Quin paper hi juga Europa en l'economia mundial?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Fa poques jornades va tenir lloc a Washington la reunió dels “G-20 i convidats”, una trobada transcendent pel futur de l’ordre econòmic internacional sota el títol: “Summit on Financial Markets and the World Economy”. Aquesta cimera, una iniciativa europea, ha evidenciat les divergències entre el model capitalista nord-americà impulsat per George W. Bush i el model europeu, i ha enterrat el G-8 com a nucli de referència de l’economia mundial.La cimera ha marcat l’emergència definitiva del reconeixement polític dels líders de les potencies emergents com Brasil, Xina o l’índia i visualitza de manera clara el desplaçament dels centres de poder econòmic i financers que la globalització està accelerant. Tal com va indicar la cancellera alemanya Angela Merkel “hem donat passos importants cap un ordre econòmic global”. Segurament aquesta Cimera, conjuntament amb l’elecció del primer líder polític global, Barack Obama, marquen l’inicií real del segle XXI per a tots nosaltres, ciutadans del món que ens trobem immersos en aquest temps de canvis en tots els aspectes.
Avui es fan comparances amb els problemes econòmics del segle passat, però a diferència d’ara, l’any 1944 els Estats Units tenien una voluntat i una capacitat efectiva de lideratge de l’economia mundial que en l'actualitat no existeix, no ens enganyem. I aquesta influència era tanta que fins i tot s’ironitza en afirmar que a Bretton Woods, quan hi va néixer el FMI, s’hi havia reunit el G-1.
Sovintegen darrerament les comparacions entre la gran depressió del 1930 i la crisi actual, així com també s’ha pretès fer de la cimera de Washington que va tenir lloc fa uns dies el Bretton Woods del segle XXI. Bretton Woods va ser, però, la culminació de dos anys llargs de negociacions per desenvolupar l’economia global un cop s’acabés la Segona Guerra Mundial. A Washington, en canvi, líders de 20 països tot just es van fer una foto d’inici de converses, que seguiran a Londres l’abril del 2009, si no hi ha cap altra eventualitat important que ho impedeixi.
Avui, en canvi, assistim a un fet nou en la història econòmica mundial: els països desenvolupats necessiten diners per finançar plans de rescat i per finançar emissions de deute públic amb què miraran d’impulsar les seves economies... i aquests diners avui són als països emergents, que gràcies als seus superàvits comercials disposen de la capacitat de finançament que necessita el primer món. Assistim al naixement d’un nou món multipolar que farà més complexa l’articulació de consensos, relatius a com i de quina manera cal impulsar el creixement de l’economia mundial. Que ara es parli d’un G-20 és indicatiu de com serà de complicat aconseguir acords, sobretot si algun país dels convidats hi va amb filosofies que apliquen internament, com ara “que tots hi guanyin sense que ningú no hi perdi”.
A diferència d’ara, l’any 1944 els Estats Units tenien molt clar que el lliure comerç havia d’impulsar el creixement de l’economia mundial. Avui, en canvi, tot i les manifestacions de bona voluntat del G-20, des de dins dels Estats Units es multipliquen les pressions en alguns sectors productius importants per mirar de limitar les importacions de béns dels països emergents, pel fet que destrueixen molts llocs de treball als EUA. L'electe president estadounidenc Obama, s’ha mostrat sensible a aquestes peticions, i un dels efectes més transcendents del seu mandat, fins i tot quan ja no sigui president, serà el rumb que deixarà marcat per als pròxims decenis en aquest aspecte decisiu per al futur de l’economia mundial.
En relació al nostre espai, ens queda preguntar-nos, on és l'Europa unida?. En moments difícils com aquests, on cadascú campa a les seves segons els seus pròpis interessos, es veu clarament aquesta falta de cohesió del que hauria de ser una sola veu. On és Europa quan cadascun dels representants europeus actuen com a vedettes, amb una agenda nacional i internacional no sempre coincident? Si en política és tan important la realitat com les percepcions, a la Unió Europea li queda un llarg camí per recórrer en el terreny internacional. Per als EUA i la resta de països del món, el que compta de veritat és l’opinió de França, Alemanya, Itàlia o Gran Bretanya. Per separat. Ni rastre d’un actor internacional denominat Unió Europea. Una llàstima, sincerament, veure un líder com Sarkozy, cedir una de les dues cadires a les que tenia dret a Zapatero, ansiós de glòria i participació. Una llàstima cada personalisme ambiciós com el que va demostrar Sarkozy, que es passejava amb el doble barret de president de França i de president de la Unió Europea. Un personalisme messiànic que fa un flac favor al que molts esperem amb il·lusió que passi algun dia de veritat: la Unió, també política, de l'Europa de les Nacions. Sí, de les nacions.
