Friedrich Merz rep una humiliació sense precedents en la història moderna d’Alemanya. En la primera volta per ser elegit canceller només ha obtingut 310 vots, sis menys dels 316 necessaris

 

Merz s’enfonsa mentre Weidel seu a la porta de casa: Alemanya s’uneix a la revolta sobiranista

El poder de Brussel·les, encarnat en la Unió Europea d’Ursula von der Leyen, tremola en estat de pànic. A Romania, George Simion, líder de l’Aliança per la Unitat dels Romanesos (AUR), arrasa a la primera volta de les presidencials del 2025 amb un 40% dels vots, un cop sobiranista que sacseja l’establishment globalista i que, com Alice Weidel, Giorgia Meloni, Viktor Orbán o Sílvia Orriols en el cas de la nostra Catalunya, fa trontollar les estructures que s’agreugen encara més amb aquesta bomba política que ha esclatat aquest matí a Alemanya: Friedrich Merz, el gran “salvador” de la CDU, ha fracassat estrepitosament al Bundestag perquè li han faltat sis vots per poder ser canceller, i ningú no vol assumir la culpa. És morta la coalició que s’havia de carregar la segona força amb vots i il·lusió, l’AfD? I quan m’ha sonat l’alarma de l’agència alemanya que m’ho ha enviat he pensat: “Com pot ser que l’ establishment, amb tot el seu poder, sigui tan fràgil?” Merz, amb els seus vestits cars i discursos buits, és la prova que el sistema s’esquerda. I nosaltres, els sobiranistes, som aquí per empènyer fins que caigui tot. I a veure-les venir perquè, això ho sap tothom: pitjor que ara no hi estarem mai. La lluita continua, i avui, amb aquest caos alemany, sento que Catalunya, amb “l’esperança Orriols” s’acosta a ser una nació més lliure i més sobirana com la resta de nacions europees que estan lluitant per desempallegar-se de les seves rèmores de tota mena.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 6-5-25

■ Aquest matí us parlava de l’esmorzar que compartia amb la meva amiga sitgetana a casa seva, a tocar de Terramar, des d’on veia un horitzó plujós en un mar de color gris que em feia entrellucar, de manera imaginària i al fons del paisatge marítim, les costes orientals del llevant mediterrani, en terres libaneses o israelianes. Tot això passava mentre escoltàvem Moustaki i pensava en escriure sobre el líder romanès George Simion i com afectava la Unió Europea la seva victòria en la primera volta de les eleccions del seu país. Però la notícia important de veres per a la Unió Europea i Von der Leyen ha estat el fiasco dels vots insuficients de la seva pròpia coalició (menys sis) pel candidat a la cancelleria alemanya Friedrich Merz, que s’enfonsa en una humiliació històrica al Bundestag. Sis vots, només sis, han bastat per deixar-lo exposat com una relíquia d’un establishment caduc. La coalició CDU/CSU-SPD, que havia d' “alliberar” Alemanya de l’AfD, tremola, i Alice Weidel somriu, preparada per surfejar, quan sigui el moment, sobre l’onada sobiranista. És el mateix crit que ressona a Romania amb George Simion, a Catalunya amb Sílvia Orriols o als Estats Units amb Donald Trump. Els pobles saben qui menteix. La dignitat no es ven. I avui, el Barça em farà estar pendent tant a la pista de bàsquet com a Milà, però tot i això, no podré oblidar ni deixar de celebrar que, Alemanya, com la nostra terra, sap què vol i rebutja els plats de llenties mal cuinades. Siguin d’on siguin.

1.    El cop al plexe solar de Merz

■ El 6 de maig de 2025, Friedrich Merz, líder de la CDU/CSU, ha viscut una humiliació sense precedents en la història moderna d’Alemanya. En la primera volta al Bundestag per ser elegit canceller, només va obtenir 310 vots, sis menys dels 316 necessaris, malgrat que la coalició CDU/CSU-SPD comptava amb una majoria formal de 328 escons. Aquesta derrota, qualificada com un “cop al plexe solar” per Süddeutsche Zeitung i una “catàstrofe completa” per The Guardian, ha exposat la fragilitat d’un establishment que es pensava invencible. La votació secreta va permetre a 18 rebels (10 absents, 3 abstencions i 5 vots en contra) sabotejar Merz, i les sospites apunten als socialdemòcrates (SPD), descontents amb l’aliança, i fins i tot a membres de la pròpia CDU.

