Premis literaris: encerts i desencerts destacables
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Baltasar Porcel, Josep Piera i Maria Àngels Anglada van obtenir el Josep Pla. Maria Mercè Marçal, Francesc Parcerisas i Feliu Formosa van obtenir el Carles Riba de poesia. Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Jordi Coca i Pere Calders han passat pel Sant Jordi de novel•la. I així molts d’altres. A Menorca, una de les nostres escriptores destacades, Maite Salord, va resultar finalista del Sant Jordi passat, i ha obtingut altres guardons força importants des del 1997.
Són noms que han quedat però potser poc en molts casos. Perquè un premi per si sol no fa que s'aguanti el prestigi. Deia Benjamin Franklin (a qui llegia l'altre dia) molt encertadament: "un sac buit difícilment s'aguanta dret". I no poso en entredit que els premis atorgats no siguin merescuts, ni molt menys, però sóc de l'opinió que els premis només tenen sentit quan ells mateixos es fan el propòsit de tirar una línia ascendent de qualitat al llarg de la seva existència en la nòmina d’autors que s’hi integren; i quan creuen en la notorietat de les obres que s’han d’incorporar en el sistema literari, sense que això vulgui dir renunciar a altres condicionants de caire pràctic. Quim Monzó, per exemple entre altres, n'és un clar exponent d'això. Malgrat guardons i premis diversos, convenç de per se, i té una trajectòria on aquestes medalles li donen ben poc prestigi, comparat amb el que li aporta la seva riquíssima esgrima literària. Però mai no ha guanyat, i segurament no guanyarà per raó de la llengua en que escriu els originals, un premi Planeta. Ni falta que li fa, afegeixo jo que el conec força bé, i sé com "tremola" personalment en molts aspectes.
És com si tot un exèrcit, de cop portés les mateixes medalles que el general que el comanda. Això voldria dir que cada soldat té el mateix valor i mèrit que aquell a qui li ha estat reconegut; o que cap soldat, ni tampoc el general, no en tenen gens ni mica. En qualsevol cas, ni una possibilitat ni l’altra no garanteixen la victòria en el camp de batalla.
Aquests incentius de la literatura es posen en marxa per reconèixer el valor de treballs que es beneficien de la promoció, prestigi i divulgació de la maquinària existent en el món de l’edició. El sector privat juga aquesta carta, com és lògic, segons les seves regles i, just o no, hi té tot el dret, encara que sigui per allò de pagar el beure. Ara bé, l’excés de guardons en una cultura com la nostra és un ganivet de doble tall, perquè exposem la literatura a una càrrega feixuga d’explícites lloances cap als textos, no sempre extraordinaris, també cal dir-ho, que es publiquen en la nostra llengua vernacla, pròpia i comuna.
Però el guany i l'objectiu primordial en una literatura, és que un llibre es faci necessari i perdurable i que es mantingui als prestatges de les llibreries com més temps millor, i no s'hauria de parlar de premis, sinó en tot cas de vendes o de perdurabilitat i actualitat en els textos. Mirem sinó el gran Josep Pla, que per mor de la seva conducta social i política de premis en va obtenir més aviat pocs, en comparació amb el que va publicar, amb com va actualitzar i utilitzar la llengua, i amb la riquesa descriptiva que va llegar al país sencer. Però aquestes són figues d'un altre paner que aquí no hi caben.
Com a escriptor que també sóc i em sento, penso que caldria que també existís un premi alternatiu a tots els que avui són vius. Aquest hauria de ser un premi diferent, potser el Premi al Constant Atractiu Visual, o a la Lectura Interessant Intemporània, o el Premi de Més Mesos Seguits a l'Aparador. D’altra banda, es dóna la paradoxa que, amb poquíssima crítica constructiva, el palmarès dels guardons de trajectòria prestigiosa determina i conforma finalment el cànon i esdevé l’única guia de popularitat o prestigi literari en un terreny on tot és molt confús, i on s'acaben justificant moltes coses mal fetes perquè ningú no determina si hi ha errades quan aquestes existeixen, malgrat quie els que no ho determinen per omissió en són conscients en moltes ocasions.
Certament, qualsevol autor necessita un reconeixement, minso o ampli, al llarg de la seva carrera. Per això personalment no estic en contra d’aquelles entitats que guardonen llibres ja publicats, que el públic ha apreciat i que responen a les expectatives ofertes. El que no comparteixo és que les institucions, que sembla ser que en fer una tria per exportar la literatura catalana només es guien per aquests paràmetres no gaire qualitatius objectivament i sincera, no rectifiquin de cap de les maneres i sempre caiguin en els mateixos errors, malgrat que les queixes per aquestes raons de bona part de la societat interessada en el món editorial són constatables.
Si tenim una literatura perifèrica hem de saber comunicar la seva peculiaritat específica. Per tant, el premi ha de ser complementari, i no decisiu en el joc de saber mostrar-se al món, tal com dic abans. A les nostres contrades hi ha una diversitat d'escriptores i d'escriptors que valen molt la pena, i que en canvi no acaben d'arrancar o arranquen poc perquè potser no viuen al rovell de l'ou de la centralitat administrativa -decisòria en aquests casos-, o no es relacionen adeqüadament o prou amb qui, en fer sol, els proporcionaria bona ombra si tinguessin una altra ubicació geogràfica o més comunicació de proximitat.
