Occident no ha après la lliçó de
l’Holocaust
Santi Capellera i Rabassó, periodista i
analista / 25-1-25
En aquest plàcid matí de dissabte de gener escric de cara al mar des casa d’una bona amiga de la Blanca Subur, o sigui, Sitges, que, segons el meu parer, és la vila més bonica i històricament remarcable del litoral de la costa de Barcelona. Ho faig acomodat davant d’una gran vidriera d’una de les cases modernistes de primera línia de mar del Passeig Marítim, just a tocar del Club de Golf Terramar, lloc en què darrerament hi passo moltes hores gaudint del golf, un esport molt gratificant pels que arribem a la setantena però que també practica el jovent en una mesura força important. Entre onada i onada de l’avui calma mar i la seva blavor que es fon amb la del cel net que permet veure els vaixells en un horitzó clar, penso que al darrere hi ha les costes d’Israel i en les tres noies alliberades avui pels criminals terroristes palestins de Hamàs i, de rebot, en l’Holocaust nazi (en què aquest dilluns dia 27 de gener es commemora el 81è aniversari de la seva fi iniciada amb l'alliberament del camp de la mort d'Auschwitz per les tropes soviètiques) i en tots aquells llargs cinc milions de jueus que el van patir en carn pròpia, com els passa avui als encara molts segrestats a Gaza arran del pogrom palestí del 7 d’octubre de 2023, un fet que no s'hauria de repetir mai més.
1. L’Holocaust i el 7 d’octubre
■ Sobre l’Holocaust, tots plegats, inclosa
la gent de generacions que malgrat que quan es va esdevenir no havíem nascut
però que hem estat generacions que, en bona part, hem accedit a la cultura i a
les universitats, i també en un alt grau, els que no han pogut obtenir estudis
superiors però que s’han interessat de manera individual pel coneixement de la història
i l’han contrastat, no hem après gaire sobre l’Holocaust. No hem après, en
general i de manera rigorosa el dolor del poble jueu. I tot i que alguns el
manifesten, no tothom el sent ni sent de manera sincera la barbàrie de la Xoà
que van perpetrar els nazis alemanys, aprenents de bruixot dels eugenistes
americans (que
defineixo en el punt 20 d’aquesta publicació) durant 12 anys (1933-1945) al
sí de l’Alemanya del Tercer Reich comandada per Adolf Hitler. I per això el 7 d’octubre
de 2023 es va esdevenir aquesta segona matança de jueus dins la mateixa pàtria
dels jueus, Israel, la qual cosa no hauria d’haver passat mai.
■ Des de la setmana passada, amb l’anunci de l’alto el foc a
Gaza arran del pacte entre el Govern d’Israel i els terroristes de Hamàs per intercanviar
els civils innocents segrestats a Gaza pels islamistes ja fa gairebé 16 mesos, tots
els que desitjàvem el seu alliberament estem plorant i celebrant alhora. Estem
contents perquè les seves famílies i amics podran tornar a veure, encara
que d'una manera insuportablement fragmentària, aquells ostatges que continuen
vius. I també plorem pels qui no compartiran el seu feliç destí i pels soldats
que van caure en la batalla defensant la nació jueva que representa l’Estat d’Israel.
■ Però també estem enfadats pel
costat repugnant d'aquest acord i preocupats pels detalls i les preguntes que
planteja en una pregunta principal i que ens fa molta por conèixer la seva suposada
resposta afirmativa: Hamàs recuperarà la força i tornarà a ser el poder de
govern a la Franja de Gaza? Seria terrible. Per als israelians, sí, però,
sobretot, pels civils palestins que seguirien sota el jou d’aquesta xacra
totalitària que sempre els ha usat com escuts humans i com a moneda de canvi
per fer-se les víctimes, que només tenen un nom: els civils que ells han portat
a l’escorxador. Només cal veure la reacció del terrorista alt funcionari d'Al-Fatah empresonat per Israel que preferia quedar-se a la presó que tornar a Gaza. I així, tot, perquè les dictadures rarament s'aguanten molts anys.
■ I la meva pregunta al respecte és: quan, en el seu
discurs de comiat, l'expresident nord-americà Joe Biden va dir que "el
futur de Gaza és sense Hamàs al poder", sabia alguna cosa que encara no s’ha
fet pública, o era simplement un altre error cognitiu?