■ En una segona volta, Merz ha aconseguit 325 vots i s’ha convertit en canceller, però la victòria és pírrica. Fonts com Reuters i The Telegraph confirmen que va necessitar el suport de Die Linke, un partit d’esquerra radical, un moviment que Jens Spahn (CDU) va revelar i que ha indignat els conservadors. Aquest pacte amb els socialistes és vist com una “traïció” pels votants de la CDU, que esperaven un lideratge ferm contra l’agenda liberal de Brussel·les. Merz, amb la seva imatge “seca, racional i poc carismàtica”, surt d’aquest episodi significativament debilitat, segons The Telegraph, i la seva coalició, fracturada, sembla condemnada a la inestabilitat.

2.    La traïció de Merz als votants

■ El fracàs de Merz no és un accident, sinó el resultat d’una traïció acumulada als votants conservadors, especialment a l’est d’Alemanya. Merz va prometre “ordre i fronteres” durant la campanya, però va renunciar a una política migratòria dura, una decisió percebuda com una “punyalada per l’esquena” en una societat on la migració és una qüestió de supervivència social. A més, va donar suport a un fons de defensa d’un bilió d’euros sense un pla clar, una concessió a l’agenda liberal de Brussel·les que ha alarmat contribuents, industrials i economistes. La Unió de la Indústria Alemanya (BDI) i analistes financers han advertit sobre els riscos d’inflació i una crisi bancària, però Merz va tirar endavant, ignorant les necessitats del poble: menys impostos, més seguretat i pensions dignes.

■ Aquestes decisions han enfonsat la seva aprovació del 44% al 35% en pocs mesos, segons l’Institut Forza, i han alimentat la desconfiança, especialment a l’est, on ciutats com Dresden, Leipzig i Erfurt veuen Merz com la personificació de l’arrogància i el cinisme de l’elit. Aquesta traïció connecta directament amb la crítica a l’establishment globalista, representat per figures com Ursula von der Leyen, que venen la sobirania dels pobles a canvi de l’aplaudiment de les elits.

3.    L’ascens imparable de l’AfD

■ Enmig del caos, l’Alternative für Deutschland (AfD), liderada per Alice Weidel, emergeix com la gran vencedora. Amb un programa senzill (“menys impostos, més producció alemanya, sense obligacions externes”), l’AfD connecta amb un electorat fart de discursos buits. Segons l’Institut Insa, té un 26% de suport a nivell federal i supera el 30% a l’est (Saxònia, Turíngia, Brandenburg), atraient joves, empresaris i classes mitjanes. La seva presència a Telegram, YouTube i mitjans alternatius crea un univers polític paral·lel que esquiva les prohibicions i la censura de l’establishment.

■ Malgrat ser classificada com “extremista” pel Servei Federal per a la Protecció de la Constitució, la decisió judicial ha consolidat el suport a l’AfD. Hashtags com #SolidaritätMitAfD es van viralitzar, i l’electorat, especialment a l’est, veu el partit com una víctima d’un sistema corrupte. Weidel, amb un somriure confiat, ha aprofitat el fiasco de Merz per posicionar-se com una alternativa real, declarant que la coalició “es sosté amb agulles” i oferint-se per formar un nou govern en cas d’eleccions anticipades. Aquest ascens emmiralla el de George Simion a Romania, que amb l’AUR desafia l’elit amb un discurs directe i sense filtres.

