Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

divendres, 14 de novembre de 2008

The Economist falta a la veritat en la informació sobre Catalunya (publicat a Es Diari, Nació Digital i Girona Notícies el 15/11/08)


Poca cultura democràtica: la gran vergonya d'Espanya
Santi Capellera i Rabassó*periodista
De fet començo a escriure aquest article força indignat i trist alhora. Llegeixo la informació que el setmanari britànic The Economist fa en un ampli reportatge sobre Espanya i l'anàlisi que fa sobre Catalunya i no m'ho puc creure. Semblen unes conclusions talment dictades per la premsa madrilenya més catalanòfoba. Em fa l'efecte d'estar llegint les pàgines d'El Mundo, en les que a diari hi sol haver articles del mateix estil, encara que quan es tracta d'aquest mitjà no m'importa en absolut, ni m'afecta gens, ja que és el reflex de l'anticatalanisme per antonomàsia, i això no se li escapa a ningú que tingui una mica de senderi. Però que una prestigiosa revista com The Economist entri en aquest joc de desqualificacions, em sembla prou motiu com per preocupar-me, capficar-me en el tema, i preguntar-me què està passant. Tradicionalment Catalunya i els catalans havíem estat observats i defensats per historiadors i hispanistes britànics, que de fet s'havien posat a treballar per donar a conèixer la idiosincràsia del poble de Catalunya i de les seves reivindicacions ancestrals en matèries com la llengua i la cultura, vetades i massacrades pel franquisme fins a la sacietat. Historiadors com Hew Thomas, Paul Preston, Gabriel Jackson, Teel Steekman, Mathiew Tree, o el mateix George Orwell, que va fer un homenatge a Catalunya, eren els que tradicionalment explicaven la veritat i el prestigi de països com Catalunya, ofegats per estats centralistes i unitaristes com l'espanyol, a més de totalitaris durant molts anys. Avui dissortadament amb donar opinió s'hi atreveixen periodistes passavolants, sempre sensibles a l'opinió dels mitjans espanyols, que volen veure els catalans des d'aquesta errada i tan poc justa òptica espanyola. ¿I com responen els estaments estatals, per exemple, a la informació que el setmanari britànic The Economist ha fet sobre Catalunya i la llengua catalana en general? Doncs amb silenci absolut, que és com aquell que calla perquè atorga. Ha hagut de ser la Generalitat de Catalunya qui presentés un memorial de greuges davant el setmanari anglès, perquè la diplomàcia, sempre castellana i funcionarial, ha mirat cap a una altra banda. Si això que el setmanari britànic ha publicat és possible, és perquè el tractament que des de l'estat es fa de les nacions i els fets nacionals que conviuen conjuntament dins l'estat espanyol, és absolutament tronada i pejorativa en relació a les diferències que aquests fets suposen, i per la manera uniformadora que han tingut els distints governs de l'estat en els darrers anys. Aquests, independentment que fossin del PSOE o del PP, no han fet més que atiar el foc de les pugnes entre els que suposadament se senten agreujats perquè en alguns territoris de l'estat no es parla de manera única la llengua castellana imposada per la força -en un moment determinat de la història-, malgrat aquests ser part de territoris com per exemple l'antiga Corona d'Aragó i que comprenien l'actual Principat de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, amb la Franja de Ponent inclosa, i els que també s'hi senten perquè la seva pròpia parla, com ara la catalana, la gallega o la basca, resulta menyspreada i titllada poc menys que de fet tribal, malgrat que això, perdent una mica de temps culturitzant-se i estudiant la història com cal, és molt fàcil d'entendre i d'assimilar, sempre que els interessos o els odis generats no impedeixin la claredat de visió amb què les coses tangibles s'han de mirar de manera objectiva i real.