2. No hem après res
■ En general, no hem après què va ser l’Holocaust, que va
ser una de les catàstrofes humanes més grans, o la pitjor, de l’època
contemporània, del segle 20. Sembla ser que hi ha consciència, però no té una
rellevància fàctica en el món. Només cal veure les reaccions de la premsa
occidental al respecte o allò que passa de forma recurrent a l’ONU. En parlem,
si però el furóncol segueix enquistat al mateix lloc.
3. L’antisemitisme
■ El camp d’Auschwitz és el mirall de la barbàrie en què pot arribar l’humà contra l’humà. I l’antisemitisme i l’antisionisme, son temes substancialment molt enrevessats perquè poden tenir un impacte demencial depenent del context en què es trobin o es presentin. L’antisemitisme seria, dit planerament i sintètica, seria el prejudici i la fòbia contra persones per la seva religió, cultura o ètnia. La gravetat radica en l’historial de violència, persecució i genocidi, tal com va passar durant la Xoà o Holocaust. I l’antisemitisme (i això que vaig a dir és molt important i també ho recullo en els punts 15 i 16, entre altres, del meu assaig sobre el tema del dia 20-2-24) no solament és odi cap als jueus sinó que també debilita de manera molt important els drets democràtics i els drets humans de tots, jueus i no jueus. O sigui: l’antisemitisme ens mata a tots. Que us quedi ben gravat i repasseu, si hi voleu aprofundir, el meu assaig. Es veuen, en els darrer mesos, sobretot des de l’atac genocida dels terroristes palestins als quibuts del sud israelià, discursos d’odi, manifestacions, discriminació, vandalisme, contra sinagogues, cementiris hebreus. I no hi ha dia que la premsa occidental no reporti actes de violència física d’aquesta mena. I actualment, aquest fet persisteix arreu del món. Augmenta. I ho fa, a més guarnit amb teories de la conspiració i desinformació, començant per la premsa més woke finançada pel l’anti occidentalisme amb fons de països també finançadors del terrorisme internacional com Qatar, Emirats Àrabs o l’Iran, entre altres, o directament per factòtums com George Soros o Bill Gates, amos ultra multimilionaris de les conspiracions de grups sinistres i poderosos, sovint de motivació política, malgrat haver-hi altres explicacions que possiblement són més probables.
4. L’antisionisme
■ Contrariament al fet que queda molt clar en l’antisemitisme, en l’antisionisme els seus acòlits diuen que són un concepte “distint”; que són “només un
moviment que promou un debat sobre l’existència de l’Estat d’Israel que segons
ells no hauria d’existir perquè és un estat creat pels sionistes”. I el
més interessant i que els deixa completament amb el cul enlaire a tots, és que avui s’estan fusionant més que mai aquests dos conceptes que alguns diuen que són
diferents, però el més cert després de mil i una evidències corroborades,
constatades i comprovables, és que l’antisemita és un antisionista, i
que l’antisionista és un antisemita, es miri com es miri.
5. Destacar “el poder” dels jueus mentre es minimitza la Xoà
■ Parlo amb molta gent amb nivells històrics i polítics tavernaris i
culturals sota mínims, però també sento erudits i titulats que saben molt bé de
què parlen i què volen dir, que diuen que “l’Holocaust ja va passar”, i fins i
tot n’hi ha que el relativitzen i que destaquen l’enorme “poder d’influència
dels jueus”. També suggereixen que degut a la presència de jueus en sectors com
les finances, els mitjans o la política “estan protegits”. N’hi ha d’aquests,
que diuen que els jueus són “una minoria privilegiada” i acusen els jueus de no
haver-se d’enfrontar als problemes de les minories “com altres grups, com
altres minories”, diuen. A veure: una miqueta d’història que podeu trobar en
qualsevol llibre d’història online o a la biblioteca de prop de casa vostra. Què va
passar el 1990 a Anglaterra? Què fa Espanya el 1492? (i molt abans Catalunya durant
el regnat de Joan I en els fets del pogrom de Barcelona del 1391, un assalt al
Call de la capital del país instigat per l'arribada de notícies de l'assalt al Call
jueu de Mallorca). Per què Espanya reconeix avui la comunitat sefardita i els dona,
fins i tot, nacionalitat espanyola i passaport? Què són els pogroms, invents
dels jueus? Massacres a munió de comunitats jueves de la Rússia tsarista i centenars
més, abans i després fins arribar a 1933 en què comença l’Holocaust ideat per
un palestí, precisament (ho explico en el punt 🔴
HUSSEINI EL 1939). Això no és un recordatori sinó una actualització dels
valors i dels conceptes sobre l’antisemitisme d’una cosa que en aquests moments
estem tornant a reviure de manera vergonyosa.
