Balleu, balleu, maleïts globalistes mafiosos
· Donald Trump, conscient de l’èxit de la Xina, ha optat per una via proteccionista per defensar els interessos dels EUA, però amb un estil molt diferent: aranzels i retòrica agressiva en lloc d’expansió comercial. I per això acaba amb el vell model bèl·lic i redissenya el poder de la infraestructura i la demanda afegida, per, amb els seus nous aranzels, recaptar set-cents mil milions de dòlars, cosa que equival al 2.3% del PIB dels EUA
“Hecatombe a les borses europees davant del pànic per la guerra comercial”,
“Caigudes històriques a Àsia: les borses s'enfonsen aquest dilluns per la
guerra aranzelària”, “Dilluns negre a la borsa: els mercats europeus s’enfonsen
per la guerra comercial”, “Els aranzels de Trump enfonsen les borses europees
per tercer dia consecutiu”... aquests i altres titulars encara més aparatosos i
porucs (inclòs
un d’El Nacional que fa tremendisme dient que “Trump va contra el català”, que
ja té substància la cosa) són els que han aparegut aquest dilluns al matí a
tota la premsa de Vichy, que concorden amb la gran majoria dels que s’han
publicat a la resta del woke continent Europeu excepte en els països que ja se
n’estan desmarcant fa temps com Itàlia, Hongria, Polònia, els Països Baixos i
algun altre. Plorera generalitzada, doncs, davant la valenta decisió del
president dels Estats Units d’Amèrica (EUA) Donald Trump d’aplicar els aranzels
comercials internacionals que el seu govern ha decidit imposar a la producció
estrangera que vulgui vendre en el seu territori nacional. L’altre punt de
vista: munió d'empreses a punt per fer inversions multimilionàries als EUA. Hi
podran vendre sense pagar aranzels igual que les americanes a tots els països
que estan negociant amb Donald Trump. El dòlar? Barat. El "dimoni"
Trump, fart d'anys d'aixecades de camisa de tot el planeta amb al damunt
difamacions, valoracions negatives tòpiques i menyspreus als americans i a la
societat americana, està fent ballar el món i l'economia al seu ritme de manera
antològica. I el millor del cas és que molts a sobre bramen al desert i
critiquen pertot perquè a hores d'ara i amb l'apocalipsi financer a la porta de
casa encara no són prou conscients de què passa arreu de l'esfera terràqüia i
que tant els afecta i afectarà a ells.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 7-4-25
Dia preciós, assolellat i radiant a tocar de la platja de Terramar, a Sitges, amb aigua blava i transparent que permet veure el fons al final d'un dels espigons pròxims. Pal de golf a la mà recercant el pròxim forat, camino per la gespa tersa amb els auriculars connectats a la xarxa a través del mòbil per estar actualitzat en les notícies que m’arriben de les principals agències dels EUA, favorables i contraries al president Donald Trump, tot i que la majoria d’elles, amb l’innegable triomf econòmic d'avui dels EUA a les borses en contrapartida amb l’ensorrament d'aquestes a tota la resta de l'aldea global, en canten les meravelles. Els EUA s’han situat de nou com els amos i senyors econòmics del món després de moltes dècades de ruïna demòcrata amb l’afegitó de la influència dels globalistes woke, com els criminals Soros, Gates i altres monstres antioccidentals que intentaven fer substitucions demogràfiques dels que som blancs de pell per humans d'altres colors i potser menys esperances en economia i poder personals que els siguin més favorables a ells en tots els aspectes: parlo de semi esclaus o, directament d'esclaus, naturalment. Doncs, des del meu marc físic i mental, occidental i blanc de pell, avui em ve de gust d’escriure d’economia i, molt concretament, de la dels EUA i del seu flamant president Donald Trump, que està fent trontollar els fonaments econòmics de tot el globus planetari.
Faré aquesta anàlisi amb l’inestimable ajut de les dades dels experts amics com, per exemple els estudiosos de l'economia geopolítica Simon Levy i Irving Gatell, entre altres, a qui he consultat i m’han aportat dades fiables i contrastades més enllà de les pròpies, ja que personalment i professional tinc els coneixements d’economia bàsica adquirits durant els estudis de les llicenciatures de Periodisme i Ciència Política (carreres multidisciplinars) més l’experiència de 50 anys d’ofici, però el cas que abordaré avui depassa la geopolítica i s’endinsa de manera important en la macro política econòmica internacional i les seves conseqüències en aplicar-la a la realitat, amb la qual cosa l’ajut dels amics experts i especialitzats ha estat, per fer com sempre una anàlisi rigorosa del tema en què m’endinso, imprescindible.
