El gran blau de Josep Pla: de Sitges a Constantinoble, un viatge sense
instruccions
Tot i que és un dels meus escriptors de capçalera, Josep Pla no va dedicar
un volum monogràfic específicament a Sitges dins de la seva Obra Completa (OC),
ja que els seus escrits solien centrar-se en comarques o poblacions més
vinculades a la seva trajectòria vital i als seus temes recurrents, com el Baix
Empordà, Barcelona, o la Costa Brava nord, tot i això, és molt probable que
Sitges aparegui esmentada o descrita de manera puntual en alguns dels seus
articles, dietaris o altres volums de la seva vastíssima obra, més enllà de l’OC
a la qual he dedicat munió de temps i devoció. Pla era un observador atent de
la vida catalana i Sitges, com a vila costanera amb una vida social i cultural
significativa, segurament va captar la seva atenció en algun moment. Podria
haver-hi referències en articles sobre la vida social, el paisatge costaner, o
fins i tot en relació amb algun personatge o esdeveniment específic, però el
cert és que jo, ni tant sols fent una recerca exhaustiva, no he estat capaç de
trobar-les, excepte una que citaré més endavant en què parla de la Blanca Subur
i de la seva privilegiada finestra oberta a aquest gran blau —que acarona les
costes del litoral de la nostra nació, des de Salses a Guardamar i sense
oblidar les illes mediterrànies en què encara hi romana la petjada catalana,
tant de llengua com de cultura i sang, inclosa la part algueresa de Sardenya— i
la lloa com a població molt remarcable del nostre país català. Per això,
precisament, avui m’endinsaré una mica en el personatge Pla —empordanès com una
part dels meus ancestres— i fent un aiguabarreig amb aquesta meravella poblacional
del Garraf dita Sitges i reputada des de molt abans de l’època dels romans (els
primers sitgetans es remunten al Paleolític mitjà, fet que es va constatar a
través del jaciment de la Cova del Gegant, originaris que explica la història
que també van
parapetar i vèncer els castellans per terra i mar durant la Guerra dels Segadors,1649)
intentaré descriure en una narració tot allò que brolla de la meva ment d’escriptor
en aquest viatge sense instruccions.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 13-5-25
■ Assegut a la tribuna-terrassa plena
de plantes de la casa de la meva amiga sitgetana, fent glopets del cafè ben carregat
i amb la visió del golf de Terramar al vessant dret i el gran blau al davant,
penso en el Josep Pla que estimo i que s’hi va passar hores i hores
contemplant-lo i descrivint-lo, aquest mar tan nostre. Aquest és un mar que no
separa sinó que uneix. El mateix blau que s’enfila des de la costa catalana cap
a les cales corses, que fa brillar la sorra fina de les illes gregues, que
acull les runes d’Alexandria, que ha sentit els salms d’Israel, les places del
Líban, els mercats de Sicília, les muralles d’Istanbul. Un mar amb històries
creuades, amb trànsits que han fet possible allò que som els catalans i tota la
resta de mediterranis. I, enmig d’aquesta atmosfera suau i primaveral, m’imagino
la figura de Josep Pla en un d’aquests capvespres, narrant les seves
imaginaries visions i descrivint-les a la perfecció, tan bé com ell sabia
fer-ho. I no l’imagino pas com un
espectre, sinó com una presència real, d’un home com jo, d’un català com jo que
sabia mirar i escriure allò que veia. I no calia més. És aquí, a la meva ment
en un temps imaginari, com si hagués fet una escapada des de Palafrugell per
respirar aquest Sitges amb rememoracions de vaixells carregats de gra que
anaven i venien per tot aquest gran blau tan nostre, i confirmar que, de vegades, la
prosa ben articulada és més poètica que cap poema, que cap poesia.
1.
L’art de la
prosa que es fa poesia
■ Josep Pla no era un home de poesies. Era un prosista, un observador, un
narrador de la vida quotidiana. Va escriure més de 30.000 pàgines en llengua
catalana incloses en la seva OC, des de viatges per la Mediterrània
fins a reflexions sobre la nostra terra, Catalunya, que era la seva. El
seu país. No buscava la bellesa de les paraules, sinó la veritat de les coses.
Però en aquesta veritat hi havia un aroma poètic, un ritme que feia que
les seves descripcions fossin més que simples paraules.
■ Tal
com escriu un dels seus admiradors Joan Ramon Resina a “Josep Pla”
(University of Toronto Press), la seva prosa era “enganyosament simple”,
amb capes de significat que es revelaven lentament. I avui, assegut aquí, penso
en aquest estil, en com Pla va capturar el món sense intentar
embellir-lo. Per això ho reitero: a Pla no li agradava la poesia. O
millor dit, no li agradava la impostura poètica. Però la seva prosa
n’anava plena, sense potser voler-ho, la qual cosa dubto perquè, segons el meu
criteri i després d’haver llegit milers de pàgines escrites per ell, Pla
era un poeta de la prosa i la claredat, que encara té més valor.
Llegir-lo és com caminar descalç sobre la platja al capvespre: cada frase et
transporta a una petita onada de veritats. I si avui (i tot i que ni bec
ni fumo) hi pogués compartir un whisky i una cigarreta de paper, li diria, si el
tingués aquí al costat: "tu no escrius poesia, però ens la
fas sentir més que qualsevol poeta que només escriu epigrames, glosses o dècimes”. I segurament
arrufaria el nas, esguardaria el cel i canviaria de tema. Perquè l’homenot Pla,
l’empordanès pertot, era així. Era això.
