Periodisme, també de convivència i de consens
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Els que ens hem criat i format lluny d'un lloc tan petit geogràficament com és Menorca, a Barcelona per exemple com és el meu cas, sovint, en viure a l'Illa ens sentim sobtats i sorpresos per les coses “curioses i singulars” que hi passen, també en l'àmbit de la comunicació i dels mitjans que la componen.
Els que com aquest redactor, tradicionalment, hem fet informacions de temes molt rellevants socialment i econòmica, no acabem d'entendre ben bé les formes emprades de fer algunes notícies i seguiments de temes, sense òbviament qüestionar-ne els fons quan aquests són verídics, contrastats i noticiables.
Temes candents com l'atracament al Banc Central a Barcelona, el 23 de maig del 1981; o la manifestació en memòria d'Ernest Lluch, assassinat el 21 de novembre de 2000 amb un homenatge manifestació pels carrers de Barcelona que rondava les 700.000 persones i amb la nostra companya de la Cadena SER Gemma Nierga, demanant diàleg a Aznar, amb aquest allà present amb cara de pal per l'efecte d'aquestes paraules; o ja més recentment l'esfondrament del metro i les cases del damunt al barri del Carmel, el 27 de gener de 2005; o la manifestació de suport a l'Estatut de Catalunya amb més d'un milió de persones pels carrers de Barcelona el dia 17 de febrer de 2006, tres mesos abans de traslladar-me a treballar a Menorca, han estat la constant dels seguiments informatius d'aquest periodista entre molts d'altres, inclosos els de delictes econòmics, estafes multitudinàries o afectacions a ciutadans catalans pels tripijocs de Mario Conde al capdavant de Banesto, intervingut pel Banc d'Espanya l'any 1993, i empresonat l'any 1998 per apropiació de 600 milions de pessetes d´Argentia Trust. Tot això fet des d'emissores de ràdio de primera línia com Ràdio Nacional d'Espanya, Ràdio Barcelona, o Catalunya Ràdio; de televisió com TV3 o Televisió Espanyola, o revistes i diaris importants i de molta tirada. Per no citar tot el que hauré vist en el decurs dels sis llargs anys de feina al Gabinet de Mitjans de Comunicació de Presidència de la Generalitat de Catalunya al costat de Jordi Pujol, que precisament no és poc, tant en densitat com en importància.
Això ve a tomb que, una vegada situat a Menorca, i amb aquests antecedents, quedo sobtat del gran interès dels mitjans de l'Illa de voler descobrir -segons la meva mesura- petits temes amagats, podrits, no nets, i conspiracions, favoritismes i altres afers relacionats, que sense deixar de tenir fonament, en un lloc com el que jo provinc, no tindrien ni el més mínim interès per gairebé ningú, i no és cap menysteniment, però és així. No vol dir que aquestes qüestions no s'hagin d'investigar i si s'escau publicar, però, en tot cas, ¿cal publicar-les de manera sensacionalista, com aquells Woodward i Bernstein del Washington Post, que descobreixen sobtats el cas Watergate? ¿Cal arrasar amb tot i tothom per donar a conèixer una petita veritat? Aquesta, en tot cas, és la meva pregunta. D'altra banda, i com a menorquí d'adopció que ja em considero, i com a periodista actiu a l'Illa que sóc, la meva resposta és rotunda: absolutament no.
Crec que hi ha moltes maneres de no amagar la veritat, sense anar “l'acoso i derribo” de l'oponent i la competència, a la caça i captura del que té la paradeta muntada al costat de la nostra, i que intenta vendre com nosaltres per guanyar-se la vida, com fem tots.
Menorca és un territori de només 40 kmts de llarg, amb vuit municipis i una sola carretera principal per la qual ens creuem tots constantment. En definitiva, mitja comarca catalana de les petites, per posar un exemple del que conec. Hi ha qui viu a Menorca i es pensa que els trets a boca de canó enmig d'un carrer des Mercadal son la realitat quotidiana. Hi ha qui creu que els escàndols de Matesa de finals del franquisme, amb el senyor Vila Reyes de protagonista; de Rumasa, amb l'inefable Ruiz Mateos de mestre de cerimònies, els fons reservats del Roldán, els GAL o el finançament irregular del PSOE a través de Josep M. Sala Griso a Time Export i Filesa i les seves extorsions, són també una constant en aquest raconet de món enmig de la mar. I a jutjar pel que he anat veient en el decurs de la meva estada a l'Illa, hi ha a qui fins i tot li agradaria que això fos així, i que segurament deu somniar amb aquesta remota possibilitat, sortosament impensable en aquestes contrades. Doncs no, rotundament, no. Aquestes coses solen passar a altres llocs més àmplis i llargs geogràficament. I els periodistes rigorosos les expliquen d'allà on realment es donen, i no pas les mig inventen, o les inventen del tot com s'ha donat el cas algun cop.
