dimarts, 4 de febrer del 2025

Si volem tenir pau a l'Orient Mitjà seria molt útil que la gent entengués el context històric del conflicte i no l'usés barroerament i apòcrifa

 


Israel i Palestina: dades, no relats

Sembla que d’un temps ençà s'ha tornat "políticament correcte" parlar de narracions en lloc de centrar-se en veritats històriques. Aquesta tendència és descaradament evident en les discussions sobre Israel i els àrabs palestins. Ens diuen que cada grup té la seva pròpia narrativa, la qual cosa implica que cadascú s'aferra a la seva pròpia versió de la veritat i ha de ser respectat pels seus punts de vista. Aquest enfocament, aparentment objectiu i sense jutjar, en realitat condueix a la distorsió dels fets i a soscavar la veritat històrica. Simplement no és cert dir -com diuen alguns portaveus palestins en la seva narració- que la terra d'Israel és la pàtria històrica dels àrabs palestins. No és cap “narrativa jueva” que Israel sigui la pàtria jueva sinó que, històricament és una certesa. Així ho titulo en record dels estimats amics analistes geopolítics mexicans Irving Gatell i Francisco Gil-White, que quan els expliquen contes de fades responen “datos, no relatos”.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 4-2-25

Mentre esmorzava aquest matí mirant la blava Mediterrània des del saló de la casa marítima de la meva amiga de Sitges repassava uns correus que m’havien arribat d’un company que treballa en una redacció a l’altra banda de la sorra, o sigui, al Llevant i concretament a Tel Aviv. M’explicava que un periodista havia preguntat Donald Trump, poques hores abans de la reunió amb Netanyahu, a la Casa Blanca, si donaria suport a una annexió de Judea i Samaria (Cisjordània pels antisemites) per part d’Israel. El president nord americà va respondre: “Pel que fa a la terra, Israel és un "país petit" (més o menys com Catalunya, afegeixo jo) i no parlaré d'això”. I tot seguit, mostrant una Montblanc que feia servir per signar ordres des del Despatx Oval, va dir: “Veu aquesta ploma?, doncs imagini’s que és l'Orient Mitjà, i la part superior, això és Israel”, i va seguir, “Ho faig servir com a analogia, i tot i que és molt més gran, és bastant precís, de fet”, i va continuar explicant “És un tros de terra força petit. És increïble el que han estat capaços de fer quan ho penses, hi ha molt de poder intel·ligent i bo, però és un tros de terra molt petit, no hi ha dubte”, va acabar dient el president dels Estats Units. I a bon entenedor. Per això avui faré una petita anàlisi d’allò que des del meu punt de vista són Israel i Palestina.  

1.   Les narracions fake i les veritats històriques

 Sembla que s'ha tornat "políticament correcte" parlar de narracions en lloc de centrar-se en la veritat històrica. Aquesta tendència és descaradament evident en les discussions sobre Israel i els àrabs palestins. Ens diuen que cada grup té la seva pròpia narrativa, la qual cosa implica que cadascú s'aferra a la seva pròpia versió de la veritat i ha de ser respectat pels seus punts de vista. Aquest enfocament, aparentment objectiu i sense jutjar, en realitat condueix a la distorsió dels fets i a soscavar la veritat històrica. Simplement no és cert dir -com diuen alguns portaveus palestins en la seva narració- que la terra d'Israel és la pàtria històrica dels àrabs palestins. No és cap “narrativa jueva” que Israel sigui la pàtria jueva sinó que, històricament és una certesa.

Tal com de vegades explica un dels savis jueus nord americans de qui m’enriqueixo literàriament, l’homenot Marc D. Angel, “és cert des dels temps bíblics; era cert durant els dies del Temple a l'antiguitat; va ser cert durant els prop de 2000 anys d'exili en què els jueus van resar de cara a Jerusalem i anhelaven el retorn a la seva terra santa; és cert basat en la presència constant dels jueus a la Terra d'Israel al llarg dels segles, basat en proves arqueològiques, arxius, documents i fotografies”. I tot això, potser més èpic i bíblic, es reforça amb veritats absolutes incontestables perquè es poden constatar i contrastar i no només narrar com creences inapel·lables.

A veure: perquè hi hagi pau entre Israel i els seus veïns, és essencial buscar la veritat, no les "narracions". Aquí hi ha alguns fets històrics que cal entendre, com ara que l'Imperi Otomà musulmà va controlar la Terra d'Israel durant centenars d'anys. Relativament pocs jueus van viure a Terra Santa durant aquells segles. L'Imperi Otomà podria haver establert molt fàcilment un país musulmà a Israel amb Jerusalem com a capital, però, paradoxalment i en contrast amb allò que ara un sector influenciat per l’islamisme i, sobretot, per l’antisemitisme reivindica, això no se'ls va acudir mai.

