El país dels jueus i el món, 475
dies després del fatídic pogrom terrorista palestí del 7 d’octubre
Santi Capellera i Rabassó, periodista i
analista / 23-1-25
El dia 20 de febrer de 2024 em vaig
endinsar en la redacció d’un dels assajos més llargs, rics i informativament
densos que he estructurat durant tota la meva vida periodística i d’analista de
la geopolítica, un dels temes de la meva professió que més m’apassionen i m’han
interessat des que em vaig iniciar en les ciències socials, concretament en el
periodisme, ja fa més de mig segle. Des d’aquell dia de l’assaig sobre
l’eugenisme, avui encara un tema tabú, ocult i vetat en molts aspectes, ha
passat gairebé un any en què he rebut moltes crítiques positives i curiosament
cap de negativa (passa quan s’explica la veritat obertament i aquesta és
constatable i contrastable) sobre el treball. I per això crec que ja és hora
d’obrir-ne un segon capítol que no serà tan llarg i ampli informativament
perquè tot el context ja està escrit en aquell “ASSAIG
GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL
JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS”.
1. L’estat del conflicte a Israel 475 dies després de la massacre dels
terroristes palestins en el festival Supernova
■ Hi ha moltes
persones, companys periodistes, amics de tota la vida, parents i altres
coneguts i saludats que, assabentats del meu interès en la geopolítica i,
concretament, en el conflicte que viu l’Estat d’Israel des del mateix moment de
la seva fundació, el 1948, en que també va començar seva la Guerra de la
Independència, guerra que li van declarar tots
els veïns de la seva rodalia i guerra que, tot i ser la primera de les sis que
des de 1948 a 2024) ha hagut de lliurar contra els mateixos, els
àrabs, ja va guanyar tot i ser un estat acabat de néixer, em pregunten totes
aquestes persones interessades si aquesta guerra Israel també la guanyarà. I
home, jo soc un estudiós de la història d’Israel (i favorable als jueus i al
judaisme a partir d’estudis històrics corroborats ja que ni soc jueu ètnic ni
de religió, com tantes vegades he repetit) des de fa molts anys, però no tinc
una bola de vidre ni soc vident, per la qual cosa les meves aportacions al
respecte poden ser exclusivament les d’un aspirant a erudit en el tema, i prou,
per la qual cosa intentaré desenvolupar el context actual de la situació a la
regió amb dades constatables que rebo constantment de persones que són sobre el
terreny i d’altres estudiosos de la geopolítica que també me les aporten, dades
que, d’altra banda, crec que són molt més fiables que les que publica la premsa
catalana i europea que, cosa també constatada, treballa exclusivament pels
interessos anti israelians majoritaris en les dissortadament Europa i nacions
occidentals en que el fenomen de les esquerres woke s’ha apropiat del relat dels mitjans de comunicació majoritaris i, per
tant, més que informar allò que s’esdevé és la desinformació massiva per part
d’aquests mitjans que controlen els governs alhora controlats per les societats
esquerranoses woke, una xacra que si no s’atura representarà la desaparició
d’Occident i la seva substitució social i cultural en una clara involució de
les llibertats a tot el Planeta.
2. Què passarà si previsiblement Israel guanya aquesta guerra
■ Què vol dir guanyar a Gaza? Doncs, home, abans que
res cal descriure la situació en aquell indret. Anem a pams: el 2005, Ariel
Sharon, primer ministre de l’Estat d’Israel, va decidir lliurar Gaza a
l’OLP-Fatah, que és allò que avui anomenem l’ANP, una organització que va
entrar per primera vegada a Israel el 1993, 94, quan es van firmar els Acords
d’Oslo (el primer i el segon) i que abans d’això, al món sencer estava
reconeguda com simplement una organització terrorista dedicada a la destrucció
de l’Estat d’Israel i responsable de molts atacs terroristes, no només contra
ciutadans israelians sinó contra ciutadans de molts altres països perquè
segrestaven avions i desencadenaven guerres civils en molts llocs com ara el
Líban, Síria i altres. Aquesta organització terrorista, doncs, en negociar-se
els Tractats d’Oslo, és la representant d’allò que ha de ser la governabilitat
dels palestins que viuen a Israel, i concretament en els territoris israelians
de Judea i Samaria (Cisjordània pels antisemites), que és a la zona d’Israel on
hi ha més població palestina no israeliana, o sigui, sense nacionalitat de
l’Estat d’Israel.
3. El procés de pau
■ Aquest és un gran eufemisme que el món sencer ha adoptat per explicar
precisament allò que de pau no en té ni tan sols el nom, perquè el nom és un
altre. El dit procés de pau que suposadament havia de portar OLP-Fatah a Israel
va tenir com a conseqüència que dins del país es quintupliqués el terrorisme
contra els jueus israelians a partir de l’entrada a l’Estat d’Israel d’aquesta
organització per, suposadament, comandar la població palestina i pacificar
l’ambient. Cal dir que els crims d’OLP-Fatah no són només contra jueus i
occidentals sinó que tal organització s’ha dedicat durant tota la seva
existència a oprimir de manera salvatge als àrabs palestins, per tant, les
persones que estan preocupades pels palestins allò que caldria que fessin seria
protestar vehementment i activa l’opressió dels palestins a mans d’aquests
terroristes.
4. 2005: lliurament de Gaza a OLP-Fatah
■ Allò que va portar a terme el primer ministre Sharon el 2005 va ser
lliurar Gaza a aquesta organització en una operació anomenada “El desallotjament
unilateral de Gaza” (unilateral
disengagement, en anglès), i per què es diu
així? Doncs perquè, singularment, l’Estat d’Israel no va demanar res a canvi
quan va lliurar Gaza a aquests terroristes. Públicament, el govern d’Israel els
va dir als israelians que “la intenció d’aquest lliurament de Gaza era donar l’oportunitat
als àrabs palestins d’autogovernar-se i, a partir d’això, fer l’experiment
perquè es governin a si mateixos i, a més, demostrar al món que a nosaltres,
israelians, sí que ens interessa la pau i que de cap manera volem obstaculitzar
els anhels nacionals dels àrabs palestins, etc, etc.”. Res més lluny, però, de
la intencionalitat de l’executiu de Sharon contraposat a allò que va passar en
realitat.
