Violència masclista: Justícia i injustícies
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Només en el primer semestre d’aquest any s’han plantejat judicialment més de 19.000 casos de violència de gènere als jutjats amb un augment de en relació a l’any anterior d'un 17%. Un nombre important de denúncies no arriba a judici i segons les darreres xifres es donen més d’un 40% d’absolucions en les sentències relacionades amb aquests temes, ja que moltes de les proves presentades resulten desestimades. A més, els jutjats de violència contra les dones estan col·lapsats i les causes s’endarrereixen de manera molt important a tot l'estat.
El fet que la majoria dels països del món legislin contra, la mal anomenada sovint, violència envers les dones amb més o menys convicció és un avenç extraordinari, molt important, que la lluita de les dones ha aconseguit. De fet caldria fugir d'eufemismes i aquesta xacra hauria de ser titllada a tot arreu, tal com ja passa a molts mitjans de comunicació, de violència masclista.
En aquests moments, i en la nostra cultura, els maltractaments contra les dones ja no es consideren un problema de les dones sinó un problema de la societat en general. S’hi lluita des de diferents camps com el social, el d'ordre públic, el judicial i també el polític, on als respectius parlaments es fan lleis en contra d'aquesta anormalitat. És un d’aquells temes que qualsevol govern democràtic té a la seva agenda legislativa, i tant a nivell d’estat com dels distints territoris regionals i nacionals se n’han elaborat moltes lleis al respecte. És, diguem, una qüestió d’aquelles considerades “políticament correctes” a tots els efectes. L’aplicació pràctica diària d’aquestes lleis suscita força comentaris dels agents socials que hi treballen a diari, tals com policies, assistents socials i aparell de la Justícia en general. I els suscita no només per lloar-ne l'efecte i l'aplicació de tals lleis, sinó de vegades per remarcar-ne les mancances, causa habitual de morts i altres desgràcies relacionades que s'haurien pogut evitar.
És preocupant veure com, malgrat les lleis i els jutjats especialitzats, segueixen existint cada any més dones mortes o ferides greus. Alguna cosa no acaba de fer-se bé. Cal reconèixer que és un tema molt difícil d’abordar, una tasca molt feixuga es miri per on es miri. Tinc la impressió que cada dia arriben als jutjats massa assumptes amb poca rellevància penal, i en canvi no hi ha prou protecció per a moltes dones que estan en una situació de risc en l'entorn on es troben. Potser no hem acabat, tots plegats, de tenir clar per on s'ha d'atacar el problema. També val la pena ressaltar alguns punts que crec que potser, per una excessiva “correcció política”, no s’aborden encertadament. Efectivament han augmentat de manera considerable els maltractaments per part d’homes provinents de la immigració, i aquest seria un altre assumpte amb una arrel del camp de l'educació que altra cosa. Crec que reconèixer-ho i intentar prevenir el perill en aquests ambients no és xenofòbia, sinó intentar protegir les mateixes dones immigrades que són les que més maltractaments reben, i les que més desprotegides estan perquè sovint elles són connivents en la seva pròpia desgràcia. Per això torno a remarcar el del problema amb l'educació. Moltes lleis preveuen donar feina a la dona maltractada i moltes d’elles estan a casa nostra per motiu de l'anomenat “reagrupament familiar” encara que, incomprensiblement des de tots els àmbits, sense permís de treball.
D' altra banda, i davant d’un problema tan greu com el maltractament, opino que tampoc no és bo que s’estigui creant una certa consciència social que els homes són discriminats, i falsament denunciats. Per això vull incidir en que les dones saben del cert que tenen molts privilegis, entre ells els de denunciar maltractaments, encara que aquests ni existeixin, ni hagin existit mai. En privat se’n parla molt, d’aquest tema. En públic, poc o gens. Crec que aquest no és un bon camí per impartir la consciència social contra el maltractament. S’ha de lluitar contra tots els maltractadors, però no contra els homes en general pel sol fet de ser-ho. I també cal no crear consciència que es privilegiarà la víctima si denuncia agressions, sinó que se la protegirà d'aquestes i de l'agressor. Cada vegada que una dona maltractada no denuncia el seu maltractador, fa un flac favor a les altres dones maltractades, víctimes de falses creences i drets masclistes que no existeixen. Els fa tant flac favor com la dona que denuncia maltractaments sense que aquests hagin existit, perquè això debilita la confiança de la societat en aquesta mena de denúncies.