■ Els crims d’odi existeixen. Allò
que va passar al sud d’Israel la fatídica data del 7 d’octubre de 2023 és
una dada alarmant. Aquella interpretació que ens va fer Hannah Arendt sobre la
banalitat del mal semblava una teoria d’una època passada que aquell dia va
retornar amb tot el seu pes, es va fer realitat i ens va caure sencera al
damunt. Al meu, que estic sensibilitzat amb el context, i al vostre, tot i que
molts no en sapigueu ni un borrall ni us pugueu pensar quin perill correu en
acceptar i banalitzar allò dolent que els pugui passar als jueus i a la
societat semita, precursora de la democràcia i la llibertat perquè emana d’una
revolució d’esclaus alliberats de les urpes del Faraó, tal com explica molt bé
l’Èxode i com apunto jo mateix en el punt
11 meu assaig sobre el semitisme. De manera vergonyosa, hi ha relativisme
de líders intel·lectuals i, sobretot, de periodistes que s'autodefineixen demòcrates i que asseguren que treballen per la llibertat de tothom quan resulta que quan arriba l'hora de tractar informativament els jueus i el judaisme es tornen equidistants o directament escriuen i/o editorialitzen a la contra. I això passa a tot el món sobre aquests fets innegables: tant sobre
el 7 d’octubre com sobre l’Holocaust. De cal déu!
7. Les universitats dels EUA i, per mimetisme woke, les de la resta del món occidental
■ Un altre dels punts del meu assaig, el número 19 parla de les Universitats “pijes” dels EUA. No us el perdeu perquè allà s’hi aclareixen moltes de les coses que passen en aquestes Universitats i que s’han escampat a la resta. Només cal veure reportatges al respecte (n’hi ha mil i un de publicats) en què es veuen els campus d’aquestes institucions acadèmiques on tota una majoria antisemita s’hi havia instal·lat a tal efecte de manera irritant i sense cap mena de vergonya ni de pudor, com si fos un moviment d’època o una mena de revolució dels idiotes. I no m’estic inventant res ni estic faltant a la veritat. I si és així, espero les demandes i denúncies corresponents per difamació o pel que considerin oportú i que m’imputin aquests fets. Però, vaja, no tinc cap por perquè allò que acabo d’explicar i que fa molts mesos que difonc és públic i notori. I tothom n’és coneixedor, tot i que no tothom ho relati com una vergonyosa veritat i al damunt es manifesti favorable o al costat de tals criminals fills de puta. I això ho hem vist tots. I és un retard en la concepció civilitzada i democràtica que hem, o hauríem, de tenir. I aquest és el punt en què ens trobem, encara avui, dia 25 de gener de 2025, un punt dramàtic i molt complicat. O sigui, ras i curt i clar i català: tot allò que acabo de relatar en aquest redactat, basat en fets històrics i en fets actuals que encara tothom té frescos, no és una paranoia sinó la sensació que tenim molts en veure el deteriorament humà i de com estem vivint. És el fet lamentable de demanar aquells que han patit violència de tota mena i pèrdues humanes, que no exagerin i que no vagin amb cautela i precaució.
ANNEX SOBRE L'ACTUALITAT A LA GUERRA DE GAZA
El món ha d'evitar la possibilitat que el 7 d'octubre es repeteixi
■ El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, aquest cap de setmana ja ha agraït el president dels Estats Units (EUA) Donald Trump que "hagi complert la seva promesa d'ajudar Israel" (tot i que encara, a la vista pública, els EUA no han fet res tangible al respecte). Cal destacar que en les paraules del primer ministre israelià s'hi entreveu que hi haurà ajudes reals dels EUA que, com la majoria dels estats àrabs, s'oposen a la continuïtat del domini de Hamàs a Gaza, a excepció de Qatar, el soci de facto de l'organització terrorista, i també miren de reüll l'Iran, que ben aviat podria rebre les conseqüències d'aquesta ajuda a què es refereix Netanyahu (en referència a la llum verda donada per la Casa Blanca per l'enviament de bombes d'una tona, unes 1.800) i que Biden havia congelat en una de les accions per obligar Jerusalem a fer concessions a Hamàs.
