Sílvia Orriols, la líder nacional catalana que s’acosta al llibertarisme transformador d’Occident
Santi Capellera i Rabassó, periodista i
analista / 23-11-2024
“Un llibertari admet que es pot obligar
justificadament les persones a fer certes coses, la més òbvia abstenir-se
d'infringir la llibertat dels altres. Tot i això, un llibertari considera
inacceptable que es pugui obligar ningú a servir els altres, ni tan sols si és
pel seu propi bé”, s'explica a l'Enciclopèdia Filosòfica de la Universitat de
Stanford, per la qual cosa i atesa la seva aproximació al respecte i només
segons el meu parer, situaré Sílvia Orriols, la líder d’Aliança Catalana, en
aquesta mateixa alineació.
■ A Catalunya tenim el clar exemple de Sílvia Orriols,
que encarna una gran semblança amb aquesta mateixa política que porten a terme Javier
Milei o Geert Wilders a l’Argentina i els Països Baixos, de què respectivament
en són cap d’estat i líder més votat. Només els mitjans de comunicació que fan de portaveus de l’esquerra
més reaccionària, l’anomenada woke, i el món antisistema titllen aquesta manera
de governar d’extrema dreta o de nazisme per les seves polítiques implícites en
la regulació radical de la immigració, l’aplicació d’una economia rigorosa i
els objectius de rebaixar en gran mesura el poder de l’estat i la màniga ampla
dels governants que engreixen administracions i funcionariat amb l’objectiu de seguir “comprant”
indirectament els vots que els permeten mantenir el poder i amb ell les
poltrones i la clau de la caixa. I per això mateix aïllen Sílvia Orriols amb
les acusacions de ser d’extrema dreta: només cal escoltar un discurs seu
atentament per adonar-se que aquestes afirmacions només tenen un component de
fetge i de temor de que si arriba a governar Catalunya, que molt possiblement
hi arribarà, ho faci millor que els que hi ha avui, o sigui, ells.
Estructura del sistema llibertari
■ El llibertarisme és un corrent filosòfic dins de la política que col·loca
“la llibertat individual com el valor polític suprem”, va escriure David Boaz,
exvicepresident de l'Institut CATO, una fundació nord-americana que precisament
és un dels impulsors d’aquesta tendència, un corrent que ni s’ha inventat avui
ni té poca història, sinó que té les seves arrels històriques en el moviment de
la Il·lustració, que es va iniciar a mitjan segle XVIII i es va estendre fins
als primers anys del segle XIX a Europa.
■ “Els llibertaris creuen que el respecte per la
llibertat individual és el requisit central de la justícia. Creuen que les
relacions humanes han de basar-se en el consentiment mutu. Els llibertaris
advoquen per una societat lliure, de cooperació, tolerància i respecte mutu”, afirmava
fa dos anys el filòsof nord-americà
Jason Brennan, en un article per a l'Escola austríaca d'Economia i Idees de
Llibertat.
■ Això deixa clar que aquest moviment, i tal com dic
més amunt, recela de l'Estat, per considerar-lo invasiu i innecessari, i els que
segueixen la seva doctrina sostenen que
"algunes formes d'ordre a la societat sorgeixen de manera natural i
espontània, sense direcció central", tal com s'explica a l'Enciclopèdia
Britànica.
■ Va ser entre aquests dos segles, el XVIII i XIX, quan
pensadors com el francès Montesquieu, l’anglès John Locke o l'escocès Adam
Smith van començar a desenvolupar teories i idees que qüestionaven l'ancestral
-i aleshores dominant- creença que un grup de persones pogués imposar els seus
desitjos sobre altres humans, per herència o per motius religiosos. I això fa
el llibertarisme qüestionant el rol dels monarques i del clergat, a més de perseguir limitar els poders dels governs democràtics i representatius. Per aquesta raó
els llibertaris van acabar separant-se dels liberals, que promulguen que cal
una estructura (govern, lleis, etc.) que permeti dirimir els conflictes i també
que ajudi a resoldre les diferències entre les persones.
■ En el primer paràgraf he citat Milei i Wilders com a
dos exemples visibles del llibertarisme en el continent americà i en l’europeu,
respectivament. "Jo considero l'Estat com un enemic; els impostos són una
rèmora de l'esclavitud. El liberalisme va ser creat per alliberar les persones
de l'opressió dels monarques; en aquest cas seria de l'Estat", declarava
un Javier Milei en plena sintonia amb aquests
postulats bàsics del llibertarisme poc abans de guanyar les eleccions a l’Argentina
i convertir-se en el nou cap de l’estat.
