“Com ser antisionista sense ser antisemita”
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 15-10-2024
L’encapçalament de la meva publicació es correspon al títol sarcàstic
de l’article que he traduït de l’anglès al català i que reprodueixo a
continuació, redactat i publicat en diversos mitjans d’abast internacional per l’estatunidenc
Jonathan Lipow, doctor en Economia per la Universitat de Califòrnia a Berkeley,
que el 2014 va rebre la Medalla del Secretari de Defensa dels EUA per la Guerra
Global contra el Terrorisme i que, a més, és un articulista habitual en mitjans
prestigiosos de tot el món a través del seu bloc, en què escriu com a ciutadà
privat. Un escrit que crec que és molt interessant i, sobretot aclaridor, per tots
aquells que avui i després d’un any de guerra contra el terrorisme palestí i
iranià a l’Estat d’Israel encara fan matisos al voltant del ser antisionista
versus ser antisemita, que en definitiva ve a ser el mateix amb uns petits
maquillatges adaptats als signes dels temps. Repassem-lo i analitzem el seu
contingut inapel·lable, doncs.
■ Es pot ser antisionista i no ser
antisemita? Aquesta pregunta es fa molt aquests dies, sobretot tenint en compte
els abusos i les amenaces als quals han estat sotmesos els estudiants jueus als
campus universitaris dels Estats Units des que Hamàs va perpetrar la massacre
del 7 d'octubre de 2023.
■ La resposta és que
definitivament pots ser antisionista i no ser antisemita. Hi ha quatre
enfocaments diferents que poden conduir a aquest resultat.
El primer és
l'antisionisme jueu
Hi ha un corrent de pensament
entre els jueus ultraortodoxos (haredi) que la creació d'Israel és herètica i
que els jueus no haurien de restablir la seva independència fins que el Messies
torni a redimir el Poble. Els grups associats amb aquesta visió inclouen la
secta hassídica Satmar i la secta Neturei Karta.
També hi ha un corrent
"humanista secular" entre els jueus que creuen que el judaisme hauria
d'evolucionar més enllà dels seus orígens nacionals/tribals (que avui són
encarnats per l'Estat d'Israel) cap a alguna cosa més universal i efímer. Aquest
corrent sovint combina aspectes del judaisme amb elements manllevats del
budisme en el seu pensament.
Evidentment, ni els Satmar ni els
“Jubus” són antisemites.
El segon és
l'antisionisme israelià
Aquesta és una escola de
pensament que rebutja la definició d'Israel com a Estat jueu i vol redefinir
Israel com un estat de tots els seus ciutadans, tant jueus com àrabs. La
majoria d'adherents a aquesta visió són àrabs israelians, però el partit polític
d'Israel més associat a la visió del món -anomenat "Hadash" - sempre
fa un punt d'incloure els jueus entre els seus líders i candidats al càrrec.
Això envia un missatge: Hadash no desafia el dret dels jueus a viure a Israel.
El tercer és l'antisionisme
marxista
Això es va expressar millor en un
assaig que vaig llegir l'any passat al Jacobin , una revista en línia d'extrema
esquerra que rebutja l'actual moviment de moda "woke" i vol
implementar el socialisme... de veritat. L'autor, en discutir el conflicte a
l'Orient Mitjà, va assenyalar que realment era "antisionista", però
que s'oposava al moviment d'alliberament nacional dels jueus perquè s'oposava a
tots els moviments d'alliberament nacional, inclòs el dels palestins. Per als
marxistes genuïns, el propòsit del nacionalisme, com la religió, és dividir el
proletariat de manera que no puguin defensar els seus interessos de classe
compartits. Això pot ser una tonteria, però no és antisemita.
Finalment, hi ha l'antisionisme
panàrab
Aquesta versió que ja no és
rellevant de l'antisionisme no qüestiona el dret del poble jueu a viure a la
Terra d'Israel, sinó que considera aquest dret, com els d'altres minories
nacionals, com a subordinat a l'objectiu general d'aconseguir les aspiracions
de els pobles àrabs. Als jueus, en aquesta perspectiva, se'ls podria donar una
pàtria –un protectorat o una regió autònoma– subordinada a una entitat panàrab
més gran, però no la independència.
Aquesta visió es va fer
irrellevant per la traïció occidental de la revolta àrab contra els otomans. El
panarabisme simplement no va sortir. La descendència ideològica (i en alguns
casos biològica) dels seus adherents es troba entre els del món àrab que, de
vegades amb entusiasme i de vegades a contracor, accepten l'existència d'Israel
com a qüestió pràctica.
■ Tingueu en compte que hi ha un
denominador comú que vincula totes aquestes perspectives. Tots reconeixen que
l'origen del poble jueu es troba a la Terra d'Israel i reconeixen el dret
actual dels jueus a viure-hi. El que qüestionen o rebutgen és el dret dels
jueus a governar-hi.
Els ignorants que senyalen la
virtut
■ Ara compareu aquestes
perspectives amb les opinions articulades pels manifestants que corren
desenfrenats als campus universitaris i els seus apologistes als mitjans de
comunicació i a l'academicisme. Aquestes opinions es poden resumir
convenientment amb les quatre paraules "especials" que utilitzen: colonització,
ocupació, apartheid i genocidi.
■ Qualsevol que faci servir
aquests termes és un veritable antisemita o un ignorant de la senyalització de
la virtut que encara no ha après que la senyalització de la virtut
invariablement té un preu alt en termes de virtut real.
■ L'afirmació que Israel és un
estat colonial i que els seus ciutadans són europeus blancs que estan
desposseint persones marginades de color és, prima facie, absurda. Hi
ha proves genètiques inequívoques que el poble jueu està estretament relacionat
amb el poble palestí. També hi ha una gran quantitat d'evidències
històriques i arqueològiques que constaten i corroboren que l'origen del poble jueu es troba a Israel.