■ Ara, però, cal preguntar-se si aquesta "ajuda" constant i aquesta bona relació serà possible i com s'assegurarà. I també fer-se preguntes com: Israel seguirà desplegat al llarg del corredor de Filadèlfia, una condició prèvia perquè Gaza no torni a ser una base terrorista activa? O: què passarà amb les dimensions de la zona d'amortiment al costat nord i sud de la Franja de Gaza?
■ I també hi ha altres preguntes addicionals d'urgencia. En la primera etapa de l'acord d'alto el foc, Israel
alliberarà 735 assassins i violadors perillosos, inclòs, segons alguns
informes, l'instigador del terrorisme Marwan Barghouti i altres terroristes perillosos
coneguts. Exiliar-los fora d’Israel (a Egipte i a Jordània) sembla més una distracció que un pla
concret, tal com ja ha dit Donald Trump en coincidència amb alguns membres del Govern.
■ Durant la primera etapa de
l'acord, alguns dels ostatges vius seran alliberats, i Israel mantindrà, en
teoria, la capacitat d'utilitzar la pressió militar per assegurar
l'alliberament de la resta d'ostatges i captius durant la segona etapa, tot i que no
hi ha cap garantia que s'arribi a aquesta segona fase.
■ Gairebé fins al final de l'actual acord, Hamàs havia intentat posar obstacles al camí semblants als dels últims 15 mesos i, com és evident, l’acord no s'hauria pogut dur a terme sense la pressió militar massiva i exitosa exercida per les FDI des del començament de la guerra i, molt especialment, en aquests darrers mesos.
■ En alguns sectors, també de dins el país, el govern
israelià ha estat acusat de retardar l'alliberament dels
ostatges per, suposadament, fer noves demandes. Sortosament però, per a la ja molt mal vista reputació del primer ministre per molta gent, el secretari d'Estat nord-americà,
Antony Blinken, va confirmar en una entrevista
al New York Times el passat 4 de gener que va ser Hamàs qui s'havia tirat
enrere dels acords previs, en part a causa de la pressió exercida pels mateixos
EUA al respecte sobre Israel que els va donar ales.
■ Blinken també es va mostrar sorprès
pel fet que no hi hagués cap pressió internacional sobre Hamàs per rendir-se i
alliberar els ostatges, però també va obviar dir que la pressió de
l'administració Biden sobre Israel perquè permetés entrar tota l’ajuda
humanitària a Gaza que Hamàs demanava, tampoc no havia servit de res per fer virar els terroristes en la seva posició inamovible.
■ Cal subratllar que el període entre les dues etapes de
l'acord d'alto el foc serà especialment crític si Hamàs, per diferents motius, posa
més pals a les rodes de les negociacions. Evitar-ho, doncs, dependrà gairebé
totalment de l'opció d'Israel de renovar l'acord i seguir o no en la guerra, de
la mateixa manera que la pressió militar massiva que les FDI van exercir al
nord de Gaza durant els darrers mesos va ser el principal factor que va obligar
a Hamàs a ser més flexible i a canviar la seva recalcitrant posició inamovible (com si fossin els guanyadors, que cal ser pedants) adonant-se que tancar un
acord era preferible que perdre milers de persones més de la seva gent i
provocar una destrucció encara més gran a Gaza.
■ Cal no oblidar que, en aquest
acord, Israel s'ha vist atrapat en un dilema gairebé impossible: triar, o
almenys equilibrar, entre el destí immediat dels ostatges i les preocupacions
de seguretat nacional a llarg termini de l'Estat i els seus ciutadans, amb
l'alto el foc i els elements negatius que representa i que són el resultat de
factors en contra, tant interns com externs.
■ De la mateixa manera que, gairebé
amb tota seguretat, el moment de l'atac de Hamàs el 7 d'octubre va ser el
resultat de les divisions i fractures dins de l’executiu israelià, les seves
decisions i actituds actuals estan influenciades, entre altres components, pel que
el govern de Netanyahu percep i espera
que passi políticament en l'escena interna del país.
■ Les emocions i protestes expressades per les famílies
dels segrestats, recolzades per la ciutadania a la plaça dels ostatges, eren
totalment comprensibles i justificades, sobretot tenint en compte que, molt
possiblement, si no hagués estat pels fracassos del funcionament general de l’estat,
aquesta terrible situació no hauria sorgit.
