Com més grossa és la mentida, més
il·lusos se la creuen
Els antisemites del segle XXI empren reiteradament i repetitiva
la tècnica del nazi Joseph Goebbels de
difamar i culpar de tot els jueus, que són les veritables víctimes, tàctica
que encara els funciona molt bé
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 23-12-24
Les mil i una versions i fake news sobre l’atropellament massiu de divendres passat dia 20 de desembre de vianants en el mercat de Nadal de Magdeburg, amb 11 morts i centenars de ferits, en què el terrorista assassí és un metge saudita que treballava a la capital de l’estat federal de Saxònia-Anhal des de 2009, han indignat molta gent que, com el 7 d’octubre de 2023, veuen com les víctimes i els seus entorns es converteixen en els culpables dels fets i com el terrorista en queda exclòs o, directament, maquillat i disfressat precisament amb la samarreta de l’equip contrari i acusat de ser sionista, islamòfob i pro Occident en una tàctica que tan bé va funcionar al nazisme en el mateix país en què han passat aquests lamentables fets i en què la tècnica del criminal Josep Goebbles de difamar i culpar les veritables víctimes, encara dona força rèdits.
■ En el país del context dels fets, Alemanya, moltes minories musulmanes d'origen àrab, especialment les que van arribar durant la “crisi dels refugiats” de 2015 (en què Angela Merkel va obrir les portes de bat a bat sense mirar a qui les obria, ho deia ahir en aquesta mateixa publicació), expressen la seva solidaritat amb els palestins, impulsades per llaços culturals i religiosos compartits i experiències comunes de desplaçament, i també cal destacar que el panorama polític a Alemanya s'ha fet més complex amb tot plegat. La seva tradicional divisió esquerra-dreta s'ha capgirat, amb l'ascens del partit d'extrema dreta "AfD" (Alternativa per a Alemanya), que ara es posiciona com un aliat d'Israel i la vida jueva, oposant-se a l'islamisme que tant està deteriorant els valors tradicionals dels alemanys i especialment els de després de 1945.
■ Això marca un canvi de l'associació
històrica de la dreta amb l'antisemitisme, creant una situació estranya i
paradoxal en què la dreta política és ara el principal defensor d'Israel,
mentre que parts de l'esquerra política, tradicionalment l'avantguarda contra
l'antisemitisme, són cada cop més acusades d'albergar opinions antisemites,
especialment en la seva crítica a Israel per com s’està defensant com a estat arran
del pogrom dels terroristes palestins del 7 d’octubre de 2023. L'esquerra
política alemanya s'ha associat durant molt de temps amb el suport als grups
marginats, la qual cosa podria explicar part de la seva simpatia per la causa
palestina. Tanmateix, aquest suport a Hamàs presenta una gran contradicció, es
miri com es miri. Si bé l'esquerra diu que defensa valors com la igualtat
social i de gènere, Hamàs s'oposa directament a aquests mateixos valors. I
aquesta dissonància posa de manifest la complexitat de donar suport a moviments
que topen amb els mateixos valors que tradicionalment defensa (o hauria de
defensar i havia defensat) l'esquerra. Tant el que va ser la dreta antisemita
des de sempre com l'esquerra abans defensora dels jueus davant les
arbitrarietats nazis semblen estar en desacord amb els seus “valors
tradicionals”, complicant el discurs i aprofundint la fractura nacional, la
qual cosa es reflectirà pertot en les pròximes eleccions del 23 de febrer al
Bundestag.
■ La situació actual d'Alemanya no
es tracta només de política, sinó d'identitat. Com passa a la gran majoria dels
països del Vell Continent supra poblats per una immigració que res té a veure
amb els fonaments, els valors i les creences religioses de la immensa majoria dels
occidentals. A mesura que la seva població es diversifica, el país ha de
conciliar una veritat innegable: la memòria de l'Holocaust ja no es comparteix
ni s'entén universalment dins les seves fronteres. Durant dècades, el compromís
d'Alemanya amb Israel ha estat una constant moral, arrelada en el pes de la
seva història. Però, ja no es pot assegurar que aquest fet pugui seguir sent un
referent quan tantes de les veus d'avui, a jutjar per l’aiguabarreig de tota
mena als carrers de la nació, no s’hi senten identificades. Així de clar. Per
això penso que l'aposta és existencial. I que si Alemanya abandona o s’aparta
suficientment de la seva responsabilitat envers la vida i la memòria jueves,
corre el risc de trencar els fonaments mateixos de la seva identitat de la postguerra,
tot i que amb l’entrada descontrolada de la immigració que va fer possible
Angela Merkel, si la ignora aquesta immigració, corre el risc de convertir-se
en un país dividit contra si mateix. I aquest no és només un problema que la
immigració musulmana, que és la més abundant, generi a Alemanya sinó que a
Catalunya, per exemple, país que al damunt no té un estat propi per afrontar
aquesta important problemàtica social que es viu cada dia als seus carrers i
que incideix fortament en els seus costums, llengua, cultura i valors, es miri
amb les ulleres que sigui, pot representar la desaparició de la mateixa nació
tal com es va concebre fa molts segles.