5. Començament del control d’OLP-Fatah a Gaza
■ Cal destacar de manera penosa i lamentable, que el primer que va fer
aquesta organització terrorista en fer-se càrrec de Gaza, va ser cremar i
destruir tota la infraestructura que els jueus israelians havien construït a la
franja i que els l’acabaven de regalar. O sigui, no solament els van lliurar
Gaza sense demanar res a canvi sinó que, a més, després que les FDI van haver
de treure a la força tots els jueus de Gaza perquè no en volien marxar
esgrimint que allà hi tenien la seva vida, els seus conreus, els seus tallers,
indústries i comerços, Israel va lliurar a OLP-Fatah totes les cases,
condicionades i a punt d’entrar-hi a viure, les biblioteques, piscines, camps
d’esports de bàsquet, tennis, futbol, etc., i el primer que va fer OLP-Fatah va
ser destruir-ho tot “perquè feia pudor de jueu”, van dir literalment i pública.
6. 2007: OLP-Fatah lliura Gaza a Hamàs
■ Aquesta va ser una operació
preparada per fer veure que s’havien barallat OLP-Fatah i Hamàs “en un
enfrontament militar que Havia guanyat Hamàs i que OLP-Fatah havia hagut de
sortir corrent”, la qual cosa era un invent, malgrat que ho van explicar als
mitjans i tot el món se’n va fer ressò. Allò que no van publicar els mitjans,
però, va ser la informació que va aportar un periodista que era sobre el
terreny i estava entrevistant als soldats d’OLP-Fatah que, segons que va
explicar el professional dels mitjans, “estaven totalment confosos per allò que
estava passant ja que les forces d’OLP-Fatah en relació a Hamàs eren d’11 a 1 a
favor d’OPL-Fatah i que, per tant, no entenien com Hamàs podia hagut vèncer ja
que, a més, estaven molt mal armats i que, a més OLP-Fatah tenia diverses
fortificacions molt ben estructurades a Gaza que eren pràcticament impossibles
de conquerir per part d’unes forces com les de Hamàs, que eren precàries del
tot”. De fet, i tal com va explicar a posteriori el periodista, els soldats
d’OLP-Fatah li van explicar que “els havien ordenat no lluitar i que realment
van escenificar uns combats de teatre en què ningú no va morir”. Realment, això
va ser la narrativa, tan falsa com la que sempre han explicat tant OLP-Fatah
com Hamàs, de la suposada rivalitat entre ambdues organitzacions terroristes
que, de fet, mai no ha existit. I aquests fets els van permetre donar Gaza a Hamàs
i així els més dolents del conte van passar a ser Hamàs perquè eren gihadistes
i violents mentre que se suposa que OLP-Fatah és el contrari, narrativa i relat
absolutament falsos, ho reitero.
7. Conseqüències immediates del control de Gaza per Hamàs
■ A partir del mandat de Hamàs, a Gaza s’hi comença a general
violència cap a Israel i cap a la població civil israeliana que “naturalment no
es pot atribuir de cap manera a OLP-Fatah”, ja que havien renunciat al poder i
l’havien lliurat a Hamàs, terroristes que se suposa que “són gihadistes i
violents antisemites i no com OLP-Fatah”, clar, en una continuació de la farsa
i del relat de ficció del terrorisme islamista palestí.
■ De seguida que Hamàs es fa càrrec de l’administració del poder a Gaza,
comencen a ploure míssils cap a Israel (als quals molts que rebaixen la seva
importància i efectes letals diuen eufemísticament coets, tot i la seva
capacitat mortífera més que constatada), comencen a construir la xarxa de
túnels que ara Israel ja ha destruït completament. L’agència de premsa Reuters
definia així fa uns mesos la xarxa de de túnels de Gaza: “sota el paisatge
bèl·lic de la ciutat de Gaza s’hi troba una vasta xarxa de túnels construïda
pel grup militant palestí Hamàs alguns dels pous d’entrada de la qual
estan amagats entre allò que queda dels edificis de la ciutat devastats
pels atacs aeris israelians; altres estan dissimulats entre les dunes de
sorra fora de la ciutat o amagats en habitatges privats. Condueixen
a un laberint de passatges interconnectats que s’estenen sota els carrers de
Gaza abastant cents de milers de milles fins arribar a gairebé totes les àrees
de l’enclavament”. I això ho afirma una agència suposadament seriosa i,
per tant, objectiva, com és Reuters.
■Personalment, quan he assegurat a
la xarxa, en trobades, tertúlies i conferències que Gaza era tot un laberint
terrorista i que Israel no havia destruït infraestructura civil sinó militar
terrorista, m’he sentit insultat i molts cops titllat de calumniador, pro
sionista, antipalestí i islamofob per dir això mateix. Doncs, heus aquí allò
que l’agencia Reuters, no precisament sospitosa de ser pro israeliana, explica.
■ L’única veritat de la
infraestructura de Gaza és que era un formiguer de túnels que van ser concebuts
i construïts per crear un estat terrorista dedicat a assassinar civils
israelians. La infraestructura civil a Gaza, no existeix, simplement. Perquè
tot Gaza és (o era) una infraestructura terrorista: els hospitals, les
guarderies, les escoletes i escoles de nens, els habitatges privats, les dunes
de sorra, etc., tot, absolutament, està integrat en la infraestructura
terrorista que Hamàs va construir des de 2007.
■ Hem de ser conscients que els
túnels del metro de Barcelona tenen un total de 170 quilòmetres, i els de
Londres 402 quilòmetres; els túnels de Gaza en tenen més de 500, segons dades
de Hamàs, de la qual cosa sembla que n’estaven molt orgullosos.