■ No obstant això, els actes
desenfrenats impulsats per l’antisemitisme més flagrant i l’antisionisme més evident
contra el mateix fet de l’existència de l’Estat d’Israel, com la petició a la
Cort Penal Internacional de l'Haia contra el govern israelià i el president
Netanyahu, només es poden qualificar d'odiosos i vergonyosament lamentables. I
no menys flagrants són els actes cínics dels que s’han fet seu com a
reivindicació anti governamental el patiment dels ostatges segrestats i les
seves famílies per motius polítics impresentables.
■ Les organitzacions i els "comitès" públics
autoproclamats i de caire esquerranós, ben organitzats i ben finançats, que han
aparegut amb diversos noms van crear deliberadament la falsa impressió que era
el govern israelià i no els terroristes de Hamàs, qui retenia els ostatges. I
amb actes irresponsables es van convertir en acompanyants de facto de Hamàs, o
sigui, del terrorisme que ataca el poble d’Israel i que, de pas, ataca tota la
resta d’Occident, sense oblidar les seves pròpies víctimes que són els mateixos
palestins, molts dels quals no saben ni que estan manipulats i
instrumentalitzats tal com passa en els col·lectius més autoritaris i autocràtics.
■ Cada manifestació dins del país organitzada per
aquests israelians i en què hi arrossegaven milers de persones de bona fe, cada
bloqueig de carreteres i disturbis a la Knesset, cada cartell amb
"ara" i "a qualsevol preu" va ser un altre guany per a
Hamàs en la seva estratègia d'extorsió, fent encara més difícil aconseguir
l'alliberament dels ostatges, posant en perill les seves vides i les mateixes
possibilitats de l'acord. I aquesta complicitat interior també s’ha de denunciar
en veu alta. I un cop constituïda una comissió d'investigació que estudiï tots
els fets relacionats amb el 7 d'octubre, aquesta també haurà d'examinar fins a
quin punt les activitats esmentades han contribuït al dany i al patiment que
se'n deriven.
■ Tornant a l'acord en si, no seria realista ni honest pels que ens dediquem a l’anàlisi geopolítica i concretament a la d’allò que fa anys que està passant al Llevant mediterrani no reconèixer que, en aquesta ocasió els factors externs han jugat un paper cabdal, tant en els seus elements positius com en els negatius, com ara (i ho reitero) la pressió del president —aleshores encara president electe— Donald Trump sobre Hamàs, per exemple, que va propiciar que la societat israeliana i mundial comprovés que Israel navegava endavant i portava la veu cantant. I en tot aquest entrellat, segurament també hi ha una altra lliçó per aprendre pel que fa a possibles escenaris en el futur, inclosa, per exemple, la represa de la guerra si és necessari.
■ No obstant això, en els propers
mesos, i potser fins i tot els propers dies, Israel s'enfrontarà a una de les
campanyes polítiques, diplomàtiques i públiques més dures de la seva història
atesa la necessitat de preservar i ampliar els seus èxits contra Hamàs, d'una
banda, però també amb la situació a la Franja de Gaza que els seus líders i
ells mateixos han provocat en el seu poble, una situació que els enemics de l’Estat
d’Israel estan utilitzant per difamar el país i tot el poble jueu.
■ Per tots aquells que dubtin del
poder decisori i definitiu dels inquilins de la Casa Blanca en relació a
l’esdevenidor de la resta de l’aldea global, tal com deia el gran McLuhan, aquí
es veu qui mana o no en un espai imaginari però real en què no hi ha cap mena
de frontera física ni de cap altra mena, la qual cosa també podrem constatar
molt aviat en allò que passarà a Ucraïna i com s’encarrilaran les relacions entre
els EUA i Rússia, que segurament seran bones, diplomàtiques i de cap manera tenses
i agressives com fins ara, pel disgust de molts anti Putin europeus que fins
ara han fet de ninots seguidistes d’Obama-Clinton-Biden i que en els seus
somnis més humits recreaven que Euràsia, o sigui, l’evolució de l’Imperi Rus,
deixava d’existir perquè Europa s’alçaria en una guerra absurda contra un poder
que ni tan sols saben quin abast té. I van dats, per dir-ho finament.
■ De moment, el més important i
primordial -tant en terra jueva com arreu del món-, és evitar cap altre 7
d'octubre.
