Europa ja forja un nou futur sense democràcia liberal
Les eleccions de diumenge passat a Alemanya deixen un balanç molt positiu
per la força dretana liberal AfD, que amb els
resultats obtinguts, el doble que en les eleccions al Bundestag del 2021, no és
només un moviment nacionalista ni el seu atractiu rau en l'extremisme
ideològic sinó en la seva capacitat de capitalitzar el descontentament
generalitzat a Europa, especialment pel que fa a la immigració. I Alemanya, que va
arribar a ser la potència econòmica del continent, no és una excepció en aquest desencís continental. La seva
base industrial s'està erosionant, el seu sistema de benestar està sota pressió
i la seva població està cada cop més preocupada per la seguretat, la identitat
i l'estabilitat econòmica. Per això per a molts (més dels que voldrien els
continuistes i els woke d’aquest sistema ja ben caduc) l'AfD representa una
forma d'autodefensa contra un col·lapse percebut de l'estil de vida alemany. I
com a Alemanya, la resta de la vella Europa, bressol d’Occident i de la civilització
i cultura judeo cristiana, passa pel mateix.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 25-2-25
M’agrada molt Sitges. Fa dies que no me’n moc i hi
estic molt bé. Sobretot a casa de la meva amiga de la Blanca Subur que sempre
està contenta i se la veu molt feliç, a banda que és ben bonica i, des del meu
punt de vista, ben jove, perquè acaba de fer la cinquantena. Des de la vidriera
en què miro l’horitzó cap al Llevant mediterrani, allà on hi percebo aquest
Israel trist i adolorit, un poble que encara plora els dos infants assassinats pels miserables
terroristes palestins que són la gran mentida d’aquest món de desequilibris i
desequilibrats, inconscientment i potser per aquest fet, recupero mentalment la
tarda de diumenge en què s’esdevenien les eleccions a Alemanya, en que un
partit que fins fa poc era testimonial, ha esdevingut la segona força del país
malgrat que molts estiguin enervats i contrariats amb aquest fet que no és més
que un producte de l’acció i reacció, que és allò que els passarà als
miserables palestins i als seus proxis quan Israel i els EUA reaccionin a la cafrada
inenarrable dels brutals assassinats a sang freda dels dos angelets, Ariel i
Kfir Bibas, de només 4 anys i 10 mesos, respectivament, i de la seva mare a
mans dels sanguinaris palestins que no tenen ni entitat, ni història ni dret a
la vida: només al pitjor que els pugui passar.
L’AfD d’Alice Weidel ha crescut com l’escuma i,
malgrat que els liberals conservadors no hi vulguin pactar, aquesta etiqueta de
partit d’extrema dreta en molts països ja s’està començant a dissoldre, perquè,
tal com dic sempre, l’extrema dreta és una altra cosa. Un d’aquests
contrariats, no sé si amb l’ascens de l’AfD sinó d’Aliança Catalana i del que
es veu a venir, ha estat Jordi Pujol, que ha estripat en contra de la lideressa
del partit català anti immigració i s’ha posicionat en contra de ni tan sols “dialogar-hi”.
Aquest senyor, prop del qual vaig treballar alguns anys, no sap ni de què parla
ni té cap mena de visió de la política actual, com els passa a la majoria dels
que s’han quedat ancorats en els anys de glòria de CiU i que viuen de records
que volen recuperar com sigui. Per ser clars: la Catalunya de Pujol ja no
existeix, i ell s’entesta seguir-la fent realitat. I no, no existeix. A més, aquest
home, després de tota una vida fent de polític, ara demostra que no va aprendre
res de res perquè és profundament absolutista i poc demòcrata: pretén que els
catalans tornem a Prat de la Riba, com si tirar 150 anys enrere fos bufar i fer
ampolles. Déu n’hi do. Però és que, a més, destaca Prat de la Riba que va ser
un senyor que va unir quatre diputacions espanyoles i obvia Pau Claris, que va
ser el president de la Generalitat que va aconseguir una Catalunya independent
durant quatre anys, el 1640. I d’aquest no en parla. Ni ell ni cap altre bujot
autonomista. Perquè, senzillament, de Pau Claris no convé parlar-ne. Clar
que no, perquè Pau Claris anava set pantalles endavant tot i haver existit tres segles abans que Prat de la Riba. I no convé perquè, precisament, va ser aquell que dirigint-se al país els va dir “que us falta (per
aconseguir la independència) sinó la voluntat?”. I això porta directament als autonomistes espanyolistes, o sigui, als processistes de l'actualitat i els deixa completament en evidència. Per això no en parlen de Pau Claris i es capbussen en el 1714 que només va ser una història espanyola en què a Catalunya s'hi disputaven uns drets estatutaris autonòmics, i prou. Es miri com es miri.
La memòria, sovint i malgrat tenir 94 anys i havent
pogut passar per aquest món amb dignitat i no acabar com un pària fotent-se en
camises d’onze vares que no li pertoquen (no diu que no és militant d’això
estrany que no se sap ni què és dit Junts?), és molt selectiva. Sort que entrevistes
entre valencians (Vicent Sanchis entrevista Alfons López Tena al diari El
Món) ens aclareixen moltes coses, molts conceptes, i destapen moltes brutícies
molt, però que molt brutes. D’aci i d’allà. Perquè la gent es cansa de tanta farsa i, al final, comença a parlar clar. No us la perdeu, l’entrevista.
1.
La democràcia
al món no desapareix, però es transforma
■ La democràcia es basa en l'estabilitat, però què passa
quan aquesta estabilitat desapareix? Les recents eleccions alemanyes han donat
una resposta clara: l'ordre democràtic liberal està trontollant. Mentre que la
Unió Demòcrata Cristiana (CDU), liderada per Friedrich Merz, s'ha convertit en
el partit polític líder a Alemanya i està preparada per reemplaçar el govern
d'Olaf Scholz dirigit pel Partit Socialdemòcrata (SPD), la veritable història
de les eleccions és l'ascens meteòric del partit d'extrema dreta Alternativa
per a Alemanya (AfD), que ara és la segona força política més gran del país amb
el 20,8% dels vots.
■ El partit
pro Rússia i anti-immigració, que pretén "eliminar l'ordre bàsic
democràtic lliure", ha doblat el seu suport des de les últimes eleccions
federals i s'ha afirmat com una força important en la política alemanya. I malgrat
la seva ja anunciada exclusió pel conservador Friedrich Merz, líder de la
guanyadora Unió Demòcrata Cristiana (CDU) que liderarà ara la coalició amb el
Partit Socialdemòcrata (SPD), en substitució del govern d'Olaf Scholz, els
guanys de l'AfD reflecteixen una insatisfacció creixent amb la política com
sempre i l'atractiu creixent de les solucions nacionalistes.
■ Tal com dic
abans, l'AfD, codirigida per Alice Weidel i Tino Chrupalla, ha aconseguit el
suport d'un de cada cinc votants alemanys, amb un 20,8% del suport que s’ha
transformat en 152 escons en un parlament de 630, un increment de 10 punts respecte
als anteriors comicis i els millors resultats en els 12 anys de vida de la
formació d'extrema dreta. Malgrat el compromís de Merz de mantenir l'AfD fora
de la coalició governant, aquestes eleccions subratllen un missatge clar: un
nombre creixent d'alemanys se senten desil·lusionats amb l'establishment i
estan buscant alternatives. Aquest augment sense precedents es va produir
amb el suport del president Donald Trump i Elon Musk, que van avalar obertament
el partit durant la campanya.
■ Com, agradi
a qui sigui o no, està passant a Catalunya amb l’eclosió d’Aliança Catalana i
la nova forma d’enfocar la política, de cara i sense subterfugis que empra al
Parlament i al carrer la seva lideressa, Sílvia Orriols, l'èxit d'AfD és un fet
innegable I no és una tornada al passat, sinó que es tracta de la supervivència
del país mateix. En una època en què la Xina avança sense control, Rússia imposa
el seu poder al camp de batalla i a les taules de negociacions, i molt més avui
que ja ha pactat amb Trump i amb l’aquiescència (de gust i per força) de la UE (encara
que sembli que no) la fi de la guerra amb molts avantatges, i els Estats Units
prioritzen cada cop més la diplomàcia transaccional, Alemanya no es pot
permetre el luxe de romandre feble. L'establishment democràtic tradicional no
ha aconseguit donar solucions. La lentíssima Unió Europea, empantanada en la
inèrcia burocràtica, no pot abordar aquestes crisis en temps real. Els votants
busquen un lideratge fort i decisiu, cosa que el sistema actual lluita per
aconseguir.
2.
Alice Weidel:
atractiu personal i empatia
■ L’Alemanya política s'està movent cap a una sobirania nacional més forta,
una immigració reduïda i polítiques fiscals més estrictes. Els votants volen un
govern que prioritzi els interessos alemanys per sobre de la burocràcia de la
UE, reforci els controls fronterers i restableixi l'estabilitat econòmica sense
una despesa pública temerària.
■ Contràriament a les representacions generalitzades, l'AfD no és només un
moviment nacionalista. Alice Weidel és obertament lesbiana i està casada amb
una dona de Sri Lanka, cosa que complica les acusacions de simple xenofòbia.
L'atractiu del partit, i el d’ella mateixa, no rau en l'extremisme ideològic
sinó en la seva capacitat per capitalitzar el descontentament generalitzat,
especialment pel que fa a la immigració. I aquest fet, que gairebé ningú no
contempla perquè els mitjans de manipulació i la resta de partits polítics que
es veuen perjudicats i amb el sistema tradicional forjat després de la Segona
Guerra Mundial amenaçat el difuminen absolutament, és d’una importància cabdal,
perquè a poc a poc va calant en la societat i es va acceptant com el gran remei
per recuperar la sobirania i l’orgull nacional.
■ La dependència d'Alemanya durant dècades de la mà d'obra estrangera per
compensar el declivi demogràfic ha portat a la formació de subsocietats
paral·leles, algunes de les quals rebutgen els valors del seu país d'acollida.
Això, juntament amb l'augment de la delinqüència i l'estancament econòmic, ha
alimentat una reacció contra les polítiques de portes obertes dels governs
anteriors.
■ L'auge de l'AfD no és un fenomen aïllat. I a Catalunya, ho reitero, en
tenim un gran exemple amb Sílvia Orriols i la naixent Aliança Catalana. Des
d'Hongria fins a Itàlia, els moviments nacionalistes creixen, reflectint el
fracàs del model europeu a l'hora d'abordar les preocupacions econòmiques i de
seguretat. Les eleccions alemanyes indiquen un rebuig a la caiguda passiva. En
un món dominat per nacions poderoses com els Estats Units, la Xina i Rússia, els
europeus comencen a adonar-se que la supervivència requereix una clara
afirmació de la sobirania nacional.
■ L'ascens de líders manadors i que destaquen per la seva personalitat, que
projecten als seus votants i països, com Putin, Xi Ping i Trump no és casual,
perquè reflecteix una demanda més àmplia de líders que actuïn ràpidament,
prenguin decisions difícils i rebutgin les ineficiències de la construcció de
consens democràtic. Europa, amb la seva dependència de la diplomàcia i la
normativa, s'està quedant enrere en una època que afavoreix la velocitat i la
força.
■ El resultat electoral d'Alemanya no és una anomalia
sinó un senyal d'alerta. L'AfD no és un moviment marginal, sinó que és una
visió del futur d'Europa. A mesura que els votants de tot el continent
continuen girant cap als líders nacionalistes i populistes, la pregunta
fonamental segueix sent si la democràcia liberal pot sobreviure, o, contràriament
i tal com jo personalment penso, ja és el passat que ha quedat enrere.