■ L’avui dita “Palestina” (substantiu avui emprat en un altre context distint del nom que va popularitzar el Mandat Britànic de Palestina) va ser un remanent pobre de poca importància; Jerusalem era una ciutat antiga i decrèpita que a ningú (excepte els jueus) li importava gaire. No hi havia cap crida per a un "Estat palestí" ni cap pretensió que Jerusalem hauria de ser la capital d'un país musulmà.

Entre 1948 i 1967, Jordània va controlar Cisjordània i la Ciutat Vella de Jerusalem. Egipte controlava Gaza. Ni Jordània ni Egipte van cedir ni un pam de territori al domini àrab palestí. Ni van suggerir la necessitat d'un país palestí ni van fer cap pas en la direcció de la creació d'un estat palestí. Jordània no va declarar Jerusalem com a capital dels palestins.

■ El juny de 1967, Israel va derrotar els seus implacables enemics àrabs en la notable Guerra dels Sis Dies. En el procés, va prendre el control del Sinaí, la Franja de Gaza, Judea i Samaria (Cisjordània) i la Ciutat Vella de Jerusalem. En fer la pau amb Egipte, Israel va cedir el Sinaí a Egipte. En intentar crear gestos conciliadors amb els àrabs palestins, Israel va cedir bona part de Judea i Samaria i Gaza a l'Autoritat Palestina (OLP-Fatah).

Israel és l'únic país del món que ha donat territori als àrabs palestins. Tot i que Israel té una reclamació legítima sobre gran part d'aquest territori, per la pau, va decidir renunciar a pressionar les seves reivindicacions.

■ Encara que cap nació musulmana o àrab, quan tenia el control de Jerusalem, Cisjordània i Gaza, mai va crear (o fins i tot va suggerir la creació) d'un estat palestí amb una capital a Jerusalem, la propaganda actual al món "políticament correcte" és: els àrabs palestins tenen dret al seu propi estat amb Jerusalem com a capital.

No saben tots que la reclamació d'Israel sobre Jerusalem i la terra es remunta a 3000 anys enrere? (llegiu el punt 9 del meu assaig al respecte) No reconeixen tant el cristianisme com l'islam la santedat de la Bíblia hebrea, una Bíblia que destaca la centralitat de la Terra d'Israel i Jerusalem en tants textos? Sí que ho fan, oi?

Si volem tenir pau entre Israel i els palestins (i la resta del món àrab), seria molt útil que la gent entengués el context històric del conflicte i no l'usés barroerament i apòcrifa. I comencés a analitzar dades reals, i no relats de contes èpics. Perquè les persones i països equivocats, que obliden la història, que ignoren o neguen els drets d'Israel i que miren cap a un altre costat quan Israel és difamat i atacat, aquestes persones són part del problema, no pas de la solució. I per aquí també comença la tan reclamada pau i l’enteniment.

2.   Congressista Andrew Harris: "Israel és per als jueus, des del riu fins al mar"

Començava l’article amb la resposta del president Donald Trump a la pregunta d’un periodista sobre la possible annexió de Judea i Samaria per part d’Israel i l’acabaré amb la carta que el diputat congressista de Maryland Andrew Harris va enviar al primer ministre israelià Benjamin Netanyahu donant suport a la resolució de la Knesset contra un estat palestí durant la seva visita a Washington enmig dels intents de normalitzar les relacions amb l'Aràbia Saudita a través dels Acords d’Oslo, tal com explico en el meu article d’ahir 2 de febrer en aquest mateix blog.

A la carta, Harris assenyala el seu suport a la decisió de la Knesset (Parlament d'Israel) d'oposar-se fermament a l'establiment d'un estat palestí a l'oest del riu Jordà. Segons Israel Hayom, la carta assenyala com Israel ha superat una terrible tragèdia i ha ressorgit d'una manera gairebé miraculosa amb l’esforç de tot el seu poble. Harris parla dels molts representants mundials han visitat les comunitats israelianes a la frontera de Gaza i han presenciat els horrors de primera mà, i creu que una invasió així no ha de tornar a passar mai més.

Harris cita la decisió de la Knesset i puntualitza que establir un estat palestí al cor de la terra d'Israel suposaria una amenaça existencial per a l'estat d'Israel i els seus ciutadans, perpetuaria el conflicte àrab-israelià i desestabilitzaria la regió, i dóna suport a la decisió com a membre del Congrés que està compromès a mantenir-se fermament al costat d’Israel, sobretot després de la guerra que va començar el 7 d'octubre després del pogrom de les comunitats israelianes del costat de Gaza.

■ La carta subratlla que el poble d'Israel té un dret històric i nacional en aquella terra, des del riu fins al mar, i que Harris està a favor d'un Israel fort i s'oposa fermament a la introducció de qualsevol entitat terrorista que pugui amenaçar la integritat del país jueu.

 

 

 

Si volem tenir pau a l'Orient Mitjà seria molt útil que la gent entengués el context històric del conflicte i no l'usés barroerament i apòcrifa

  Israel i Palestina: dades, no relats Sembla que d’un temps ençà s'ha tornat "políticament correcte" parlar de narracions e...