Ampliaré, doncs, informació en aquest context sobre els EUA de Donald Trump i el seu contrast amb l’economia de la Xina (tot i que avui també se n'hagin desplomat les seves borses) i què ha fet i què fa el país asiàtic per tirar econòmicament endavant, de què en parlaré a bastament perquè és el mirall en què es reflecteix econòmicament Donald Trump, un president molt allunyat de la globalista, corrupta i mafiosa Unió Europea (UE), avui ja assistida amb respiració artificial i que passarà avall amb tota seguretat quan els europeus, finalment farts i ben desperts i conscients de la inoperativitat d'aquesta entelèquia político-econòmica que només ens aporta entrebancs, perjudicis a tots els nivells (excepte als paràsits subvencionats), estirem la cadena del vàter per aviar-la definitivament cap a la claveguera, cosa que personalment desitjo i confio que passi ben aviat.
1. Països que eliminen aranzels de manera recíproca amb els EUA
■ Taiwan ha acordat eliminar tots els
aranzels als EUA, unint-se a l'Índia, Israel, Vietnam i Cambodja, que també
eliminaran els seus. Per tant, el president Donanld Trump i el seu equip
econòmic han aconseguit allò que pretenien: obrir tot el mercat exterior dels
EUA a l’Àsia.
2.
El model ocult
darrere del poder nord-americà
■ Durant més de
mig segle, els EUA van ser la potència militar més temuda i admirada del món.
Però sota aquesta supremacia s'amagava un model econòmic fràgil, sostingut per
una maquinària que consumia milers de milions de dòlars cada any: la indústria
de la guerra. Donald Trump ho ha entès amb una claredat meridiana, tanta, que
ha incomodat absolutament l'establishment:
■ Els EUA no havien invertit en si mateixos, sinó en conflictes aliens i, en lloc de destinar els seus excedents fiscals i la seva capacitat industrial al desenvolupament intern, van finançar guerres, intervencions, ocupacions i desplegaments militars globals. Mentrestant, la seva infraestructura envellia, els trens s'oxidaven, els ports se saturaven i les ciutats vivien de les restes d'una època daurada construïda als anys 50, 60 i 70 i ara, amb Donald Trump, tot això queda enrere. L’actual president nord americà pot agradar o no, però, cal reconèixer que a més de la seva política econòmica -que està transformant des de dins-, també demostra un lideratge pragmàtic en política exterior en buscar diàleg amb líders com Putin i Netanyahu, per exemple, per posar fi als conflictes bel·licosos que els afecten directament i a altres guerres globals.
3.
La Xina va
construir, no destruir
La Xina va ser la potència que va triar construir, no
destruir. Mentre els EUA apostaven al poder militar, la Xina teixia
silenciosament una altra estratègia: la del desenvolupament. La Xina no va
envair països. No va bombardejar ciutats. No va ocupar territoris. Va utilitzar
el superàvit comercial i fiscal no per finançar guerres, sinó per aixecar una
xarxa d'infraestructura sense precedents. Va construir trens d'alta velocitat,
ports intel·ligents, ciutats industrials, zones econòmiques especials, plantes
manufactureres i una classe mitjana en expansió. I tot això girava al voltant
d'un concepte poderós i moltes vegades oblidat: la demanda afegida, o sigui, la
la suma dels components que mouen l’economia i que són el consum sumat a la inversió,
a la despesa pública i a les exportacions netes; és a dir, el motor del
creixement. I encara que molts insisteixen que només el lliure mercat la
genera, la història demostra que l'Estat també la pot impulsar
intel·ligentment. I això, en què personalment tinc el cor i el pensament
dividit, també cal recordar-ho.
4.
Com ho va fer
la Xina?
■ La Xina va fer servir la demanda afegida per blindar-se del col·lapse quan
va arribar la pandèmia de la COVID i el comerç global es va paralitzar. De fet,
el món va predir que la Xina col·lapsaria perquè el seu model depenia
—suposadament— de vendre'l al món. Però va passar tot el contrari.
■ La Xina va canviar la seva estratègia: va deixar de dependre del consum
extern i va apostar pel mercat intern. Va finançar el desenvolupament de béns
de producció, va enfortir la inversió pública, va incentivar el consum nacional
intern, i va expandir la seva capacitat de fabricació perquè els mateixos
ciutadans xinesos (també de la resta del món fora de fronteres internes)
consumissin el que la Xina produïa.
■ En lloc d'assortir la demanda afegida global, la va substituir per demanda
afegida nacional. I quan van arribar les guerres comercials de Biden (i ara el
segon assalt de Trump), la Xina ja s'havia avançat perquè va començar a
expandir la demanda afegida regional, o millor dir, a les seves zones d’influència
com al sud-est asiàtic, l’Orient mitjà, l’Àfrica i Rússia, amb la qual cosa va
començar a construir (i encara l’està construint) una xarxa de socis i
consumidors per substituir la dependència del mercat nord-americà. I aquest
moviment està redefinint l'economia global, lluny dels cants de sirena europeus
i de la inactivitat de la majoria de la resta del planeta.
5.
