Si alguna cosa ens han ensenyat els Kayne West de la història és que allò que comença amb els jueus no acaba mai amb els jueus

 

Els antisemites i els seus “drets humans”,  el conte macabre del Joan Petit

Les paraules del raper cantant, productor musical i dissenyador de roba estatunidenc Kanye West són simplement una versió crua de la cançó del Joan Petit (a què em referiré més avall), o sigui, d’allò que es parla a les universitats de manera oberta i no gaire menys moderada, com passa en determinats mitjans de comunicació i en les anomenades organitzacions de drets humans, que, personalment dubto de manera absoluta que representin els “drets humans” de tots, perquè veig que només defensen els d’alguns. I així, l'odi ha anat evolucionant, com sempre. S'amaga darrere les consignes, s'amaga amb el llenguatge dels drets humans i s'embolica amb les certeses morals del progressisme. Ja no és simplement "el jueu" qui és odiat: és el sionista, l'israelià, el colon, l'opressor. Els objectius canvien; la lògica fonamental de l'odi no.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 13-2-25

A Sitges aquest matí lluïa un sol esplèndid i la meva amiga i jo l’hem aprofitat per brunyir una mica les nostres blanquíssimes pells (i que cadascú agafi l’afirmació pel costat que vulgui) perquè, aprofitant l’avinentesa avui parlaré del racisme i de l’antisemitisme en general, i concretament del que va mostrar en públic i de manera fastigosa el multidisciplinar artista (si és que se’l pot anomenar així) negre Kayne West, cosa que també en alguns casos pot semblar ben paradoxal. Però el tema és aquest i el que ens ocupa perquè no és menor i, a més, és molt important, es miri des d’on es miri i des del color de pell que es faci.

Als Països Catalans “En Joan Petit quan balla” actualment és una cançó-dansa que es canta als nens més petits com a exercici de psicomotricitat que alhora serveix per conèixer el nom de diferents parts de cos: el braç, la mà, el dit... Però, vegem-ne els orígens i quina és la seva trista realitat: sota l’aparença d’una innocent cançó per a infants que ajuda a descobrir el propi cos s’hi amaga una gran història tràgica. No es tracta de cap faula ni d’una lletra inventada, sinó de fets documentats que van tenir lloc a Vilafranca de Roergue (Occitània) l’any 1643. Joan Petit era un pagès de la zona que es va convertir en un dels líders de la Revolta dels Crocants contra el rei de França Lluís XIV (el mateix que va annexionar Catalunya Nord al Regne de França el 1659 després de la Guerra dels Segadors i que va donar suport logístic i moral al seu net, Felip de Borbó, durant la Guerra de Successió espanyola (1701-1715).

Joan Petit va ser capturat i condemnat a mort. Va ser executat amb un instrument de tortura anomenat ‘la roda’, que consistia que amb les rodes d’un carro s’anaven esclafant una a una totes les parts del condemnat fins a arribar al cap. Diuen que fins al darrer moment va estar fent ballar els dits per escarni del Rei de França. La seva història va córrer per tot el Pirineu i es reflecteix en diferents cançons: “Jean Petit qui danse” (francès), “Joan Petit” (occità), “Ipurdi Dantza” (basc), “En Joan petit quan balla” (català). No hi ha dubte que el cognom del protagonista, Petit, és un bon indicatiu de la lluita per la llibertat dels nostres compatriotes catalans, siguin on siguin. I parlant de lluites compartides, aquestes de veritat i participades per molts milions de persones, fem-ho de la lluita contra la xacra de l’antisemitisme.

1.   Les vomitades antisemites i nazis de Kayne West

■ Fa uns dies, West  va portar a terme una sèrie de publicacions a X amb missatges d’odi cap a la comunitat jueva, es va proclamar com a nazi i va justificar el control sobre la roba que s’havia de posar o no Bianca Censori, la seva parella. I va continuar alimentant la controvèrsia el diumenge passat, quan es va estrenar durant la Super Bowl un anunci que promovia la venda d’una samarreta amb una esvàstica, a 20 dòlars la peça. Amb tot això ha aconseguit que el vetessin arreu, li cancel·lessin els contractes i el fessin fora de l’agència que el representava.