■ Aquest és un moment de comptes i
Alemanya ha de decidir si pot respectar el guanys després de les desfetes del
seu passat i portar-los al futur sense que això la desintegri i, per això ha de
triar. I en fer aquesta tria, Alemanya no només es definirà a si mateixa, sinó
que també definirà el que vol recordar i allò que significa aquest record. I
per això, enmig d’aquest debat i d’aquestes composicions de lloc, hi ha qui
aprofita un atemptat terrorista de caire islamista sense cap mena de dubte, per
acusar la part conservadora de la història d’Alemanya d’haver perpetrat la
desgràcia, tot i que aquí tornen a sortir Joseph Goebbels i les seves velles tàctiques
de persuasió per fer un embolica que fa fort i posar 11 víctimes occidentals i
moltes d’afectades de per vida al sac dels guanys del totalitaris, que tots
sabem qui són.
Tornem a l’administració de la
realitat i al gran germà d’Orwell
■ Malgrat els 11 morts que tal psicòpata va causar, i
tot i que Reuters en una informació difosa pocs minuts després de
l’atemptat assegurava que l'Aràbia Saudita
havia advertit les autoritats alemanyes sobre l'atacant després que aquest
publiqués opinions extremistes en el seu compte personal X que amenaçaven la
pau i la seguretat i les autoritats alemanyes de manera absolutament prepotent
i titllant l’advertidor oficial “d’anar contra els DDHH” i tal com es posa de
manifest, no en van fer ni cas, doncs, no obstant això, la reacció a les xarxes
socials va ser malaltissa en anomenar-lo repetidament i continuada "sionista
acèrrim que odia l'Islam".
■ Malauradament, aquí no hi ha res de nou perquè tothom
sap, fins i tot els seus acòlits i fanàtics més furibunds, que aquest dels
antisemites de culpar els jueus de tot el que va malament (o sigui, la infame difamació
de sang) o fins i tot que els jueus controlen el món mateix, és un passatemps
ancestral de la judeofòbia a la qual només li cal aplicar els principis de Joseph Goebbels.
■ Aquest patró dels perpetradors
que culpaven les víctimes es va repetir després de l'atac terrorista de Hamàs a
Israel del 7 d'octubre de 2023. Com és públic i notori, els terroristes de
Hamàs van envair i van matar més de 1.200 civils innocents, entre ells molts nens
i fins i tot criatures de bolquers, de la manera més bàrbara i van segrestar
més de 230 persones que van portar com ostatges a Gaza. No obstant això, tan
bon punt Israel es va aixecar per defensar-se, els terroristes i els seus
simpatitzants "idiotes woke útils" van iniciar el "joc de
culpa" intentant donar la volta a la taula culpant “els sionistes” (és a
dir, els jueus). Més d'un any després, segueixen contínuament els seus punts de
conversa patrocinats bàsicament per l'Iran, declarant sense fonament que els
sionistes són "assassins de nadons" i estan cometent un
"genocidi" contra els palestins. I és així com Joseph Goebbels torna
a estar a la palestra de la història d’aquest món de mones en què ens hem de
defensar, dia sí, dia també, de tota mena de despropòsits que perpetren tals
maleits retorçats i plens d’odi, malgrat no haver anat a cap era perquè aquests
curts tarats ens deixin plens de pols. És a dir, allò que estem vivint (i que
passa en tots els àmbits de la vida, no solament en el context de l’antisemitisme)
i allò que estem veient és una versió de la gran mentida del principal
propagandista nazi, Joseph Goebbels, que assegurava que “si dius una mentida
prou grossa, com més grossa millor, i la continues repetint, la (pobra i
manipulable) gent finalment se la creurà”. I de la mateixa manera aquest
principi l’apliquen els proxis terroristes iranians (Hamas, Hesbol·là, els houtis,
et al), o sigui: “si cometeu atrocitats terroristes gihadistes contra Israel i
Occident i ho anomeneu una i altra vegada "resistència" o
"Intifada", llavors suposadament no ho sou uns terroristes malvats,
sinó més aviat uns herois lluitadors per la llibertat”.
■ Al llarg de la història i des de la seva fundació, el
1948, hem anat constatant el mateix amb
Israel, que sempre volia tenir pau amb els seus veïns àrabs (perquè els
israelians no es dediquen a la guerra sinó a assolir premis Nobel en tots els
camps, per exemple, i de guerres, al contrari dels fanàtics ignorants del seus
voltants, no en volen cap ni una) però que la direcció palestina corrupta des
dels seus inicis amb el seu promotor, Mohammad Amin al-Husseini
(Jerusalem, 1895/1897- Beirut, 4 de juliol de 1974), pare de la solució final
nazi, la rebutjava contínuament aquesta pau perquè pretenia ni més ni menys
que la desaparició de l’Estat d’Israel. I com en la resta de la gran majoria de
coses, els israelians també són uns excel·lents guerrers des de temps immemorials.