■ A diferència de qualsevol
empresa colonial europea, hi ha hagut una presència jueva ininterrompuda a
Israel durant tots dos mil anys entre la pèrdua de la independència en les
amargues guerres contra Roma i la restauració de la independència el 1948.
■ I tant la petita comunitat
jueva de la Terra d'Israel com les grans comunitats jueves del nord d'Àfrica i
l'Orient Mitjà van ser sotmeses a més de mil anys de discriminació i persecució
per part de la gent que ara acusen els jueus de colonitzadors, perquè quan
una minoria perseguida i marginada es guanya la seva llibertat i
independència, no en diem colonització. En diem alliberament.
■ Pel que fa al significat d’alguna
"ocupació", Israel va ocupar certament Gaza i Judea i Samària (Cisjordània)
entre 1967 i 1994. Aquesta ocupació, lluny de ser il·legal, va ser autoritzada
per la Resolució 242 del Consell de Seguretat de l'ONU, que estipulava que
Israel es retiraria de les terres confiscades a la guerra de 1967 a les
fronteres finals reconegudes com a part d'un procés en què els seus enemics
havien reconegut la seva existència i s'havien signat i implementat acords de
pau.
■ L'ocupació israeliana va acabar
en tots els sentits significatius del terme el 1994 amb la implementació dels
Acords d'Oslo. Des d'aleshores, la presència israeliana a Judea i Samària i
Gaza ha estat regulada per acords entre Israel i el lideratge internacionalment
reconegut del poble palestí.
■ Una anàlisi torturada que vaig
veure al principi de la guerra actual es referia en realitat a "Gaza
ocupada controlada per Hamàs". Divertit no divertit. L'ocupació requereix
"control". La Convenció de l'Haia de 1907 és molt clara al respecte.
Perquè hi hagi ocupació, "les forces armades d'un estat estranger estan
físicament presents sense el consentiment del govern local efectiu" i
"les forces d'ocupació han de poder imposar la seva pròpia autoritat sobre
el territori".
■ Pel que fa a
"apartheid", el terme es refereix a una societat que segrega els seus
ciutadans en dos o més grups que es mantenen separats l'un de l'altre. A
Israel, no hi ha aquesta separació. Jueus i àrabs treballen junts, estudien
junts, sovint conviuen o es casen i moren l'un al costat de l'altre en
hospitals on és probable que fossin tractats tant per metges jueus com per
àrabs. Els àrabs han servit a l'exèrcit com a oficials superiors i al Ministeri
d'Afers Exteriors com a alts diplomàtics. Els àrabs també són jutges del
Tribunal Suprem. I un partit àrab –i obertament islamista– va formar part de la
coalició governant d'Israel el 2021-2022.
■ Els proveïdors de la difamació "apartheid
israelià" saben tot això, però recorren a afirmar que Israel es manté
"separat" de la població palestina de Gaza i Judea i Samària, una
població que cap de les parts considera que forma part de la societat
israeliana. Formen part d'una altra societat, i cada societat d'aquest planeta
regula a qui permet creuar les seves fronteres. En el cas d'Israel, la
consideració principal és la seguretat dels ciutadans d'Israel, i qualsevol
persona que no entengui per què això és una cosa potser no ha estat prestant
molta atenció als esdeveniments dels últims 12 mesos.
I, per acabar, "genocidi"
■ Entre els crims de guerra, cap
es considera més greu que el genocidi. El genocidi és un intent de destruir tot
un poble mitjançant l'assassinat, la violació i la impregnació, el robatori de
nens i l'esborrament de la cultura. No hi ha proves que Israel hagi estat fent
alguna d'aquestes coses a Gaza, o per això, en qualsevol lloc. Tot i que hi ha
hagut infinites afirmacions arreu que Israel està matant de fam als habitants
de Gaza, totes les proves reals suggereixen precisament el contrari. Tampoc hi
ha hagut cap prova que els civils palestins siguin un objectiu deliberat d’Israel.
Tingueu en compte que tot el cas de la condemna del Tribunal de Justícia de la
Haia (CIJ) contra Israel es va basar en declaracions dels líders israelians que
es van treure de context (per exemple, dient "matar-los a tots", però
només en referència al lideratge de Hamàs). No es van poder mostrar exemples
reals de conducta genocida. És per això que ara la CIJ s'ha abstingut dues
vegades d'ordenar a Israel que interrompi les seves operacions a Gaza.
■ Per descomptat, hi ha casos
creïbles de soldats de les FDI que cometen crims de guerra, que inclouen
principalment l'abús de presoners i el vandalisme de béns que pertanyen a
civils de Gaza. Aquestes coses són greus, però tenen lloc en totes les guerres del
món, i Israel és un país que persegueix amb zel la mala conducta dels seus
soldats. Irònicament, les Nacions Unides, la font de moltes de les afirmacions
del "genocidi israelià!" - té la reputació contraria. Les forces de
manteniment de la pau de l'ONU gaudeixen habitualment de cap responsabilitat
pels assassinats generalitzats, la depredació sexual i els robatoris comesos
pel seu personal.
■ Ara, quan la gent afirma –sense
proves o quan totes les proves els contradiuen– que Israel és un estat
colonial, un ocupant que practica l'apartheid o està involucrat en un genocidi,
s'estan lliurant a la difamació de sang del poble jueu.
■ Ningú no discutiria que algú que afirmi avui que "els jueus van matar Crist" "La matzà (pa jueu) s’elabora amb la sang de nens cristians" o "els jueus no ens substituiran" és un antisemita. Com ningú no hauria de discutir que les persones que acusen casualment Israel de crims atroços dels quals no hi ha proves són realment antisemites.
