Quan a Catalunya trona, a Espanya hi ha tempesta
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La desafortunada frase "Visca la República. Que mori el Borbó!", del diputat d'ERC al Congrés, Joan Tardà ha estat la gota que ha vet vessar el got de les humiliacions a les essències pàtries espanyoles. L'heretge nacionalista torna a la càrrega! Qualsevol excusa és bona per desviar l'atenció d'allò que és el realment important per a Catalunya, que en aquests moments és el finançament. Personalment sóc del parer que el senyor Tardà no desitja la mort de ningú. Com a mínim això no em cap al cap, i menys d'algú que tot el dia es preocupa pels seus correligionaris, i per si els ciutadans de Catalunya tenen alguna mancança o altra, feina que Joan Tardà fa des del Parlament espanyol. Tothom amb dos dits de seny i sense excessives dosis de mala fe sap llegir les paraules abrandades dites des d'un atri polític. I tothom ho hauria d'entendre tal com es diu, és a dir, en arenga política i com una crítica a la monarquia com a institució, a l'estil d'alguns republicans, això sí. Ara bé, aquesta sortida de to serveix perquè tots aquells que volen calumniar contínuament Catalunya tornin a aixecar les orelles... i la veu, i aprofiten l'avinentesa per tornar a comparar Esquerra Republicana amb Batasuna, o per demanar que la Fiscalia investigui Tardà prèvia petició que abandoni l'escó de diputat –potser també ho hauria de fer Bono per qualificar els seus companys de partit de "fills de puta" oi?, o Rajoy, per reconèixer que és un "conyàs" anar a la desfilada del 12 d'octubre, o el mateix Fraga, que ha dit que als nacionalismes -tret del seu és clar– haurien d'estar penjats d'algun lloc. I això no ésv tan punible com el de Tardà? Tot plegat cansa bastant. Que a l'estat espanyol la monarquia no es pot ni tocar, és un fet. Vivim en una monarquia parlamentària perquè així ho diu la constitució, que acaba de celebrar els seus 30 anys de vida. Una monarquia va pel camí de ser una inadequació extemporània tenint en compte les noves circumstàncies socials i polítiques. Tindria algun sentit o alguna funció aquesta institució, per exemple, en una Europa políticament unificada de debò? Quants serien els reis d'Europa aleshores? I quin seria el rei de reis? Hi ha coses amb les quals l'estat espanyol no s'atreveix a lidiar perquè els resultats espanten. Una d'elles és el dret dels ciutadans a escollir quina forma d'estat volen; una altra, és el dret dels pobles a decidir quina relació política volen amb el seu estat. Dit això, els estirabots de dirigents republicans com Joan Tardà no fan cap favor ni als seus ni a Catalunya com a país ni com a nació.
Però parlem de finançament. Des del Govern es diu que les coses segueixen difícils, però després de la decisió de José Luís Rodríguez Zapatero d'incrementar el dèficit per combatre la crisi econòmica, sembla obvi que de diners tampoc n'haurien de faltar per resoldre el nou finançament autonòmic. El que falta, doncs, —com sempre passa— és la voluntat política necessària d'un acord immediat en aquest context. A Catalunya, tots els partits es pregunten –uns més que d’altres i utilitzant diferents graus d'ironia– quan arribarà aquesta nova proposta. I jo dic, tal com deia Bob Dylan ja fa més de 30 anys, “escolta la resposta, que és al vent”, per no dir una altra cosa, no sigui que m'acusin de nacionalista recalcitrant, intolerant i d'antimonarquic i antiborbònic. I així ens van les coses, sobretot quan es tracta dels diners que ens han de tornar, perquè és clar, prèviament ja han marxat. La resta són cants de sirena i excuses de mal pagador.
Però parlem de finançament. Des del Govern es diu que les coses segueixen difícils, però després de la decisió de José Luís Rodríguez Zapatero d'incrementar el dèficit per combatre la crisi econòmica, sembla obvi que de diners tampoc n'haurien de faltar per resoldre el nou finançament autonòmic. El que falta, doncs, —com sempre passa— és la voluntat política necessària d'un acord immediat en aquest context. A Catalunya, tots els partits es pregunten –uns més que d’altres i utilitzant diferents graus d'ironia– quan arribarà aquesta nova proposta. I jo dic, tal com deia Bob Dylan ja fa més de 30 anys, “escolta la resposta, que és al vent”, per no dir una altra cosa, no sigui que m'acusin de nacionalista recalcitrant, intolerant i d'antimonarquic i antiborbònic. I així ens van les coses, sobretot quan es tracta dels diners que ens han de tornar, perquè és clar, prèviament ja han marxat. La resta són cants de sirena i excuses de mal pagador.