El clam llibertari de Sílvia Orriols
■ Pel fet de promoure el lliure mercat, defensar la
propietat privada i un Estat petit i limitat a certes funcions, els llibertaris
han estat ubicats a la dreta a l'espectre polític, tal com li ha passat a
Sílvia Orriols, tot i que de seguida ha estat acusada de ser una activista de l’extrema
dreta i de nazi pel simple fet de posar al descobert les moltes irregularitats
que cada dia es posen de manifest en els carrers i places catalanes amb els
immigrants irregulars com a protagonistes d’actes de delinqüència, agressions i
aldarulls constants que converteixen Catalunya en un país anàrquic i pres per
la disbauxa i el desori constants i amb la tolerància política més absoluta.
■ A més, Orriols no es cansa de denunciar-ho en seu parlamentària i amb un llenguatge planer, claríssim i sense pèls a la llengua que fa molt mal als immobilistes processistes i als espanyolistes; que adverteix que no solament és la immigració il·legal la que porta problemes de tota mena, començant per la religió que a moltes mesquites catalanes es converteix en salafisme o sigui, en islamisme gihadista que financien directament l'Iran, Qatar, o els Emirats (els autors dels atemptats de la Rambla de Barcelona de 2017 van ser manipulats, adoctrinats i radicalitzats a la mesquita de Ripoll, vila d'Orriols, per l’imam Abdelbaki es Satty, autor intel·lectual d'aquells crims), sinó que en l’aspecte econòmic els immigrants que ja tenen documentació de residència i les seves famílies que a Catalunya creixen en progressió geomètrica (Som 8 milions!, diuen cofois els polítics professionals amb triennis) per l’arribada de nous membres que, automàticament i per tractar-se de “reunificació familiar”, adquireixen drets immediats en el context de la Sanitat pública i de l’Educació, afeblint per tant els drets de la població autòctona en aquests suposats, ja que les llistes d’espera als hospitals i les admissions a les escoles, moltes de les quals tenen un percentatge importantíssim d’alumnes d’origen estranger que sumen cada dia i són el segment més elevat i quantiós de perceptors de les subvencions, ajudes i altres avantatges socials públiques, són cues tan llargues com la Via Catalana que va sortir del poble ras mentre aquests mateixos que avui defensen els vels islàmics i retiren els llums de Nadal i els pessebres tradicionals i ancestrals al nostre país, i argumenten que cal obrir les portes de Catalunya i d’Europa de bat a bat a tothom, segueixen cobrant les paguetes, que són pagasses, i defensant que tot sigui estatal, o sigui, controlat pertot.
■ Heus aquí, doncs, el feixisme i el nazisme de Sílvia Orriols, que amb la
seva creixent popularitat i d’afiliació al partit del qual n’és la màxima
dirigent, fa tremolar els que veuen perillar tot això, malgrat que hi ha un
veritable front que li barra el pas pertot, començant pel president de la
cambra catalana fins als mitjans de comunicació més subvencionats, passant pels
poders més obscurs de la societat catalana que tenen veritable pànic de perdre la
batuta que els manté vigents, com el poder de la nomenclatura clàssica de la
política catalana que segueix el règim del 78 i que tenen la seva quota de
poder assegurada entre les alternances de Convergència (avui Junts), Esquerra
Repúblicana i els socialistes, amb escuders com els Comuns que els parapeten
les poltrones dels que hi seuen i de pas també suquen. Per això li fan el buit,
tot i que no s’adonen que amb aquesta repressió només incentiven el seu creixement
nacional i social encaminat a una política molt semblant al llibertarisme.
El llibertarisme és de dretes, sí, però...
■ Molts dels elements claus d’aquest ideari han acabat sent assumits per
forces de l'esquerra, i entre ells destaquen la defensa de la llibertat
individual, especialment pel que fa a temes sexuals o de consum de drogues; i
el seu pacifisme malgrat que la primera proclama dels principis d’aquesta
manera d’aplicar el poder polític a la societat democràtica és que “els
llibertaris no accepten la vella separació política entre doctrines d'esquerra
i dreta i, perquè quedi ben clara la seva posició, al centre hi assignen la
llibertat de cada persona.
“Els llibertaris han intentat definir l'abast adequat
de la llibertat individual en termes de la noció de propietat en la pròpia
persona, o autopropietat, cosa que implica que cada individu té dret al control
exclusiu de les eleccions, de les accions i del cos”, expliquen els seus
ideòlegs i promotors.
