El Cas Palau: un clar exemple de tribunal polític
Santi Capellera i Rabassó, periodista
El director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, David Martínez Madero, va fer córrer rius de tinta a tota la premsa amb les seves declaracions sobre la comissió del Palau de la Música. Aquestes van provocar un fort malestar en els tres partits que formen el Govern català. Madero denunciava que la comissió investigava l'oposició, quan de fet a qui havia d'investigar era al Govern.
El responsable de l'Oficina Antifrau catalana va dir que la Comissió d'Investigació pel Cas Palau era un cas sense precedents a Europa, que a més es va conduir com va dissenyar el Govern de la Generalitat, que d'altra banda no va voler investigar el que havia de ser el futur hotel del Palau de la Música.
Després d'analitzar aquestes asseveracions i tot el procés, veure intervencions, preguntes i observar detalladament els distints canals de comunicació, verbal, visual, i emocional que mostraven els preguntadors a l'hora de plantejar les qüestions concretes, s'arriba molt a la conclusió que aquelles sessions de la Comissió d'Investigació del Parlament de Catalunya sobre els Cas Palau, van ser més un intent d'exercir de tribunal polític, que altra cosa.
Tal com queda clar si ens remetem a les hemeroteques, i com molts articulistes i mitjans ja han reiterat aquestes passades setmanes, tenim sobre la taula que als anys 80 ja es va intentar embrutar i desprestigiar el partit i la persona de Jordi Pujol amb el cas Banca Catalana (ara el tripartit ha condecorat els fiscals del cas, Mena i Jiménez Villarejo, propers al PSC, amb la Creu de Sant Jordi) ; fa 8 anys va ser l'acusació del 3% per part de Pasqual Maragall a Artur Mas en plena sessió parlamentària de la Cambra catalana, i aleshores, com ara, tot allò es va investigar i tot va quedar en acusacions falses i sense fonament, ja que tot el que va ser auditat, va resultar estar correcte i sense cap irregularitat de cap mena.
Sembla que ja hem entrat en una clara precampanya electoral, i sense treva el tripartit ja intenta construir un relat imaginari, per tal que la opinió pública agafi una idea concreta d'aquests esdeveniments abans que la Justícia parli. I ja es tornen a reproduir els corrosius judicis de telenotícies, aquells que intenten condemnar popularment abans que els magistrats dels tribunals es poronunciïn.
Ja se sap que quan les enquestes no són favorables, els responsables dels partits afectats es posen nerviosos i mostren una preocupació més que evident. Però d'això a intentar ofegar l'adversari a base d'altres qüestions que res tenen a veure amb la futura capacitat de gestió de Govern (d'altra banda demostrada durant 23 anys per CiU), hi ha un camí molt llarg amb grans diferències conjunturals, que no es poden barrejar amb fets que ara per ara no estan demostrats ni de lluny. I posar-ho de manifest és una obligació que tenim els periodistes i comunicadors que intentem ser objectius, rigorosos i mirar les coses fredament.
També és evident que la intenció socialista post sentència de l'Estatut, pretén traspassar al Partit Popular tota la culpa de l'agressió que acaba de rebre Catalunya a través del Tribunal Constitucional espanyol. El PSOE sap que a Catalunya la sentència ha fet molt mal, i que perjudica clarament el PSC en la intenció de vot dels catalans. José Blanco, ministre de Foment i vicepresident del PSOE, acusa el PP de ser una formació "enemiga" de l'"autogovern" i del "finançament" de Catalunya. I, tot seguit, renta les mans del PSOE, com si els catalans no sabéssim que el Tribunal Constitucional no és res més que un òrgan controlat per populars i socialistes, i que la famosa sentència contra Catalunya -que ha estat política, no pas jurídica-, respon als interessos conjunts d'aquests dos partits. És a dir, que el Partit Socialista, amb el PSC inclòs, no reconeix l'agressió i, com de costum, pretén carregar el mort al PP, que si bé va ser qui va presentar el recurs, els socialistes van atorgar tot callant, perquè de fet ja els anava bé
Quan l'Estat espanyol es decideixi a canviar aquesta defectuosa Constitució -que omple la boca de molts que la titllen intocable i sacrosanta-, i quan ho faci revisi la llei de finançament dels partits, segurament s'obriran noves formes d'aconseguir fons necessaris per tirar endavant i fer front a la despesa lògica de les formacions. Perquè si ara el tripartit ha situat CDC a l'ull de l'huracà amb aquestes acusacions que es desprenen de la Comissió d'Investigació del Cas Palau, els socialistes també són conscients que els seus draps bruts també aniran sortint a la llum. Ja dic al principi que en aquesta comissió no es va voler investigar el que havia de ser l'hotel del Palau, però quan el castell de cartes cau, les cartes acaben caient totes.
