He après a deixar el meu cos caminant, escrivint, explicant o escoltant. Mentrestant jo aprofito per fer altres coses més interessants com nedar, ballar o volar. Aquesta és la única manera que he trobat per escolar-me de les clavegueres de la quotidianitat i fer una mica més suportable aquesta primavera que comença amb aires d'estiu. Amb aquesta sensació de pau i bon oratge, de nou em trobo faltat d'aquesta suavitat d'una pell tersa que m'agrada que m'acaroni la cara i el coll, mentre bado estirat a la gespa perdut en algun núvol fugisser de Benisafúller.
El sol ho crema tot altra vegada. Els sentiments, els records, la tendresa, els desigs, i és clar, també la pell. És bonic sentir com tots aquests imaginaris s’evaporen i es converteixen en llum gràcies a la força de l'astre rei. És bonic saber que són els mateixos que fa tan de temps que es cremen i s’evaporen i que tornen més tard en altres formes, en altres colors, en altres pells, en altres ulls, en altres cossos i en altres llavis que també cremen com els pretèrits. És el continum. La vida en si, el principi i el final de totes les coses, tangibles o no. Sento com era aquella història on res encaixava. Encara que en aquell moment no ho semblés. Ens passàvem les nits, les tardes i els dies desafiant gravetats i trencant les cordes només pujant-les. Creàvem nous planetes i els posàvem noms. Però eren noms secrets i màgics, com nosaltres en aquells temps de lianes que penjaven del cel, i d'ombres d'astres sense llum pròpia. Perquè els qui mai no hi han pujat no els podien veure aquells planetes, que potser només vèiem tu i jo.
Ha passat temps des d’aleshores. Molt. I no parlo de dies, de mesos ni tan sols d’anys. Potser per això no te’n recordes. I potser per això jo també faig com si no en sabés res. Dissimulo mentre sol, al sol, miro el núvol fugisser que em recorda a tu, desconeguda a la qual espero. Però encara no has arribat i ja veig com marxes. La primavera torna. En general. En particular. Ho recorden els arbres i les abelles, els sorollets dels ocells, les cuques del camp i el posat pacient d'en Bruno, el meu gos, que panxa al sol sembla que comparteixi aquestes mateixes sensacions. Ell tampoc no té ningú de la seva espècie, tret de mi que no ho sóc, que li acaroni el llom i li faci besets a les molsudes xefles de que l'Univers l'ha dotat. Quin gos més persona, fidel i lleial, però tu em fas molta falta perquè la tendresa d'en Bruno és una altra cosa.
Aquesta primavera ha tornat com fa sempre des de fa tan i tan de temps. Molt. I no parlo de mesos, d’anys ni tan sols de segles. S’expandeix i ens deixa polsims de purpurina violeta a les butxaques i a les puntetes dels cabells. Torna de maneres diferents com si no sabés que igualment tindrà un mateix final. Com sempre. Amb ella però, no cal que dissimuli. Li puc dedicar els somriures com si la primavera de debò tingués alguna cosa a veure amb les seves flors, amb les seves sensacions, i amb aquesta brisa que em pinta la cara mentre espero que t'escolis d'un dels meus somnis, i finalment pugui compartir amb tu, joiós i feliç, totes les primaveres que encara em queden.
.jpg)