Allò que l’ull panòptic de Trump veu a Gaza perquè no
té la vista ennuvolada
Durant dècades, la política dels EUA sobre el conflicte
israelià-àrab/palestí s'ha basat en plans de pau detallats basats en la
diplomàcia convencional. No passa amb Donald Trump. El seu enfocament és
transaccional, prioritzant el palanquejament sobre els plans meticulosos. Els Acords d'Abraham no van ser el resultat d'una gran estratègia, sinó d'una sèrie
de compromisos ad hoc: Netanyahu va suspendre l'annexió a canvi de la normalització diplomàtica amb els Emirats Àrabs Units, i el Marroc va obtenir el reconeixement oficial nord-americà
de la sobirania sobre el Sàhara Occidental a canvi dels vincles amb Israel. Aquests precedents són
clau per entendre la visió de Trump pel que fa a Gaza.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 10-2-25
Continuo escrivint des del saló de la casa de la meva amiga sitgetana de prop del Golf Terramar, perquè és un lloc que m’inspira literàriament i humana. Reitero que miro l’aigua de la blava mar, que a prop d’un migdia com el d’avui, fred i ennuvolat, deu ser d’una temperatura baixíssima, però, tot i això, en mirar l’horitzó enteranyinat per una boireta fina, hi puc veure de manera imaginària les costes del sud d’Israel que durant tants anys han estat castigadíssimes pels coets que els terroristes palestins llençaven contra la població civil jueva dels quibuts i poblacions del sud israelià, allà on comencen la franja i la platja de Gaza, lloc que vull tornar a esmentar després de l’article que vaig redactar el passat dia 5 arran de la proposta feta al respecte d’aquella zona pel president Donald Trump, escrit que vaig publicar en aquest mateix blog. Anem a pams:
1. Què hi veu a Gaza l’ull panòptic de Donald Trump?
■ A priori els que estudiem cada dia les paraules dels
polítics i com estan articulades sabem que, Donald Trump té tres objectius
declarats relacionats amb Gaza: un alto el foc i el retorn de tots els
ostatges, l'extensió dels Acords d'Abraham per incloure l'Aràbia Saudita i la
reconstrucció de Gaza sota supervisió nord-americana, inclosa la reubicació de
la població de Gaza durant aquest període i potser més enllà. I tothom hauria
de poder estar d'acord amb almenys una cosa que el president Donald Trump va
dir sobre Gaza en la seva recent conferència de premsa a la Casa Blanca
al costat del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu: la Franja no pot
tornar a on era abans del 7 d'octubre, sinó "acabarà de la mateixa manera
que durant anys".
■ El que veu correctament el líder dels Estats Units
(EUA) és que Gaza no té cap problema geogràfic. No es tracta d'una zona sense
litoral escombrada pel vent que s'enfronta a sequeres ni altres problemes
meteorològics. Es troba en una bonica part del Mediterrani (als antípodes de
Sitges) amb sorres suaus provinents del delta egipci. Es troba a l'encreuament
de dues antigues rutes comercials i connectat amb tren a través d'Israel amb el
mar Roig, podria oferir competència al canal de Suez, i segurament això també
podria formar part del més que conegut comercial pensament trumpista.
■ Té reserves energètiques. Té tot el necessari per ser
un important centre comercial i turístic. L'únic problema que té Gaza és la
seva política: la seva gent està compromesa amb una ideologia de destrucció,
sostinguda per organitzacions com UNRWA i la mateixa ONU, que en realitat
significa destruir allò que els jueus han construït al costat en lloc de
construir per ells mateixos.
■ El que sembla notar de lluny el president és que els
habitants de Gaza podrien haver construït alguna cosa notable en aquesta franja
de terra, però en canvi van optar —i va ser una opció ideològica— per
convertir-lo en un paisatge armat amb el propòsit singular de destruir Israel
i els israelians, que fa gairebé un segle, 77 anys en concret, que hi edifiquen
el seu estat.
■ Donald Trump veu el que els palestins, els egipcis,
fins i tot els jordans haurien d'haver vist fa molt de temps: Gaza és un
tros de terra extremadament valuós, si, i serà un lloc més gran encara si la política es pot
traslladar d'una destrucció a una construcció, tant en sentit
figurat com literal.
■ El món àrab, però, no és aliè a les grans idees nord-americanes pensades per ajudar els refugiats àrabs de la zona i a sortir de la guerra. I ells mateixos són conscients que el que ells mateixos han fet en el passat, a partir dels anys 50, és agafar els diners forans, segrestar l'agència a través de la qual s'havia de fer tot això, l’UNRWA, no construir res i mantenir els refugiats àrabs com eren, generació rere generació, convertint-los en “un poble” —els palestins— organitzat tràgicament al voltant de ser refugiats eterns a través de la idea de no reconeixer l'estat jueu.
■ Això vol dir que qualsevol gran projecte depèn de
prendre mesures per endavant per evitar que sigui segrestat. A mesura que els
EUA deixin de finançar l'UNRWA han d'evitar repetir una situació en què els diners
occidentals flueixin però que la política de destrucció es mantingui. Potser per això
el president Trump demana que els EUA es facin càrrec d'aquell territori "immediatament".