■ Ja no està de moda admetre que s’és antisemita. Cap polític de renom, cap acadèmic de prestigi, cap pretès activista vol ser atrapat abraçant la retòrica del Tercer Reich o les difamacions de sang medievals. Però hi ha un forat negre al cor de la civilització, un abisme en el qual la raó, la decència i la memòria històrica s'han col·lapsat una i altra vegada. Ha devorat imperis, ha corromput ideologies i ha tacat la consciència de la humanitat amb una marca indeleble. És el forat negre de l'odi als jueus exemplificat amb el woke i el wokisme, l’eufemisme actual per justificar la judeofobia més encrostada, una aflicció tan antiga, tan irracional, tan perversament adaptable que segueix sent, fins i tot ara, una patologia definitòria dels nostres temps.

■ I què és l'antisemitisme, si no el més persistent i canviant de forma de l'odi? Ho explico a bastament aquí. I, com veureu, no és simplement un fanatisme en la seva forma habitual; és tota una visió del món falsificada, una grotesca inversió mirall de la realitat, on el jueu és sempre alhora massa feble i massa poderós, massa assimilat i massa aliè, el banquer capitalista i el subversiu revolucionari.

■ És un odi que no requereix raó, no exigeix ​​proves i no se sotmet al rigor del pensament racional. És l'odi dels obsessius, els conspiradors, els trastornats, però prospera als salons de la societat educada tant com als soterranis dels fanàtics i, Kanye West, en la seva última immersió en aquest abisme putrefacte, només ha vocalitzat el que ha estat sempre sota la superfície: "Els jueus eren millors com a esclaus", va dir. "Has de posar els teus jueus al seu lloc i convertir-los en els teus esclaus".

■ Aquest no és només el llenguatge de l'odi personal; és el llenguatge d'un fenomen més gros, més perillós: un món que, una vegada més, es veu seduït pel plaer de fer un boc expiatori del jueu. El que West ha dit –la seva fantasia dels jueus com a esclaus, la seva insistència que han de ser “posats al seu lloc”– no és cap aberració ni una bogeria singular nascuda de la caiguda en desgràcia d'una celebritat. És una destil·lació d'alguna cosa més antiga, molt més arrelada al teixit mateix de la sovint miserable història humana. No és un pensament exclusiu d’aquest pertorbat de poc pesquis natural perquè, lamentablement, no està sol en el seu trastorn. Simplement ha aclarit un fet tàcit i ha arrossegat a la llum del dia una ideologia infecta que durant anys ha anat mutant a l'ombra. Per això els ideòlegs woke ara veuen renéixer els ous de la serp encara més immunitzats a cap càrrec de consciència, no ho oblidem.

2.   Transformació de l’odi

I així, l'odi ha evolucionat, com sempre. S'amaga darrere les consignes, s'amaga amb el llenguatge dels “drets humans” i s'embolica amb les certeses morals del progressisme, o millor dit, d’allò que no ho és gens: el woke. Ja no és simplement el jueu qui és odiat: és el sionista, l'israelià, que per aquesta mena de llenguatge són sinònims de colon i d'opressor. Els objectius canvien; la lògica fonamental de l'odi no.

■ Quan els terroristes de Hamàs segresten dones jueves i les fan desfilar pels carrers de Gaza, es diu al món que no reaccioni de manera exagerada. Quan les sinagogues són atacades, s'explica com un “retrocés” per culpa de les accions d'Israel. Quan les turbes canten “Gas als jueus”, se'ns informa que allò que realment volen dir és “Palestina lliure”. Clar, clar.

■ La inversió és completa. La víctima ara és l'opressor, l'ostatge ara el criminal i les persones que van patir el genocidi ara estan acusades d'haver-ne comès un. Això no és simplement la corrupció de la història, és el seu assassinat sistemàtic. Així de clar. I si algú no vol seguir llegint la veritat perquè sent atacada i qüestionada la seva sensibilitat llepafils víctima d’hores i hores de processisme malparit, TV3, Nacional, Vanguardia, RAC 1, Vilawoke et al lamentables manipuladors de #Vichy, pot deixar-ho aquí.

■ L'antisemitisme sempre ha estat un baròmetre de la pròpia civilització, i a Catalunya en tenim un clar exemple en pogroms com el de Barcelona del 1391, un assalt al Call de la capital del país instigat per l'arribada de notícies de l'assalt al call jueu de Mallorca, amb milers de morts a totes dues massacres i molt abans que a la mateixa Castella, que va robar els jueus fins que el 1492 va decidir cremar-los o fotre’ls directament fora per no haver-los de pagar tot allò que els devien, acumulat d'anys i panys, que era molt. Només cal llegir la història atentament. Per això, i encara avui, la manera com una societat tracta els seus jueus no té res a veure amb els jueus, sinó amb la claredat moral d'aquesta societat.

■ I què estem veient avui? Un món on les acusacions més grotesques contra els jueus es troben amb la indiferència d’una societat narcotitzada per les retòriques feixisto-comunistòides del woke. Un món en què les fantasies violentes de tirans, terroristes i demagogs s'excusen com a greuges. Un món en què els defensors de la civilització són acusats de ser la seva amenaça més gran i grossa, i en què els veritables bàrbars són titllats de víctimes incompreses i tractats amb total commiseració en comptes de com a criminals contra els drets humans que són.

■ Quan un Kanye West pot dir el que ha dit i encara té una plataforma, i encara té defensors que qualifiquen les seves paraules com a mera provocació, tots hauríem d'estar alarmats. Perquè no es tracta d'un sol home. Es tracta del que la societat està disposada a tolerar. Molta atenció.

■ L'antisemitisme no és només un problema jueu. És una malaltia social, una podridura intel·lectual, un col·lapse espiritual. I si alguna cosa ens han ensenyat els Kayne West de la història és que allò que comença amb els jueus no acaba mai amb els jueus. La qüestió ara no és si aquest odi existeix: el veiem, el sentim, sabem que és viu. La pregunta és: qui tindrà el coratge d'oposar-s'hi?

■ Hi ha quelcom estrany en la persistència de la retòrica antisemita. El jueu com a amo, el jueu com a esclau, el jueu com a mestre de titelles, el jueu com a amenaça: aquestes pobrissalles apareixen i reapareixen com un somni febril del qual la humanitat no pot despertar. No tenen coherència lògica, ni consistència interna, però persisteixen amb una força gairebé sobrenatural, desafiant el temps, la geografia i la ideologia.

■ Els antics grecs veien els jueus com a perillosos per la seva negativa a assimilar-se (punt⚫5). L'Església medieval va veure els jueus com a perillosos per la seva suposada infiltració a la societat cristiana. Els teòrics racials del segle XIX veien els jueus com un contaminant biològic. Els comunistes del segle XX els veien com a opressors capitalistes, mentre que els feixistes els veien com a agitadors revolucionaris. I ara, en el nostre temps, l'extrema dreta (que fa veure que se’ls estima però que els segueix odiant per allò que els ha odiat sempre, per demòcrates i portadors de la democràcia que l'extrema dreta de veres -no els acusats injustament de ser-ne sense que això sigui cert, precisament perquè són llibertaris anti estat i no feixistes pro control de l'estat; l'extrema dreta és una altra cosa i tothom ho sap- també odia) els veu “globalistes però acceptables i útils” per lluitar contra la xacra social contraria: l'extrema esquerra (ara woke), que els veu colonialistes. I no oblidem els islamistes anti Occident, que els veuen com "els jueus infidels impertèrrits que mai no acaben de morir en nom d’Alà". Quina feinada, doncs, ser jueu.

■ I tot això en un poble tan poc nombrós, tan maltractat per la història i que els seus enemics han mantingut i mantenen en el centre d'una conspiració constant i en constant canvi. ¿I què revela d'aquells que s'aferren a aquest engany, que el seu odi no requereix cap evidència, cap lògica, només la certesa que el jueu és culpable d'alguna cosa? Què revela dels antisemites, molts dels quals no saben ni tan sols per què ho són, o com aquest idiota raper sense cervell, perquè es pensava que faria l’agost venent samarretes amb l’esvàstica. Què revela? Doncs revela un mon de bilorda i decebedor que, en arribar a 70 anys i veure’n el context veritable, absent de llum, d’intel·ligència col·lectiva, d’esperit crític massiu, de personalitat treballada, només et fa sentir orgullós d'haver fet l'esforç personal de no ser així i de, fixa't quines coses, pensar... Pensar a fons. 

■Només hi faltaven els woke en tot aquest entrellat. Els criminals woke, que canalitzen fa dècades tota aquesta claveguera de la inutilitat i desactivació intel·lectual humana per benefici propi a base de malvades manipulacions diàries que, si no hi ha una revolta veritable contra tota aquesta merderada, acabarà en un món com el planeta dels simis. I potser jo, per edat natural, ja no hi seré. Però recordeu-vos del dia que vau llegir aquest auguri. Recordeu-lo. I no és tremendisme.