Els escèptics en la geopolítica i els interessos dels Estats Units (EUA), inclòs aquest redactor, pel que fa a la seva col·laboració positiva amb Israel
no donàvem gaire crèdit al nou mandat de l’avui 47è president nord americà,
precisament perquè ja n’havia estat el 45è i les coses no van ser gaire diferents
que amb l’adveniment del 46è, o sigui, Joe Biden. Però vistos els fets i allò
que la saviesa popular explica amb la frase “no és el mateix parlar que fer”, l’acord
d’hostatges israelians intercanviats per terroristes palestins, les propostes favorables
a Israel de Donald Trump amb l'expansió i l'enfortiment dels Acords d'Abraham i
la resta del context al respecte a més que la primera visita oficial que rep el
mandatari estatunidenc sigui la del premier israelià, fa que el punt d’inflexió
sobre les polítiques republicanes a l’Orient Mitjà siguin fets constatables i
que, per tant, s’hagi de donar un vot de confiança al líder dels EUA a diferència
d’allò que va passar amb l’anterior president.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 3-2-25
Ahir, un amic d’anys i panys lloava els meus articles i anàlisis “pel munt d’informació veraç que inclouen”, em va dir, i em va fer dues preguntes, la primera, d’on la trec la informació, si en cap mitjà català ni espanyol (i sovint ni europeu, va apuntar) surt ni per aproximació, tot i que constata que és certa, i la segona, per què sempre escric sobre política internacional i mai de política catalana o espanyola. A la primera pregunta li vaig respondre que soc gat vell i que ja sé fa anys on és el clos dels ratolins i per això no em crec res de ningú amb interessos informatius al respecte; a la segona, que realment només escric sobre coses serioses i políticament i social rellevants. I em va dir, “no ho havia pensat, però tens tota la raó”. Fa més de cinc dècades que vaig començar a fer programes musicals a la ràdio i a escriure i especular en la informació. I com que vaig per lliure i no em dec “a cap manament de cap salvador que amb el seu diví mestratge em faci que l’anomeni pare”, doncs, intento no perdre el preciós temps que la vida em regala i l’empro en coses de servei i no en bufonades per a crèduls i creients. I dit tot això, avui especularé una mica sobre els inicis del segon mandat presidencial de Donald Trump, “el 47è”, sobretot en referència a Israel i al Llevant, que és allò que ara més m’interessa de la geopolítica.
1. La visita de Netanyahu a la Casa Blanca, un gest transcendental
i un gir polític dels EUA a l’Orient Mitjà
■ Amb el primer ministre Benjamin Netanyahu
convertint-se en el primer líder estranger convidat a la Casa Blanca després de
la segona investidura del president nord-americà Donald Trump, és evident que
aquest fet és d’una importància cabdal perquè no és només una cortesia
diplomàtica sinó que, al meu entendre, és un gest transcendental que està
demostrant un restabliment dels llaços entre Israel i els Estats Units i, el
que és més crucial, podria simbolitzar un nou capítol de la diplomàcia de
l'Orient Mitjà ja que tot indica -i reitero el meu sempre escepticisme personal
en els temes importants i decisions polítiques dels polítics en general- que
les coses van per aquest camí. Per tant, i tal com titulo l’anàlisi, que
Netanyahu sigui el primer convidat oficial de Trump a la Casa Blanca certifica
el gir polític dels EUA a l'Orient Mitjà.
■ A diferència del seu predecessor, Trump està
demostrant que la veritable manera com funciona la diplomàcia entre dos aliats
és directament, honestament i amb una mostra de profunda amistat i penso que aquesta
invitació, i l'associació que representa, marquen un punt clau en la història recent
de l'Orient Mitjà.
2.
La massacre
del 7 d’octubre de 2023
■ A hores d’ara no hi ha ningú que no tingui clar que l'Iran i els seus
representants, principalment Hamàs, van llançar la massacre del 7 d'octubre
per fer descarrilar el proper acord de normalització històric i de canvi de
paradigma diplomàtic/polític, cultural i comercial entre Israel i l'Aràbia
Saudita. Aquesta expansió dels Acords d'Abraham, els acords de pau
històrics que ja havien començat a remodelar la regió sota l'anterior
administració de Trump, van marcar el començament d'una era de cooperació,
estabilitat i prosperitat a tot l'Orient Mitjà. La República Islàmica dels
aiatolàs i les seves armes terroristes no podien deixar que això passés perquè
hauria aïllat la seva ideologia de rebuig assassí i assegurat que la gent de la
regió tingués un futur millor, lliure de la seva dominació islamista radical.
