Quatre illes, a IB3 Ràdio: "vergonya, cavallers, vergonya"
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Aquesta potser serà la darrera notícia de Quatre illes, possiblement el programa de ràdio més efímer de la història, ja que sense ser d'estiu només ha durat tres mesos. Temps suficient, però, com per a que els poders fàctics el veiessin amenaçant, i se'l carreguessin. Després de treballar molt dur i lluitar contra tota mena d'elements, vaig aconseguir que el Grup Serra a través de Nova Televisió ens fes la producció; que renomenats tertulians de tots els àmbits, així com periodistes de Prensa Ibérica, Grup Serra, Editorial Menorca i independents hi pàrticipessin; i que Quatre illes sortis finalment a l'aire dignament el dia 4 de gener de 2010. I el projecte va agradar...a moltes i molts. A moltíssima gent, a la majoria. A altres com el PP, en canvi, no els va caure bé, per la qual cosa han acabat per esdevenir els ideòlegs d'aquesta execució mediàtica, arran d'un intercanvi verbal per antena - que no era de contingut polític- d'aquest periodista amb un diputat conservador.
Qui va propiciar l'incident va ser el parlamentari del PP Antoni Serra, que substituia Miquel Jerez, contertulià habitual. El cap de premsa del PP, Joan Martorell, va avisar del canvi amb un SMS, però no va facil·litar cap telèfon de contacte del senyor Serra, ni va dir que no aniria a l'estudi de Mallorca, i va donar per suposat que li trucaríem a un telèfon, el número del qual desconeixíem. La reacció del diputat en donar-li finalment pas al cap de vint minuts, va ser d'una forta virulència verbal amb desqualificacions personals i professionals, que vaig haver de mitigar amb molta esgrima, per no haver-li de tallar directament la comunicació, cosa que vaig estar a punt de fer.
Al gruix del PP, en general, el programa no agradava. No era de la seva corda. Era massa crític i clar en els editorials, que d'altra banda no feien més que reflectir el moment polític actual. I no els agradava especialment la tertúlia dels dimarts, on hi havia pràcticament tres diputats que es posaven d'acord de seguida, i un que evidentment discrepava: aquest era el del PP. Cosa normal ateses les ideologies a les antípodes. I les pressions des de la judicatura de premsa i de persones físiques relacionades amb els conservadors, van ser una constant cap a aquest periodista. Trucades de telèfon i correus electrònics que sempre feien referència al "desequilibri de forces de la tertúlia", i que intentaven aigualir l'efecte que feia aquesta nova experiència balear, de fer de les quatre illes un país d'opinió diversa a més de vertebrar-les a fons informativament i territorial, de posar sobre la taula una tertúlia plural i ponderada, on totes les veus hi tenien cabuda, i on vam tenir la sort de comptar amb una persona educada i correctíssima, el diputat senyor Miquel Jerez, que era del PP però que mai no va fer cap lleig a la resta, ni va ser maleducat ni impertinent en les seves valoracions i intervencions, ni amb els altres tertulians, ni amb aquest periodista, malgrat ser combatiu per defensar les seves postures, com era molt lògic i evidentment la seva obligació.
Els participants habituals de la tertúlia parlamentària dels dimarts eren Cristina Rita, del PSIB, Eduard Riudavets, del PSM, en Josep Melià, de UM, i tal com esmento, en Miquel Jerez, del PP. La conversa era diversa, amena i correcta, i els diputats, conjuntament amb l'analista polític Miquel Àngel Maria, continuaven als estudis una mica la sessió dels dimarts a la Sala de les Caròtides. I comentaven, gairebé sempre molt cordialment, el que s'havia gestat a la Cambra durant el plenari, a més de l'actualitat del dia a dia. I tots plegats ja ens hi havíem fet i familiaritzat.
Quan hi va haver les detencions més importants relacionades amb UM, nosaltres ens hem vam fer ressó editorialitzant al respecte, com no podria ser d'altra manera en un ràdio pública, que vol dir de tots, i que paguem tots, no ho oblidem. I en aquells moments el senyor Melià, acabat de nomenar president d'UM, va aguantar estoicament tant els comentaris de la resta de tertulians, com la línia editorial, que no feia més que reflectir la veritat del moment. I el senyor Melià no es va anar a queixar a ningú, ni va ser maleducat, ni va muntar cap pataleta de plor i de desequilibri d'opinió, i malgrat haver-se d'esperar alguna vegada per problemes tècnics de les línies, mai no va faltar el respecte a aquest periodista en antena i en directe, com sí que va fer l'altre dia el senyor diputat Serra. Heus aquí la diferència de tarannà.
