dilluns, 18 de novembre del 2024

A mesura que s’ha anat revelant la llista de candidats seleccionats per Donald Trump, s'ha fet evident que les preocupacions originals eren infundades, ja que en la nova tria no hi falten personalitats pro Israel

 


Trump, d’entrada sí, però amb matisos

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 18-10-2024

Quan fa una setmana el president electe dels Estats Units, Donald Trump, va començar a seleccionar els seus candidats per a un càrrec governamental, molts israelians estaven amatents a la tria per saber si l'equip final seria amigable amb l’Estat d’Israel i els jueus en general. Al principi, quan es va anunciar que l'antic ambaixador nord-americà a l'ONU Nikki Haley i l'exsecretari d'estat Mike Pompeo, que havien estat membres destacats de la primera administració de Trump, no tindrien cabuda en la nova administració, entre l'opinió pública i la premsa israeliana hi va haver certa preocupació ja que aquests dos exmembres de l’anterior mandat de Donald Trump tenien uns posicionaments marcadament pro israelians, tot i que davant la preocupació popular de seguida va transcendir que el president no comptava amb ells per una certa deslleialtat d’aquests cap a la seva figura després que Biden es fes càrrec de la Casa Blanca el 2020.

 A mesura que s’ha anat revelant la llista de candidats seleccionats per Trump, s'ha fet evident que les preocupacions originals eren infundades, ja que en la nova tria no hi falten personalitats pro Israel, com ara diversos evangèlics, un d'ells Mike Huckabee, que ja va ser ambaixador a Israel i en què s’ha recordat que no accepta termes com "ocupació", "assentaments" i "Cisjordània" en referir-se, respectivament, al retorn dels jueus a la terra promesa, i a les ciutats, pobles i barris jueus establerts a Judea i Samaria, autèntiques denominacions d’aquests indrets avui anomenats Cisjordània o WestBank.

En qualsevol cas, el ministre de Finances, Bezalel Smotrich, es va veure prou encoratjat per aquests recents avenços per anunciar que el 2025 seria l'any de la declaració de la sobirania israeliana sobre els assentaments jueus a Judea i Samaria, mentre que els que defensen l'assentament jueu immediat a la Franja de Gaza asseguren que “el miracle pel retorn a Israel d’aquesta terra ja s’ha complert”, tot i que encara està per veure si tot això tindrà el vist-i plau de la nova administració nord-americana.

Pete Hegseth

Un altre possible nomenament que fa les delícies de la dreta israeliana és el de Pete Hegseth com a secretari de Defensa dels EUA. Hegseth és un comentarista de Fox News i veterà de la Guàrdia Nacional que ha expressat el seu menyspreu per les anomenades polítiques "woke" dels líders del Pentàgon. Si és nominat, s'espera que Hegseth compleixi les promeses de campanya de Trump d'eliminar de l'exèrcit nord-americà els generals als quals acusa de dur a terme polítiques woke en munió de temes. A banda d’això, Hegseth també és conegut per impulsar i donar suport a l'eliminació de les dones dels rols de combat a l’exèrcit.

■ Òbviament, la dreta israeliana dona suport a Hegseth perquè, en general, afavoreix un paper militar internacional molt més actiu per als EUA, és pro Israel com a evangèlic i manté una posició falcó respecte a l'Iran. No obstant això, Hegseth és una de les diverses eleccions de Trump que potser no aconseguiran la seva nominació al Senat perquè el problema del comunicador és la seva total falta d'experiència militar o de direcció general. També hi ha signes d'interrogació sobre la seva conducta personal, inclosa una investigació passada relacionada amb l'abús sexual, que als EUA això són molts enters per assolir o no un càrrec públic.  

■ Tanmateix, abans que algú comenci a alegrar-se de qualsevol nomenament en particular a la nova administració de Trump, cal tenir en compte que, per molt lleials que siguin cadascun dels designats de Trump, el nou president prendrà totes les decisions polítiques importants. El suport d'Israel no significarà necessàriament un suport automàtic a totes les opcions polítiques d'Israel, o millor dit, de Benjamin Netanyahu, i, per tant, és difícil saber com reaccionarà Trump si Israel no aconsegueix posar fi a la guerra actual en els seus diferents fronts en el moment en què entri al càrrec, com ja ha exigit en diverses ocasions.

■ Aquest no és un tema secundari, sens dubte. Però és molt probable que Netanyahu, amb el suport del ministre d'Afers Estratègics, Ron Dermer, faci tot el possible per convèncer Trump que canviï d'opinió al respecte, perquè aturar la guerra al front nord fronterer amb el Líban (Hamàs a Gaza està pràcticament desarticulat) seria com posar el marcador a zero després d'un any de, la població civil, patir bombardejos diaris amb milers de míssils i moltes víctimes i donar l'oportunitat a Hesbol.là, i per tant a l'Iran, de rearmar-se, que és precisament allò que recerquen quan demanen que s'aturin els combats. I d'altra banda, els terroristes de Hesbol.là no han complert mai els acords perquè els islamistes sempre fan això mateix perquè les lleis gihadistes escrites a l'Alcorà els permeten trencar els pactes amb els "infidels". I els trenquen sempre. Per això Netanyahu no vol aturar la guerra i vol destruir totalment Hesbol.là com ha fet amb Hamàs a Gaza. Ja veurem si el nou president dels EUA ho veu igual perquè aquesta és una altra qüestió que no és menor.