4.    Una crisi sistèmica i la demanda de canvi

■ Alemanya afronta un buit de poder després de la dimissió d’Olaf Scholz i el fracàs inicial de Merz. Un govern tècnic gestiona el país, però és incapaç d’afrontar la recessió, la inflació, els alts preus energètics i la degradació social (hospitals, escoles). Segons una enquesta d’UGF, el 62% dels alemanys creu que el país va en la direcció equivocada, i el 55% demana eleccions anticipades. Les protestes a Berlín, Leipzig i Colònia reflecteixen un cansament amb l’elit, que ignora problemes com la migració i l’economia.

■ Aquest descontentament és el mateix que impulsa George Simion a Romania i Sílvia Orriols a Catalunya. Tots tres —Weidel, Simion, Orriols— parlen anant directament al gra, rebutjant la correcció política i defensant la sobirania nacional. La crisi alemanya és un símptoma d’una Europa que s’esquerda sota el pes de l’agenda globalista. Tal com escric avui mateix en aquestes pàgines en el meu article sobre Simion, “els romanesos, com els catalans, saben qui menteix”. I a Alemanya, els ciutadans també ho saben; per això avui l’AfD és la seva veu.

5.    Paral·lelismes sobiranistes i el futur

■ L’escàndol de Merz connecta directament amb la meva narrativa al respecte que expresso fa molts mesos en aquestes mateixes pàgines. Alice Weidel, com George Simion i Sílvia Orriols, representa la revolta dels pobles contra un establishment que renuncia a l'amor propi i ven la seva dignitat a Brussel·les. Merz, com Von der Leyen, és una relíquia del passat, incapaç d’inspirar o unir, mentre l’AfD, l’AUR i l’Aliança Catalana guanyen per la seva autenticitat. La coalició CDU/CSU-SPD encara no és morta, però està greument ferida. I el pacte de Merz amb Die Linke és la prova de la seva desesperació per una revifalla pràcticament impossible.

■ El futur apunta a eleccions anticipades d’aquí a no gaire temps, amb l’AfD preparada per ser la primera força al Bundestag. O potser la segona, sent un actor clau en un nou govern que, molt difícilment, el podrà formar un sol partit polític. A Romania, Simion avança cap a les presidencials, i a Catalunya, Orriols lidera la resistència contra el progressisme caduc. Aquesta onada sobiranista, que uneix Alemanya, Romania, Catalunya i fins i tot els Estats Units de Trump, és imparable. Avui, 6 de maig de 2025, Alemanya ha fet un pas més cap a la llibertat i cap a la sobirania que en aquests moments encara té segrestada per part de la màfia de Brussel·les, i això els alemanys, ni com estat ni com a nació no ho poden acceptar. Heus aquí la situació evident, doncs.

6.    Per acabar

■ Thu Nguyen (Politico, 31 de gener de 2025) va veure la fractura de Merz; Pere Lladó (Diari de Girona, 4 de març de 2025) el somiava com a salvador. Però el 6 de maig, Reuters confirma que els sis vots perduts són un “regal” per a l’AfD, i @SeibtNaomi (X, 6 de maig de 2025) denuncia: “Merz es ven als socialistes”, Brindo per Weidel, Simion i Orriols, que encara no comanden els seus respectius països, però, sobretot, brindo pels pobles lliures que no accepten cadenes alienes.

L’ascens de George Simion marca un punt d’inflexió per a Europa. La seva victòria a la primera volta de les eleccions romaneses evidencia que els pobles rebutgen l’agenda globalista de Brussel·les

 

El candidat Simion en una intervenció en campanya. Foto: EFE Euskadi.

