel PSOE. Però a Trillo li falla la memòria -i no acut a l'hemeroteca- i oblida les èpoques glorioses de Cardenal i Fungairiño, on ell crec que hi tenia algunes responsabilitats directes. "Manda huevos!" senyor Trillo. I vinga, que amb les teories conspitratives, la falta de memòria i la cacera -la de bruixes i l'altra-, passa allò de que quan la merda més es remena, més pudor fa. I mentre passa tot això Rodríguez Zapatero va xiulant i es fa el sord als clams de Catalunya, que li demana insistentment que materialitzi el nou finançament amb urgència. El finançament que va prometre en un termini que no ha complert. El finançament que va aprovar el Parlament de Catalunya amb el refrend dels seus ciutadans. I és que Zapatero no para de xiular. El xiulet del president espanyol apaivaga els crits de les peticions de dimissió del seu vicepresident, Perdo Solbes, que també demanen milers de ciutadans que paguen impostos, i que es veuen frustrats i decebuts per un mal administrador i un pitjor previsor. Però Zapatero xiula i xiula, i es fa l'orni, davant les conseqüències d’una crisi econòmica que el PP, per raons òbvies i evidents, no està en condicions de rendibilitzar de cap manera, ni plantant cara com cal, ni perfilant una alternativa possible.
És evident que, malgrat tot el que li va en contra, la flor al cul de Zapatero segueix a la palestra. I ara que la bonança econòmica fa dies que ha passat, el PP li fa la feina bruta i es desgasta tot sol i per ell mateix. Però potser no ho dic bé això de tot sol. Realment és així? En aquest punt caldria tornar-se a plantejar la importància dels mitjans de comunicació a l’hora d’imposar agenda i d’arrossegar la política segons els convingui. Perquè en l’afer dels espies i de la corrupció, ningú no pot obviar que les filtracions via institucions públiques han estat força presents amb tota seguretat, però, i les ganes de dos grans grups mediàtics? Què no hauran ajudat a fer Prisa amb El País, i Unidad Editorial amb El Mundo? És inimaginable. A les ganes dels uns per fer-se valer davant d’un PSOE que últimament ja no els fa cas, s'hi han sumat les ganes dels altres per fer caure Mariano Rajoy. Al preu que sigui? Podria ser, i tant! Recordem que en la dècada dels noranta va sorgir un grup de periodistes que van conjurar-se per fer caure Felipe González, fins i tot a perill de fer tremolar els fonaments de l’estat. Aleshores González era un entorpiment, i ara Rajoy també molesta a molts. Fins i tot a molts dels seus, o del que ell es creu que són seus, malgrat no haver-ho estat mai. A Prisa segurament els convé més un Alberto Ruiz-Gallardón que els entengui i els serveixi de pla B, i als mitjans de la dreta perquè els interessa tot el contrari, però també, de pas, carregar-se el gallec que vol fer reformes a l'edifici i que ni tan sols ha aconseguitr el permís d'obres, ni crec que l'aconsegueixi mentre el FAES sigui un poder fàctic paral·lel. I què hi té a veure en tot això Catalunya?, em pregunto jo tal com ho deuen fer vostès. Doncs sembla ser que molt, perquè mentre passa aquest anecdotari, del finançament de Catalunya ja no en parla ningú (ni el PSOE ni el PP), i no ho fan ni tan sols per criticar-se i erosionar-se mútuament. No els cal. Potser per això Zapatero va xiulant tranquilament, mentre manté el finançament aturat, i va esperant que escampi la boira a casa dels conservadors espanyols. Segurament serà llavors quan el xiulador Zapatero tindrà el PP entrenat i en forma per servir-li, una vegada més, d’excusa perfecta per rebaixar encara més les reivindicacions catalanes. Aquesta doncs és la gran estratègia de pixarrí d'aprenent de bruixot, de lectoret de Maquiavel, que posa en marxa el gran mentider xiulador, inquilí de la Moncloa. La conclusió doncs és que que entre xiulets i espies de via estreta, a Madrid es barallen dos i com gairebé cada vegada que això passa rep un tercer, que casualment i mira per on, sempre resulta ser el mateix.