Queda clar que el diputat Serra i el PP han actuat amb molta prepotència, i que aquesta va ser la seva directriu en demanar el cap d'aquest que redacta, i la supressió de l'espai de llibertat d'opinió, cosa que impensablement han assolit.
La fi de Quatre illes és un acte pervers, que fa un flac favor al lliure albir editorial i informatiu, i que posa els límits de la por a la pell de la resta del col·lectiu periodístic, que té família per mantenir i hipoteca per pagar, i que després d'això ja no actuarà igual i d'acord amb la seva consciència informativa. I de propiciar això se'n diu totalitarisme, en el fons, i en la forma. És com la foguera que cremava bruixes, o la forca que penjava insurrectes per donar exemple a la resta. Ara ja sabeu què us pot passar!
Aquesta és una supressió reaccionària que propicia el PP, és evident, però, no ho oblidem, que no hagués estat possible sense la col·laboració necessària dels responsables d'IB3 Ràdio i de la direcció general de l'Ens Public Ràdiotelevisió de les Illes Balears. Són els senyors Alvarez i Gallego, director i sotscap d'informatius respectivament, curiosament els mateixos que fa tres mesos li van donar el seu vist-i-plau i el van impulsar, els que ara proposen el cessament del programa i d'aquest periodista. Cosa afirmada reiteradament i a diverses persones per Antoni Martorell. I és el senyor Antoni Martorell, director general de l'Ens Públic qui accepta la proposta, lluny de tenir solidaritat professional, i fer pinya amb qui condueix l'espai. Ho hauria d'haver fet per pur corporativisme, i per defensa de la professionalitat del ram i de la mateixa IB3, d'agressions verbals en directe, com les que va fer el diputat Serra. I per no obrir una esquerda de feblesa del mitjà, cosa que evidentment ha aconseguit. I aquesta no és cap bona notícia.
Les paraules del director de la ràdio, Víctor Alvarez, a la meva persona en comunicar-me el cessament van ser: " dimarts ja no faràs el programa; havies d'haver callat i demanar disculpes", com si això fos una ràdio d'Albània en temps del comunisme més opac, l'Espanya franquista o la Romania d'en Chauchescu, i enlloc de viure al segle XXI encara fossim al XVIII. Aquest redactor està acostumat a treballar en mitjans on hi ha llibertat i respecte de veritat, i on s'observa el codi deontològic, on el conductor és qui mana, i on els caps, per professionals, no desautoritzen els periodistes que, precisament també per professionals, solen ser atacats sistemàticament, tal com ha passat en el tema que ens ocupa, encara que en aquest cas l'estil ha estat baix de to i vulgar. En canvi, cap dels altres diputats ha tingut mai cap problema, ben al contrari. Ells ho poden explicar. Quanta falta fa un Col·legi de Periodistes seriós, en aquest país, que recolzi els esforços de l'actual SPIB.
Si permetem que passin aquestes coses, l'unic que constata el nostre col·lectiu és feblesa. I si en aquest afer algu realment ha demostrat falta de professionalitat, de seny i de coherència solidària, aquest algú no és ni més ni menys que qui ha desautoritzat aquest periodista en la defensa del mitjà, dels companys i de si mateix. I anem a mal borràs, si una ràdio pública cessa un programa i el seu conductor perque ha volgut mantenir la dignitat personal i professional davant l'opacitat i la prepotència, que amb successos com aquest, agafa molta força i embranzida per enfrontar-se obertament als mitjans de comunicació, i als controvertits periodistes. I això, lluny de passar desapercebut, hauria de fer veritable por pública, i la gent del carrer i la professió, enlloc de restar muts i a la gàbia, haurien de reaccionar, i escriure i parlar, i ensenyar les dents, i no pas tremolar de por, com han fet els directius d'IB3.
Aconseguir les llibertats d'expressió i d'opinió amb el degut respecte, ens ha costat molt; ens ha costat sang i moltes vides durant molts anys, especialment els de l'obscurantisme franquista, i molta presó, perquè ara alguns s'atreveixi a desvirtuar i a rebaixar els guanys assolits amb tant d'esforç, perquè el que diem no els agrada. Però hem de tocar de peus a terra i ser conscients que cada país té els dirigents que es mereix, i cada mitjà de comunicació, també. I jo no teballaré mai més en cap mitjà en el qual, com m'ha passat a IB3, no em pugui sentir digne i respectat, perquè ha renunciat a donar veu a la llibertat d'expressió per ves a saber quins foscos interessos, i m'ha deixat a l'estacada. A 54 anys, puc afirmar rotundament que els pitjors llocs de feina que he tingut mai, i on m'han tractat pitjor de la meva vida, professionalment i personal, han estat IB3 i la crosta d'atlàters de les seves marques adjacents, que per rubor de la casa controla un imputat per corrupció: tota una fita que s'esdeve cada dia, i que no honora precisament aquest bonic país. A veure com s'acabarà la neteja de la claveguera balear, i a qui més veurem a la picota. Ja ho va advertir el més valent “rei nostro senyor” a Portopí fa vuit segles, en conquerir Mallorca. Però molt prop d'allà mateix, a Santa Ponça, sembla ser que encara estan igual: "vergonya, cavallers, vergonya".