■ Tampoc no es pot oblidar que la població civil de
Gaza ha estat destruïda per Hamàs; des dels nens, que en 18 anys de mandat els
ha convertit gairebé tots en terroristes assassins a sou (des de petits, igual
que fa OLP-Fatah, els inculquen que allò que han de fer en esdevenir adults és
assassinar jueus, i que el convertir-se en màrtirs a través de suïcidar-se per assassinar
jueus ha de ser el seu més gran anhel) i fer-los servir d’escuts humans i
d’utilitzar-los per comptabilitzar baixes per tal que l’opinió pública expliqui
que els jueus israelians han fet molts morts i han causat moltes baixes civils,
quan realment Israel els està avisant i advertint a cada moment a través de
milions de paperetes llençades a l’aire o en correus electrònics de les bases
de dades de civils de què disposa Israel de si bombardejarà una zona o
n’atacarà una altra per tal que els civils puguin marxar-ne abans de les
operacions.
8. Què representaria pels jueus israelians i pels àrabs palestins que Israel
guanyés aquesta guerra de Gaza, doncs?
■ Guanyar a Gaza vol dir, en primer lloc, controlar totes les fronteres de
Gaza. L’acord que tenia Israel amb Egipte abans d’aquest conflicte era que la
frontera d’Egipte amb Gaza la controlava Egipte i no Israel. És aquell lloc que
tots hem sentit en els informatius de ràdios i televisions i hem llegit als
diaris anomenat corredor de Filadèlfia, que avui sí que està
controlat per les FDI i a partir d’això, que va passar fa uns mesos, es van
descobrir més de 150 túnels que connectaven Egipte i Gaza i que, òbviament, han
estat des del dia zero utilitzats per passar armes, perquè els líders de Hamàs
fugissin, per traslladar ostatges i terroristes d’una banda a l’altra sense cap
mena de control, la qual cos, naturalment, és una violació del tractat de presumpta
pau que havien signat Israel i Egipte el 1979. O sigui, que guanyar aquesta
guerra implica, d’entrada, controlar totes les fronteres per tal que no es
puguis seguir violant ni desprotegit. I
si això no s’aconsegueix, Israel perdria la guerra a Gaza i, per tant, malgrat
totes les victòries assolides fins ara i tot el terreny guanyat al respecte,
això representaria una derrota israeliana.
■ En segon lloc, Israel ha de controlar totes i
cadascuna de les institucions de Gaza, perquè si això no passa (si més no
durant una generació) els terroristes tornen i segueixen enverinant les ments
dels civils de Gaza, acumulant armes, perforant nous túnels i preparant-se per
atacar novament la població civil israeliana i, per tant, d’aquesta manera
seguir oprimint la població àrab palestina i, per tant, no es pot considerar
haver obtingut una victòria si l’Estat d’Israel no controla completament les
institucions a Gaza. I això no només és per protegir els jueus israelians sinó
també per protegir els àrabs palestins perquè els terroristes de Hamàs no els
tornin a aixafar i a manipular com vulguin. I encara que molta gent no s’ho
cregui, els únics que poden salvar els àrabs palestins són els israelians,
perquè a ningú més no els importen i amb els israelians hi tenen l’interès comú
que el terrorisme islamista de Hamàs i OLP-Fatah va contra tots dos. O sigui,
que això seria guanyar a Gaza i els beneficis d’aquesta victòria serien,
sobretot, els àrabs palestins, que són els que més han patit Hamàs.
9. Què seria guanyar al Líban?
■ A ningú no se li escapa que el
Líban ha estat destruït per Hesbol·là, un grup terrorista creat per la guàrdia
revolucionària iraniana que a més pretén ser un partit polític que participa de
la política libanesa, la mateixa que tan importantment ha ajudat a destruir
completament i, per tant, ja no hi ha cap mena de separació entre la política
libanesa i Hesbol·là. És més, l’exèrcit libanès, ara encara, tot i després dels
greus danys que Israel ha infligit aquesta organització terrorista-militar, és
una mena de sucursal o una mascota d’aquests terroristes pro iranians. I tot
això és un greu problema perquè, per exemple, de la banda dels EUA, amb la
ficció que “l’estat libanès existeix”, ha estat enviant milers de milions en
armament a aquest exèrcit libanès que, ho reitero, no és més que un apèndix
d’Hesbol·là a tots els efectes i, per tant, indirectament, els EUA han estat
armant la milícia terrorista.
■ Molts dels que, per les seves
idees, manifestacions i posicionaments al respecte estan considerats “agressivament”
sionistes i diuen que Israel ha de controlar novament el sud del Líban fins al
riu Litani perquè aquest fet produeix un matalàs de protecció contra activitats
terroristes en el sud d’aquell país, realment estan equivocats. Perquè jo aniré
més enllà i faré una altra exposició: per tal que Israel pugui guanyar la
guerra al Líban, ha d’alliberar el Líban. Així de clar. Alliberar-lo del
terrorisme àrab palestí i pro iranià i de la gernació palestina que ocupa el
país des de 1976, que ha desestructurat el país de manera absoluta. Israel ha
d’alliberar el Líban i ajudar a que torni a ser el país d’abans de 1976, que estava
considerat com la Suïssa de l’Orient Mitjà.
■ Efectivament, per guanyar la
guerra de dalt a baix Israel ha d’alliberar el Líban, igual que ha d’alliberar
Gaza. Perquè si el Líban no és alliberat en la seva totalitat i foragitats tots
els terroristes i organitzacions palestines que el van ocupar el 1976, aquests
terroristes i organitzacions palestines pro iranianes tornaran a ocupar les
institucions, tornaran a controlar el govern i l’exèrcit i, tard o d’hora,
tornaran a atacar Israel. I això, si es vol guanyar la guerra definitivament,
no pot passar de cap manera.
■ Ja vam veure què va passar quan,
el 2008, Israel va marxar del Líban i les Nacions Unides, la inefable ONU, van
enviar al país una força dita UNIFIL (Cascos Blaus totalment inútils, que va
ser com enviar-hi soldadets de plom, o encara pitjor) per tal de patrullar,
precisament, la zona que havia estat ocupada per Israel, i, d’aquesta manera,
que aquella zona de seguretat que Israel havia garantit amb la presència de les
FDI en territori sud libanès continués sent una zona segura pels habitats del
nord d’Israel. I què va passar? Doncs, allò que tothom s’esperava que passés:
UNIFIL es va quedar a la zona mirant sense immutar-se com Hesbol·là es tornava
a posicionar en els seus llocs anteriors a l’alto-el-foc i la resolució
de l’ONU al respecte (llegiu el punt “Les UNIFIL i el seu incompliment absolut
al Líban”) i l’únic a que es van dedicar a
fer va ser impedir que Israel no es pogués defensar. Perquè, si Israel hagués
atacat, i li hagués passat alguna cosa a UNIFIL, ja sabem que tots els mitjans
occidentals, totes les esquerretes woke i tot l’antisemitisme mundial hagués
dit literalment que “Israel estava atacant l’ONU”, així de clar i capciós. Com
sempre. Per tant, arribem a la conclusió que UNIFIL mai no va aturar l’avançament
d’Hesbol·là, ben al contrari: hi ha molts indicis documentats que aquesta força
de l’ONU va cooperar en molts aspectes amb Hesbol·là.
■ Per tant, i ho repeteixo, guanyar
al Líban vol dir treure completament Hesbol·là del Líban. I no permetre que hi
retorni. I això vol dir alliberar el Líban. I per alliberar el Líban, primer ha
de ser conquerit. I quina serà (o seria si això s’esdevingués) aquesta
conseqüència? Doncs serà la seguretat per als israelians. Per a tots els
israelians. Però, sobretot, pels que viuen al nord d’Israel. Perquè en aquests
moments i per causes de la seva seguretat personals, hi ha uns 400.000
israelians que han estat desplaçats del nord del país cap a altres zones i que
encara no han pogut retornar a casa seva. I encara no se sap quan podrà ser
això, que seria de seguida amb l’expulsió d’Hesbol·là del sud del Líban, la
qual cosa és preceptiva per a la seguretat del nord israelià. I pot realment
Israel derrotar Hesbol·là? Doncs, sí. Igual que ha guanyat Hamàs, si més no
bel·licament i amb resultats físics, tot i que encara no pas polítics, tal com
s’està veient en aquestes darreres hores amb l’inacceptable alto el foc que els
governants israelians han hagut de pactar amb els terroristes palestins per
poder recuperar els ostatges que encara tenen segrestats dins els túnels o les
cases que queden a Gaza des del 7 d’octubre de 2023, perquè pels jueus salvar
una sola vida humana jueva val tots els esforços del món: només cal recordar
que pel soldat franco israelià Gilad Shalit, segrestat el 2006 durant més de
cinc anys per Hamàs a Gaza, van alliberar més de mil terroristes palestins, la
majoria assassins amb cadenes perpètues, entre ells el que va ser cap de Hamàs
fins que el 16 d’octubre passat va ser executat per les FDI, Yahya Sinwar. Per
això, personalment penso que, alliberar terroristes a canvi d’un soldat és una
errada monumental que dona ales a les organitzacions terroristes, a les quals
les vides humanes (ni tan sols les dels seus) importen de cap manera. I ho
veiem en el fet que molts dels més de mil terroristes alliberats aleshores, van
ser els executors de les morts de més de 1.200 civils israelians i del segrest
de 230 més. O sigui, que, com analista de la geopolítica i dels conflictes àrab
israelians, penso que alliberar terroristes amb cadenes perpètues per
assassinats múltiples i reincidents no és cap bon negoci per cap estat atacat.
10. Què seria guanyar a Síria?
■ Partim de la base que Síria és un mosaic de forces armades lluitant totes
entre sí des de 2011. Sabem que allà encara hi ha, ni que sigui de manera força
reduïda, l’Estat Islàmic (ISIS); hi havia Baixar Al-Assad, que va ser
enderrocar pels islamistes “moderats” (sí és que això és possible) que no són
ISIS i que es van canviant el nom, per la qual cosa és gairebé impossible
seguir-los les petjades. Però hi ha una força militar al nord del país que són
els kurds rojavans (Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, també
coneguda com Kurdistan Occidental o Rojava, en kurd: Rojavaya Kurdistanê) que
són (jo que he estudiat i estudio profundament el fenomen) llibertaris. Molta
gent es pensa que Milei ha estat el primer anarco llibertari i resulta que no
és així perquè, molt abans de Milei, els kurds rojavans que van derrotar ISIS
en tota la zona en què ells són, van establir el primer govern llibertari del
món.
■ Aquests kurds rojavans són deixebles del líder
kurd de Turquia, Abdullah
Öcalan, fundador del PKK, empresonat des de 1999 i que havia estat marxista
fins que allà privat de llibertat va descobrir el llibre Ecologia de la
llibertat, escrit pel líder ambientalista llibertari nord americà Murray Bookchin (que
recomano molt llegir si es volen entendre moltes coses al respecte) i va
escriure un llibre de com s’havia transformat mentalment llegint Bookchin i va
explicar la seva nova ideologia llibertària que va estar seguida pel PKK i pels
kurds rojavans a Síria, que van alliberar el nord de Síria d’ISIS durant la
guerra civil d’aquell país i de seguida van establir un govern autònom a la
zona basat en les línies de la ideologia llibertària, van protegir totes i
cadascuna de les minories que viuen en el nord de Síria, van emancipar les
dones kurdes (la meitat dels soldats kurds rojavans són dones) i van decretar
que en cada nivell de les seves estructures, de dalt a baix, hi ha d’haver un
home i una dona, i són els musulmans més liberals del món, tant, que
personalment crec que si la civilització musulmana evoluciona, com desitjo, i
els rojavans aconsegueixen sobreviure, aquest serà el seu futur evolutiu fugint
del gihadisme i el salafisme.
■ Les dones kurdes rojavanes són un
gran actiu de batalla bèl·lica i lluiten molt bé (ho van demostrar derrotant
ISIS), entre altres coses perquè els gihadistes tenen veritable temor de ser
morts per una dona en el camp de batalla, ja que, si és així, i segons les
lleis mahometanes extremistes i misògines, si moren a mans d’una dona perden el
paradís islamista, per la qual cosa, en molts moments se’ls ha vist córrer com
si fossin gallines espantades per por que no els aconseguís matar una dona.
■ Tornant al context israelià, cal
dir que, segons el meu punt de vista, l’única manera de guanyar la guerra a
Síria per part israeliana és aliar-se amb l’única força liberal democràtica a
Síria que són els kurds rojavans, i en aquests moments, penso que Israel, i
també els EUA, ara que Trump torna a ser president, ja haurien d’estar enviant
tot el suport en armes i en contingents humans i econòmics als kurds rojavans
perquè es puguin defensar dels turcs, d’una banda, i dels gihadistes, de la
resta de territoris que els envolten. I, per tant, igual que cal fer-ho en el
Líban, l’única manera de guanyar a Síria i transformar-la en una democràcia de
veres en benefici de tots i cadascun dels sirians, és alliberar-la. I allargar
això, simplement és allargar l’espera per nous atacs genocides gihadistes des
de Síria, ja siguin contra els israelians o contra els mateixos kurds.
11. Què seria guanyar a l’Iran?
■ A l’Iran hauria de passar exactament allò
que ja sembla ser que, ni que sigui a pas de puça, ja està passant al Líban, i
del que hauria de passar a Síria. A ningú no se li escapa que els iranians (i
sobretot les iranianes) per molts filtres woke pro islamistes que els nostres
inefables mitjans occidentals (i antioccidentals alhora) ens col·loquin,
gracies a les xarxes socials amb informació alternativa a les quals donen
suport persones com Elon Musk i Donald Trump, entre altres llibertaris, que
aquells iranians i iranianes lliures que un dia van ser ciutadans (i no pas
esclaus com avui) en una democràcia occidental que ja els agradaria tenir ara -malgrat
altres rèmores nepotisme i/o corrupció que també arrossegava- ja n’estan farts
de l’opressió que han estat patint des de 1979 a mans dels gihadistes del règim
dels aiatol·làs. Es va veure clarament que ja no aguanten més quan va ser
assassinada Jina Mahsa Amini, quan uns membres de la policia de la moral li van
clavar una pallissa que li va provocar la mort. Jina Mahsa Amini, era una kurda
iraniana de 22 anys i el règim dels aiatol·làs va creure que el seu assassinat
serviria de lliçó a altres dones que no portaven correctament el mocador al cap,
aquest parrac misogin i autoritari que moltes pobres dones encara defensen de
portar “perquè és cultura”, diuen, les desgraciades, com la diputada d’ERC que
el porta vergonyosament al Parlament de Catalunya i no sap ni parlar. Quina mena
de cultura és aquella que reprimeix les persones en la seva llibertat per,
simplement, vestir-se com vulguin? Cultura? Doncs al contrari d’allò que els
criminals islamistes fanatitzats iranians pretenien, l'assassinat sota custòdia
policial de Mahsa Amini, el 16 de setembre del 2022, va provocar la indignació
de dones i homes, i va encendre la metxa de les protestes populars més grans
des de feia anys dins del règim dels aiatol·làs.
■ A l’Iran la gent vol ser
alliberada i això només ho podrà fer Israel amb l’ajut dels EUA i del seu nou
president Donald Trump, si compleix allò que va prometre en campanya (que
sovint no es correspon amb allò que els vencedors de les eleccions fan quan s’asseuen
a la poltrona dels mandataris, tot sigui dit).
■ L’Iran va gosar llençar míssils balístics
contra Israel (tot i que el seu encert va ser nul perquè van caure a Judea i
Samaria (territori controlat pels palestins) i Israel va respondre amb
tranquil·litat al cap d’unes setmanes amb un atac aeri directe totalment
destructiu. La Força Aèria Israeliana va sotmetre l’Iran a un intens bombardeig
quirúrgic sense matar civils i els van destrossar totes les defenses aèries
sense perdre els jueus ni un sol avió. Els va faltar destruir la infraestructura
petroliera i la infraestructura nuclear iranianes. Perquè, si en aquell moment
Israel hagués executat això, hagués col·lapsat el règim iranià i s’hagués pogut
aliar amb l’oposició democràtica per construir una nova societat lliure. I
estic convençut que la gran majoria d’iranians del carrer, de gent normal, no
són de cap manera enemics d’Israel ni dels israelians, al contrari, i veurien
amb molts bons ulls i agrairien una intervenció per part de l’Estat d’Israel
per alliberar l’Iran. I si s’allibera l’Iran, s’allibera l’Iraq. Perquè els que
han estat controlant la política de l’Iraq han estat els iranians. Per això, per
alliberar l’Iraq primer cal alliberar l’Iran.
■ En aquests moments som en un
període de transició, i la infraestructura terrorista creada pel sistema iranià
que estava directament relacionada amb el control iranià sobre l’Iraq, amb l’aliança
que tenien amb els Al-Àssad a Síria i el control iranià del Líban per Hesbol·là
a través del corredor terrestre que hi havia des de l’Iran fins la frontera
nord d’Israel, una estructura que en aquests moments està absolutament danyada
i que, de fet, és inoperativa després de la caiguda de Baixar al-Àssad a Síria
i el posicionament d’Israel en tot el cim del Mont d’Hermon, que actualment controla en la seva
totalitat, i també Hamàs, que encara lluita per la seva supervivència però que
a nivell bèl·lic i geoestratègic està totalment desmantellat igual que Hesbol.là
al Líban, i el mateix Iran, que després dels atacs aeris israelians del passat
26 d’octubre, no disposa de defenses aèries, per la qual cosa, tota aquesta
infraestructura ja està molt debilitada si és que no està inutilitzada del tot.
12. La situació i posicionament de Turquia en el context geopolític de la regió
i les determinacions israelianes al respecte
■ L’altre perill que en aquests
moments podria amenaçar Israel, tot i que la resta d’actors i tal com explico,
estan bastant neutralitzats, és Turquia, que en la seva afinitat governamental
cap a Iran i l’islamisme, està prenent el relleu i sembla que agafarà la batuta
anti israeliana. I tot això està passant perquè els islamistes que en aquests
moments estan controlant Síria, son afins a Erdogan i el seu moviment islamista
(i també de Qatar i dels EUA, compte!).
■ Aleshores, per tal d’evitar que la infraestructura iraniana es converteixi en una
infraestructura terrorista turca, o sigui, que simplement es substitueixi un
perill per un altre, ara o ben aviat i sense trigar gaire, i segons el meu punt
de vista, és el moment d’alliberar Síria pels quatre costats ja que, d’altra
manera, Israel tindrà un problema encara més gros que el que tenia amb l’Iran.
Perquè Turquia és un enemic molt més fort i potent que l’Iran, i, per tant, a
Israel no li convé de cap manera que Turquia estigui posicionada a Síria. Per
això crec que aquest és el moment d’alliberar Síria per part israeliana i amb l’ajut
segur del kurds rojavans que Israel i tot el planeta sap que hi estan més que
disposats. I si ara Israel perd aquesta oportunitat, perdrà la guerra i, no
solament aquesta guerra sinó que deixarà les portes obertes a aquesta xacra que
farà perillar l’estat i la població civil durant els pròxims anys.
13. Cal doncs, guanyar la guerra a Gaza, al Líban, a Síria, a l’Iran i,
sobretot, derrotar absolutament i destruir OLP-Fatah
■ I si precisament cal derrotar absolutament i destruïtr OLP-Fatah és
per això que amplio en aquest enllaç
publicat el 8 de febrer de 2024 en el meu compte de Facebook i en que
explico com es va forjar OLP-Fatah, qui era Mohammad Amin al-Husseini
(Jerusalem, 1895/1897 - Beirut, 4 de juliol de 1974), el seu creador, per quins
crims i barbaritats contra la humanitat és conegut i quina va ser la missió d’OLP-Fatah
en el context de l’Israel de 1991 i després de la conferència de Madrid, en què
Benjamin Netanyahu va fer la seva eclosió com a líder polític tot i que només
hi va assistit com a subsecretari de Relacions Exteriors de l’Estat jueu.
14. Occident, el principal beneficiat si Israel guanya la guerra en els
múltiples fronts
■ Si Israel guanya aquesta guerra, tot Occident
en sortirà beneficiat per la senzilla raó que, actualment, tot Occident està en
perill de ser atropellat per una combinació de gihadisme i d’aquesta esquerra
bonista o woke que fa anys que es va començar a gestar per part de l’antisistema
occidental que ha aconseguit implantar la llavor de l’autoodi a molta gent,
principalment els joves estudiants i llicenciats universitaris perquè en les
universitats occidentals, començant per les nord americanes privades més
reputades de l’Ivy League,
com Harvard, Columbia, Penn i altres en què assisteix gent amb un nivell adquisitiu
mitjà-alt, han
estat un dels nius woke i antisemites més importants i nombrosos de tot
Occident (vegeu punts 19 i 23), una esquerra que, o és hipòcrita o està
molt mal informada perquè, se suposa que l’esquerra lluita contra l’opressió.
■ Tinc gairebé 69 anys i des de
jovenet en què em vaig iniciar “clandestinament” en la política (aleshores prohibida)
llegint llibres, per exemple, de Marx, Engels, Kropotkin, Bakunin i el seu
deixeble italià Fanelli, i molts altres que m’havia gairebé memoritzat amb fruïció
perquè el meu progenitor i els seus amics rojos, separatistes i maçons
els tenien en el seu poder adquirits al mercat negre i jo me’ls impregnava de dalt
a baix. I, des d’aquella edat, dels 16 als 20 anys, vaig adquirir molts
coneixements al respecte, per la qual cosa, sempre vaig tenir molt clar que les
esquerres lluitaven contra l’opressió, o si més no aquesta era la seva
principal divisa. Potser altres coses no, però lluitar contra els opressors,
sí. I en aquest cas, com a lògica, si tu estàs lluitant contra l’opressió, el
darrer que has de fer és aliar-te amb el gihadisme, que és l’antítesi total de
la llibertat i el mateix nom de l’opressió humana.
■ Si tota aquesta esquerreta woke que crida “from the river to the sea” o “Palestina vencerà” o també “Hamàs, mata els sionistes” que d’història no en saben ni un borrall perquè són un pou d’ignorància, sabessin què és el gihadisme i què és el salafisme i què pretén de veres, també sabrien que el gihadisme no solament oprimeix sempre que pot jueus i occidentals o les poblacions que conquereixen sinó que serien conscients que el gihadisme també oprimeix musulmans, i, per tant, el gihadisme i els gihadistes no són mereixedors de cap mena de defensa.
■ Occident en aquests moments està
en un perill mortal. Occident i tots els occidentals que en formem part. I no
tenim gaire temps per solucionar el problema candent col·lectiu perquè tot està
a punt de decidir-se i, per tant, els humans d’aquesta generació som testimonis
de moments molt important de la nostra història com a comunitat social i
cultural. Perquè si els gihadistes aliats amb aquestes esquerres woke
occidentals guanyen, això representarà la destrucció de tots els drets i totes
les llibertats de les quals encara gaudim els occidentals a Occident i que
tanta suor i sang van costar de construir durant les generacions passades, les
dels besavis, avis i pares que van fer possibles les revolucions modernes d’Occident.
I si aquest despropòsit allibertari, asocial i acultural guanya, es perdrà tota
la llibertat occidental.
■ Si Israel guanya, encara ens
quedarà l’oportunitat de defensar Occident: si Israel perd, segurament Occident
col·lapsarà (com molt encertadament té escrit en la seva pentalogia literària de
reinterpretació històrica el meu amic i company d’estudis geopolítics, antropòleg
i sociòleg mexicà, Francisco Gil-White) com ja va passar en la IIGM, en què no
només van assassinar entre 5 i 6 milions de jueus en la Xoà o Holocaust, sinó
que també, i no em cansaré de repetir-ho, van ser assassinats més de 64 milions
de goyim, o sigui, gentils o persones no jueves. I van ser els mateixos
antisemites els que els van matar, i, a més, en van esclavitzar centenars de
milions més, de no jueus. I ho dic per deixar clar per enèsima vegada que l’antisemitisme
és un perill per a tots els que som occidentals, no només pels jueus. I per
això quan em pregunten, com és que sense ser jueu de família ni de religió,
defenso tant l’Estat d’Israel, els jueus i el poble jueu, els dic que no estic
fent cap mena de caritat ni ho faig perquè em cauen bé o perquè surto amb una
israeliana sinó que allò que intento explicar a tots els occidentals que encara
no ho han assimilat que l’antisemitisme, avui disfressat i maquillat majoritàriament
d’antisionisme, realment és un atac contra tots els occidentals: és allò que va
deixar escrit el pastor luterà alemany Martin Niemöller, que diu:
“Quan els nazis van venir a buscar comunistes,
no vaig aixecar la veu. Jo no era pas comunista. Quan van empresonar els
socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu. Jo no era pas socialdemòcrata. Quan van
venir a buscar els sindicalistes, no vaig aixecar la veu. Jo no era pas
sindicalista. Quan van venir rere els jueus, no vaig protestar. Jo no n'era, de
jueu. I quan em van venir a buscar a mi, ja no quedava ningú, que pogués
protestar”.
■ Si repasseu la meva àmplia anàlisi
del 20-2-24 sobre l’antisemitisme que cito al principi d’aquest assaig
veureu que en l’exposició històrica hi ha citats tots els distints poders
totalitarisque han volgut esclavitzar Occident i els occidentals, i en tots i
cadascun d’ells hi ha mobilitzacions i atacs genocides cap al poble jueu; des
dels grecs macedonis, passant pels romans, els inquisidors, els tsaristes, els
nazis alemanys fins als gihadistes. I la correlació és perfecta; només cal que
entreu a la pàgina del meu assaig i amplieu la informació. I si trobeu en el
nostre món occidental una classe governant que vol imposar esclavitud sobre
tots nosaltres, sempre els trobareu fent matances de jueus. Perquè primer són
ells, i després al darrere anem tota la resta. I si voleu, a mi no em creieu: comproveu-ho
recercant història al respecte en biblioteques i arxius públics o privats i
contrastant allò que diuen els documents amb allò que va passar. I si no us
voleu ocupar tant, perquè cadascú té el temps que té i els que ens dediquem a
la investigació històrica a través del periodisme sí que hi emprem tot el
temps, malgrat que de vegades anem de corcoll, només cal que documenteu i
contrasteu fidedignament i sense fer-vos trampes al solitari si alguns sou
partidaris de l’esquerra woke o simplement antisionistes (que no vol dir res
més que antisemites en una denominació actualitzada de l’antisemitisme) què
està passant a Qatar i què fan a Qatar. Ara us en faig cinc cèntims, perquè
aquesta feina ja l’he feta jo prèviament.
15. Què és Qatar i què hi passa, qui mana i què s’hi decideix
■ A l’Estat de Qatar hi governa una família
gihadista, els Al-Thani, que fan servir la riquesa descomunal qatariana que
posseeix les reserves de gas natural més importants del món per finançar el
gihadisme internacional arreu del planeta. A Qatar, el 94% de la població
laboralment activa, no és qatariana. Tots són estrangers i, cal dir que,
pràcticament, a Qatar no hi ha qatarians, ni que aquesta afirmació sembli un
disbarat. I, atenció, la gran majoria d’aquests estrangers que són els que
treballen, a Qatar, són esclaus. I no m’estic referint a esclaus com una
metàfora o com un sinònim de persona que no para de treballar sinó, esclaus de
veres.
■ Així, literalment. Són esclaus
propietat d’un amo. Els conviden al país i els enreden amb encantaments
inexistents i amb promeses falses. Són persones amb nivells educatius molt
baixos, poc preparats i molt ignorants. I quan són allà, els prenen el
passaport i els converteixen en esclaus i n’abusen laboralment, físicament i
sexualment. I ja no es poden moure d’allà; altres són portats a Qatar, no pas
amb promeses falses sinó a través de segrestos. Els segresten en altres països
i els porten al Golf Pèrsic a la força. I això és horrorós. Qatar és Mórdor, i
ens agradi o no, això està passant allà i la majoria de països occidentals ho
saben (si ho sé jo, que només soc un periodista de veres amb contactes, com no
ho han de saber les principals agències d’intel·ligència mundial!) i no
solament fan els ulls grossos a aquestes barbaritats sinó que en els darrers
anys s’han esforçat a prestigiar Qatar per tal que tot això quedi totalment
enterrat i s’han esforçat tots a fer realitat aquest emmirallament amb la
normalització de Qatar, amb el Mundial de futbol i altres maniobres de rentat
de cara. I ja sabem que, com més grossa és la mentida, més desaprensius se l’empassen.
■ Doncs el que segueix per Occident, si Israel no guanya, és
Qatar. I ja s’està inundant Occident de musulmans gihadistes i salafistes; ja
ens estan amenaçant i intentant que tinguem por. I el més trist és que ho fan
aliats amb els esquerranosos woke. Per això, si Israel guanya, els beneficiats
a Occident serem tots; no només els jueus israelians. I no només els àrabs
palestins, i no només els libanesos, els sirians, els iranians i els iraquians,
que seran alliberats si Israel guanya i transforma l’Orient mitjà. I això
precisament és allò que significa guanyar, no certificar un alto el foc en una
posició militar lleugerament millorada respecte d’uns terroristes que al cap de
dos dies tornaran a rebre finançament del gihadisme internacional i pels països
d’Occident que estan aliats amb aquest procés i que estan intentant destruir
les nostres llibertats individuals i col·lectives. Això no és guanyar. Guanyar
és guanyar: és alliberar aquestes poblacions de l’Orient mitjà, donar-los una
veritable oportunitat de viure en democràcia i convertir-los en estats normals
que no representin cap amenaça, ni per a Israel ni per a ningú altre, ni que tampoc
estiguin cooperant amb el moviment gihadista internacional que vol destruir tot
Occident. Això és guanyar.
16. Per acabar
■ Han passat 11 mesos i dos dies des que vaig treballar i publicar l’assaig
geopolític sobre el semitisme sota el nom d’ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBREL’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LADEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS. I avui, quan es compleixen 475
dies del lamentable atac a les comunitats jueves del sud israelià per part de terroristes
palestins, n’he fet una segona redacció en continuïtat històrica i contextual
amb la primera. M’agradaria molt no haver-ne de fer una tercera part, ò fer-la
celebrant el final total de la guerra i la derrota de totes les forces
islamistes antioccidentals i, per tant, la victòria d’Israel ja que això també
representaria, tal com exposo, la victòria d’Occident i de tota la societat,
cultura i història occidental que tant ha costat de forjar, malgrat que el meu
optimisme el deixaré per si això s’arriba a produir. Mentre, i arran d’informacions
publicades avui mateix en distints mitjans de tot el món i que m’arriben
directament de l’Agencia Jueva de Notícies (AJN) i per finalitzar l’assaig,
inclouré l’esmentada informació que no és precisament per tirar coets, ja que la
mostra informe (elaborada i extreta de persones de distints segments d’edat,
posició social, estudis i professions de tot Occident) preveu que hi podria
haver un possible nou Holocaust.
Una enquesta en
vuit països revela que la majoria dels consultats creuen que es podria repetir
un genocidi jueu
L'enquesta de la Conferència de
Reclamacions (The Conference on Jewish Material Claims Against Germany)
exposa una tendència global d'esvaïment del coneixement sobre fets bàsics de
l'Holocaust, amb gairebé la meitat dels joves francesos que diuen que “mai no
han sentit parlar del terme”.
■ La majoria de la gent de vuit països creu que avui podria passar un
genocidi massiu contra els jueus similar a l'Holocaust, segons una enquesta
publicada per The Conference on Jewish Material Claims Against Germany abans
del 80è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz (27 de gener) i recull dades
d'una mostra representativa de mil adults a cada país el novembre de 2023.
■ L'informe, que inclou persones dels Estats Units, el
Regne Unit, França, Àustria, Alemanya, Polònia, Hongria i Romania, també exposa
una tendència global d'esvaïment del coneixement dels fets bàsics sobre
l'Holocaust, segons que ha explicat la Conferència de Reclamacions, demostra
que gairebé la meitat dels adults joves a França ni tan sols saben què és
l'Holocaust.
■ Al voltant del 76% de la població dels Estats Units va dir que pensava
que podria passar un altre Holocaust, seguit del Regne Unit amb un 69%, França
amb un 63%, Àustria amb un 62%, Alemanya amb un 61%, Polònia amb un 54% i
Hongria amb un 52% . A Romania, el 44% va dir que pensava que aquest escenari
era possible.
■ La mostra recull que grans franges de la població no saben que sis
milions de jueus van ser assassinats durant l'Holocaust, i minories
significatives del 18% al 28% a cada país creuen que dos milions o menys de
jueus van ser assassinats.
■ A tots els països, una part important de la població
no creu que el nombre de jueus assassinats a l'Holocaust s'hagi descrit amb
precisió, segons l'informe. La gent d'entre 18 i 29 anys és més probable que
cregui que el nombre de jueus assassinats durant l'Holocaust ha estat exagerat.
"Les alarmants buits de coneixement, especialment entre les
generacions més joves, posen de manifest la necessitat urgent d'una educació
més eficaç sobre l'Holocaust", i "El fet que un nombre significatiu d'adults no puguin
identificar fets bàsics, com els 6 milions de jueus que van morir, és
profundament preocupant", explica Gideon Taylor,
president de la Conferència de Reclamacions.
■ A França, un de cada cinc adults va dir que no havia sentit a parlar de
l'Holocaust abans de l'enquesta o no estava segur de si havia sentit parlar de
l'Holocaust. Això era un valor atípic: a la resta de països, menys del 6% no
n'havia sentit a parlar.
■ El desconeixement era més greu entre els adults joves d'entre 18 i 29
anys, amb un sorprenent 46%, en comparació amb el 15% a Romania, el 14% a
Àustria i el 12% a Alemanya que van dir que no n'havien sentit a parlar.
■ Quan se’ls va demanar un nom als camps de concentració nazis, el 48% dels
nord-americans no van poder anomenar cap dels més de 40.000 camps establerts
durant la Segona Guerra Mundial. En general, una quarta part de tots els
enquestats a través dels països no van poder anomenar un sol camp o gueto.
■ La negació i la distorsió de l'Holocaust també són habituals, i els
nord-americans i els hongaresos són més propensos a informar que la negació de
l'Holocaust és habitual als seus països.
■ En una nota més positiva, es pot percebre un suport aclaparador a
l'educació sobre l'Holocaust. A tots els països enquestats, el 90% o més dels
adults creuen que és important continuar ensenyant sobre l'Holocaust, en part
perquè no torni a passar, diu l'informe.
"És molt positiu veure que la
majoria de les persones enquestades a tots els països en aquest índex no només
estan d'acord que l'educació sobre l'Holocaust és important, sinó que creuen
que és molt important continuar ensenyant l’Holocaust a les escoles", diu Matthew Bronfman, cap de
l'equip que va encarregar l'informe. "Ara la nostra tasca és clara;
hem d'assumir aquesta voluntat de les persones que s’han manifestat al respecte
i fer-la realitat", ha puntualitzat.