És possible que de vegades a Menorca no es facin les coses prou bé, tal com passa a la resta del món. I és probable que a Menorca hi hagi casos de coses injustes, que cal pal·liar sense cap mena de dubte. Però d'això a matar polls amb bombes, hi va molta distància.
L'esperit dels periodistes, investigador, tafaner i, tot sigui dit, subjectiu i interessat moltes vegades, ens porta sovint a fer més força de la que cal en moltes coses que, potser dialogant, s'arreglen sense cap més complicació. Però, tal com diu la saviesa del ram “no deixis que la veritat t'espatlli un bon titular”, i això a Menorca i per desgràcia es fa patent sovint. Més sovint que a altres llocs territorialment més amplis, i gairebé ningú no es queixa formalment, ni denuncia davant la Justícia moltes d'aquestes irregularitats. De vegades no calen titulars, ni portades, ni denúncies públiques als mitjans. N'hi ha prou amb unes trucades de telèfon (que aquí ens coneixem tots), si realment hi ha interès públic i bona voluntat, bon veïnatge i ganes de convivència. Però llavors passa que no venem, o venem menys que l'altre. I és aquí on crec jo que en el fons radica el problema. Sincerament, a Menorca, com a molts altres racons del món, hi ha temes per destapar periodísticament. I si tots els que en sabem ho féssim, segurament seríem més efectius que qualsevol policia del món, perquè les nostres armes són unes altres, potser més convincents a l'hora de descobrir tripijocs i embolics, sovint petits com l'Illa, això sí. Però ¿cal que la gent, els ciutadans, les persones a les quals ens trobem cada dia pel carrer ens tinguin por? ¿És bo això per al col·lectiu i la societat? que per cert, mantenen un gran divorci. Si tots els que podem i sabem fer aquesta feina, trepitgéssim l'accelerador a fons, potser al cap de quatre dies això semblaria Corea en temps de guerra, enlloc del paradís de la calma; on pels carrers tothom s'agrediria a cop de faca com en l'època de les invasions turques. I crec que els periodistes també hi som per ajudar a fer un món millor, i no pas només per crear problemes, donar males notícies i ser connivents amb el silenci en altres que no interessen divulgar, o a nosaltres mateixos o les capçaleres a les que servim. Que la nostra professió no és precisament la de la mare Teresa de Calcuta, que ningú no s'enganyi. El que periodísticament es pot fer a Barcelona, amb l'empar de l'anonimat i la massa, difícilment es pot portar a terme a Menorca, on sortim al carrer i ens coneixem tots, tal com dic abans. Bons i dolents. I sabem tots de quin peu calcem, que ningú no es faci l'innocent. Sincerament, estic a favor de destapar escàndols, injustícies i coses poc clares. Aquesta és la nostra missió com a periodistes, de servei públic i a la societat. Però estic en contra de crear alarma social, de posar la por al cos dels ciutadans quan se'ls atansa un periodista i els diu: “vol venir al meu programa?” i marxen per cames, o en preguntar-los pel carrer: “què en pensa vostè de tot això?”, s'escuen per la cantonada esfereïts. El groguisme periodístic és una xacra ancestral, molt enquistada, i que solen practicar els carronyaires que no són capaços de fer informacions elegants i vendre-les de manera que interessin, i aquest estil dissortadament i gràcies a la ignorància enciclopèdica d'alguns segments de públic -cada dia menys per sort- potser venç, sí , però de cap manera convenç, i em permeto de fer una paràfrasi de les paraules que Miguel de Unamuno va dir al franquista Millán Astray, quan el “novio de la muerte” va afirmar, “viva la muerte, muera la inteligencia”. Doncs això. El meu prec als companys i companyes, tots i totes, d'aquesta professió que tant m'estimo, i que pròximament incrementarà de manera notable els seus efectius a l'Illa amb mitjans de nova planta, tant visuals, parlats i escrits, i que s'afegiran a la competició per l'audiència, és: respecte personal i professional per aquest petit entorn on som i existim tots, convivència, consens, companyonia i, això també, claredat i lleialtat entre els professionals. Perquè el que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.