George Simion sacseja Romania i fa tremolar la UE de Von der Leyen

El poder de Brussel·les, encarnat en la Unió Europea d’Ursula von der Leyen, tremola en estat de pànic. A Romania, George Simion, líder de l’Aliança per la Unitat dels Romanesos (AUR), arrasa a la primera volta de les presidencials del 2025 amb un 40% dels vots, un cop sobiranista que sacseja l’establishment globalista. Com Alice Weidel, Giorgia Meloni, Viktor Orbán i Sílvia Orriols, Simion és demonitzat com a “populista” per defensar la sobirania, la identitat i els interessos del seu poble. La premsa servil de què us parlava a bastament dissabte en aquestes mateixes pàgines (The Guardian, Politico, etc., entre altres com els mitjans catalanescs més nostrats i subvencionats) i els buròcrates de Brussel·les el volen al cadafal, però els romanesos, farts de pobresa, emigració i humiliacions, diuen “prou”. És el crit d’un poble que, com Catalunya, rebutja ser lacai de la “família benestant europea” i aposta per la dignitat per damunt dels interessos aliens.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 6-5-25

■Dimarts ennuvolat a Sitges, amb Catalunya en remull com si el cel plorés per la llibertat política perduda, venuda per alguns dels nostres per plats de llenties castellanes, un record amarg que ens urgeix a preservar la dignitat i la història del nostre poble. Esmorzo al saló lluminós de casa de la meva amiga garrafenca, amb qui comparteixo hores molt agradables, davant una vidriera que em deixa entreveure un horitzó plujós en un mar galvanitzat de color blau gris, entre el violat i el cian a l'espectre de la llum visible, un color fred i oposat al taronja que em fa mirar endavant amb atenció com si talment navegués en un vaixell de passatgers de fa un segle en direcció a les costes orientals del llevant mediterrani, cap a Beirut, Tel Aviv o Haifa. La penombra dels núvols i la fina pluja creen ombres inefables, que observo mentalment mentre em perdo en l’ambient musical que emplena l’estança de la veu dolça i contundent de Georges Moustaki amb la seva guitarra i acompanyat de Barbara, interpretant meravelles com Je ne sais pas où tu commences, La mer m'a donné, La ligne droite o Le facteur. Cafè amb llet i brioixos encara calents amb mantega i melmelada em donen força per escriure sobre George Simion, un altre dels objectius de la màfia globalista de la UE, un líder romanès que defenso —com tothom que crec que he de defensar i mereix la meva defensa— en aquest article d’opinió, que per això és una peça d’opinió. Des de la vila més bella del Garraf, doncs, uneixo aquesta lluita romanesa a la nostra catalana. Visca la sobirania dels pobles!

1. George Simion: trajectòria i perfil

■ Orígens i formació: George-Nicolae Simion, nascut el 1986 a Focșani, Romania, es va graduar en Administració i Negocis a la Universitat de Bucarest i va obtenir un màster en Història a Iași, especialitzat en els crims del comunisme.
■ Activisme unionista: Des de jove, Simion defensa la unificació de Romania i Moldàvia, fundant iniciatives com Acció 2012 i la Marxa del Centenari. Aquest compromís li va costar prohibicions d’entrada a Moldàvia, l’última el 2018.
■ Ascens polític: El 2019, va fundar l’AUR, un partit nacionalista i conservador que va irrompre el 2020 al Parlament romanès. L’AUR defensa la família, la nació i la fe, i rebutja polítiques globalistes com els confinaments a tot el continent i a la majoria del món per la pandèmia COVID-19.
■ Candidatura presidencial: El 2025, Simion lidera la primera volta presidencial amb un 40,96% dels vots, favorit per al 18 de maig. La seva retòrica nacionalista genera “preocupació” als sectors pro-UE.
■ Influència europea: Com a vicepresident del Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) des del 2025, comparteix lideratge amb figures com Morawiecki i Maréchal. El seu estil directe, comparat a Orbán, Meloni, Weidel o Orriols, i la seva simpatia pel moviment MAGA de Trump, el converteixen en una figura controvertida però creixent.

2. Simion, el rebel que fa tremolar Brussel·les

■ George Simion ha transformat l’AUR en la força més votada de Romania el 2025, amb un 40% dels vots a la primera volta presidencial. El seu missatge —sobirania, dignitat, família, tradició— ressona entre els romanesos i espanta els buròcrates globalistes, segons The Times (2025). Com Weidel, que defensa “primer els alemanys”, o Orriols, que reclama una Catalunya catalana, Simion denuncia que Romania és un “apèndix logístic” de la UE, forçada a exportar gra i míssils Patriot mentre els pagesos s’arruïnen i els pensionistes viuen amb 150 € al mes. La premsa progressista, amb The Guardian al capdavant, l’etiqueta d’“extremista”, però els atacs només amplifiquen el seu suport, com va passar amb Meloni el 2022. Farts de pobresa (un terç al límit) i emigració (4 milions a l’estranger), els romanesos veuen en Simion una veu autèntica i sense filtres.