■ La clau per canviar la política de destrucció és acabar amb la mentida i l'estafa del refugiat perpetu palestí. I per acabar, també, la violenta visió de "tornada" a Israel pròpiament dita que va fonamentar els atacs i massacres del 7 d'octubre i que durant generacions ha enviat als habitants de Gaza el missatge que Gaza no és la seva llar, sinó una plataforma de llançament des d'on "alliberar Palestina del riu al mar", o sigui, allò que proclama aquella miserable dita genocida (aquesta sí) del "from the river to the sea, Palestine will be free", que avui en realitat ja tan poca gent no woke es creu i que la majoria dels que la ‘han cantat i la canten no saben ni a qui riu es refereix ni tampoc a quin mar, perquè segurament no sabrien situar Israel al mapa, i encara menys Gaza.
■ Qualsevol noció de refugi i "dret de
retorn" s'hauria de transmutar en drets de propietat a Gaza. Els habitants
de Gaza, independentment de si se'ls ofereix refugi temporal o permanent en
altres països àrabs, i fins i tot si només romanen a Gaza, han de ser eliminats
dels registres de l’UNRWA (si és que això continua existint en el futur) com a
refugiats. Cadascú ha de reconèixer i tocar de peus a terra d’una vegada que
després de 77 anys d’estat jueu, un estat tecnològicament capdavanter, modern,
democràtic i integrat totalment a Occident i a la cultura occidental, no té cap
"dret de retorn" a la terra en què hi ha hagut històricament el poble
d’Israel i en què avui hi ha el seu estat.
■ Com a resposta, i només després de fer-ho, cada resident de Gaza rebria
una unitat de drets de propietat, com ara un apartament, que es realitzarà quan
es reconstrueixi Gaza. Aquest dret es pot adquirir o vendre, però és un simple
dret de propietat, on Gaza és la llar, no una visió destructiva del
"torn" a un altre lloc.
2. El pla per a Gaza: objectiu estratègic, no pas final
■ L’objectiu immediat de Donald Trump a Israel i a Gaza, ho reitero, és un
alto el foc i el retorn dels ostatges. Amb la presentació pública d'un pla
de reubicació de la població -ho explico àmpliament i clara en l’article
del dia 5 de febrer El
“prou” de Trump esvaeix el núvol d’un estat palestí al cor d’Israel-,
Trump augmenta el seu poder de negociació tant sobre Israel com Hamàs. Per
a Netanyahu, el suport de Trump ha ajudat a reforçar la seva posició, no només
amb el públic israelià sinó, sobretot, amb els seus socis de coalició d'extrema
dreta. Penjar el seu pla de Gaza davant de figures com Bezalel Smotrich els
facilita acceptar un alto el foc com un pas necessari cap a guanys estratègics
més grans.
■ Simultàniament, Trump exerceix pressió sobre Hamàs.
Israel exigeix que la direcció de Hamàs s'exili i que el grup es desarmi. Si
Hamàs es nega, corre el risc que els Estats Units donin suport a una campanya
militar israeliana per imposar aquests termes. A més, amb Hezbol·là i l'Iran
debilitats , l'estratègia anterior de Hamàs –provocar una guerra regional–
sembla molt menys viable que fa un any.
■ Tanmateix, la majoria dels habitants de Gaza no optaran voluntàriament per
marxar. Tot i que alguns tercers països poden acceptar un nombre limitat, els
estats àrabs rebutgen directament la deslocalització massiva. Fins i tot el
govern de Netanyahu, amb la llufa d'”extrema dreta” que porta penjada, és poc
probable que persegueixi l'expulsió. Fer-ho podria incendiar Judea i Samaria (Cisjordània
pels antisemites), desencallar la normalització i els acords de pau d'Israel i
desestabilitzar els règims pro-occidentals, donant a Iran, ISIS i grups
similars un impuls polític massiu. I això el primer ministre israelià no ho
farà
■ Suposant que Israel desmantella el poder de govern
de Hamàs en un període de temps acceptable per a Trump, que suposaria un
"si" important, Gaza quedarà en un buit polític. El líder nord-americà
ja ha dit que no vol l'ocupació israeliana ni el retorn dels colons,
plantejant la pregunta de qui omplirà el buit. En aquest punt, els aliats àrabs
nord-americans podrien intentar evitar el pla de reubicació de Trump
invertint molt en la reconstrucció de Gaza, amb la majoria de la seva
població restant. A canvi, Trump podria aprofitar el seu suport a Netanyahu per
extreure les concessions necessàries per assegurar la normalització saudita,
potencialment un estat palestí "a l'horitzó", segurament condicionat
a la reforma de l'Autoritat Palestina (OAP-Fatah).
■ El que la proposta del president Trump per a Gaza ha
servit per destacar és això: Gaza és un territori
increïblement valuós. Qui pugui esbrinar com canviar la seva política d'una de
destrucció obsessiva a una construcció amb visió de futur es beneficiarà molt a
si mateix i beneficiarà a la regió de manera més àmplia. Però no podem oblidar que “la marca de diplomàcia” de Trump es basa en
impulsar els extrems per canviar les negociacions a favor seu. I amb la
introducció d'una alternativa radical, la deslocalització, obliga els actors
regionals a fer concessions per evitar que es materialitzi. Però hi ha una
diferència entre entretenir la idea de transferència de població en principi i
convertir-la en una prioritat accionable. I, queda claríssim -si més no al
meu entendre i tal com explico a bastament en el meu abans citat article del
passat dia 5- que, per a Trump, la deslocalització és una eina, només una eina
i no pas un objectiu estratègic o l’objectiu final de la Franja de Gaza ni dels
seus habitants actuals.