Qui va propiciar l'incident va ser el parlamentari del PP Antoni Serra, que substituia Miquel Jerez, contertulià habitual. El cap de premsa del PP, Joan Martorell, va avisar del canvi amb un SMS, però no va facil·litar cap telèfon de contacte del senyor Serra, ni va dir que no aniria a l'estudi de Mallorca, i va donar per suposat que li trucaríem a un telèfon, el número del qual desconeixíem. La reacció del diputat en donar-li finalment pas al cap de vint minuts, va ser d'una forta virulència verbal amb desqualificacions personals i professionals, que vaig haver de mitigar amb molta esgrima, per no haver-li de tallar directament la comunicació, cosa que vaig estar a punt de fer.
Al gruix del PP, en general, el programa no agradava. No era de la seva corda. Era massa crític i clar en els editorials, que d'altra banda no feien més que reflectir el moment polític actual. I no els agradava especialment la tertúlia dels dimarts, on hi havia pràcticament tres diputats que es posaven d'acord de seguida, i un que evidentment discrepava: aquest era el del PP. Cosa normal ateses les ideologies a les antípodes. I les pressions des de la judicatura de premsa i de persones físiques relacionades amb els conservadors, van ser una constant cap a aquest periodista. Trucades de telèfon i correus electrònics que sempre feien referència al "desequilibri de forces de la tertúlia", i que intentaven aigualir l'efecte que feia aquesta nova experiència balear, de fer de les quatre illes un país d'opinió diversa a més de vertebrar-les a fons informativament i territorial, de posar sobre la taula una tertúlia plural i ponderada, on totes les veus hi tenien cabuda, i on vam tenir la sort de comptar amb una persona educada i correctíssima, el diputat senyor Miquel Jerez, que era del PP però que mai no va fer cap lleig a la resta, ni va ser maleducat ni impertinent en les seves valoracions i intervencions, ni amb els altres tertulians, ni amb aquest periodista, malgrat ser combatiu per defensar les seves postures, com era molt lògic i evidentment la seva obligació.
Els participants habituals de la tertúlia parlamentària dels dimarts eren Cristina Rita, del PSIB, Eduard Riudavets, del PSM, en Josep Melià, de UM, i tal com esmento, en Miquel Jerez, del PP. La conversa era diversa, amena i correcta, i els diputats, conjuntament amb l'analista polític Miquel Àngel Maria, continuaven als estudis una mica la sessió dels dimarts a la Sala de les Caròtides. I comentaven, gairebé sempre molt cordialment, el que s'havia gestat a la Cambra durant el plenari, a més de l'actualitat del dia a dia. I tots plegats ja ens hi havíem fet i familiaritzat.
Quan hi va haver les detencions més importants relacionades amb UM, nosaltres ens hem vam fer ressó editorialitzant al respecte, com no podria ser d'altra manera en un ràdio pública, que vol dir de tots, i que paguem tots, no ho oblidem. I en aquells moments el senyor Melià, acabat de nomenar president d'UM, va aguantar estoicament tant els comentaris de la resta de tertulians, com la línia editorial, que no feia més que reflectir la veritat del moment. I el senyor Melià no es va anar a queixar a ningú, ni va ser maleducat, ni va muntar cap pataleta de plor i de desequilibri d'opinió, i malgrat haver-se d'esperar alguna vegada per problemes tècnics de les línies, mai no va faltar el respecte a aquest periodista en antena i en directe, com sí que va fer l'altre dia el senyor diputat Serra. Heus aquí la diferència de tarannà.
Queda clar que el diputat Serra i el PP han actuat amb molta prepotència, i que aquesta va ser la seva directriu en demanar el cap d'aquest que redacta, i la supressió de l'espai de llibertat d'opinió, cosa que impensablement han assolit.
La fi de Quatre illes és un acte pervers, que fa un flac favor al lliure albir editorial i informatiu, i que posa els límits de la por a la pell de la resta del col·lectiu periodístic, que té família per mantenir i hipoteca per pagar, i que després d'això ja no actuarà igual i d'acord amb la seva consciència informativa. I de propiciar això se'n diu totalitarisme, en el fons, i en la forma. És com la foguera que cremava bruixes, o la forca que penjava insurrectes per donar exemple a la resta. Ara ja sabeu què us pot passar!