I per això les han guanyat totes les guerres, incloses les actuals, perquè si
en perdessin només una, només una, seria el seu final perquè els voltors que fa
anys que ho recerquen se’ls menjarien vius. De fet, i tornant al context
històric, va ser Israel des del primer moment qui va acceptar el Pla de
Partició de les Nacions Unides de 1948, mentre que els àrabs ho van rebutjar de
manera rotunda. Sempre. Precisament pel del desig de fer desaparèixer els jueus
del lloc d’on son ancestralment originaris. Per això i en aquells moments i de
manera immediata, cinc exèrcits de nacions àrabs van envair i van intentar
matar tots els jueus que hi havia. Tanmateix, quan van ser derrotats, van
tornar a recórrer a la mentida dient que la culpa era dels jueus per
intentar "robar" la terra (ho explico en el punt 
COMENÇAMENT DE L’ARRIBADA MASSIVA
DE JUEUS SIONISTES A “PALESTINA” DESPRÉS DE 1917 de l’enllaç que adjunto sobre Husseini) tot i que els jueus han viscut a
Israel, "la Terra Promesa". des dels temps d'Abraham l'any 1800 aC!
■ Anem a pams i seguint amb les sempre calcades reaccions
dels antisemites
i eugenistes: després que els islamistes radicals ataquessin les Torres
Bessones de Nova York l'11 de setembre de 2001, segrestant quatre avions
comercials, estavellant-ne dos contra les torres del World Trade Center i un
altre contra el Pentàgon, un atac que va ser orquestrat per Osama Bin Laden, el
líder de l'organització terrorista Al Qaeda, que abans havia declarat la guerra
als EUA el 1996. En el mateix atac van morir 19 terroristes d'Al Qaeda
identificats; Bin Laden va ser perseguit i assassinat el 2011, i altres líders
d'Al Qaeda implicats van ser capturats, interrogats i empresonats a la badia
cubana de Guantánamo. Independentment d'aquests fets provats, molts teòrics de
la conspiració que odien els jueus encara van estendre la falsedat que els
jueus, Israel i/o el Mossad estaven darrere de l'atac. Segur que molts ho heu
sentit però, esclar, com que sou una miqueta fills de puta antisemites, no en
vau fer ni cas de la difamació i potser encara us vau abonar al rumor. Qui
sait! Només vosaltres. Recordeu aquell any 2001 i feu una mica de memòria de
les vostres impressions al respecte. A veure què en surt.
■ Des de l'esposa de Potifar a la Bíblia (recordeu la
història els catòlics que heu anat a escoles catòliques, com vaig fer jo des
dels tres anys a les Germanes Carmelites de la Caritat -el substantiu,
òbviament, l’any 1959 era en espanyol- de Falset i fins a l’institut?) fins als
terroristes de Hamàs, aquesta és una estratègia provada i autèntica: "si al camp
de batalla no els pots vèncer, culpa’ls! culpeu-los!", frase que crec que va
dir Napoleó fa més de 200 d'anys, la qual cosa em fa recordar que, tot i que
molts cada dia ens cremem les celles estudiant i especulant entre volums
històrics per, en el cas dels periodistes que intentem ser objectius i honestos per explicar la veritat -tota- el més ajustadament possible, resulta que els que l’escriuen, la història, sempre aconsegueixen
que sigui un conjunt de mentides pactades reescrites. Recordeu l’altre dia, els
laments de càrrecs públics per la mort del que va ser ministre franquista reeditat Federico
Mayor Zaragoza, o, quan li va tocar, les exaltacions funeràries de la vida “exemplar
i dedicació a Catalunya” cap al falangista, també reformat, Juan Antonio Samaranch?
(que sí que és cert que els JJOO92 es van fer només gràcies a ell i perquè es
va voler fer perdonar una mica les anteriors posicions d’arrenglerament amb el
franquisme, com ara li està passant a algun vell “demòcrata”, que també s’està
intentant fer perdonar i ell deu saber per què, que volia però ja no vol...)
Si, oi? Us ve present tot, oi? Se’n diu reescriure la història. Trist, però
cert.
■ Amb islamistes radicals i els
seus partidaris woke idiotes útils només hi podem trobar rentats de cervell, difusió
de notícies falses i propaganda com amb els nazis, ho reitero, la qual cosa és
part integrant de la seva estratègia terrorista per obtenir brutalment i
violentament allò que volen, quan volen, inclòs el seu ideal més profund: un
califat global governat per la llei de la xaria que, de moment, dissimulen amb
una sèrie interminable de mentides dignes de Joseph Goebbels que
es diuen a si mateixos i al món.