El fet que la majoria dels països del món legislin contra, la mal anomenada sovint, violència envers les dones amb més o menys convicció és un avenç extraordinari, molt important, que la lluita de les dones ha aconseguit. De fet caldria fugir d'eufemismes i aquesta xacra hauria de ser titllada a tot arreu, tal com ja passa a molts mitjans de comunicació, de violència masclista.
En aquests moments, i en la nostra cultura, els maltractaments contra les dones ja no es consideren un problema de les dones sinó un problema de la societat en general. S’hi lluita des de diferents camps com el social, el d'ordre públic, el judicial i també el polític, on als respectius parlaments es fan lleis en contra d'aquesta anormalitat. És un d’aquells temes que qualsevol govern democràtic té a la seva agenda legislativa, i tant a nivell d’estat com dels distints territoris regionals i nacionals se n’han elaborat moltes lleis al respecte. És, diguem, una qüestió d’aquelles considerades “políticament correctes” a tots els efectes. L’aplicació pràctica diària d’aquestes lleis suscita força comentaris dels agents socials que hi treballen a diari, tals com policies, assistents socials i aparell de la Justícia en general. I els suscita no només per lloar-ne l'efecte i l'aplicació de tals lleis, sinó de vegades per remarcar-ne les mancances, causa habitual de morts i altres desgràcies relacionades que s'haurien pogut evitar.
És preocupant veure com, malgrat les lleis i els jutjats especialitzats, segueixen existint cada any més dones mortes o ferides greus. Alguna cosa no acaba de fer-se bé. Cal reconèixer que és un tema molt difícil d’abordar, una tasca molt feixuga es miri per on es miri. Tinc la impressió que cada dia arriben als jutjats massa assumptes amb poca rellevància penal, i en canvi no hi ha prou protecció per a moltes dones que estan en una situació de risc en l'entorn on es troben. Potser no hem acabat, tots plegats, de tenir clar per on s'ha d'atacar el problema. També val la pena ressaltar alguns punts que crec que potser, per una excessiva “correcció política”, no s’aborden encertadament. Efectivament han augmentat de manera considerable els maltractaments per part d’homes provinents de la immigració, i aquest seria un altre assumpte amb una arrel del camp de l'educació que altra cosa. Crec que reconèixer-ho i intentar prevenir el perill en aquests ambients no és xenofòbia, sinó intentar protegir les mateixes dones immigrades que són les que més maltractaments reben, i les que més desprotegides estan perquè sovint elles són connivents en la seva pròpia desgràcia. Per això torno a remarcar el del problema amb l'educació. Moltes lleis preveuen donar feina a la dona maltractada i moltes d’elles estan a casa nostra per motiu de l'anomenat “reagrupament familiar” encara que, incomprensiblement des de tots els àmbits, sense permís de treball.
D' altra banda, i davant d’un problema tan greu com el maltractament, opino que tampoc no és bo que s’estigui creant una certa consciència social que els homes són discriminats, i falsament denunciats. Per això vull incidir en que les dones saben del cert que tenen molts privilegis, entre ells els de denunciar maltractaments, encara que aquests ni existeixin, ni hagin existit mai. En privat se’n parla molt, d’aquest tema. En públic, poc o gens. Crec que aquest no és un bon camí per impartir la consciència social contra el maltractament. S’ha de lluitar contra tots els maltractadors, però no contra els homes en general pel sol fet de ser-ho. I també cal no crear consciència que es privilegiarà la víctima si denuncia agressions, sinó que se la protegirà d'aquestes i de l'agressor. Cada vegada que una dona maltractada no denuncia el seu maltractador, fa un flac favor a les altres dones maltractades, víctimes de falses creences i drets masclistes que no existeixen. Els fa tant flac favor com la dona que denuncia maltractaments sense que aquests hagin existit, perquè això debilita la confiança de la societat en aquesta mena de denúncies.