Trump sap que l'economia
ja no es guanya amb tancs
■ Trump va veure tot això durant els quatre anys de càstig
(també per a la resta d’Occident) de mandat demòcrata. I va entendre allò que
ningú a Washington no s'atrevia a acceptar mentre el decrèpit Biden i els seus
atlàters bel·licosos de la UE tenien somnis mullats de grandesa en què hi sortia un
Putin derrotat i una Rússia trossejada. I mai més lluny. Trump, el súperpresident intel·ligent
del segle XXI, va entendre que la Xina no va necessitar guerres per esdevenir
potència. Només va necessitar visió. La que ni els demòcrates americans ni els
inútils acomodats europeus ni els seus socis separats britànics tenien mentre
anaven obrint portes a l’islamisme i s’anaven carregant la societat occidental
a instàncies i per encàrrec dels criminals globalistes com Soros i altres
assassins de la nostra civilització i d’Occident en general.
6.
Viratge radical
del president republicà
■ En lloc de continuar amb el model de la despesa
militar desmesurada, Trump va començar a parlar d'infraestructura, d’inversió
pública, autosuficiència i de fronteres industrials. I la seva arma estratègica
no van ser els tancs, sinó que han estat són i seran els aranzels. Aquests que
tant incomoden a tots els dròpols que avui s’han vist desbancats a les borses,
aquests que volen lluites bèl·liques, morts als camps de batalla (que no siguin
els seus directes) i buidatge de les butxaques dels ciutadans que “s’han de
sacrificar”. Sacrificar per a què? Per a ser més esclaus dels criminals globalistes
woke, que se’n foten de tots nosaltres i que només persegueixen la fi de la civilització
occidental per convertir-la en un món d’esclaus? (repasseu
els punts ⚫ 22, 23 i 24 del meu assaig al respecte de fa més d’un
any)
7.
Les tarifes
com a nova font de poder fiscal
■ El president dels EUA va entendre que els aranzels no només protegeixen
indústries, sinó que poden generar ingressos públics. En comptes de dependre
del deute o de l'emissió monetària, va proposar finançar part de l'Estat a
través del comerç exterior regulat. Per què? Doncs per reconstruir la base
manufacturera dels EUA, protegir llocs de treball, atraure inversions i reviure
el múscul productiu nord-americà. Trump no volia una globalització sense
regles. Volia una integració econòmica continental però sota les seves
condicions.
8.
La nova Pax
Americana: seguretat econòmica, no militar
■ I aquí entra en joc Mèxic. Trump busca integrar
Amèrica del Nord amb una nova lògica. Ja no amb bases militars ni tractats
abstractes, sinó amb una Pax Americana basada en la seguretat econòmica.
Una integració on els EUA lidera, però Mèxic participa com a soci estratègic,
amb condicions clares en comerç, migració, producció i frontera. Més que res
perquè els que només citen Trump i Mèxic perquè el president nord-americà “hi
vol ampliar una gran tanca fronterera” sàpiguen que la relació de veïnatge no
és només aquesta, que Trump aplica com hauria d’aplicar qualsevol país que
vulgui mantenir controlada la població i la seva independència política.
■ L'objectiu és clar: reduir vulnerabilitats, assegurar
cadenes de valor i consolidar una base econòmica sòlida per competir globalment
–no amb guerres, sinó amb fàbriques. I és allà on apareix el Nou Mèxic però
també El Salvador, i Amèrica Llatina. Trump no vol una globalització sense
regles. Vol una integració continental però sota els seus termes. Una nova Pax
Americana, no basada en portaavions ni en ocupacions militars, sinó en
acords industrials, fronteres assegurades i cadenes productives integrades a
Amèrica del Nord. O sigui que, en el projecte de Pax Americana de la Casa
Blanca, Mèxic i Amèrica Llatina hi tenen un rol central. Però subordinat al model
Trump perquè aquestes són les seves condicions com a país més important, tant
econòmicament com en població. Queda clar.
■ Una integració econòmica en què els EUA posen les
regles, defineixen les prioritats, protegeixen la seva economia, i exigeixen
que els socis s'alineïn en la seva visió de seguretat econòmica regional. Perquè
Trump ja fa temps, tant com abans de 2021, que va entendre que el poder al
segle XXI no és guanyar guerres, sinó construir demanda. I per això està
reinventant l'economia dels EUA amb eines que abans eren impensables per a un
republicà: aranzels, inversió pública, control industrial, i una redefinició
del comerç com a pilar de l'ingrés públic.
■ La lliçó final: el futur es construeix, no s'envaeix.
La Xina ho va fer construint. Donald Trump vol fer-ho reconstruint. I
atenció a una darrera cosa molt important: tots dos models, amb profundes
diferències polítiques i culturals, no cal dir-ho, coincideixen en una cosa
essencial: el poder del segle XXI no s´imposa amb armes sinó que es
genera amb desenvolupament. I en aquesta batalla pel nou ordre econòmic global,
qui domini la demanda afegida, dominarà el futur.