■ Cal no oblidar que, passat tot el calvari del 7 d’octubre
i les dissortades conseqüències de pèrdues humanes i materials que va reportar també
amb l’esclat de la guerra a Gaza, gràcies en gran part al lideratge decidit de
Netanyahu l'Iran s'ha debilitat molt i es pot dir que és sota mínims. Durant
els últims 15 mesos, Hamàs ha estat en gran part derrotat militarment,
Hezbollah va ser derrotat i el règim d'Assad ja no existeix. A més, el
mateix Iran s'ha quedat sense defensa després dels successius atacs aeris
israelians. Per tant, ara és precisament el moment de tornar als plans
anteriors per reescriure la història i portar pau i prosperitat a la regió, la
qual cosa sembla que es comença a rubricar de nou a partir d’aquesta visita.
3.
El que són o
haurien de ser i representar els Acords d’Abraham
■ Els Acords d'Abraham proporcionen un poderós contrapès
a les ambicions d’expansionisme territorial i del fanatisme islamista de l'Iran,
sobretot si es materialitza la possibilitat que Israel i els seus socis àrabs,
tots units, conjuntin els seus esforços per frenar l'expansionisme iranià i
garantir la seguretat de la regió. Els Acords d'Abraham, llançats sota aquesta
visió, van trencar dècades d'hostilitat i divisió, culminant amb acords de
normalització històrics entre Israel i els Emirats Àrabs Units, Bahrain, Sudan
i el Marroc, que han resistit la prova del temps i la guerra. I aquest és
un fet molt important i que consolida totes aquestes accions en pro de la pau,
la convivència de bon veïnatge i la democràcia. Ara caldrà observar molt atentament
com es desenvolupen les negociacions a través de les relacions diplomàtiques de
tots els implicats sota l’arbitratge, que esperem que sigui objectiu, dels EUA.
Per això la invitació de Netanyahu a Washington és una progressió natural
d'aquests avenços diplomàtics, que indica una dedicació continuada per expandir
i consolidar aquests acords i, amb ells, la promesa d'una pau duradora a
l'Orient Mitjà.
■ Però les ramificacions de la visita de Netanyahu van
molt més enllà de l'enfortiment dels llaços entre Israel i els seus veïns
àrabs; també són profundament rellevants per a la dinàmica geopolítica més
àmplia de l'Orient Mitjà. I, sobretot, aquesta cooperació creixent presenta un
front únic davant la influència desestabilitzadora de l'Iran, ja que mentre els
aiatol·làs continuen la seva recerca d'armes nuclears i intenten reconstruir
les seves sagnants activitats amb l’ajut dels seus terroristes afins a tota la
regió, la importància estratègica d'aïllar Teheran mai ha estat en un punt de
mira comú de més actors.
■ Trump i Netanyahu, doncs, es tornen a trobar i el
món observa una regió en transformació devastada per conflictes innecessaris
provocats. El món que vol pau i convivència té l'esperança del final de la
República Islàmica de l’Iran que tant de mal fa a propis i aliens i que, també
els EUA, hagin entès de veres (i per tant deixin d’enviar-los diners i d’aixecar-los
embargaments com descaradament va fer Biden en el mandat anterior mentre
collava Israel) que aquests mai no podran ser els seus aliats en un món
occidental i democràtic, perquè el fanatisme religiós i el fanatisme i l’exacerbació
només porten al totalitarisme i a la barbàrie. I la derrota total de l’Iran i
els seus proxys a l'Orient Mitjà ha de fer possible que la regió deixi
de ser un lloc definit només pel conflicte i la violència.
■ El missatge enviat per la visita de Netanyahu és
inconfusible perquè -si més no ho sembla, ja dic que jo no dono mai res per fet
fins que no és al sac i ben lligat- la relació EUA-Israel és més important que
mai, i els Acords d'Abraham han d’arribar per quedar-se i pacificar i
democratitzar en la mesura possible tot el món àrab d’aquella influència.
L'impuls diplomàtic que indica la visita de Netanyahu garantirà que tothom a la
regió del Llevant entengui que aquesta és l’única manera de donar forma a la
pau i la prosperitat.
■ La visita de Netanyahu a Washington no hauria de ser només una fita
personal per als dos líders sinó que caldria que fos una declaració clara al
món que el futur de l'Orient Mitjà estarà definit per la cooperació, no pel
conflicte.