2.
El paisatge
com a record viu
■ Josep Pla tenia un do per convertir la realitat en
literatura sense que aquesta perdés gens de la seva materialitat. El mar,
el vent, els horitzons, les terrasses de bar, les estones
de calma o de conversa. Si hagués passat sovint per Sitges,
segurament n’hauria dit coses molt remarcables, entre murmuris i frases curtes.
I, de fet, en algun moment ho va fer. En una de les seves cròniques de viatge,
hi trobem una nota breu, gairebé de passada, en què remarca la bellesa
blanca de Sitges i la seva condició de poble obert i ja molt
europeu. I això, escrit per ell, era un elogi.
3.
La
Mediterrània segons Pla
■ La seva relació amb la Mediterrània era
essencial. No la pensava com una postal turística, sinó com un marc
de vida i de civilització. Li interessava la cuina, la geografia,
el caràcter de la gent, els seus defectes, el temperament
—sempre un xic malencònic— de les poblacions banyades pel nostre mar. Pla
hi trobava una familiaritat que el confortava i, alhora, el desvetllava.
El Mediterrani, deia, "és una realitat d’un equilibri subtil, un mar fet de llum, de calma i de tragèdia". No podria estar-hi
més d’acord.
4.
Sitges:
blancor, modernitat i decadentisme
■ Sitges
no és només una vila marinera. És també un dels grans focus artístics
i literaris de la Catalunya contemporània. El Modernisme
hi va florir amb força, amb figures com Rusiñol, Casas o Utrillo,
i encara s’hi respira un cert decadentisme bohemi. Pla, que era
més de mirar que de participar, hi hauria passejat amb distància admirada,
copsant-ne les llums i les ombres. Hauria saludat amb respecte
aquells artistes, però després s’hauria assegut en una terrassa a descriure’ls amb aquella lucidesa irònica que sovint fregava la crítica.
5.
El gran blau
com a pàtria
■ Quan dic que
el mar uneix, ho dic literalment. Des d’aquest racó del Garraf es pot
imaginar una línia invisible que culmina en una altra riba. Allà on
s’hi parlen altres llengües però s’hi viuen els mateixos colors i
aromes. Pla, que no era amic de les abstraccions, s’hauria
inclinat a parlar de fets: els ports, els peixos, els sabors,
les dones vestides de negre, els homes callats, els carrers
amb pols i llum. Però en tot això hi ha pàtria, no feta de banderes
sinó de vivències comunes. I potser per això mateix és més profunda,
perquè té el poder d’unir-les totes aquestes banderes: les mediterrànies
6.
Una Mediterrània
d’ahir i d’avui
■ La
Mediterrània d’ara no és la de Pla. És més caòtica, més trencada,
més amenaçada, més violada i extorquida per corsaris
i pirates que trafiquen amb carn humana viva per a benefici propi
i saltant-se tota llei establerta en nom de falses moralines
humanitàries que disfressen els seus veritables interessos crematístics i
del poder globalista que intenten ajudar a imposar. Però el blau
persisteix perquè no el poden esborrar. Ni la bellesa. Ni aquesta melangia
que travessa generacions. Quan m’assec a mirar el mar des de la terrassa
de Sitges, sento que formo part d’una cadena invisible. El que Pla
mirava des de Calella de Palafrugell, Aigua-xellida, Llafranc, Begur o Tamariu no era tan diferent d’aquest horitzó que ara contemplo.
I encara menys del que veien a Còrsega, Malta o Xipre. Som mediterranis, i això vol
dir molt més que viure a prop del mar.
7.
Per acabar
■ Poso
punt final a l’article, però no vull moure’m de l’escena. El sol
comença a escalfar fort perquè arribem a migdia, la llum és
intensa i la mar respira a tota màquina, com un vaixell
dels que la solquen en la llunyania. Em sembla sentir Pla
preguntant on podem gaudir d’unes bones menges, si pot ser amb productes
d’aquesta mateixa mar nostra, frescos, excel·lents, de pesca
gairebé artesanal dels mateixos pescadors de Sitges o de la veïna Vilanova,
i d’un bon vi del Penedès per regar-ho tot com cal. En el meu imaginari,
Pla, com tants altres catalans valents que ja no hi són i que parlaven
clar, aquells que mai cap història fosca, apòcrifa i hipòcrita
d’altres vergonyosos i indignes de dir-se catalans mai
podrà esborrar, encara tenia moltes coses a dir. I va marxar
sense dir-les. I jo, segurament i dins la meva humilitat d’aprenent de
grans escriptors com ell, encara tinc força pàgines per escriure i molts
mots per articular. Mentre miro la mediterrània i m’enlluerna pel sol
que toca al bell mig del seu mirall trencat per les onades que li
reboten cromàticament de nou, Sitges calla i la memòria de la gent del nostre país es conserva. Sobretot la de la gent valenta que la vol explicar amb tota mena de detalls,
aquesta memòria clara que reté. I que ho vol fer, bàsicament, per desemmascarar
els mentiders i els tramposos que ens han traït durant segles i ens segueixen traint per un plat de llenties foranes i mal cuinades. Una memòria indeleble que es conserva en el millor estat i que, els que la retenen, continuen treballant com un mar de fons que irromp i que encara té molt per aportar a la costa perquè quedi ben exposat a la platja.