Els que com aquest redactor, tradicionalment, hem fet informacions de temes molt rellevants socialment i econòmica, no acabem d'entendre ben bé les formes emprades de fer algunes notícies i seguiments de temes, sense òbviament qüestionar-ne els fons quan aquests són verídics, contrastats i noticiables.
Temes candents com l'atracament al Banc Central a Barcelona, el 23 de maig del 1981; o la manifestació en memòria d'Ernest Lluch, assassinat el 21 de novembre de 2000 amb un homenatge manifestació pels carrers de Barcelona que rondava les 700.000 persones i amb la nostra companya de la Cadena SER Gemma Nierga, demanant diàleg a Aznar, amb aquest allà present amb cara de pal per l'efecte d'aquestes paraules; o ja més recentment l'esfondrament del metro i les cases del damunt al barri del Carmel, el 27 de gener de 2005; o la manifestació de suport a l'Estatut de Catalunya amb més d'un milió de persones pels carrers de Barcelona el dia 17 de febrer de 2006, tres mesos abans de traslladar-me a treballar a Menorca, han estat la constant dels seguiments informatius d'aquest periodista entre molts d'altres, inclosos els de delictes econòmics, estafes multitudinàries o afectacions a ciutadans catalans pels tripijocs de Mario Conde al capdavant de Banesto, intervingut pel Banc d'Espanya l'any 1993, i empresonat l'any 1998 per apropiació de 600 milions de pessetes d´Argentia Trust. Tot això fet des d'emissores de ràdio de primera línia com Ràdio Nacional d'Espanya, Ràdio Barcelona, o Catalunya Ràdio; de televisió com TV3 o Televisió Espanyola, o revistes i diaris importants i de molta tirada. Per no citar tot el que hauré vist en el decurs dels sis llargs anys de feina al Gabinet de Mitjans de Comunicació de Presidència de la Generalitat de Catalunya al costat de Jordi Pujol, que precisament no és poc, tant en densitat com en importància.
Això ve a tomb que, una vegada situat a Menorca, i amb aquests antecedents, quedo sobtat del gran interès dels mitjans de l'Illa de voler descobrir -segons la meva mesura- petits temes amagats, podrits, no nets, i conspiracions, favoritismes i altres afers relacionats, que sense deixar de tenir fonament, en un lloc com el que jo provinc, no tindrien ni el més mínim interès per gairebé ningú, i no és cap menysteniment, però és així. No vol dir que aquestes qüestions no s'hagin d'investigar i si s'escau publicar, però, en tot cas, ¿cal publicar-les de manera sensacionalista, com aquells Woodward i Bernstein del Washington Post, que descobreixen sobtats el cas Watergate? ¿Cal arrasar amb tot i tothom per donar a conèixer una petita veritat? Aquesta, en tot cas, és la meva pregunta. D'altra banda, i com a menorquí d'adopció que ja em considero, i com a periodista actiu a l'Illa que sóc, la meva resposta és rotunda: absolutament no.
Crec que hi ha moltes maneres de no amagar la veritat, sense anar “l'acoso i derribo” de l'oponent i la competència, a la caça i captura del que té la paradeta muntada al costat de la nostra, i que intenta vendre com nosaltres per guanyar-se la vida, com fem tots.
Menorca és un territori de només 40 kmts de llarg, amb vuit municipis i una sola carretera principal per la qual ens creuem tots constantment. En definitiva, mitja comarca catalana de les petites, per posar un exemple del que conec. Hi ha qui viu a Menorca i es pensa que els trets a boca de canó enmig d'un carrer des Mercadal son la realitat quotidiana. Hi ha qui creu que els escàndols de Matesa de finals del franquisme, amb el senyor Vila Reyes de protagonista; de Rumasa, amb l'inefable Ruiz Mateos de mestre de cerimònies, els fons reservats del Roldán, els GAL o el finançament irregular del PSOE a través de Josep M. Sala Griso a Time Export i Filesa i les seves extorsions, són també una constant en aquest raconet de món enmig de la mar. I a jutjar pel que he anat veient en el decurs de la meva estada a l'Illa, hi ha a qui fins i tot li agradaria que això fos així, i que segurament deu somniar amb aquesta remota possibilitat, sortosament impensable en aquestes contrades. Doncs no, rotundament, no. Aquestes coses solen passar a altres llocs més àmplis i llargs geogràficament. I els periodistes rigorosos les expliquen d'allà on realment es donen, i no pas les mig inventen, o les inventen del tot com s'ha donat el cas algun cop.