■ Milei, en fer-se càrrec de la responsabilitat governamental, ja va deixar
clar que la qüestió del consum d'estupefaents no seria la seva preocupació
principal a la Casa Rosada. “Drogar-te és suïcidar-te en quotes. Si us voleu
drogar, feu allò que vulgueu, però no em demaneu que jo pagui el compte”, va
dir l’avui president argentí en reiterades ocasions durant la campanya
electoral.
■ Els seguidors d'aquest corrent també s'oposen als
conflictes armats, ja que “la guerra porta mort i destrucció a gran escala,
pertorba la vida familiar i econòmica i posa més poder a les mans de la classe
dominant”, en paraules de David Boaz, exvicepresident de l'Institut CATO que
esmento abans, que afirma que el llibertarisme "és una línia de pensament
que abomina de l´ús innecessari de la violència".
■ Tornant al president argentí, Javier Milei, ahir mateix publicava una columna
(que recomano molt llegir, sobretot als interessats en l’economia) a les
pàgines del setmanari britànic The Economist sota el títol “Argentina:
la realització d'un miracle econòmic?”, en què ratifica el rumb del seu govern
en termes d’equilibri fiscal, destaca la baixa de la inflació i augura la
desaparició de les primes del risc país de “mantenir el compromís amb la
solvència fiscal” i el pagament dels deutes externs pendents. Al llarg de
l'article, el mandatari sud-americà descriu
a més a més les condicions necessàries per a un eventual aixecament del cep (sistema
de control de canvis que regula i defineix el preu del dòlar al mercat comercial)
i una tributació més baixa, si bé també adverteix que per a això caldrà més
temps. Fa pocs mesos ningú no es pensava que Milei pogués guanyar les eleccions,
i encara en fa menys, quan les va guanyar i va començar a governar aplicant el
llibertarisme, molt poca gent s’esperava que l’evolució fos bona i que tant els
mercats com la mateixa població respongués positivament a les seves accions de
govern. Doncs això, amb tota seguretat, s’anirà estenent, sobretot a Europa, i
no solament per motius econòmics sinó perquè és tot un sistema que implementa
canvis de tota mena que reflecteixen i premien bàsicament la cultura de l’esforç
personal.
■ No sé si Sílvia Orriols aconseguirà presidir el país,
i encara sé menys si podrà assolir que Catalunya esdevingui independent perquè,
tal com deia en una entrevista
recent l’ex dirigent de Solidaritat Catalana Alfons López Tena, “fer la
independència és una cosa complicada, llarga i difícil perquè seria independitzar-se
d’un país [com Espanya que és] dins la Unió Europea i dins l’OTAN”. I jo, que soc
totalment independentista, entenc que López Tena pensi així perquè la
independència (i no parlo dels traïdors que es van lliurar i/o fugir per
completar la comèdia del gran engany processista que mai no va tenir intenció
de declarar la independència, tal com ja han reconegut tots aquests farsants,
del primer al darrer) no és una cosa fàcil; només cal mirar quants països s’han
independitzat dins de la Unió Europea, que pertany a l’OTAN i a tot un mosaic d’organitzacions
supraestatals: cap. I ja s’ha vist quin paper ha fet Europa en el suport a la
independència: lamentable i galdós. I a la curta no crec que tots el d’aquest
club d’estats permetin cap esbocinament. I no vull posar aigua al vi, però,
posem per cas que Sílvia Orriols assoleix la presidència de l’autonomia de
Catalunya (com tots els que hi ha hagut fins ara, que excepte Pujol, que jugava
en una altra lliga, no han aconseguit cap mena de guany, ben al contrari) i posem
que Orriols mana i no pot aconseguir fer la independència perquè el país tampoc
no està disposat com el 2017 i l’estat està més vigilant, que tant de bo que sí
que ho aconseguís però, si no fos així, en tot cas, estic segur que Catalunya
milloraria en un 200% en relació a la situació actual i collaria el govern
espanyol de veres perquè complís els seus acords i les lleis vigents. I,
sobretot, treballaria perquè tot això que explico abans del que ens està
passant a Catalunya amb el descontrol migratori de tota mena i amb la falta de
respecte cap a la cultura, la llengua i la catalanitat, s’acabés i quedés un
país ordenat socialment i respectat pertot que funcionés com ho fa Ripoll, en
què ella governa l’alcaldia. Perquè, aquest sí que seria el peix al cove d’envergadura
que molta gent valoraria potser tant com la independència política. I si no,
reflexionin. Perquè pitjor que ara, amb tota la morralla que fa i desfà al seu
aire i només per benefici propi, no hi estarem mai. De cap manera.
