dissabte, 5 d’abril del 2008

A la Menorca màgica i dels contes també hi viu l'esperit de Persèfone


Persèfone era una noia molt i molt bonica i tothom que la veia se n’enamorava immediatament. La seva mare, Demèter, la deessa de l’agricultura, se l’estimava tant i tant com les mares s’estimen les seves criatures. La protegia de tots aquells que se n’enamoraven però que considerava que no estaven a l’alçada de la seva filla: sobretot aquells que no sabien quins colors eren el magenta o el cian.
Un dia, Hades, el déu dels inferns, va veure caminar Persèfone. I tal com els passava a la resta de mortals i d’immortals, va enamorar-se’n immediatament. Va decidir raptar-la i endur-se-la al regne dels morts per estar junts per sempre més. Demèter, desesperada, va demanar ajuda a Zeus, el déu dels Déus. Zeus va ordenar a l'escamot Hermes que immediatament es posés en recerca i captura de la jove Persèfone. Que la recerqués dia i nit per tot arreu. Hermes i el seu equip, divinitzats per la seva eficàcia, de seguida van tenir notícies de la noia. Van explicar Zeus i Demèter que Persèfone es trobava als inferns. Zeus va comunicar Demèter que la noia podria tornar sempre i quan no hagués comès l’error capital: menjar una fruita dels inferns. Que si havia fet un mos de qualsevol fruit, el destí de la noia seria quedar-se per sempre més al regne dels morts.
I com passa a tots els contes i a tots els mites, la protagonista es va sentenciar sense saber-ho: en aquest cas, tot va ser culpa d'una magrana trobada en el moment inoportú, com sol ser habitual en el cas de le fruites prohibides, o no. Demèter va passar quatre dies i cinc nits suplicant Zeus que utilitzés els seus poders com a déu dels Déus per aconseguir que la noia pogués entrar de nou al regne dels vius. Que ja li buscaria algun contracte laboral o algun matrimoni de conveniència, com sol passar en els temes fronterers del caire que siguin. Però que, si us plau, l'extradició als inferns no fos definitiva. Finalment, Júpiter, davant les súpliques d’aquella mare absolutament desconsolada va decidir intervenir. Va decretar que finalment la noia passaria mig any amb Demèter i mig any amb Hades. Per això, quan Persèfone torna al regne dels vius, la seva mare està tan i tan contenta que fa que surtin les flors, que el cel tingui més colors, que tot sigui més blau i rosa...
I és quan arriba la primavera, és clar. En canvi, quan se’n va als inferns, la seva mare està tan i tan trista que fa que els arbres es quedin nus, que faci més fred, que els dies siguin més curts, que tot sigui gris i negre. I és quan arriba l’hivern naturalment. Pot semblar paradoxal però per tot hi ha d'haver una explicació, si més no pels més simples. Sembla que ara ja s’aproximen molts dies amb moltes coses de color blau i verd. Penso que Zeus ha fet una reforma en el pacte establert amb Demèter i li ha atorgat més privilegis.
Fa l'efecte que la primavera ens estigui esperant darrere els fulls del calendari del fred, i que Persèfone pugui aparèixer en qualsevol moment, com de fet així serà. N'estic segur, Persèfone meva menorquina, que ja vens cap a mi inexorablement. Jo ja t'espero amb impaciència, dolç amor dels meus somnis illencs de primavera.

LES MIL I UNA CARES DELS ESTATS UNITS EN EL CONFLICTE D'ISRAEL I L'ORIENT MITJÀ

  FINALMENT, L’IRAN S’HA TRET LA CARETA I HA ATACAT DIRECTAMENT ISRAEL: I ARA QUÈ? Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 15 -04...