3. La mateixa cacera de bruixes contra els sobiranistes

■ Simion no està sol. La seva lluita és la de Weidel, perseguida pel BfV alemany per defensar fronteres tancades; Orriols, acusada de “xenòfoba” per protegir la cultura catalana i parlar clar al Parlament i al carrer, desemmascarant els “mentiders” des de Pujol fins a la CUP; Meloni, titllada de “feixista” abans de ser primera ministra; i Orbán, demonitzat per rebutjar el globalisme. L’establishment de Von der Leyen usa la premsa per desacreditar qui desafia la seva agenda. Segons Frankfurter Allgemeine Zeitung (2025), les acusacions de “radicalisme” i “influència russa” contra Simion són un bumerang: cada atac li suma vots. Els romanesos, com els catalans, saben qui menteix. La diàspora (60% dels vots per Simion) i els joves, viralitzant els seus discursos a X, mostren que la veritat no necessita subvencions. Com vaig escriure dissabte, la premsa catalana, sovint venuda, em fa sentir vergonya aliena pels seus “esclaus redaccionals” que bramen per diners. Catalunya i Romania comparteixen aquesta revolta: la dignitat no es ven.

4. Romania, mirall de la revolta europea

■ Romania és un mirall d’Europa. La seva rebel·lió reflecteix un despertar contra el jou de Brussel·les. Simion lidera un “cinturó conservador” amb Hongria (Orbán), Eslovàquia (Fico) i potser Itàlia (Meloni), que rebutja l’aventurisme militar i defensa els interessos nacionals. La UE ha convertit Romania en un lacai, forçant-la a exportar gra i lliurar defenses Patriot mentre els hospitals es col·lapsen i els joves marxen a recercar feines de qualitat a Itàlia o a collir maduixes a Espanya, segons The Telegraph (2024). Simion, com Weidel, exigeix un “debat igualitari” amb la UE i aposta per recuperar figures com George Șorchescu, exclòs per suposada “propaganda russa”. Si Simion guanya el 18 de maig, serà un precedent per a Catalunya, Alemanya i Europa, i, com la pluja que ha caigut avui a la nostra Catalunya, ajudarà a netejar una mica més el fang empastifador de l’establishment polític globalista i woke.

5. Per acabar

■ L’ascens de George Simion marca un punt d’inflexió per a Europa. La seva victòria a la primera volta evidencia que els pobles rebutgen l’agenda globalista de Brussel·les. Líders com Von der Leyen viuen atrapats en un passat obsolet, incapaços d’entendre que el món ha canviat. Allò que fa tres dècades era “reaccionari” avui és la defensa legítima de la identitat, la llengua i els valors de cada pàtria, que refusen diluir-se en una amalgama sense ànima o ser erosionades per migracions massives descontrolades.

■ Les esquerres, ancorades en un progressisme caduc, són reliquies d’un temps esvaït, sostingudes només per una manipulació mediàtica que ja no enganya els ciutadans desperts. En aquest context, Donald Trump, amb la seva decisió de recuperar Alcatraz com a emblema de llei i ordre, esdevé un aliat dels nous líders europeus com Simion, Weidel, Meloni, Orbán i Orriols. Alcatraz simbolitza la restauració dels valors occidentals: seguretat, justícia i orgull dels pobles ancestrals. El futur no serà woke ni una rendició d’Occident, sinó una aliança de nacions sobiranes que s’enforteixen juntes. El 18 de maig, Romania pot obrir el camí cap a una Europa lliure de Brussel·les, fidel a la seva essència.