■ Una altra realitat de Trump és que dona suport a una política de reducció de la despesa federal en milers de milions (possiblement bilions) de dòlars, i això inclou retallar, o fins i tot eliminar, generosos ajuts financers als aliats dels EUA que en tenen necessitat. De moment, se sap que retallarà totalment la despesa destinada a Ucraïna perquè la seva voluntat és acabar amb aquella guerra absurda que és un pou sense fons en el que hi aboquen els seu capital els ciutadans dels EUA i de la UE, de moment amb resultats força negatius per totes dues entitats polítiques per la qual cosa Trump segurament optarà per reprendre les relacions amb el Kremlin i posar fi al suport a una contesa que ja passa dels dos anys de durada i només genera problemes i molts costos en vides humanes. Pel que fa a Israel, en aquest mateix aspecte de finançament, no n’ha transcendit res, tot i que, malgrat haver proclamat el seu suport incondicional a Israel durant la campanya, pot donar la sorpresa i rentar-se les mans d'allò que va assegurar. I, d'altra banda, els que fa anys que ens dediquem a la informació, ja sabem per experiència que els americans, republicans i demòcrates, en això són tots americans, o sigui, calcats.

La carta d’Elon Musk

■Una de les raons per les quals Trump incorporarà l'home més ric del món, Elon Musk, en el seu entorn (encara que no a l'administració, perquè això implicaria nombrosos conflictes d'interessos) és precisament per a aquest propòsit. S'està formant un Departament d'Eficiència del Govern (DOGE), en el qual Musk i l'empresari indi americà Vivek Ramaswamy han estat designats per presentar propostes per aconseguir de manera efectiva les retallades desitjades d'acord amb els valors i prioritats de Trump. I pel que fa a la relació del magnat amb Israel, atès que, durant l'últim any, Netanyahu ha desenvolupat una relació personal amb Musk, començant amb una visita dels Netanyahu a la planta de cotxes elèctrics Tesla de Musk a Califòrnia el setembre de 2023, és molt possible que la seva presència i influència en la presa de decisions del president dels EUA podrien ser molt beneficioses per a Israel. I, si en els pròxims quatre anys Netanyahu continua sent primer ministre, haurà d'aprendre a participar en la partida conscient que hi ha algú altre que té millors cartes perquè Trump, no només es negarà a acceptar que Netanyahu el faci una "merda" (per repetir un terme que fa servir  Biden sobre ell), sinó que tampoc serà tan pacient com Biden, com qualsevol que es dedica a la geopolítica sap de sobres.

I per tancar el repàs a l’actualitat, abans de començar amb el de l’anterior mandat del president republicà i les passes polítiques  i trajectòria política de l’israelià, acabaré explicant una cosa que tothom sap: com que ni Trump ni Netanyahu admetran mai que s’han errat en res, la qual cosa és absolutament incerta, i tots dos són mestres de crear notícies falses com a arma habitual, serà interessant veure com actuarà en les distintes situacions i quins nous camins i estratègies emprendrà i posarà en pràctica Netanyahu amb Trump a la Casa Blanca. Perquè que la nova administració de Trump ajudi o no Israel a sortir del desastre social, econòmic i polític en què està immers per culpa del 7 d’octubre (i políticament des d’abans, no ho oblidem) dependrà molt de com Netanyahu, que ja és gat vell, jugui la partida.

Què no va dir Netanyahu?

■ Al titolet amb interrogant hi afegeixo un enllaç en què tothom interessat podrà conèixer a fons el personatge de què parlaré a continuació, ja que Netanyahu en va parlar públicament l’any 2016 en unes declaracions i bastant a fons però li va faltar aportar una informació molt valuosa i clau per entendre l’actualitat. Em refereixo a Mohammad Amin al-Husseini (Jerusalem, 1895/1897 - Beirut, 4 de juliol de 1974) a qui en algunes enciclopèdies i tractats històrics i geopolítics es citat com “un polític nacionalista palestí durant el Mandat Britànic de Palestina” però que realment va ser el pare del terrorisme que actualment afecta molt greument la regió i la gran majoria de palestins i israelians que hi conviuen.

En aquell any 2016, fa 8 anys, Netanyahu va explicar que Amin al-Husseini havia estat un alt nazi, la qual cosa és certa, i també va dir que havia estat l’instigador, amb els nazis, de la política d’extermini que van portar a terme en materialitzar l’Holocaust, la qual cosa també és certa, no que els nazis no haguessin considerat aquesta “política”, perquè si algú ha llegit Mein Kampf (en alemany 'La meva lluita') un llibre escrit per Adolf Hitler en què combina elements autobiogràfics amb una exposició de la seva ideologia política, la nacional socialista, i moltes barbaritats més com “el perill jueu i els mals del món” que fonamentava en el judaisme i el comunisme, per aquest ordre, recordarà que la política d’extermini hi és inclosa, però no tots els nazis estaven d’acord sobre exterminar els jueus europeus i, de fet, des que el 1933 Hitler puja al poder, fins la tardor de 1941, segons els historiadors més experts en la qüestió de “La solució final”, la política preferencial dels nazis encara era expulsar els jueus de la zona que controlaven ells, amb la qual cosa no estic dient de cap manera que no haguessin matat jueus abans de la tardor del 1941, perquè ho havien fet i força, però no s’havia pres la decisió de matar-los tots ni de construir un sistema de camps d’extermini ni de tancar les portes per tal que cap jueu pogués sortir de la zona de l’expandit Tercer Reich.

Allò que va explicar Netanyahu el 2016, que és la mare dels ous d’allò que vull contar, sí que és això mateix, perquè la idea dels nazis era expulsar-los al Mandat Britànic de Palestina, actuals Israel i Jordània, i que es quedessin allà i no fossin un problema pels nazis i les seves creences antisemites, anticomunistes i anti imperfeccions físiques i psíquiques, que segons ells eren els homosexuals, els minusvàlids i els afectats per malalties genètiques evidents a la vista, etc. En el judici de Nuremberg, i segons el testimoni de Dieter Wisliceny, lloctinent del precursor del sistema dels camps de la mort, Adolf Eichmann, Amin al-Husseini superava els propis nazis en les seves diatribes antijueves i que era ell qui va insistir a l’alt comandament nazi que cap jueu es podia salvar a Europa i que calia tancar les portes, no deixar-los sortir i construir un sistema de camps d’extermini per tal de matar-los tots. Tot això ho va explicar Netanyahu el 2016, però allò que no va dir va ser que al-Husseini és el creador del que avui anomenem Autoritat Nacional Palestina (ANP/OLP), perquè si l’avui cap de govern d’Israel hagués contribuït en l’aportació d’aquest tros addicional d’informació, la coneguda Finestra d’Overton, emprada en comunicació política i en espais comunicatius per part de tertulians, comunicadors i conductors d’espais de ràdio i televisió en què els graus d'acceptació per part de l'anomenada "opinió pública" d'una població donada són impensable, radical, acceptable, assenyada, popular i política, en aquells moments la Finestra d’Overton s’hagués mogut i els israelians en general haguessin començat a considerar l’opció i a preguntar-se “si l’ANP (OLP) procedeix de la solució final dels nazis, què hi fa dins l’Estat d’Israel i en territori israelià? Els hem de fer fora d’aquí perquè és absurd posar els nazis alemanys dins l’estat jueu”.

Per què Netanyahu va callar?

■ El president israelià no podia afegir “el detall” que al-Husseini havia creat l’ANP (OLP-Fatah) perquè si hagués estat així, qui quedava en evidència era el propi Netanyahu, perquè precisament va ser Netanyahu qui va trencar el tabú de negociar amb OLP-Fatah, tal com explico en el punt 🔴 L’OLP AL FATAH I ELS EUA de l’enllaç sobre al-Husseini, la qual cosa va succeir durant la Conferència de Pau de Madrid de 1991, i allà va ser on ell va moure aquesta Finestra d’Overton perquè abans de Madrid el tabú era que no es podia negociar res de res amb OLP-Fatah i, per tant, Netanyahu no ho podia dir perquè va ser ell qui va posar OLP-Fatah dins d’Israel, i això la gran majoria de la gent no ho sap. Perquè si Netanyahu no hagués començat a negociar el 1991 a Madrid amb OLP-Fatah per primera vegada, els Acords d’Oslo amb aquests terroristes palestins no s’haurien materialitzat dos anys després, el 1993. Per això Netanyahu el 2016 no podia explicar que al-Husseini, el pare de “La solució final” havia creat l’OLP-Fatah, perquè quedava totalment al descobert.

Què ha d’exigir Israel a Trump?

■ La gent israeliana, a banda del Govern i la Knesset, ha d’exigir Trump que informi sobre la història i els orígens d’OLP-Fatah i al-Husseini. Perquè a Trump això no li costarà gens i canviarà per complet la gramàtica política en tot el planeta, no solament als EUA i a Israel, sinó a tot el món. Que la gent sàpiga que OLP-Fatah en realitat són els nazis, que OLP-Fatah en realitat és l’Iran, que OLP- Fatah no és cap soci per cap pau sinó tot el contrari, i que són el gran padrí de tot el desastre terrorista que ha blasmat la seguretat d’Israel, i això ara ho pot fer Trump de manera molt fàcil. I si ho fes, passaríem immediatament a un món distint. I no solament canviaria la política europea i la dels EUA sinó la dedins del mateix Israel, en què hi ha molta gent que aquest fet no el sap.

■ A partir d’ara, doncs, caldrà posar atenció a allò que fa Trump i no tant en el que diu en els discursos, ara que comença l’etapa del seu segon mandat presidencial, perquè amb petits detalls com moure l’ambaixada de Tel Aviv a Jerusalem ja hi ha gent que està contenta, doncs això no és el que se li ha d’exigir, com aliat israelià. I si mentre mou l’ambaixada el finançament dels EUA al Líban no s’atura, dona milers de milions en armament a Arabia Saudita, que per a ell és una gran prioritat perquè hi va anar oficialment de seguida que va guanyar les eleccions, fa discursos contra Qatar però, en canvi, no treu la base militar d’allà ni els força a suspendre el finançament del gihadisme, etc., etc., doncs, sincerament, aquesta mena de coses em fan sospitar de les bones intencions de Trump amb Israel. Per això és molt important que la gent que s’estima Israel no s’emocioni gaire i que tots plegats tinguem una acció crítica i suspicaç cap a Trump fins que demostri amb accions contundents que el seu suport a Israel va més enllà dels discursos i va més enllà de gestos simbòlics com canviar la ubicació de l’ambaixada dels EUA. Perquè, per exemple, si Israel és destruït per un moviment gihadista que Trump prèviament i preventiva no ha desarticulat, doncs, sincerament, poca serà la importància d’on sigui l’ambaixada. És més, podríem interpretar aquesta mena d’accions i gestos com pensats per manipular els israelians perquè estan agraïts pel trasllat de l’ambaixada, però, precisament aquest mateix agraïment els pot tapar la visió cap a altres coses més substantives que Trump encara no està canviant.