Avui es fan comparances amb els problemes econòmics del segle passat, però a diferència d’ara, l’any 1944 els Estats Units tenien una voluntat i una capacitat efectiva de lideratge de l’economia mundial que en l'actualitat no existeix, no ens enganyem. I aquesta influència era tanta que fins i tot s’ironitza en afirmar que a Bretton Woods, quan hi va néixer el FMI, s’hi havia reunit el G-1.
Sovintegen darrerament les comparacions entre la gran depressió del 1930 i la crisi actual, així com també s’ha pretès fer de la cimera de Washington que va tenir lloc fa uns dies el Bretton Woods del segle XXI. Bretton Woods va ser, però, la culminació de dos anys llargs de negociacions per desenvolupar l’economia global un cop s’acabés la Segona Guerra Mundial. A Washington, en canvi, líders de 20 països tot just es van fer una foto d’inici de converses, que seguiran a Londres l’abril del 2009, si no hi ha cap altra eventualitat important que ho impedeixi.
Avui, en canvi, assistim a un fet nou en la història econòmica mundial: els països desenvolupats necessiten diners per finançar plans de rescat i per finançar emissions de deute públic amb què miraran d’impulsar les seves economies... i aquests diners avui són als països emergents, que gràcies als seus superàvits comercials disposen de la capacitat de finançament que necessita el primer món. Assistim al naixement d’un nou món multipolar que farà més complexa l’articulació de consensos, relatius a com i de quina manera cal impulsar el creixement de l’economia mundial. Que ara es parli d’un G-20 és indicatiu de com serà de complicat aconseguir acords, sobretot si algun país dels convidats hi va amb filosofies que apliquen internament, com ara “que tots hi guanyin sense que ningú no hi perdi”.
A diferència d’ara, l’any 1944 els Estats Units tenien molt clar que el lliure comerç havia d’impulsar el creixement de l’economia mundial. Avui, en canvi, tot i les manifestacions de bona voluntat del G-20, des de dins dels Estats Units es multipliquen les pressions en alguns sectors productius importants per mirar de limitar les importacions de béns dels països emergents, pel fet que destrueixen molts llocs de treball als EUA. L'electe president estadounidenc Obama, s’ha mostrat sensible a aquestes peticions, i un dels efectes més transcendents del seu mandat, fins i tot quan ja no sigui president, serà el rumb que deixarà marcat per als pròxims decenis en aquest aspecte decisiu per al futur de l’economia mundial.
En relació al nostre espai, ens queda preguntar-nos, on és l'Europa unida?. En moments difícils com aquests, on cadascú campa a les seves segons els seus pròpis interessos, es veu clarament aquesta falta de cohesió del que hauria de ser una sola veu. On és Europa quan cadascun dels representants europeus actuen com a vedettes, amb una agenda nacional i internacional no sempre coincident? Si en política és tan important la realitat com les percepcions, a la Unió Europea li queda un llarg camí per recórrer en el terreny internacional. Per als EUA i la resta de països del món, el que compta de veritat és l’opinió de França, Alemanya, Itàlia o Gran Bretanya. Per separat. Ni rastre d’un actor internacional denominat Unió Europea. Una llàstima, sincerament, veure un líder com Sarkozy, cedir una de les dues cadires a les que tenia dret a Zapatero, ansiós de glòria i participació. Una llàstima cada personalisme ambiciós com el que va demostrar Sarkozy, que es passejava amb el doble barret de president de França i de president de la Unió Europea. Un personalisme messiànic que fa un flac favor al que molts esperem amb il·lusió que passi algun dia de veritat: la Unió, també política, de l'Europa de les Nacions. Sí, de les nacions.