Aquesta és una supressió reaccionària que propicia el PP, és evident, però, no ho oblidem, que no hagués estat possible sense la col·laboració necessària dels responsables d'IB3 Ràdio i de la direcció general de l'Ens Public Ràdiotelevisió de les Illes Balears. Són els senyors Alvarez i Gallego, director i sotscap d'informatius respectivament, curiosament els mateixos que fa tres mesos li van donar el seu vist-i-plau i el van impulsar, els que ara proposen el cessament del programa i d'aquest periodista. Cosa afirmada reiteradament i a diverses persones per Antoni Martorell. I és el senyor Antoni Martorell, director general de l'Ens Públic qui accepta la proposta, lluny de tenir solidaritat professional, i fer pinya amb qui condueix l'espai. Ho hauria d'haver fet per pur corporativisme, i per defensa de la professionalitat del ram i de la mateixa IB3, d'agressions verbals en directe, com les que va fer el diputat Serra. I per no obrir una esquerda de feblesa del mitjà, cosa que evidentment ha aconseguit. I aquesta no és cap bona notícia.
Les paraules del director de la ràdio, Víctor Alvarez, a la meva persona en comunicar-me el cessament van ser: " dimarts ja no faràs el programa; havies d'haver callat i demanar disculpes", com si això fos una ràdio d'Albània en temps del comunisme més opac, l'Espanya franquista o la Romania d'en Chauchescu, i enlloc de viure al segle XXI encara fossim al XVIII. Aquest redactor està acostumat a treballar en mitjans on hi ha llibertat i respecte de veritat, i on s'observa el codi deontològic, on el conductor és qui mana, i on els caps, per professionals, no desautoritzen els periodistes que, precisament també per professionals, solen ser atacats sistemàticament, tal com ha passat en el tema que ens ocupa, encara que en aquest cas l'estil ha estat baix de to i vulgar. En canvi, cap dels altres diputats ha tingut mai cap problema, ben al contrari. Ells ho poden explicar. Quanta falta fa un Col·legi de Periodistes seriós, en aquest país, que recolzi els esforços de l'actual SPIB.
Si permetem que passin aquestes coses, l'unic que constata el nostre col·lectiu és feblesa. I si en aquest afer algu realment ha demostrat falta de professionalitat, de seny i de coherència solidària, aquest algú no és ni més ni menys que qui ha desautoritzat aquest periodista en la defensa del mitjà, dels companys i de si mateix. I anem a mal borràs, si una ràdio pública cessa un programa i el seu conductor perque ha volgut mantenir la dignitat personal i professional davant l'opacitat i la prepotència, que amb successos com aquest, agafa molta força i embranzida per enfrontar-se obertament als mitjans de comunicació, i als controvertits periodistes. I això, lluny de passar desapercebut, hauria de fer veritable por pública, i la gent del carrer i la professió, enlloc de restar muts i a la gàbia, haurien de reaccionar, i escriure i parlar, i ensenyar les dents, i no pas tremolar de por, com han fet els directius d'IB3.
Aconseguir les llibertats d'expressió i d'opinió amb el degut respecte, ens ha costat molt; ens ha costat sang i moltes vides durant molts anys, especialment els de l'obscurantisme franquista, i molta presó, perquè ara alguns s'atreveixi a desvirtuar i a rebaixar els guanys assolits amb tant d'esforç, perquè el que diem no els agrada. Però hem de tocar de peus a terra i ser conscients que cada país té els dirigents que es mereix, i cada mitjà de comunicació, també. I jo no teballaré mai més en cap mitjà en el qual, com m'ha passat a IB3, no em pugui sentir digne i respectat, perquè ha renunciat a donar veu a la llibertat d'expressió per ves a saber quins foscos interessos, i m'ha deixat a l'estacada. A 54 anys, puc afirmar rotundament que els pitjors llocs de feina que he tingut mai, i on m'han tractat pitjor de la meva vida, professionalment i personal, han estat IB3 i la crosta d'atlàters de les seves marques adjacents, que per rubor de la casa controla un imputat per corrupció: tota una fita que s'esdeve cada dia, i que no honora precisament aquest bonic país. A veure com s'acabarà la neteja de la claveguera balear, i a qui més veurem a la picota. Ja ho va advertir el més valent “rei nostro senyor” a Portopí fa vuit segles, en conquerir Mallorca. Però molt prop d'allà mateix, a Santa Ponça, sembla ser que encara estan igual: "vergonya, cavallers, vergonya".