És possible que de vegades a Menorca no es facin les coses prou bé, tal com passa a la resta del món. I és probable que a Menorca hi hagi casos de coses injustes, que cal pal·liar sense cap mena de dubte. Però d'això a matar polls amb bombes, hi va molta distància.
L'esperit dels periodistes, investigador, tafaner i, tot sigui dit, subjectiu i interessat moltes vegades, ens porta sovint a fer més força de la que cal en moltes coses que, potser dialogant, s'arreglen sense cap més complicació. Però, tal com diu la saviesa del ram “no deixis que la veritat t'espatlli un bon titular”, i això a Menorca i per desgràcia es fa patent sovint. Més sovint que a altres llocs territorialment més amplis, i gairebé ningú no es queixa formalment, ni denuncia davant la Justícia moltes d'aquestes irregularitats. De vegades no calen titulars, ni portades, ni denúncies públiques als mitjans. N'hi ha prou amb unes trucades de telèfon (que aquí ens coneixem tots), si realment hi ha interès públic i bona voluntat, bon veïnatge i ganes de convivència. Però llavors passa que no venem, o venem menys que l'altre. I és aquí on crec jo que en el fons radica el problema. Sincerament, a Menorca, com a molts altres racons del món, hi ha temes per destapar periodísticament. I si tots els que en sabem ho féssim, segurament seríem més efectius que qualsevol policia del món, perquè les nostres armes són unes altres, potser més convincents a l'hora de descobrir tripijocs i embolics, sovint petits com l'Illa, això sí. Però ¿cal que la gent, els ciutadans, les persones a les quals ens trobem cada dia pel carrer ens tinguin por? ¿És bo això per al col·lectiu i la societat? que per cert, mantenen un gran divorci. Si tots els que podem i sabem fer aquesta feina, trepitgéssim l'accelerador a fons, potser al cap de quatre dies això semblaria Corea en temps de guerra, enlloc del paradís de la calma; on pels carrers tothom s'agrediria a cop de faca com en l'època de les invasions turques. I crec que els periodistes també hi som per ajudar a fer un món millor, i no pas només per crear problemes, donar males notícies i ser connivents amb el silenci en altres que no interessen divulgar, o a nosaltres mateixos o les capçaleres a les que servim. Que la nostra professió no és precisament la de la mare Teresa de Calcuta, que ningú no s'enganyi. El que periodísticament es pot fer a Barcelona, amb l'empar de l'anonimat i la massa, difícilment es pot portar a terme a Menorca, on sortim al carrer i ens coneixem tots, tal com dic abans. Bons i dolents. I sabem tots de quin peu calcem, que ningú no es faci l'innocent. Sincerament, estic a favor de destapar escàndols, injustícies i coses poc clares. Aquesta és la nostra missió com a periodistes, de servei públic i a la societat. Però estic en contra de crear alarma social, de posar la por al cos dels ciutadans quan se'ls atansa un periodista i els diu: “vol venir al meu programa?” i marxen per cames, o en preguntar-los pel carrer: “què en pensa vostè de tot això?”, s'escuen per la cantonada esfereïts. El groguisme periodístic és una xacra ancestral, molt enquistada, i que solen practicar els carronyaires que no són capaços de fer informacions elegants i vendre-les de manera que interessin, i aquest estil dissortadament i gràcies a la ignorància enciclopèdica d'alguns segments de públic -cada dia menys per sort- potser venç, sí , però de cap manera convenç, i em permeto de fer una paràfrasi de les paraules que Miguel de Unamuno va dir al franquista Millán Astray, quan el “novio de la muerte” va afirmar, “viva la muerte, muera la inteligencia”. Doncs això. El meu prec als companys i companyes, tots i totes, d'aquesta professió que tant m'estimo, i que pròximament incrementarà de manera notable els seus efectius a l'Illa amb mitjans de nova planta, tant visuals, parlats i escrits, i que s'afegiran a la competició per l'audiència, és: respecte personal i professional per aquest petit entorn on som i existim tots, convivència, consens, companyonia i, això també, claredat i lleialtat entre els professionals. Perquè el que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.
