Ja no queda res per desordenar. Ni llibres, ni idees, ni pensaments, ni desitjos. Per això ja no em fa por el vent de Menorca. L’únic que pot fer ara mateix és posar una mica d’ordre per casualitat. Com fa sempre. Encara que les casualitats no existeixin. Encara que sempre que bufi sigui en direcció contrària. Com solies fer tu.
L’aigua del mar de Binisafúller és freda. Però no ho és tan com quan vas anar-te’n. El vent bufa i s’enduu els records de molts dies junts, al costat de l'aigua i de les roques, ara ja fa molts mesos. Massa per sentir-los potser. Tants que ni tan sols recordo la textura de la teva pell, la calidesa de la teva mirada, l'escalfor de la teva mà en posar-se sobre el meu pit. I bufava el vent de tramuntana mentre s'emportava els versos que et vaig escriure amb llàgrimes que brollaven i que queien sobre el paper i escampaven la tinta en barrejar-s'hi. Recordo que dels papers que es perden a la platja com aquells meus versos, n'hi ha que pertanyen a històries avorrides com l’intent de demostrar que no existeixen els colors, o que les ostres es cuiden de fer-ne perles boniques de color blanc. Aquesta és l’única manera que tenen els papers poc interessants de no ofegar-se per sempre més al fons del mar i morir-se de l'avorriment. M’alegro que puguin salvar-se. Encara que volin en direcció contrària com vas fer tu. Encara que sigui per pura casualitat.
Entro a l’aigua gelada d'aquest abril enterenyinat de gris, i el fred i el vent em travessen la pell i em sacsegen les idees, em trenquen els esquemes, m’esborren les contrasenyes i em canvien l’ordre de les prioritats. Trobo un collaret de sirena fet de trossos de marès polit pel mar, amagat darrera un pensament que creia oblidat. M'estava esperant quiet perquè el trobés casualment, com sempre es troben els pensaments perduts en les cavitats de les roques marines. Nedo nu i sento com es desfan els nusos que m’acompanyaven els darrers temps. Aquells nusos que no deixen respirar el ventre, el pit, els dits ni els ulls. Aquells nusos que no em deixen respirar, encara que gairebé mai sàpiga el per què. Perquè saber-ho fa que em costi encara més d'agafar l’aire. Com quan vas anar-te’n per darrer cop i per sempre més. Com les històries estúpides d'ostres avorrides. Com el vent que ara em portarà altres cors i altres il·lusions que ja sento properes, altres cossos de pell fina que m'acaronaran el meu, altres boques de llavis calents que em cremaran la pell en petonejar-la, altres mirades de tendresa que desfaran les cordes que resten tenses dins de mi. Altres Il·lusions que ja sento arribar.
.jpg)