Per això revistes amb tant de suposat criteri i prestigi com ara The Economist, vist el que des de l'interior de l'estat espanyol es diu al respecte sobre el tema que han abordat, s'atreveixen a arribar fins i tot a l'insult. I em sembla del tot estrany, sincerament, que això es pugui fer des de mitjans de comunicació d'un estat com és el Regne Unit, on des de sempre s'han separat les diferències culturals i lingüístiques dels seus distints fets nacionals incloses les dels esports i les seleccions de cadascun dels seus països integrants, dels interessos que per l'estat són prioritaris, i que de cap manera es corresponen amb fets com els que cito anteriorment. Aquesta és la gran vergonya d'Espanya. Aquestes són les dolences què pateixen els uniformitzadors carpetobetònics que promouen una realitat cultural i nacional falsa, que per si sola no s'aguanta per enlloc. I després parlen de nacionalismes perifèrics exacerbats. Per a comprovar això de l'exacerbat només cal posar qualsevol canal d'àmbit estatal, o la mateixa televisió pública, RTVE, que cada vegada és més integrista pel que fa a les banderes espanyoles úniques i a l'adjectivació que dels fets castellans fa, en fer-los vàlids per a tots els ciutadans de l'estat. “Nuestros jugadores”; “tenemos que conseguir el triunfo”; “todos con la Roja”; “la Davis es nuestra”, i coses per l'estil, en són exemples d'articulats “possessius” emprats a la televisió que paguem tots. Els nacionals espanyols i els altres que no ens hi sentim, perquè això de nacional espanyol ens porta a altres èpoques pretèrites. No es poden creure un estat plurinacional i plurilíngüe perquè de fet l'Espanya actual és un producte de les conquestes territorials de Castella. I tota conquesta té uns límits, que són precisament els de la nació del costat i que se'n sent. Per no parlar de quan Carrero Blanco, en la seva ignorància enciclopèdica, va proposar als EUA envair un país de l'OTAN com Portugal perquè en aquella nació s'hi havia esdevingut l'anomenada “Revolució dels Clavells” que va tenir lloc el 25 d'abril del 1974, i allò era comunisme i calia lluitar contra aquesta xacra. El conqueridor Carrero ja somniava d'entrar amb la bandera franquista a Tras-os-Montes, que s'hagues transformat amb Detrás de los Montes naturalment, i aixecant un Monumento a los Caídos a Alenteho, que hagués passat, de seguida és clar, a anomenar-se Alentejo, i hagués obligat a tot Portugal a parlar castellà, tant sí com no, seguint els paràmetres que tant Felip V com Franco van aplicar als territoris catalanoparlants de la Corona d'Aragó . El que no sabia aquell impresentable és que els EUA no atacarien de cap manera, un país de l'OTAN, perquè Portugal no era cap república bananera. Per això la diplomàcia espanyola, avesada encara a aquestes coses tan enquistades en la involució, fracassa en aquests aspectes de les diferències, com també fracassen els pretesos sentiments d'amor de molts de nosaltres cap a les seleccions espanyoles. Espanya hauria d'haver aconseguit a hores d'ara que no se l'odiés per res, ni per irrespectuosa amb les cultures de dins l'estat, ni per impedir que les nacions incloses en el seu estat fossin reconegudes sense eufemismes i fessin ús lliure i il·limitat de les seves llengües i de les seves cultures, que ja s'haguessin preocupat els Governs d'aquests territoris d'ensenyar castellà, anglès i el que hagués calgut. I sinó mirin si a Andorra hi ha algun andorrà que no parli, escrigui i llegeixi perfectament, a més del català -llengua única oficial al Principat andorrà- francès i espanyol. Potser si això hagués estat així avui cap periodista desinformat d'un lloc, per cert tan imperialista com el Regne Unit, s'atreviria a insultar Catalunya i els seus dirigents polítics, democràticament elegits per un Parlament que és molt més antic que l'espanyol, i fins i tot que el seu propi, el d'Anglaterra, coses que aquests col·legues britànics força illetrats i poc versats en el tema, tal com es pot comprovar, òbviament desconeixen.