■ El de les sancions contra Iran, per exemple,  sempre m’ha semblat un tema sospitós. Perquè, després de diversos contrastos i repassos als fets, trobo que les esmentades sancions no van fer gaire mal al règim dels aiatol·làs perquè seguien exportant petroli ni que fos amb disfressa a la Xina i a l’Índia, entre altres països, sense amagar-se gaire, per la qual cosa, igual que el de l’ambaixada a Israel, aquestes sancions podrien no haver passat de ser un gest simbòlic que serveix perquè els observadors quedin convençuts de la política anti iraniana que, en realitat, no té cap conseqüència o en té molt poques. O Egipte, que rep una quantitat ingent de diners dels EUA que fan servir per comprar armes sense cap motiu aparent perquè només podrien servir per atacar Israel ja que al voltant no hi ha cap país susceptible de ser enemic d’Egipte, i durant els quatre anys anteriors de Trump els egipcis van continuar rebent els diners americans i van seguir comprant armes. I malgrat que una vegada un senador nord americà va proposar al Senat dels EUA que obliguessin Egipte a gastar aquests diners que els paguen (per l’acord de pau des de 1979) i que els envien cada any, en altres coses que no fossin armament i sí en accions que beneficiessin socialment la població civil, per exemple, doncs la proposta feta dins la cambra no va prosperar i la llei no es va aprovar. O que Trump va ser el fiador dels Acords d’Abraham, que es van signar amb estats gihadistes com Arabia Saudita i Emirats Arabs, que són règims descaradament islamistes i estats esclavistes perquè els treballadors forans de baix nivell i els pobres d'aquells països són, literalment i sense exageració, veritables esclaus. O sigui que, vist tot això, molta atenció i tothom amatent a allò que farà Trump en relació a Israel a partir del 25 de gener.

■ La banda bona és que Trump ha estat elegit per molts milions de persones que amb Israel comparteixen el desig de pau a Amèrica i a l’Orient mitjà.      

Els grans mitjans vs els petits autors a les xarxes socials

■ Tot això que acabo d’explicar i publicar, ha estat possible gràcies a les xarxes socials que els mitjans i els polítics poderosos tant menyspreen perquè els són una pedra molt grossa a la sabata. Avui, els periodistes que no depenem de cap mitjà amb marca, els que som totalment lliures per explicar allò que creiem que hem de fer saber al món, ho podem fer possible gràcies a l’autoedició i a la pròpia publicació a les xarxes. I tant Donald Trump com Bobby Kennedy Jr. han demostrat que amb la xarxa és possible guanyar perquè té un poder il·limitat. Per això la xarxa fa tanta por als grans mitjans com The Guardian i altres que fins fa poc ho podien manipular tot sense que, pràcticament, ningú se n’adonés. I avui tots tenim el poder de canviar el món des d’un ordinador i una connexió a internet si disposem de dades, fonts fiables i recursos informatius suficients. Vosaltres i jo sense anar més lluny i sense cap mena de dubte. Perquè això només depèn de nosaltres, no pas de ningú més. I tots i cadascun de nosaltres ens podem convertir en científics del periodisme i fer tasques de difusió que els grans mitjans no fan perquè treballen per diners, i qui els paga o incentiva posa els límits que cap de nosaltres no s'imposa. Per això tenim el poder de moure el sistema polític, tal com s’ha demostrat en la campanya de Bobby Kennedy i en l’elecció de Trump. Perquè, tots els mitjans, grans i petits, feien campanya contra Trump. I això també passa a Catalunya en què tots els seguidistes del règim de #Vichy i el processisme mentider van contra Sílvia Orriols de Ripoll. Pregunteu-vos realment per què, que no és de cap manera per les falses acusacions d'extrema dreta que esgrimeixen contra ella ni molt menys, perquè l'extrema dreta és una altra cosa, i banalitzar l'extrema dreta és com banalitzar el nazisme. I avui, a Catalunya, gairebé tots els mitjans, començant pels que presumeixen de ser nacionalistes o independentistes, quan realment cobren per ser totalment el contrari, han caigut en aquesta lamentable posició aperiodística per ordres incontestables dels que controlen la bossa dels doblers que alhora treballen pels que fan i desfan a l'IBEX35 (en que només Grífols té seu a Catalunya) i a les clavegueres del deep state espanyol. 

■ Als EUA, qui va explicar la veritat com faig jo fa anys i com feu molts de vosaltres, van ser aquests mitjans alternatius que no estan sota el control ni la batuta de les grans corporacions ni dels interessos més obscurs, fets pels quals els grans mitjans estan perdent bous i esquelles i heus aquí cada dia les seves queixes contra twitter i la xarxa en general, la qual cosa i sortosament, tot demòcrata i amant de la llibertat ja va entenent i celebrant. I aquesta ha estat una altra Finestra d’Overton que s’ha mogut. I molt ben moguda, per cert. Perquè avui els mitjans de manipulació com el New York Times, Washington Post, The Guardian o la CNN (o a casa nostra TV3, La Vanguardia, Vilaweb i la resta de pamflets mentiders i perceptors del règim de #Vichy) enreden molta menys audiència que el 2017, per posar un exemple de vergonyosa complicitat (des) informativa en l'engany massiu del processisme a tota la ciutadania de Catalunya.

El problema interminable de la immigració il·legal

■ La valenta decisió de Donald Trump de decidir deportar els immigrants il·legals ha fet moure la Finestra d’Overton de la situació de la immigració il·legal a Europa. I molts països ja s’estan preparant per fer-ho perquè veuen clar que cada dia entra immigració il·legal, sobretot musulmana, que tal com es va veure a Amsterdam i s’ha vist a Londres de manera reiterada durant anys, s’està organitzant dirigida pels seus clergues per poder prendre el poder continental a la mínima ocasió que puguin. El pogrom d’Amsterdam el van gestar i articular els musulmans. Per això ara ja s’està discutint en molts llocs d’Europa sobre deportar els musulmans que transgredeixin les lleis europees. Perquè si la ideologia d’aquesta gent és destruir l’ordre occidental, l’ordre liberal occidental, que se sustenta en les bases dels drets humans i les llibertats individuals, de pensament, d’associació i de religió, si els gihadistes musulmans volen destruir tot això, aleshores i ho dic sense cap mena de recança, tenim el dret d’expulsar-los dels nostres països occidentals immediatament.

Geert Wilders

Geert Wilders, que avui és el polític més rellevant d’Holanda, us agradi o no, fa molts, molts anys que es va avançar als esdeveniments i en fa també  molts que alerta al respecte mentre altres carallots es dediquen a explicar que a Europa hi cabem tots i que benvingut sia tothom que arribi per la via que sigui. Si us plau! D’allà on no n’hi ha no en pot rajar. ¿No ho veuen que tots aquests islamistes fanàtics només són aquí per destruir aquests valors judeocristians que representen a la gran majoria dels europeus d'arrel, o sigui, a la gran majoria de tots nosaltres? Per res més és aquí aquesta milícia salafista que ens ocupa places, carrers i barris sencers. I ara que Trump és president dels EUA, aquesta de les expulsions dels que transgredeixen les lleis robant i delinquint reiteradament o proclamant la gihad en tota mena d’escenaris, és una nova possibilitat i oportunitat per la nostra gran majoria judeocristiana. Perquè la cosa va de ser majoria o no. I de moment, encara som majoria. I perquè com que aquesta xacra cada dia es posa en evidència a tot Europa i a tot Occident, aquí la Finestra d’Overton també s’ha mogut.

■ Aquest posicionament de Wilders o el de Trump ha fet obrir els ulls a molts altres dirigents que no volen res més pels seus respectius països que defensar les tradicions ancestrals dels drets humans que els occidentals vam construir durant segles amb molt d’esforç i que s’apuntalen en els valors judeocristians que les nostres societats han conreat i que ens han permès construir les democràcies modernes i, en la meva opinió, penso que encara hi som a temps d’evitar que el gihadisme les destrueixi aquestes nostres democràcies per la qual cosa, una de les consideracions bàsiques que cal fer és, ni més ni menys, que accións polítiques legals per foragitar tota aquesta gent dels nostres països si no estan disposats a respectar les nostres lleis, els nostres drets i les nostres llibertats. Perquè, tal com va escriure Karl Popper en el seu llibre “La sociedad abierta y sus enemigos” (1945), de lectura obligada per a tot liberal i també pels que un dia ja llunyà ens vam endinsar en el laberint de la Ciència Política i les seves assignatures obligatòries o troncals, laberint del qual miraculosament en vam sortir vius i més savis i sarcàstics que abans d’entrar-hi. “La tolerància il·limitada condueix indefectiblement a la desaparició de la tolerància i hem, per tant, de reclamar, en nom mateix de la tolerància, el dret a no tolerar la intolerància”, assegura Popper en la publicació que esmento. Doncs, això.

Posar les coses a lloc sense caure en el despotisme  totalitarista

■ Personalment, i després del què he reflexionat al voltant de tot això que ens ocupa, el meu pensament en forma d'autopregunta és: com podem defensar les nostres postures, cultura i societat occidentals sense caure en el racisme? Sobretot després de veure i comprovar mil i una vegades que sovint, aquells que ens molesten i ens ofenen, tot i ser-ne molt conscients  no es preocupen ni un bri  ni per rectificar, ni per moderar-se mínimament ni per agradar-nos de cap manera. I aleshores la reflexió és, jo no vull impedir que tothom practiqui la religió que vulgui (personalment estic en un estadi d’agnosticisme fa anys, sincerament) i aquesta llibertat que vull per a mi també la vull per la resta del proïsme. I sí, em defensaré del seu fanatisme però tampoc no cauré en el parany del racisme ni en la intolerància, en aquest cas, de manera molt pensada. 

■ Em ve al cap Ayan Hirsi Ali, una activista de Somàlia, musulmana i autora del llibre “Infidel”, que quan es va adonar de l’horror que és l’islam va marxar del seu país (avui bona part del qual és en desgovern i a mans de milícies de clans i combatents islamistes que perpetren la pirateria marítima sanguinària) es va refugiar precisament a Holanda. I es va convertir en una política holandesa molt destacada. Ara és als EUA en qualitat de refugiada, perquè, com demostra aquest pogrom a Amsterdam, els dissidents musulmans en aquests moments estan en greu perill, fins i tot en les societats europees com la neerlandesa en què ella s’havia refugiat inicialment. Avui és una comentarista important com a defensora d’Occident. I explica que Occident ha de ser el refugi per als musulmans que es volen escapar de l’islam, com va fer ella. I aquesta no és, de cap manera, una posició ni racista ni diu que els musulmans siguin dolents. Però allò que sí que és dolent és l’islamisme. I tots els musulmans que es volen refugiar del gihadisme, per mi, són benvinguts si ho fan convençuts i amb ganes de converncer-ne d'altres. I aquesta, precisament, és la postura política i social de defensa dels valors occidentals que trobem en la dreta europea d’avui, com la de Wilders o Orbán, i que també és la de Donald Trump. Perquè la gent d'Europa, tard o d'hora, s'aixecarà tota (com ja va passar amb ⚫ Punt 13. 1848: LA PRIMAVERA DELS POBLESi no deixarà que sigui violada en els seus drets i, molt menys, islamitzada. I això ja està començant a passar. Temps al temps, perquè al final, sortosament i malgrat l'atrofia i la  imbecil·litat woke d'alguns obnubilats contra-occidentals, veurem expulsions massives d'islamistes que havien vingut de manera molt programada i amb la mentida pel davant (recordem que a l'Alcorà es permet els musulmans mentir si és amb l'objectiu d'islamitzar o conquerir drets al respecte) a fer la gihad al nostre continent.

La dreta tradicional i el racisme

■ El que ha passat en els darrers anys ha estat un canvi absolut de paradigma pel que va als valors. Tradicionalment el racisme niava en les dretes. I, en canvi, avui el racisme pur i dur s’allotja a l’esquerra. Tot el woke i els seus components i acòlits s’ha convertit en un moviment racista en contra de la gent blanca i contra tots els que fem front al gihadisme. Se suposa que els que no volem salafisme ni salafistes als nostres pobles i ciutats som racistes? Doncs no! No, de cap manera. Perquè precisament la gent que combatem el totalitarisme islamista, els que lluitem contra la xacra gihadista, som els que defensem els valors liberals tradicionals d’occident. I per això els defensem i pregonem que la nostra societat Europea i Occident han de ser un refugi per a tot aquell que vulgui escapar de la xacra totalitarista de l’islamisme. Com Ayan Hirdi Ali o com els esclaus dels països comunistes que a la mínima que podien s’escapaven i es refugiaven en els països democràtics occidentals en què les llibertats i els drets humans existien, al contrari que a l’altra banda del teló d’acer i del mur de la vergonya. I la millor manera de demostrar que no som racistes per a res és fer saber els musulmans que Occident és el seu refugi si s’escapen de la xacra gihadista, però en cap cas un territori per islamitzar, terroritzar o per fer allò que els vingui de gust sense respectar les lleis i els ciudadans que hi habiten fa segles. En cap cas. I si això progressa la resta vindrà per afegitó i es començaran a tancar mesquites salafistes i a marxar els seus imams perquè la societat occidental, a través de la xarxa dels independents no manipulats, haurà aconseguit fer canviar la Finestra d'Overton per a la resta i al respecte.          

Per acabar

Una cosa és certa: la democràcia a Israel i als Estats Units, i per simpatia a la mateixa Europa, està a punt de solcar i creuar aigües molt difícils. I aquesta travessia, si surt bé, haurà estat la gran obra de Netanyahu i Trump, respectivament.

 

 

 

 

 

 

 

 

Funcionaris propers al representant de l'Iran a l'ONU han confirmat que el líder suprem del règim islàmic a l'Iran, Ali Khamenei, de 85 anys, va ser enverinat ahir a la nit

 



Alí Khamenei enverinat o de com la intel·ligència israeliana està destruint el règim iranià des de dins

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 18-10-2024

Els efectes de la campanya militar israeliana, la més brillant que s'ha portat a terme des del 1967, estan destruint el règim iranià des de dins. L'impacte no només és en tota la infraestructura iraniana bombardejada, o en els alts comandaments eliminats, sinó que va molt més enllà i avui ha tocat fons amb el més que sospitós enverinament del seu líder suprem Alí Khamenei.

Quatre funcionaris propers al representant de l'Iran a l'ONU han confirmat que el líder suprem del règim islàmic a l'Iran, Ali Khamenei, de 85 anys, va ser enverinat ahir a la nit. Tot i això, no està clar si va sobreviure o si aquest incident va donar lloc a més esdeveniments que segurament s’aniran succeint amb el pas de les hores. Segons que informa newyorki.net, en una mesura urgent, Khamenei ha designat el seu fill, Mojtaba Khamenei, com el seu successor elegit.

Doncs, aquesta és la notícia que a continuació analitzaré, comentaré  i ampliaré també gràcies a les aportacions de dades importants de companys analistes geopolítics com Irving Gatell, Moshe Klughaft, Dani Lerer o Francisco Gil-White, entre d’altres.

■ Des que els aiatol·làs van accedir al poder de l’Iran, el 1979 i després de retornar del que deien que era un exili (que de fet era un exili com el dels processistes del nostre país, que no era cap exili ni res semblant sinó un simple allunyament geogràfic) i foragitar el xa Mohammad Reza Pahlavi (Teheran, 26 d'octubre de 1919 - el Caire, 27 de juliol de 1980) el país persa va començar a construir un entramat d'aliats i subalterns (ara en periodisme els anomenem proxis) amb el propòsit principal de destruir Israel. El proxi més important de tots era Hezbol·là, veí d'Israel i armat fins a la barretina.

La idea de l’islamisme anti israelià era crear les condicions òptimes per llançar un atac coordinat des de diversos fronts, cosa la qual que no era pas gens senzilla d’aconseguir. Però, de fet, ja des de l’inici de 2020, l’Iran ja contemplava com a viable aquesta possibilitat, si més no en teoria. Se suposava, doncs, també dins la teoria, clar, que ja tenia l’equip preparat i armat per prémer el botó de foc.

Estructura del disseny de l’atac per esborrar Israel del mapa

1. A Gaza -pati del darrere d'Israel-, Hamàs.

2. Al Líban, Hesbol·là.

3. A Cisjordània, cèl·lules de Hamàs i del Gihad Islàmic palestí.

4. A Síria, el règim de Baixar al-Àssad.

5. A l'Iraq, les milícies xiïtes.

6. Al Iemen, els huthis.

I, en última instància, els recursos militars de l'Iran mateix, que en aquells moments eren molt superiors (o això publicitaven) als d'avui.

El 7 d'octubre del 2023, Hamàs va llançar un salvatge atemptat terrorista que tenia com a objectiu provocar una resposta brutal israeliana, i així desencadenar la guerra de la fi del món. Hamàs confiava en dues coses perquè el pla iranià, llargament esperat, tingués èxit.

1. Que la resposta brutal israeliana fos detinguda gairebé immediatament per la comunitat internacional.

2. Que en aquest lapse de temps l'exèrcit israelià s'hagués desgastat físicament i moralment a Gaza, debilitant així de manera molt remarcable les defenses al nord del país en la seva lluita en la frontera del Líban amb Hesbol·là.

■ Heus aquí el motiu pel qual el front terrorista islamista va construir centenars de quilòmetres de túnels a Gaza: un parany mortal perquè Israel hagués de sacrificar milers de soldats en el seu afany de causar el màxim perjudici a Hamàs. Òbviament, Israel els portava avantatge, però el pla de Hamàs no era lluitar sols perquè, tal com dic, tenien un pla traçat amb l’Iran i la resta de proxis.

■ En primer lloc, la comunitat internacional havia d'imposar l'alto el foc, per la qual cosa es pensaven i calculaven que Israel no solament se sentiria humiliat sinó també desmoralitzat. Després d’això, Hesbol·là -que mai no ha acatat cap ordre ni de l’ONU ni de la comunitat internacional- entraria en joc amb el seu propi atac, molt més agressiu i sever que el de Hamàs.

■ Tot això, i també com a conseqüència del més que segur caos intern dels israelians, sumat al seu col·lapse defensiu, Iran i els seus aliats calculaven que provocaria la intervenció internacional. L'ONU, sempre contra Israel com és més que conegut i notori, hauria decidit “diplomàticament i democràtica", imposar a través de la comunitat internacional la reorganització política de la regió, establint "un sol estat" com a solució, o sigui que d’una vegada i per totes “arreglarien el conflicte entre els palestins i els israelians" i ho farien anul·lant les fronteres entre Israel, Gaza i Cisjordània i que tots els habitants -israelians i palestins- passessin a ser ciutadans d'un sol país "democràtic".

■ L'objectiu, i cal fixar-se en la perversió intencional, a mitjà o curt termini hauria estat que els palestins controlessin el govern, i així, el que des de 1948 coneixem com l'Estat d'Israel, hauria estat destruït políticament des de fora cap endins. I com que estaven tan segurs del seu indubtable èxit estratègic, ni Hamàs, ni Hesbol·là ni l'Iran no es van preparar per si aquest pla no funcionava. És a dir, no tenien un Pla B. No van preveure de cap manera que Israel estigués preparat per respondre eficaçment tant a Gaza com al Líban i els alterés tot el calendari que tenien previst. I aquí van començar els primers fruits de la genialitat militar i d’intel·ligència israeliana. Perquè les IDF van respondre, sí, i tant. Però no com Hamàs esperava que ho fessin.

Israel va saber administrar molt bé els seus recursos, i així va evitar debilitar les defenses al nord del país. Hesbol·là no es va arriscar a llançar-se a una guerra oberta, i durant gairebé un any Israel només es va haver d’enfrontar seriosament a Hamàs, a qui, una vegada dins de Gaza, que és un territori petit (com de la Zona Franca a Arenys de Mar (42 km) amb una amplada mitja de 14 km) va calibrar molt bé i va calcular estratègicament quins moviments podrien o no fer els terroristes, la gran majoria amagats dins dels túnels i que cada dia tenien centenars de baixes precisament perquè havien de sortir i els israelians els esperaven a la porta. Per això tenien tant d’interès, sobretot en els darrers mesos d’encara intensos combats i abans de la mort de Sinwar, en què la guerra s’aturès, parany en què Israel, i malgrat les crides al respecte de la sempre amiga pro sionista ONU (òbviament l’adjectiu és pur sarcasme per part meva pequè tothom sap quin peu antisemita calça, aquesta “organització d’organitzacions humanitàries”). El resultat de tot això, doncs, és que Hamàs està absolutament destruït i amb la revifalla de la mort a punt de finar del tot. Sortosament!   

■ Pel que fa a Hesbol·là, exèrcit terrorista de 100.000 combatents i ultra armat per l’Iran però sense creativitat ni flexibilitat estratègica, paral·lelament a la lluita diària de les IDF a Gaza, es va enredar en una guerra de baixa intensitat en què Israel va aprofitar el moment i la poca capacitat d’intel·ligència militar dels proxis iranians per debilitar les seves posicions al sud del Líban i eliminar centenars de comandants. Hesbol·là, però, no es va adonar de l'abast dels danys i el mes de juliol Israel va decidir apujar la intensitat dels seus atacs i a fer-los més quirúrgics de manera que els seus principals líders van començar a caure. Shukr, els beepers i walkie-talkies, Nasrallah, els seus tres successors, tots van ser eliminats. I aquí va començar el veritable dany profund a l'Iran i els seus proxis.

■ La facilitat amb què Israel ubicava i eliminava els alts comandaments de Hesbol·là (i a diversos militars iranians d'alt rang) va deixar en evidència que alguna cosa important s’havia desencaixat a l'interior de l'Iran, fet que també afectava en gran mesura els seus aliats. D’altra banda, quan el riu surt de mare s’ho emporta tot pel davant, i vista l’obsessió dels aiatol·làs per continuar una guerra absurda i contraproduent, segurament la dissidència interna es va incrementar. No hi ha cap altra manera, sinó, d'explicar els "miracles" aconseguits per la intel·ligència israeliana. Se m’entén, oi? Perquè quan totes ponen, ponen totes.

■ Tota la informació de què Israel ha disposat sobre l’Iran o Hesbol·là, ha estat filtrada per gent de l'Iran i del Líban. És a dir, per gent del mateix règim que ja n'està farta del lideratge suïcida d'Alí Khamenei i els seus capsigranys, assassins de dones que només volen fer de dones com ho feien les seves àvies i mares perses, i de dissidents que no ho serien si la llibertat imperés políticament i religiosa i els civils del país no semblessin un exèrcit uniformat i les dones paneroles de cafetera conscients que les seves àvies i mares anaven a la platja a gaudir del mar amb vestits de bany com ho feien les catalanes i elles han d’anar incòmodament i insalubre tapades fins als ulls. I això, en un país en què s’ha imposat per la força, també la desperta la força contraria.

Des del setembre, la desconfiança interna i mútua en tots els comandaments iranians, sirians i de Hesbol·là ha causat estralls polítics gravíssims, i probablement avui n'hem vist el capítol més escandalós: el molt factible enverinament del màxim líder iranià, l'aiatol·là Alí Khamenei, una dada que ha estat confirmada extraoficialment per personal diplomàtic iranià. Les especulacions poden ser moltes, ja que l’home té 85 anys i en aquesta edat hi pot haver qualsevol falla orgànica, tot i que hi ha moltes possibilitats que efectivament hagi estat un atemptat. Potser acusar el Mossad seria el més fàcil, però en la situació actual, personalment tinc els meus dubtes, tot i que hi ha companys analistes que tenen més clar que jo -per causes que ara no ampliaré per ser molt feixugues d’explicar en només un article periodístic- que l'autoria del servei secret exterior israelià pot ser molt probable.

Però, tornaré al per què de tot plegat i especularé sobre la descomposició interna del règim, que és majúscula. Una descomposició que va arribar a la seva màxima cota després del bombardeig israelià del mes passat. L'Iran va quedar exposat, sense defenses aèries. I ara també ja se sap que fins i tot el seu programa nuclear sí que va quedar greument danyat.

La població iraniana, cansada fins a la sacietat de tants despropòsits

■ Però no només els iranians anònims n’estan farts de tants despropòsits, sinó els del propi règim. Khamenei, certament els ha portat a la destrucció. Per això tampoc no és improbable que, des de dins, comencin els intents per aturar el govern i el seu suïcidi com a poble perquè amb aquesta mena de dictadors el diàleg és totalment improbable.

L’Iran difícilment admetrà oficialment el que va succeir, així que no serà gaire la informació que es farà pública al respecte. Recordem que es tracta d’un règim no transparent en cap aspecte, i encara molt menys en l’informatiu. I més si és per acceptar un cop negatiu com aquest. Per això, com si es tractés d’un reialme com l’espanyol, per exemple, i a cop de decret, ja ha encomanat al seu fill que el succeeixi, per si cal anunciar la mort d’aquí a uns dies, per exemple. Que no seria la primera vegada que un règim totalitari “manté viu” un dictador en l’imaginari col·lectiu quan resulta que, físicament, és mort fa dues setmanes.

■ Em pregunto quan podrà durar una situació així, amb Israel fent guàrdia per mirar d’acabar amb tot aquest totalitarisme terrorista i amb la gent del país pressionant com sigui per també intentar liquidar el règim espantós que els oprimeix i assassina. Perquè segur que deuen estar tan ansiosos de llibertat i de felicitat com quan els catalans ens vam pensar el 2017 que els nostres no ens trairien i podríem assolir la independència i deixar l’estat que ens té amarrats des de fa 612 anys. Per això crec que els iranians venceran aquests sàtrapes sigui com sigui.

■ De fet, i si no ens han arribat informacions incorrectes, Donald Trump es farà càrrec de la Casa Blanca el 21 de gener, just d’aquí a dos mesos i tres dies, i pels informes que he llegit ja té preparada i a punt d’aplicar una llarga llista de sancions econòmiques destinades a asfixiar els aiatol·làs i a la reestructuració del nou Orient mitjà de pau duradora. I tant de bo que el nou inquilí de Washington compleixi la seva paraula i executi tot allò que té programat, perquè segurament aquell dia serà el començament del final de moltes misèries arreu del món. Ara només cal esperar.    

 

 

Com passa a Barcelona, en pocs anys Dublín ha esdevingut una de les capitals més insegures d'Europa a causa de l'augment migratori, la violència de bandes i els enfrontaments culturals

Dublín i Barcelona entre les ciutats més perilloses d'Europa Segons que revelen algunes enquestes locals fetes a la ciutat i la seva m...