Són noms que han quedat però potser poc en molts casos. Perquè un premi per si sol no fa que s'aguanti el prestigi. Deia Benjamin Franklin (a qui llegia l'altre dia) molt encertadament: "un sac buit difícilment s'aguanta dret". I no poso en entredit que els premis atorgats no siguin merescuts, ni molt menys, però sóc de l'opinió que els premis només tenen sentit quan ells mateixos es fan el propòsit de tirar una línia ascendent de qualitat al llarg de la seva existència en la nòmina d’autors que s’hi integren; i quan creuen en la notorietat de les obres que s’han d’incorporar en el sistema literari, sense que això vulgui dir renunciar a altres condicionants de caire pràctic. Quim Monzó, per exemple entre altres, n'és un clar exponent d'això. Malgrat guardons i premis diversos, convenç de per se, i té una trajectòria on aquestes medalles li donen ben poc prestigi, comparat amb el que li aporta la seva riquíssima esgrima literària. Però mai no ha guanyat, i segurament no guanyarà per raó de la llengua en que escriu els originals, un premi Planeta. Ni falta que li fa, afegeixo jo que el conec força bé, i sé com "tremola" personalment en molts aspectes.
És com si tot un exèrcit, de cop portés les mateixes medalles que el general que el comanda. Això voldria dir que cada soldat té el mateix valor i mèrit que aquell a qui li ha estat reconegut; o que cap soldat, ni tampoc el general, no en tenen gens ni mica. En qualsevol cas, ni una possibilitat ni l’altra no garanteixen la victòria en el camp de batalla.
Aquests incentius de la literatura es posen en marxa per reconèixer el valor de treballs que es beneficien de la promoció, prestigi i divulgació de la maquinària existent en el món de l’edició. El sector privat juga aquesta carta, com és lògic, segons les seves regles i, just o no, hi té tot el dret, encara que sigui per allò de pagar el beure. Ara bé, l’excés de guardons en una cultura com la nostra és un ganivet de doble tall, perquè exposem la literatura a una càrrega feixuga d’explícites lloances cap als textos, no sempre extraordinaris, també cal dir-ho, que es publiquen en la nostra llengua vernacla, pròpia i comuna.
Però el guany i l'objectiu primordial en una literatura, és que un llibre es faci necessari i perdurable i que es mantingui als prestatges de les llibreries com més temps millor, i no s'hauria de parlar de premis, sinó en tot cas de vendes o de perdurabilitat i actualitat en els textos. Mirem sinó el gran Josep Pla, que per mor de la seva conducta social i política de premis en va obtenir més aviat pocs, en comparació amb el que va publicar, amb com va actualitzar i utilitzar la llengua, i amb la riquesa descriptiva que va llegar al país sencer. Però aquestes són figues d'un altre paner que aquí no hi caben.
Com a escriptor que també sóc i em sento, penso que caldria que també existís un premi alternatiu a tots els que avui són vius. Aquest hauria de ser un premi diferent, potser el Premi al Constant Atractiu Visual, o a la Lectura Interessant Intemporània, o el Premi de Més Mesos Seguits a l'Aparador. D’altra banda, es dóna la paradoxa que, amb poquíssima crítica constructiva, el palmarès dels guardons de trajectòria prestigiosa determina i conforma finalment el cànon i esdevé l’única guia de popularitat o prestigi literari en un terreny on tot és molt confús, i on s'acaben justificant moltes coses mal fetes perquè ningú no determina si hi ha errades quan aquestes existeixen, malgrat quie els que no ho determinen per omissió en són conscients en moltes ocasions.
Certament, qualsevol autor necessita un reconeixement, minso o ampli, al llarg de la seva carrera. Per això personalment no estic en contra d’aquelles entitats que guardonen llibres ja publicats, que el públic ha apreciat i que responen a les expectatives ofertes. El que no comparteixo és que les institucions, que sembla ser que en fer una tria per exportar la literatura catalana només es guien per aquests paràmetres no gaire qualitatius objectivament i sincera, no rectifiquin de cap de les maneres i sempre caiguin en els mateixos errors, malgrat que les queixes per aquestes raons de bona part de la societat interessada en el món editorial són constatables.
Si tenim una literatura perifèrica hem de saber comunicar la seva peculiaritat específica. Per tant, el premi ha de ser complementari, i no decisiu en el joc de saber mostrar-se al món, tal com dic abans. A les nostres contrades hi ha una diversitat d'escriptores i d'escriptors que valen molt la pena, i que en canvi no acaben d'arrancar o arranquen poc perquè potser no viuen al rovell de l'ou de la centralitat administrativa -decisòria en aquests casos-, o no es relacionen adeqüadament o prou amb qui, en fer sol, els proporcionaria bona ombra si tinguessin una altra ubicació geogràfica o més comunicació de proximitat.
.jpg)