II
Potser si l'Instituto Cervantes s'hagués dedicat a posar en coneixement de tots els països on s'ha establert que a l'estat espanyol hi ha quatre llengües oficials -i no pas cinc perquè inclouen el valencià com una llengua distinta de la catalana-, els diferents executius centrals no haguessin permès que s'hagués qüestionat la unitat de la llengua catalana a l'estat, i haguessin donat a entendre explícitament i sense ombres, que la llengua gallega forma part de l'idioma galaicoportugués, cosa que qualsevol llicenciat en llengües romàniques sap -però no la resta potser-, ara les simpaties cap a la bandera “rojigualda” tal vegada no serien més -perquè al darerre d'aquesta bandera hi ha molts mil·lers de morts i assassinats, sobretot del 36 al 39 del segle passat-, però tampoc no hi hauria l'animadversió que una bona part de la població espanyola (i em refereixo a la dels territoris agreujats) li té i no se la sent seva, sinó tot el contrari: és ofensiva pel sol fet del que representa per a aquests sectors i les causes esmentades. Potser no es cremarien banderes espanyoles ni fotografies reials, perquè simplement hi hauria la convivència que tot país democràtic hauria de tenir dedins i cap a l'exterior. Si conviuen, malgrat que sigui òbviant-se correctament i respectuosa, societats tan diverses com la suïssa o -malgrat tot- com la belga, que tenen quatre i dos llengües oficials respectivament al cor d'Europa, o el mateix Regne Unit, on dins les seves fronteres existeixen fins a quatre seleccions nacionals esportives i quatre llengües distintes, ¿per què això mateix no hagués pogut ser possible a l'estat espanyol?, on precisament s'hi sumen els antics territoris de dues corones tan importants com la d'Aragó i de Castella, que durant una època van dominar Europa, i bona part del món. ¿Per què aquest interès en anihilar-ne una -usada per molts milions de catalanoparlants dels distints territoris de l'estat- i deixar-la sota mínims amb totes les reaccions adverses que aquest fet suposa? Això, segons el meu criteri, només és solucionable amb una més gran cultura democràtica, cosa que la falsa pau de la Transició ens va negar de facto, malgrat haver estat aleshores un remei momentani per tal de no vessar ni una gota de sang de ningú. Allò va ser, tot plegat, pa per avui i fam per demà. ¿Qui s'imagina un Tercer Reich alemany integrant els seus capitostos a les fileres dels conservadors, i enterrant Hitler amb tots els honors, en un mausoleu faraònic que hagués reflectit tot el seu messianisme (i al damunt construït pels jueus víctimes de l'Holocaust), amb bombo i platerets fins al dia d'avui? El que va semblar que no es va acabar malament, en el moment actual encara s'arrossega. I per això, avui, després que Pau Casals va fer aquell discurs al si de l'ONU l'any 1971, encara en vida del dictador espanyol, uns periodistes britànics es permeten d'insultar el poble de Catalunya i confondre els seus fets, deixant de banda tot el rigor històric que això mereix. Persones com Pau Casals i els historiadors seriosos, són les que veritablement han donat a conèixer Catalunya i els seu fet essencial i nacional, i no pas la democràcia de poca tradició, o de cap, millor dit, que hi ha instaurada a Espanya. Una democràcia, a jutjar pels actes dels seus dirigents, de pa sucat amb oli, interessada, encapçalada per un cap d'estat posat a dit pel dictador Franco, sense que els ciutadans l'haguessin pogut sancionar a les urnes i donar el seu parer de si volien una monarquia, o una república, que era el sistema de govern espanyol que va ser arrasat i anulat per les armes dels colpistes del 1936. Patètic, sincerament. Una democràcia que avui omple la boca de molts que la rebutjaven, i que ni tan sols la van votar o la van votar contràriament, perquè ja els estava bé el que hi havia; el que hi va haver durant quaranta anys. Una democràcia que avui contempla partits de tan poca pluralitat com Ciudadanos o com Democràcia Nacional, on en el seu sí no s'hi contempla altra llengua que la castellana, i no s'hi accepta altra nacionalitat ni nació que l'espanyola. Això és democràcia? Avui aquest estat, i per tant els hereus d'aquell altre que va posar en pràctica allò malanomenat Transició -de què i cap a què?- permet aquestes coses que no li hauries de ser indiferents. Perquè insultar Catalunya i malparlar d'ella -ni que sigui per part d'un setmanari anglès- ho haurien de considerar insultar una part d'Espanya, d'això que tan promulguen i allà on ens posen a tots, sense ni tan sols preguntar-nos si ens agrada ser-hi. Un estat que ni tan sols dóna la cara per defensar el que, segurament com ha passat sempre, haurà de defensar la societat civil catalana i els fundadors dels partits polítics catalans, conjuntament amb el Govern de Catalunya, que com és costum històric, es queda sol davant les adversitats. Si aquest és l'estat de tots, seria la seva obligació de sortir en la defensa d'una part d'aquests tots. Però aquest estat no ens té cap deferència -malgrat que les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià encapçalen el rànquing de les balances fiscals en aportacions econòmiques- i no ens tracta com cal, perquè en el fons no formem part de les seves essències pàtries ni de les seves arrels, i ens vol espanyols a la seva manera, que tots sabem quina és. Per això acabaré l'article amb aquelles paraules que l'insigne músic català fill del Vendrell va pronunciar davant les Nacions Unides amb motiu de ser condecorat pel llavors secretari general de l'organització, U-Thant amb la Medalla de la Pau. “Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.” A veure si n'aprenen d'una vegada, si és que això no és demanar miracles a la caverna unitària i uniformada.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites