Si jo fos palestí...
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 20-11-2024
Si jo fos israelià i un àrab de Palestina, o sigui, que viu als
territoris israelians de Judea i Samaria o, fins i tot, un de Gaza, em
preguntés què hauria de fer ara, després que després de 76 anys Israel els ha
tornat a vèncer bèl·licament i a deixar sota mínims arran del pogrom que van
perpetrar el 7 d’octubre de l’any passat als quibuts pròxims a la Franja de
Gaza, el meu consell seria que acceptés que durant més d'un segle, la campanya
de terror violent armat contra els jueus que van tornar a un Sió en forma
d’Estat, ha fracassat estrepitosament.
“Vau matar gent i vau destruir propietats, però això
no va aturar ni va desanimar els jueus de reconstituir la seva llar nacional.
Vam venir, fins i tot de manera clandestina durant el Mandat Britànic de
Palestina, i vam reubicar el nostre patrimoni i hem tirat endavant sempre amb
la força que ens caracteritza durant tots aquests anys i, de fet, les vostres
campanyes terroristes, especialment la de 7 d’octubre de 2023, només han
provocat més danys als àrabs perquè, tal com va passar el dia següent de la independència
política del país, el el 14 de maig de 1948 (any jueu de 5708), el
dia anterior que hagués d'expirar el Mandat Britànic de Palestina, va ser
anunciat per David Ben-Gurion, el Cap Executiu de l'Organització Sionista
Mundial i president de l'Agència Jueva per Palestina que el nou estat jueu
anomenat Estat d'Israel havia estat formalment establert en la zona coneguda
com el Mandat Britànic de Palestina i a la terra on, a l'antiguitat, havien
estat els regnes d'Israel i Judà, i, a continuació, tots els estats àrabs del
voltant ens van declarar una guerra, la de la Independència d’Israel, que vam
vèncer per golejada malgrat que rebíem des de tots els fronts. I
fins avui, en que estem terminant la guerra contra Hamàs i Hesbol·là impulsada per
l’Iran amb la mateixa intensitat vencedora, hem hagut d’enfrontar i guanyar la
Guerra dels Sis Dies (1967) i la Guerra del Yom Kippur (1973) a banda de les
intifades i centenars d’atacs i atemptats terroristes en propi territori. I
encara som aquí”: això li diria.
Declaració de Balfour
■La Declaració
de Balfour és la carta que Arthur Balfour, ministre d'Assumptes Exteriors del govern del Regne
Unit, va enviar al cap de la comunitat jueva britànica, Walter
Rothschild, en la qual Balfour afirmava i
signava oficialment el què es coneix com la Declaració
Balfour de 1917:
|
« |
El govern de
Sa Majestat veu amb favor l'establiment a Palestina d'una llar nacional per
al poble jueu, i hi farà els seus millors esforços per facilitar l'èxit
d'aquesta empresa, en l'enteniment que no es farà res que pugui perjudicar
els drets civils i religiosos de les comunitats no-jueves existents a
Palestina, o els drets i l'estatus polític dels jueus a qualsevol altre país. |
» |
Context històric de la regió
■ Amb el final de la Primera Guerra Mundial, el 1918, la Gran Bretanya va rebre l'encarrec de la Societat de Nacions (antecessora de l'ONU) d'administrar la regió que el Govern Britànic va anomenar (per iniciativa pròpia i no perquè la regió es digués així) "Palestina", territori que fins a final de la Primera Guerra Mundial va pertànyer a l’Imperi Otomà i a posteriori esdevingut terra de ningú. Aquesta administració, doncs, va rebre el nom de Mandat Britànic de Palestina. El 1936 la Comissió Peel va suggerir partir el territori del Mandat Britànic de Palestina en un estat jueu i un altre àrab, la qual cosa es va portar a terme (malgrat que els antisemites ho neguen perquè d’altra manera no tindrien cap excusa per seguir massacrant Israel i els jueus) amb l’establiment del Regne de Jordània dos anys abans (1946) de la fundació de l'Estat d'Israel. Aquesta partició, efectivament, es va fer en un territori que havia estat destinat exclusivament pel Mandat Britànic a través del Regne Unit per encabir-hi, "només", l'Estat d'Israel. O sigui, que al damunt d'això, els defensors dels dos estats n'aconseguien tres i minvaven encara més el territori israelià. Que no us enredin. Els palestins que no es van nacionalitzar jordans el 1946 i van quedar fora de Jordània, o sigui, a la resta del territori que va quedar per instaurar-hi l'Estat d'Israel, no van acceptar la segona partició perquè volien el territori restant per ells (és a dir, dos estats àrabs en el que el Mandat Britànic de Palestina administrava d'entrada per instaurar-hi només l'estat jueu, tal com deia la Declaració de Balfour) i deixar els jueus fora. Obviament, els jueus tampoc no van acceptar quedar-se sense territoris perquè el 1946 ja van accedir a repartir-se el territori que en principi només era per a ells per possibilitar la fundació de Jordània, que realment hauria d'haver estat de tots els àrabs d'aquell territori, que no eren ni més ni menys que els mateixos arabs palestins rebatejats en jordans. Espero haver-me explicat amb claredat.
Context actual
■ Les eleccions americanes han acabat. Donald Trump és
ara el president electe. Ha designat Marco Rubio com a secretari d'estat, Elise
Stefanik com a ambaixadora a les Nacions Unides, Mike Huckabee com a
ambaixador dels EUA a Israel i Pete Hegseth com el secretari de Defensa.
Aquests dos últims han visitat llocs per tot Judea i Samaria. I el
suposadament pro israelià John Ratcliffe ha estat escollit per dirigir
l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA).
■ El 2015, Huckabee va visitar l'antic lloc de Shiloh
i va anunciar: "Judea i Samaria són una part inseparable de l'Estat
d'Israel i tothom ho ha d'entendre". En una altra entrevista, va dir que
"Israel necessita controlar Judea i Samaria" i que la presència jueva
sobre el terreny és "un factor que condueix a la pau regional".
Recordem que Judea i Samaria són dos territoris estratègics per la defensa del
país atesa la seva important alçada pel damunt del nivell del mar i la situació
de control de molts quilòmetres al voltant per estar enclavats enmig de l’Estat
d’Israel.
■ En una altra ocasió, el mateix Mike Huckabee va
assenyalar que amb els seus 3.500 anys d'història a la zona, Israel té un
vincle molt més fort amb aquestes àrees que els nord-americans amb Manhattan.
El 2017, va dir a la CNN: "Crec que Israel té legítimament i històrica els
títols de propietat de Judea i Samaria" i va admetre: "Hi ha certes
paraules que em nego a utilitzar. No hi ha tal cosa com Cisjordània. És Judea i
Samaria. No hi ha cap acord. Són comunitats, són barris, són ciutats. No hi ha
cap ocupació".
■ La situació d'avui amb l'administració entrant
de Trump reforça tots aquests conceptes. I si Donald Trump compleix tot allò
que diu en els seus discursos i no juga de manera opaca a tres bandes, els
àrabs palestins més intel·ligents i assenyats s’haurien de començar a fer
aquesta pregunta del titular de l’article: "En aquesta nova realitat
política, diplomàtica i estratègica, si jo fos un àrab palestí, què faria ara? ".
■ Un senyal que, si més no, una figura destacada del
món palestí hi està pensant en l'assumpte és la fatwa (pronunciament sobre el
Dret Islàmic) emesa per Salman al-Dayah, antic degà de la Facultat de Xaria i
Dret de la Universitat Islàmica de Gaza, afiliada a Hamàs. En ella, va
condemnar l'atac de Hamàs el 7 d'octubre de 2023 a Israel. És cert que pot ser
poc representatiu, ja que és un salafista “quietista”, però la salvació de la
situació i l’assolir la pau duradora pot venir de direccions estranyes. Segons
el Middle East Media Research Institute (MEMRI), Dayah va instar els líders de
Hamàs a ser "humils" i centrar-se en el benestar dels habitants de
Gaza i a establir un govern que uneixi els palestins i abasti les seves
necessitats, alhora que s'abstingui d'antagonitzar un Israel molt més poderós.
■ No obstant això, la situació exigeix un consens de l'opinió pública més ampli, sobretot, atès el caràcter autoritari de la política dels àrabs de Palestina; des del president de l'AP (OLP-Fatah) Mahmoud Abbas fins al seu successor i els altres caps de l’organització que encara governen, que també haurien de donar el vistiplau a un canvi profund en tot el sistema educatiu, que és per on es comencen a forjar les idees dels més joves.
■ Si "per viure en pau a la zona, [els
israelians] han d'arribar a un acord amb els palestins" -com va dir el
portaveu d'Abbas, Nabil Abu Rudeineh en un informe de Reuters del 20 de juliol
d'aquest any-, llavors ell i el mateix Abbas han de comprendre que la cosa
funciona al revés, i més ara, que han quedat dederrotats fins a la sacietat i
Gaza físicament ja no existeix. Els àrabs han d'arribar a un acord amb Israel.
Ja n'hi ha prou de jugar la carta de victimització atacant primer, perdent i després intentant dictar les condicions per a un acord. Això no va així, per lògica. I ja no s’ho empassen ni els més
antijueus. Perquè Israel existeix, i, indefectiblement, existirà. I a les proves dels darrers 76
anys em remeto. Que no s’emboliquin més i facin allò que qualsevol poble
assenyat faria en una situació semblant i després d’haver patit danys
incommensurables, que ara l'Iran ja no hi serà per seguir-los finançant la gihad i les armes a Gaza o en els territoris de l’Estat d’Israel.
■ La voluntat d'Israel de comprometre's i cedir, com ho demostren els múltiples plans de partició rebutjats pel món àrab abans de la fundació de l'Estat d'Israel; retirades i, al llarg dels anys posteriors al 1967, plans d'autonomia; diverses opcions suposades com ara un condomini compartit de l'administració amb Jordània; i després Oslo i fins i tot l'esquema i proclama de Trump "Pau per a la prosperitat" s'ha trobat amb respostes que fugen d’estudi i que reiteren el capteniment en portar a la pràctica fer desaparèixer l’Estat d’Israel i fer fora tots els israelians jueus amb, cada vegada, més violència i terror. Heus aquí el lema de moda entre els cantaires woke antisemites de tot el planeta: "From the river to the sea, Palestne will be free", tot i que, clar i català, la majoria d'aquests idiotes occidentals que bramen la cançoneta no sàpiguen ni de quin riu ni de quin mar parlen.
■ La situació només es pot reparar amb un veritable acord del vençut amb el vencedor. Un veritable i seriós acord de pau per millorar la convivència i, sobretot des del seu punt de vista i interessos primers, la vida dels àrabs. Per la qual cosa els palestins han de fet aquest pas endavant i no pas romandre encara més temps en una posició d'extremisme ideològic perquè el bèl·lic i el sociològic el tenen absolutament perdut, per la qual cosa, cal que renunciïn d'immediat a la resistència. I cal aturar la incitació. I cal acabar amb el programa de pagament per matar. I, tal com dic abans, cal implementar i instituir programes educatius per a la pau i la convivència per desfer molts anys d'odi als jueus i l'objectiu, que ja s'ha demostrat una dèria impossible, d'eliminar totalment Israel i esborrar-lo dels mapes i de la historia, perquè aquestes absurdes pretensions de radicalitat, tal com s'ha posat de manifest, tenen molt mala peça al teler
■ S'ha de desenvolupar, en definitiva, socialment i educacional un nou tipus de palestí. No cal
que sigui submís. Se li han de concedir tots els drets civils i privilegis
socials, i, alhora, ha de complir tots els requisits proporcionats, des dels
impostos fins al servei nacional, cosa que en bona mesura ja passava amb la
quantitat ingent de palestins que entraven des de Gaza, Judea i Samaria a
treballar a Israel per guanyar un salari tres cops superior al que podien
percebre en les seves comunitats. I amb el pogrom del 7 d’octubre, s'ho van carregar tot en perjudici propi i van perdre bous i esquelles, o sigui, van perdre
tot això que els havia costat molts anys i molta confiança dels israelians d'obtenir i ho van perdre tot en una partida sense altre retorn que sortir del punt zero altra vegada. I per tots aquests motius i moltes altres coses positives com
tenir pau, estabilitat familiar i il·lusió de futur i superació personal de
manera normal i habitual, si jo fos un àrab palestí, honestament, això seria el que faria.
